B&N II.- Recompensa

 

Dragon Ball i els seus personatges són propietat d'en Toriyama Akira.

II.- Recompensa

Les gotes de suor van estavellar-se contra el terra de la cambra de gravetat, en Vegeta va aterrar panteixant. Potser havia exagerat una mica massa augmentant tant de cop les G però necessitava fer-se més i més fort.
Va inspirar fons disposat a reprendre el seu entrenament però uns copets a la porta van cridar-li l'atenció; resignat amb la certesa de que el seu visitant insistiria i insistiria fins que ell obrís va fer l'únic que podia fer: obrir.
En Trunks va somriure-li des de la part més baixa de l'escaleta.
—Hola papa —va saludar el nen mirant de no perdre el capteniment. Tenia una missió i no podia errar.
—Què passa?
—Tinc gana —va dir tot sabent que el poder de l'estómac era molt superior al desig de fer-se més fort—; molta gana.
—Digues-li a la Bulma que et faci alguna cosa.
Ja està, era així de simple; ara només havia de tancar la porta i continuar fins a que el seu propi estómac es queixés.
—Però es que la mama no hi és —va queixar-se en Trunks—. I no sé quan tornarà...
—Cóm que no hi és? I a on és, si es pot saber?
—És a... Ui! Gairebé se m'escapa.
En Vegeta va arquejar les celles. En Trunks va contenir el somrís, ho havia aconseguit, el desig de fer-se fort havia estat vençut per la curiositat. El nen va acotar el cap i va mirar-se les sabates amb fingit penediment.
—A on?
—No puc dir-t'ho, papa.
—Ah, no? —Va creuar els braços i va mirar intensament els cabells liles del seu fill que mirava les seves sabates—. I cóm és això?
—Perquè si t'ho dic t'empiparàs —va xiuxiuejar i va aixecar la cara amb expressió d'innocència.
Al Vegeta va fer-li la sensació de que el que amagava no li agradaria gens ni mica.
—Tinc gana —va tornar a queixar-se en Trunks.
—Tu digues-me a on és la Bulma i jo et donaré menjar.
—Ha anat a la ciutat, a un hotel de luxe —va confessar el nen i en Vegeta va somriure sabent-se guanyador, temptar al seu fill amb l'estómac a canvi d'informació havia estat quelcom brillant. Del que no s'havia adonat el Vegeta era que s'havia empassat l'ham, la llinya i fins i tot la canya de pescar amb el pescador—. Amb un grup de brillants científics i un home que, segons la mama, és brillant, encantador i molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt important, ben plantat i atractiu... Espera! —va exclamar comptant amb els dits—. Em sembla que m'he deixat algun "molt".
Amb només allò l'orgull d'en Vegeta ja estava en flames que la Bulma considerés a algú tant "important, ben plantat i atractiu" era dolent, increïblement dolent; però en Trunks no va donar-li treva i va seguir.
—També m'ha dit que és molt divertit, que sempre li explica anècdotes de coses que li passen, que és bo escoltant als altres; que sempre que la mama ha tingut un problema ell l'ha ajudat cortès com un cavaller. —En Trunks assentia a mesura que enumerava les qualitats del misteriós home tant "important, ben plantat i atractiu"—. Diu la mama que és un home molt carinyós i obert, que mai dubta en dir-li el que pensa ni com se sent i que... —va emmudir, un aura assassina començava a envoltar al seu pare l'expressió freda de qui feia venir esgarrifances.
En Trunks va maleir a en Gohan, a en Goten, a en Goku i a en Piccolo per donar-li aquella idea tant estúpida i perillosa i especialment va maleir-se a sí mateix per ésser tant idiota i posar-ho en pràctica.
—Què més? —va preguntar amb to gelat el príncep saiyan.
—Que... és un geni, que... manté converses intel·ligents i estimulants... —El petit estava tot pàl·lid—. Pa-papa que estàs bé?
—Encarregat el que vulguis per menjar —va grunyir abans de sortir volant com aquell a qui empaita el dimoni.
En Trunks va deixar-se caure de cul a terra alliberat de la pressió de l'energia del seu pare, de vegades s'oblidava de que fotia pànic quan s'enrabiava, bàsicament perquè amb ells sempre era bo i carinyós —en l'intimitat—, fins i tot l'abraçava de tant en tant i li deia coses boniques a sa mare després d'un dia funest. El seu pare era un bon home disfressar de mala persona, penedit dels seus errors passats i disposat a no tornar-hi a caure i a rescabalar-los tant com pogués.
Va treure's el telèfon de vidioconferència que li havia pispat a la seva mare, de la butxaca dels pantalons i va trucar a la família d'en Goten que esperaven amb ànsies saber com havia acabat el seu experiment. Un munt de cares apinyades van aparèixer a la pantalla.
—Què? Cóm ha anat? —va preguntar en Goku emocionat, podia sentir l'energia d'en Vegeta en plena forma.
—Crec que el meu pare matarà a algú —va declarar en Trunks.
—Au va! — va exclamar en Goku sacsejant la mà.
—Però estava molt enrabiat quan ha marxat.
—Això demostra la meva teoria de que en Vegeta és molt possessiu —va dir en Piccolo orgullós—. No paeix la idea de que algú s'apropi a la dona.
—O que s'estima a la Bulma de veritat —va dir en Gohan.
—O que té molta gana —va fer en Goten duent-se les mans a l'estómac, ell en tenia molta de gana.
En Trunks se'ls va mirar de fit a fit atònit, tot allò per comprovar quina de les seves teories era l'encertada.
Mentre tant, hi havia quelcom solcant el cel a tota velocitat deixant una estela daurada per allà on passava. La gent no aconseguia saber que era allò que volava tot i que qualsevol dels seus companys hagués sabut que era en Vegeta fet una fúria. Va plantar-se a la ciutat en uns minuts i va cercar l'hotel. No li havia preguntat a en Trunks per l'hotel, però imaginava a on seria; sempre deia que li encantava aquell hotel i que algun dia havien d'anar-hi junts i passar-hi un parell de dies, és clar que a ell allò de perdre un parell de dies en un hotel no li agradava gens ni mica, preferia dedicar aquest parell de dies a entrenar a la seva cambra de gravetat.
Va aterrar a sobre el paviment de l'entrada amb el convenciment de que aquell negativa constant als plans romàntics de la Bulma l'havia abocat als braços del senyor "molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt important, ben plantat i atractiu". Dintre del seu cor va tornar a encendre's la flama d'ira. El senyor "molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt important, ben plantat i atractiu" no podia ésser rival per a ell.
La porta automàtica de vidre va obrir-se i en Vegeta va entrar a l'hotel amb les celles arrufades i la seva antiga expressió desdenyosa, freda, cínica i desafiant. Estava d'un humor de dimonis.
La recepcionista va aixecar el rostre per somriure-li però la seva cara va fer una ganyota de pànic.
—Brief, Bulma. —La dona de la recepció va tremolar mentre en Vegeta la fulminava amb la mirada—. Es que potser ets sorda?
A poc a poc la recepcionista va moure els dits per damunt de les tecles formant el nom de Bulma per trobar l'habitació. Va empassar saliva en sec en veure l'etiqueta de "confidencial" a la fitxa i va mirar atemorida a l'home.
—No... no puc donar-li aquesta informació senyor.
—Cóm què no? —va grunyir gairebé perdent l'escàs autocontrol que li restava, estava disposat a fer saltar pels aires l'hotel amb la clientela a dins si així la trobava—. És la meva dona, t'ordeno que em diguis a on és.
—S-se-se-senyor... si ho desitja puc telefonar-la i demana...
—Truca-la —va ordenar i va encreuar els braços amb cara de pomes agres sense apartar els ulls negres de la atemorida recepcionista.
La dona jove va marcar un número de telèfon i va joguinejar amb el cable mirant de no pensar en aquell home d'aspecte tan perillós. A l'altre banda algú va despenjar.
—Se-senyoreta Brief, hi... hi ha hom aquí que demana per vostè —va quequejar i va escoltar la resposta, després va mirar a l'home blanca de por—. Doncs... és bai... no gaire alt, té els cabells de punta negres i... —En Vegeta va notar que l'havien tallat i va aconseguir sentir el xiuxiueig del riure de la Bulma—. El coneix de veritat? E-el seu marit? —responia amb preguntes a tot el que li deien a l'altra banda de la línia telefònica com si no pogués creure-s'ho—. Sí d'acord senyoreta Brief, de seguida.
La recepcionista va penjar l'auricular i va clavar la seva mirada al número que figurava a la pantalla, no va atrevir-se a tornar a mirar aquells ulls negres.
—Habitació 3021, l'ascensor central el portarà directament a la planta correcta.
Va dirigir-se a l'ascensor sense grunyir un simple mercès ni res. Va contenir l'impuls de pitjar el botó amb totes les seves forces, si ho feia de ben segur que el trencaria i no podria explicar-ho, així que va prémer-lo fluixet amb prou feines amb un frec. Però el seu temperament anava guanyant terreny a cuita corrent i sense poder evitar-ho va començar a repicar amb el peu a terra aguantant-se així els cops violents que haurien espatllat aquella andròmina.
«Clin» va dringar aquell trasto lent i luxós i en Vegeta va saltar a fora com si fos una bèstia salvatge engabiada durant mesos a la que acabessin d'obrir-li la porta de la gàbia. Va recórrer el passadís sense parar atenció a l'elegant catifa que cobria el terra, a les parets d'un estudiat color blanc trencat ni a la sanefa vermella que vorejava el centre de la mateixa, els enormes llums d'aranya ornades amb llàgrimes de vidre i als exquisits quadres més apropiats per a un museu que per a un hotel, com tampoc no va parar atenció als còmodes sofàs que s'ubicaven al corredor.
La idea de fer saltar pels aires aquell hotel cada cop li agradava més. Estava que treia fum pels queixals. Com enxampés a aquell sòmines el destrossaria a cops, l'enviaria al sol sense bitllet de tornada, el torturaria indefinidament, l'aixafaria com si fos una minúscula formiga... en definitiva l'esborraria del mapa.
Va mirar a la seva dreta per veure el número 3019 a la porta que tenia just al costat, així que la de la Bulma havia de ser la següent. Va continuar avançant.
La porta era oberta i la seva dona estava recolzada al marc, allò va sorprendre-lo. No havia fet res per amargar-se, potser, tindria la barra de presentar-li al seu amant? Estava relaxada. Molt relaxada.
Va plantar-se al seu davant i va aixecar la barbeta abans de passar pel seu costat com si fos transparent, la va sentir sospirar. Li va sonar molt seductor aquell sospir, però no permetria que allò l'allunyés de la seva missió de trobar a aquell imbècil que volia prendre-li la seva dona. Situat al centre de la luxosa saleta va començar a mirar a totes bandes a la recerca del ki d'algun desconegut, sentia el de la Bulma, sentia les habitacions més properes buides. Ni rastre d'una energia rellevant. Hi havia la possibilitat de que fos massa dèbil i per això no el captés.
La Bulma se'l va mirar sorpresa mentre en Vegeta mirava en totes direccions tot buscant vés a saber què.
—Es pot saber que fas, Vegeta?
—On és? —va grunyir entrant a la cambra on hi havia el llit.
—On és què?
—Ell!
—De què coi em parles?
En Vegeta va deixar de buscar per l'habitació i va parar-se davant d'ella amb una cara que en altres temps l'hagués atemorit. La Bulma va recolzar les mans als malucs amb posat orgullós, no sabia què collons se li havia ficat al cap al saiyan però no estava disposada a aguantar un numeret.
—Aquell sòmines que et diu coses maques, que t'explica coses divertides i que et diu que t'estima.
—Que em diu... que... m'estima? —va quequejar amb les celles arquejades per la sorpresa.
—Sigui qui sigui, jo sóc millor que ell.
—Anem a pams —va deixar anar la bulma amanyagant-se les temples—. Millor que qui?
—El senyor "molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt important, ben plantat i atractiu" —va escopir amb veu irritada.
—Que potser estàs gelós? —Va somriure amb malícia i una mirada mordaç.
—Tu ets la meva dona.
La Bulma va esclafir a riure davant la mirada desconcertada d'en Vegeta. Ell havia esperat que ho negués amb cara d'innocent o que ho reconegués amb aquell esguard desafiant, però no estava preparat per a que es posés a riure d'aquella manera. Després de tant anys convivint amb ella i altres humans enutjosos creia haver començat a veure com funcionaven les seves ments i les seves reaccions, així que ara estava completament desorientat.
La Bulma va eixugar-se les llàgrimes de riure i va inspirar fons per recuperar el ritme de la seva respiració. Va recórrer-li amb els dits la mandíbula, va entortolligar els dits als negres flocs del clatell d'en Vegeta i va enganxar el seu cos al d'ell per besar-lo.
Va ser un petó violent símptoma de l'enuig i de la gelosia d'ell però no gens rebec a correspondre-li i a regalar-li unes moixaines, poc amoroses com a venjança. En Vegeta va aixecar la mà, la va agafar per la barbeta, va separar-la del seu cos i va observar-la. Els llavis i les galtes vermelles, els ulls brillants i eixerits, la pell perfecta i amor i passió a la seva expressió.
—Per cert, digues-me —va xiuxiuejar la Bulma sense deixar que aquell gest li furtés el bon humor—. D'on has tret la idea de l'amant?
—En Trunks... —va dir i llavors la va deixar anar i va tancar els punys amb força—. Mataré a aquest esquitx! —va exclamar recordant les paraules del seu fill mentre la Bulma tornava a riure.
—En Trunks t'ha dit que tinc un amant?
«No exactament» va pensar el saiyan conscient de que la pel·lícula de l'amant se l'havia fet ell solet amb l'ajuda impagable dels seu orgull de príncep. Va decidir-se per contestar amb un gruny abans de que ella tornés a preguntar-li.
—Així que estaves gelós —va xiuxiuejar-li divertida donant-li un copet amb el capciró del dit a la punta del nas. Després de tants anys aquell era el primer cop que el seu reiet es posava frenèticament gelós.
—No diguis ximpleries, dona.
La Bulma va somriure, des de aquella primera nit que van passar junts en Vegeta només l'anomenava dona quan hi havia quelcom que li feia vergonya. Així havia acabat per saber què era el que sentia per ella.
—Quina llàstima —va lamentar-se la Bulma—. Si no estaves gelós no has guanyat cap recompensa.
—Recompensa? —va preguntar ell ple de curiositat.
Ella va assentir sense donar més detalls observant complaguda la lluentor de curiositat al seus ulls negres.
—Quin tipus de recompensa?
—No sé... —va dir fent-se pregar—, no has fet res per guanyar-te-la, així que no mereixes saber-ho.
—Dona, no...!
Però el que fos que estava a punt de dir no va arribar a sortir de la seva gola perquè les mans de la Bulma al seu darrere i els seus llavis segellant-li els seus li van fer oblidar tot i ràpidament les seves mans van moure's per l'esquena de la Bulma, expertes, coneixent a la perfecció cada corba i cada punt sensible d'aquell cos deliciós.
La cremallera del vestit vermell i elegant no guardava cap secret per al saiyan que la va abaixar fins als seus malucs d'un sol i precís moviment. La Bulma va deixar els seus llavis panteixant i va somriure-li.
—T'estimo —va xiuxiuejar-li divertida amb les galtes enrojolades del seu home—. T'has posat com boig de gelosia per un suposat home "molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt important, ben plantat i atractiu".
En Vegeta va assentir una mica atordit, sempre passava igual, aquella dona era capaç de tornar-lo en un xaiet dòcil. Tot i que ben mirat allò li reportaria la recompensa de la que parlava la Bulma.
—Però tant li faria si aquest home fos "tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, important, ben plantat i atractiu", mai podria arribar-te a la sola de les sabates.
El somrís sorneguer i altiu d'en Vegeta va dibuixar-se a poc a poc, el seu orgull s'havia restablert al cent per cent.
—On és la meva recompensa?
—La tens aquí davant, pren-la —va xiuxiuejar deixant que el vestit vermell llisqués per la seva pell fins al terra.
A en Vegeta li agradava aquella recompensa, li sabia greu una sola cosa, en Trunks hauria d'encarregar menjar durant uns dies, això o anar-se'n a rapinyar a la nevera d'en Kakarotto. Sí, millor que rapinyés a ca en Kakarotto.
De moment ell pensava fruir, dies, de la seva recompensa.

Fi

 Escrit originalment al 1995, reeditat el 15 de gener de 2012

B&N I.-Fill

 

Dragon Ball i els seus personatges són propietat de Toriyama Akira.

I.- Fill

Que ella fos la Bulma Brief, l'hereva de la Capsule Corp, que la seva fortuna fos la més gran de la terra... no feia que la cambra d'aquell hospital fos menys depriment.
La Bulma va sospirar al llit i va girar-se per veure el petit bressol a on dormia el seu fill acabat de néixer. Estava esgotada, però tot i així no podia aclucar l'ull; al seu costat la seva mare arranjava un immens pom de flors a un gerro taral·lejant una cançoneta d'amor. La Bulma va somriure, no l'havia deixat sola ni un moment, amb la seva presència mirava de apaivagar l'absència d'en Vegeta.
La Bulma va mirar per l'enorme finestra de l'habitació i va ofegar una exclamació però no el somrís que va dibuixar-se-li de pressa als llavis.
—Ah, mare —va dir amb veu cantaire—, perquè no tornes a casa i prens un bon bany.
—Però Bulma, reina...
—No pateixis estaré bé. A més em ve de gust quelcom amb moltes calories, xocolata, maduixes, nata...
La senyora Brief va mirar la seva filla comprensiva, necessitava recuperar les calories perdudes durant les tres hores de part i cinc dies de menjar d'hospital, tot i que no estava gaire convençuda de que fos adient deixar-la sola.
—Crec que aquí a prop hi ha una pastisseria —va dir la senyora Brief.
—No, mare. En vull un d'aquells de la pastisseria de Satan City. —La va mirar amb ulls suplicants—. Si us plau, mami.
—Però reina, això em portarà si fa no fa mig matí...
—No passarà res, si necessito qualsevol cosa cridaré a l'infermera.
La senyora Brief va sospirar amb la mà a la galta, no es veia amb cor de denegar-li un deliciós pastisset a la seva filleta. La xocolata era l'única medecina per a un cor trencat i ella estava convençuda de que el cor de la Bulma acabaria per trencar-se amb la fredor d'aquell home.
—Si us plau —va insistir.
Al final la dona va cedir, va fer-li un petó al front a la seva filla i després va fer un petó a la maneta del seu net per anar a comprar el millor pastís del món per a la seva nena. La Bulma va escoltar, aguantant la respiració, els talons de la seva mare allunyar-se pel passadís i va romandre immòbil fins que va deixar de sentir-los.
Va fer a un costat els llençols i va baixar els peus a terra, recolzant-los a poc a poc, va redreçar-se amb una ganyota de dolor ofegant un gemec. No pensava flaquejar, ella no era dèbil. Va caminar fins a la finestra penosament, va treure la balda i va fer lliscar la fulla de vidre.
—Passa, ràpid.
I ell va entrar.
La Bulma va tancar la finestra prestament per a que el petit no agafés fred, encara era massa petit i fràgil per quedar exposat a la freda brisa de tardor.
—La gent normal fa servir la porta —va comentar recolzada contra el vidre, necessitava uns segons per a poder moure's altre cop fins al llit.
En Vegeta la va mirar allà quieta, amb el front amarat en suor i amb tot el pes del cos recolzat a la finestra. Va dibuixar un somrís orgullós; s'estava fent la valenta, fingint que estava perfectament, tota dignitat com si recolzar-se contra el vidre fos el millor per fer a l'univers. Però a ell no podia enredar-lo, la sentia molt dèbil.
Va decidir donar-li un cop de mà per a que el seu orgull femení no quedés ferit. Va agafar-la a coll i la va dur fins al llit a on ella mateixa, i sense protestar, va acomodar-se tot tapant-se bé.
«Sabia que vindries» va pensar orgullosa en comprovar que havia après a entendre'l.
El saiyan portava el seu vestit de guerrer, no podia ser d'altra manera, aquella roba el feia sentir-se segur i en part superior. Una vestimenta que li oferia la possibilitat de continuar sentint-se com el fred príncep dels saiyan, poderós, despietat i sense sentiments. La Bulma va dibuixar un somrís tendre en veure'l mirar amb certa por al petit que dormia al bressol de metacrilat al costat del llit.
—Es diu Trunks. —En Vegeta no va treure la vista del nen—. Va néixer fa cinc dies, tot i que suposo que això ja ho sabies.
—Sí —va replicar ell.
—Vols agafar-lo?
En Vegeta la va mirar amb els ulls esbatanats; la Bulma va aguantar-se el riure, se'l veia atemoritzat amb la simple idea de posar-li un dit a sobre al bebè.
—Vine, seu —va dir-li donant copets al seu costat al matalàs, ell va fer-ho de manera gairebé inconscient—. No pateixis si l'agafes com ho has fet amb mi fa un moment no passarà res. Que sigui petit no el torna en trencadís.
La Bulma va agafar al petit Trunks que va remoure's somiant tot cercant el pit de sa mare per abraonar-se.
—Has de passar-li el braç per sota del cap, així —va dir fent ella mateixa la postura subjectant a en Trunks—. I amb l'altre el mantens ben afermat. Prova-ho.
El saiyan va col·locar els braços com li havia indicat la dona que va assentir satisfeta.
—Mira Trunks, aquest és el teu pare —va mussitar deixant el bebè als braons dels seu pare—. Es diu Vegeta, és rondinaire, estúpid, antipàtic, egoista, capritxós, cruel, despietat, arrogant... —va enumerar amb un somrís divertit les múltiples qualitat de l'home mentre aquest rondinava—; però a algun lloc a dins d'aquest idiota s'amaga una bona persona. Ja ho veuràs.
En Trunks va posar-se a plorar com si estigués en braços del mateix diable, en Vegeta va posar cara de terror i la Bulma va riure.
—Estàs massa tens! Mira't —va exclamar rient—. Plora perquè se sent insegur, nota el teu neguit, relaxa't.
—Jo sóc un guerrer no un... agafa'l dona!
La Bulma va agafar a en Trunks entre els seus braços i el petit va deixar de plorar de seguida.
—El gran príncep Vegeta vençut per un innocent bebè de cinc dies —va cantussejar—. Tranquil Trunks, rondina molt però no mossega.
»Vegeta, suposo que no has vingut tant sols per conèixer a en Trunks, no?
De fet la Bulma no estava massa segura de si en Trunks era el motiu que l'havia dut fins a aquella habitació d'hospital ni de lluny, però com deia la seva mare: l'esperança és l'última cosa que es perd.
—Volia mostrar-te una cosa —va contestar ell amb aquell somrís orgullós decorant-li la cara.
—Endavant —va xiuxiuejar.
En Vegeta va aixecar-se i va posar-se al centre de l'habitació prou lluny de la finestra i del llit. Va observar a la dona i al seu fill un instant i llavors va aclucar els ulls i tancar els punys. Va inspirar profundament.
El objectes de la cambra van començar a trontollar i la Bulma va subjectar amb més força a en Trunks per a protegir-lo del que fos que feia el Vegeta. Però llavors, un segon abans de que passés, ho va entendre.
—Me'n alegro per tu —va pronunciar amb sinceritat—. Ho has aconseguit.
L'aura i els cabells daurats, els ulls blaus i profunds i el somrís arrogant que tant el caracteritzava. Estava encara més impressionant del normal. «Bell» era l'única paraula que solcava la ment de la Bulma i l'orgull l'inflava el pit.
Amb delicadesa va deixar a en Trunks al seu bressol de metacrilat i el va abrigallar tendrament amb la manteta de punt blau que li havia comprat la seva mare.
Va tornar a mirar al saiyan l'expressió de qui havia perdut arrogància, segurament per la falta lloances, d'aclamacions o de llàgrimes d'emoció. Potser si a la Bulma li haguessin quedat forces hauria fet alguna d'aquelles coses, però no era el cas i el màxim que podia fer era mirar-se'l.
—Felicitats —va dir-li la Bulma mirant de enorgullir-lo altre cop, però no va funcionar. En Vegeta va tornar a la seva forma normal—. Estic molt orgullosa de tu.
En Vegeta va tornar al seu costat a poc a poc com si analitzés la seva reacció, cercant quelcom que li mancava. Les ganes de guerra. Allò era el que li mancava. Havia esperat algun mot per fer-li baixar els fums traient-li importància al fet d'haver-se tornat en supersaiyan.
La va mirar llarga estona als ulls, aquells ulls blaus i eixerits, sempre brillants, sempre disposats a fulminar-lo durant qualsevol de les seves intenses discusions. Els mateixos que buscava després de un altre dia d'entrenament improductiu. Els que vetllaven per ell quan es feia mal.
La va besar àvid als llavis. Gairebé havia oblidat com era besar-la. Gairebé. Perquè, fins i tot entrenant, els records de la dona apareixien per recordar-li que havia quelcom a dins d'ell que lluitava per sortir; no podia permetre-s'ho, si més no, no encara.
El fet de que la Bulma li respongués als petons amb intensitat i voluntat tornava a omplir-lo d'orgull; i tot i poder passar-se així la resta de la vida havia de marxar-se i continuar entrenant.
—Aniré a entrenar a fora —va dir-li abans de fer-li un últim petó als llavis i anar cap a la porta.
—Vegeta...
—Tornaré —va declarar dempeus al pas de la porta.
—Arriscant-me a provocar una situació violenta —va dir la Bulma i en Vegeta va tombar-se per mirar-la—. T'estimo, ves amb compte.
—No diguis ximpleries dona — va fer donant-li l'esquena altre vegada, però abans de tombar-se la Bulma havia copsat la vermellor de les seves galtes—. Tingues cura d'en Trunks.
En Vegeta va tancar la porta de l'habitació i va fulminar amb la mirada a la dona rosa asseguda al passadís al costat de la porta amb un somrís satisfet. La mare de la Bulma. Quant de temps feia que hi era? Fins a on hauria vist i sentit? El saiyan va treure la seva millor cara d'indiferència i va dedicar-se-la a la dona que a canvi va ampliar el seu somrís fins que el va veure desaparèixer al final del passadís.
A diferencia de la Bulma, a ella encara se li passaven molts detalls d'aquell home, si més no ara sabia que la seva filla i el seu net sí que l'importaven.

Fi

Escrit originalment al 1995, reeditat el 15 de desembre de 2011 

BLAU I NEGRE

 

BLAU I NEGRE

Gènere: Aventures, Romanç, Humor
Advertències: No
Classificació: Hetero
Sèrie: Dragon Ball
Parella: Vegeta i Bulma
Any: 1990-1999~2012
Estado: En procés
Capítols: 7 originalment


Colecció d'one-shots sobre en Vegeta i la Bulma.

Dragon Ball i els seus personatges són propietat d'en Toriyama Akira.

-->Versión en català i en castellà;--

Listall de capítols:
I.- Fill // Hijo 
Que ella fos la Bulma Brief, l'hereva de la Capsule Corp, que la seva fortuna fos la més gran de la terra... no feia que la cambra d'aquell hospital fos menys depriment. (Romanç // +16)
II.- Recompensa // Recompensa
Les gotes de suor van estavellar-se contra el terra de la cambra de gravetat, en Vegeta va aterrar panteixant. Potser havia exagerat una mica massa augmentant tant de cop les G però necessitava fer-se més i més fort. (Romanç, Humor // +16)
III.- Sobre perdre i guanyar // De perder y ganar
L'observava mentre treballava, l'observava mentre menjava, l'observava mentre dormia... I per més que odiés estar sempre observant-la no era capaç de deixar de fer-ho. (Romanç, Drama // +16)
IV.-
V.-
VI.-
VII.-

Idiota!

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges son propietat de MoonScoop i France3.

Idiota!

La meva vida mai ha estat perfecta. Ni de lluny. Per això hi ha coses que enterro al lloc més profund del meu cervell. Perquè les odio i no vull pensar en elles. Però sempre hi ha algú que s'entossudeix en tocar-te els nassos i, desenterrar la porqueria.
Ella em va trucar. Amb la seva veu desconeguda plena de floritures. Si s'esperava que plorés d'alegria, estava ben equivocada.
"La meva estimada Elisabeth. Sóc la mama" m'havia repetit com unes sis vegades. Estimada?, Elisabeth?, mama? I una merda!
Encara ho recordo. Tenia cinc anys. Era el meu aniversari, diluviava i portava alguns dies amb mal de gola. El meu pare havia inflat un centenar de globus de colors, comprat serpentines i confetti, i preparat un deliciós pastís de nata i trufa. El meu favorit.
La meva mare no va aparèixer per allà. Un aniversari més, sols el pare i jo.
Va arribar de matinada amb un vestit verd ampolla, va pujar al pis de dalt sense dignar-se a mirar-nos i poc després va baixar amb tres maletes. Se'n anava. Ens abandonava. Tampoc va ser quelcom sorprenent. Gairebé mai hi era i quan si que hi era feia com si no existíssim ni el pare ni jo.
No vaig tornar a saber res d'ella, tampoc m'importava. Fins que em va trucar. Volia que me'n anés a viure amb ella. Les seves paraules van ser "vine a viure amb mi, Elisabeth. Deixa al fracassat del teu pare."
Vaig recordar perquè odiava el meu nom. Les dues ens dèiem igual. Era un record tant llunyà que havia començat a esborrar-ho del meu cap.
Em vaig jurar a mi mateixa que mai vessaria una llàgrima per ella, però vaig plorar. Vaig plorar nit i dia.
El meu aspecte era horrorós i esperava que l'idiota de l'Odd Della Robbia es dediqués a emprenyar-me, no obstant no ho va fer. Vaig agrair-li silenciosament. Però el vaig odiar quan va fer que l'Ulrich i la bruixa escanyolida s'abracessin. Se'm va fer un nus a la gola i abans d'adonar-me del que feia ja corria pel bosc. Les llàgrimes rodolaven per les meves galtes un altre cop, em feien mal i em coïen els ulls, i la forta pressió al meu pit era cada cop major.
Poca gent s'endinsava al bosc i jo em vaig sentir estalvia de mirades indiscretes. Em vaig deixar caure al peu del primer arbre que vaig veure, vaig enfonsar la cara entre els genolls i vaig plorar i vaig cridar fins que em va fer mal la gola.
Vaig oblidar-me de l'Ulrich. Vaig oblidar-me de la meva "mare". Vaig oblidar-me del món. Vaig oblidar-me de tot fins que vaig escoltar unes passes, i vaig creure que si no em movia potser no em pararia atenció.
Vaig odiar-lo per haver-me vist.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Amb allò hauria d'haver hagut prou per a que marxés, però va seure al meu costat i jo el vaig maleir. Vaig voler pegar-li i cridar-li que se'n anés, que es perdés a sota de qualsevol pedra. Però la calidesa que provenia del seu cos va fer-me fer figa. Per que tenia por. Allò feia mal. No era capaç d'assimilar els meus sentiments per la meva mare, com era d'horrorós el que m'havia demanat.
Llavors vaig ensorrar-me del tot, em vaig refugiar entre els seus braços i vaig plorar. Ell em va abraçar amb fermesa. La veu de l'Odd xiuxiuejant-me que tot aniria bé, que tindria cura de mi, va calmar-me els nervis. I poc a poc vaig començar a sentir que tot allò no havia estat res més que un malson.
Tot i així no podia refiar-me de l'Odd, podria emprar allò contra mi. Fer rifa de mi amb els seus amics.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —va contestar amb el seu to cantaire.
—Creu-me, et convé —vaig grunyir.
Un aspecte horrible. Estava convençuda de que semblava un zombie. Hagués donat el que fos per un mirall i el meu maquillatge.
—Per què estàs tan trista?
—No n'has de fer res.
—Mal d'amors?
—No n'has de fer res —vaig repetir amenaçant.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —va preguntar fent broma.
Vaig pensar que tant debò que ho hagués fet. Vaig arquejar una cella entretancant els ulls.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
No em vaig moure, l'escalfor del cos de l'Odd era reconfortant. Notava el seu cor bategant amb força a sota de la meva mà, allò va fer que el meu també accelerés. I llavors em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó i vaig sentir una barreja de sorpresa, ira, desconcert i ànsies de tornar a provar.
Vaig fer l'únic del que vaig ser capaç en aquell moment. Vaig fotre-li una galtada, em vaig posar dempeus, vaig apartar-me els cabells i em vaig espolsar la pols del cul.
—Pervertit —vaig mormolar sense atrevir-me a mirar-lo.
I em vaig anar a cuita corrents.
Vaig esforçar-me de valent per no tornar a pensar en l'Odd, per desgràcia meva, havia de veure'l cada dia. A classe. Al menjador. A la sala d'esbarjo. Al gimnàs. Tant sols em quedava trobar-me'l al bany.
Reconec que vaig utilitzar l'Hervé i a en Nicolas. Els vaig fer blocar tots els intents de l'Odd per acostar-se'm.
El comentaris mordaços van desaparèixer, i mai vaig creure possible que passes, però els trobava a faltar. En certa manera em feia sentir estimada. Ridícul, ho sé.
La meva sort va acabar-se. Ella va tornar a trucar-me i jo vaig sentir que em coïen els ulls, amb la vista ennuvolada em va costar reconèixer-lo quan se'm va acostar. Vaig ofegar un gemec a la gola. No tenia intenció de tornar a plorar.
L'Odd em va prendre el mòbil i va discutir amb ma mare, tot i que ell no sabia qui era. Em va defensar dient-li que em deixés tranquil·la, que no mereixia les meves llàgrimes. I va pitjar la tecla per tallar la trucada amb força.
—Els de telemàrqueting no saben acceptar un "no" com a resposta, oi? —va bromejar, donant-me un copet amb el colze.
Vaig voler donar-li una resposta a l'alçada però tant sols em va sortir un sorollet gutural. Tenia un nus a la gola. Vaig seure a terra, amb l'esquena recolzada contra l'edifici dels dormitoris, i l'Odd va agenollar-se davant meu, va inclinar-se i va tornar a fer-me un petó, amb la seva mà a la meva galta. Vaig enfonsar els meus dits entre els flocs dels seus cabells i vaig despentinar-lo.
Va separar-se de mi i vaig ofegar una queixa quan ho va fer.
—No ha estat pas malament, eh?
—Idiota! —vaig cridar-li amb totes les meves forces.
Els llavis de l'Odd van corbar-se en un somrís i jo vaig desitjar que tornés a besar-me. Estava sorpresa i empipada.
Sorpresa perquè m'hagués agradat i per no haver pensat en l'Ulrich, i empipada perquè per a l'Odd les noies no érem res més que un passatemps.
Podia acostumar-me a allò…
Estaria bé, suposo.

Fi

Llàgrimes

 

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France3.

Llàgrimes

En X.A.N.A. ja no hi era i jo m'avorria. La vida d'estudiant era un rotllo desprès d'haver estat un heroi. Veure a l'Ulrich i la Yumi fent esforços sobrehumans per fingir ser només amics ja no m'entretenia. I l'extrema timidesa d'en Jérémie i l'Aelita m'exasperava.
Les noies sempre em servien de distracció, encara que soni fatal dir-ho així. Mai havia tingut problemes per trencar cors. Per això cada setmana tenia una novia diferent.
Vaig deixar escapar un sospir, perquè allò ja no m'omplia. Les noies començaven a tornar-se una rutina.
Érem al menjador, esmorzant. La xocolata era deliciosa com sempre i els croissants cruixents i calents. El sol brillava amb intensitat, les vacances s'aproximaven i la Heïdi Klinger em somreia des de la taula davant la nostra. Hauria d'estar exultant d'alegria, però no ho estava. Tampoc em va animar que la Yumi i l'Aelita em donessin els seus croissants.
Les classes van ser com sempre. La senyora Hertz em va renyar per no estar atent. El senyor Fumet s'havia passat tota l'hora parlant. En Jim ens havia fet córrer fins a gairebé caure morts a la pista...
Va haver una cosa que em va tenir dispers tot el dia. La Sissi.
No es que acostumés a parar-li més atenció de la deguda. Però estava estranya. Tenia els ulls inflats i vermellosos, com si hagués estat la nit sencera plorant. Normalment li hauria llençat un comentari mordaç, alguna cosa per fer-la empipar. M'encantava fer-la empipar. Però no vaig gosar a fer-ho.
Vaig sentir una forta fiblada al pit en veure-la així.
Vaig procurar no pensar més en ella i en els seus ulls tristos, així que em vaig centrar en burxar a en Ulrich i a la Yumi, el meu segon passatemps predilecte. Va ser immensament divertit, especialment el moment en que vaig aconseguir que s'abracessin i van acabar tan vermells com una boca d'incendis.
Sí, senyor. Va ser genial.
L'Odd el magnífic guanyava un altre vegada! Llàstima que ni tant sols allò em fes content, què dimonis m'estava passant? Hauria d'estar celebrant la victòria amb un enorme gelat de xocolata.
No em venia de gust el gelat, però fer un tomb no estaria pas malament. Durant el últims mesos havia descobert un clar al bocs, a mig camí entre L'Hermitage i el Kadic, a prop del barranc. Mai no vaig veure-hi a ningú allà, per això vaig memoritzar com arribar-hi.
Vaig dirigir-me cap allà xiulant la tornada de la cançó de moda, amb les mans a les butxaques i sense parar atenció al que m'envoltava.
Vaig aturar-me en sec en escoltar uns sanglots una mica més endavant. Vaig aturar-me a pensar en qui podria ser, la meva ment no va trobar resposta. Vaig avançar amb cautela fins a arribar a l'arbre del que provenien els plors. Va ser tot un shock.
La Sissi, amb la cara enterrada entre els genolls, plorava. Vaig tenir una sensació estranya, una mena d'opressió a la boca de l'estómac, seguida d'un lleu formigueig.
Vaig rodejar l'arbre fins a quedar davant d'ella, que no va moure's ni un mil·límetre. Les paraules van escapar dels meus llavis.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Potser la Sissi Delmas no hagués fet mèrits per que em commoguessin les seves llàgrimes, però havia d'admetre que quan la vaig veure per primer cop m'havia sentit atret per ella. Una atracció que no havia desaparegut del tot. Era capritxosa, envanida, i estava boja per l'Ulrich. Mal assumpte.
Vaig seure al seu costat esperant que em colpegés i em fes fora, no obstant, la Sissi va llançar-se al meus braços i va plorar amargament durant hores.
Què podria haver minat la seva confiança d'aquella manera? Mai l'havia vist fràgil. De fet sempre havia pensat que la seva moral estava feta a proba de bombes. Estava equivocat, no hi havia cap dubte.
Envejava als meus amics, tots tenien a algú a qui estimar. En Jérémie tenia a l'Aelita. L'Ulrich tenia a la Yumi. I jo un dia estava amb la Magali, un altre amb la Jeanne, i un altre... amb qui fos. No era que no m'agradés ser el casanova del Kadic, però jo també volia una noia a qui estimar d'aquella manera.
Tractar de que la Sissi es fixés en mi seria una tasca tan estúpida i inútil, que em cansava tan sols de pensar-hi.
La vaig envoltar amb els meus braços, per que... bé per que soc humà, maleït sigui! No puc veure a una noia plorar. Sé que vaig murmurar coses amb l'intenció de calmar-la, però si em preguntessin que li vaig dir no podria contestar. No tinc ni idea de que vaig dir-li. Tant sols volia animar-la, que deixés de plorar com si no hi hagués un demà.
Encara que em va costar una barbaritat, vaig aconseguir el meu objectiu. Poc a poc la seva tristesa va minvar, els seus músculs van anar relaxant-se i la seva respiració es va tornar regular.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —vaig assegurar-li.
—Creu-me, això espero pel teu bé —va grunyir.
Tenia els ulls inflats i envermellits, les galtes ruboritzades, el nas i els llavis vermells. Se li havia corregut el rímel. Em va semblar que estava molt maca, més que quan s'empolainava per agradar-li a en Ulrich.
Durant uns segons vaig sentir ganes de donar-li un cop de puny a l'Ulrich.
—Per què estàs tan trista?
—No es assumpte teu.
—Problemes amorosos?
—No es assumpte teu —va repetir en to agressiu.
Sabia que era més que probable que els culpables fossin la Yumi i l'Ulrich, no obstant no em va semblar tan factible. Principalment per que les mostres d'afecte dels meus amics sempre la feien empipar. S'empipava i esbufegava.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —vaig preguntar amb humor.
Em va mirar alçant una cella amb els ulls entornats.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
Em vaig adonar de que encara l'estrenyia entre els meus braços, la seva mà dreta sobre el meu pit, i el seu cos descansant recolzat en el meu. En una proximitat estranya. No era la primera noia amb la que em trobava en una situació similar, no obstant, el fet de que fos la Sissi va fer que el meu cor es disparés. Ella semblava estar tan o més còmoda que jo amb aquella proximitat.
No sé per què vaig fer el que vaig fer. Però vaig besar els seus llavis. Quan vaig obrir els ulls, la Sissi, estava ruboritzada amb una expressió de sorpresa total. Durant un moment vaig pensar que potser podria enamorar-la, que potser li hauria agradat que la besés. Vaja si ho vaig pensar!
La sonora bufetada que em va donar em va despertar de cop. Quin geni!
Es va aixecar bruscament, es va apartar els cabells amb un posat i va espolsar-se els pantalons pirata amb gracia.
—Pervertit —va murmurar sense girar a mirar-me.
Va ser llavors quan ho vaig decidir.
Conqueriria a la Sissi encara que fos l'últim que fes a la vida.

Fi

Em sap greu

 
Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Em sap greu

Què era el pitjor que podia passar? Que l'Ulrich s'empipés i no tornés a parlar-li mai més a la vida o que decidís assassinar-lo. Valia la pena córrer el risc? No n'estava segur. Segurament no pagava la pena. Però tot i així ho va fer.
Va ésser un rampell egoista o quelcom que, simplement, portava massa temps desitjant fer. Potser una mica de les dues coses.
Ell s'estimava al seu amic tot i ser un idiota total de vegades, hi havia un fotimer de noies fantàstiques boges per ell, però l'Ulrich, simplement, feia com qui no s'adona i, la que realment l'interessava no tenia més sort. La Yumi Ishiyama estava absolutament penjada de l'Ulrich Stern i l'Ulrich Stern ho estava per ella, fins a nivells de ciència-ficció. Tots dos ho sabien i ell s'encarregava de recordar-los-hi dia rere dia amb l'esperança de aconseguir que avancessin.
Però estava cansat.
N'estava fart.
N'estava fins els nassos.
A les nits l'Ulrich sempre somiquejava per que, suposadament, la Yumi no li feia cas i, ell, no tenia més remei que escoltar-lo i recolzar-lo. La Yumi, en canvi, no deia res, però l'empipava igual.
Feia una setmana que l'Ulrich havia marxat urgentment a Alemanya perquè la seva tieta havia tingut un accident, fins allà tot bé, bé, bé dins dels límits del seny, no era que s'alegrés de que la tieta de l'Ulrich estigués a l'hospital... Tots els trobaven a faltar, era el seu amic, així que allò era inevitable.
En un primer moment el fet de que la Yumi anés a la seva habitació amb excuses mil no li va semblar important, però ara ja començava a pujar-li la mosca al nas.
L'Odd sabia que, estar separats, per als seus amics era com una tortura, segur que preferien que els clavessin agulles a sota les ungles. Estava convençut de que eren com dos ocellets, si un moria l'altre ho faria poc després.
No el molestava la companyia de la seva amiga, una noia maca mai lo sobraria, però no suportava veure-la allà asseguda, dia rere dia, damunt el cobrellit blau descolorit de l'Ulrich amb aquella carona de animaló desvalgut.
Quan va tornar de la dutxa la va trobar allà, asseguda al llit acaronant distreta el cap del Kiwi que s'havia fet un cabdell a la seva falda. Li havia preguntat que què hi feia allà, la Yumi li havia somrigut dèbilment com a resposta. L'Odd es va ajustar més la tovallola nuada a la seva cintura amb una ràbia irracional rossegant-lo per dins. Què passava amb l'Ulrich? Que no funcionaven els telèfons a Alemanya? Cóm era capaç de tenir-la en aquell malviure? A ell se li encongia el cor tant sols mirant-la.
Sabia que el més prudent hagués estat demanar-li que marxés, tenia l'excusa d'acabar de sortir d la dutxa, nu sota la tovallola blanca, en canvi va seure al seu costat amb els cabells gotejant-li per l'esquena xopant el cobrellit blau del seu amic i va acaronar-li el braç suaument. Els ulls de la Yumi es van ennuvolar per culpa de les llàgrimes, el negre brillant dels seus iris semblava fondre's i ell no era de pedra.
I llavors ho va fer. La va subjectar per la màniga i la va besar als llavis, la Yumi el va apartar de mecànicament amb una empenta poc convincent, la seva mirada acusadora va esvair-se amb la caiguda de les primeres llàgrimes cristal·lines.
Pagava la pena temptar la seva sort? Va determinar que sí, que pagava la pena. L'Ulrich tenia la fama però la mala llet la tenia ella, l'Ulrich era un rondinaire però la Yumi no dubtava en fotre't un cop si li tocaves prou els nassos. Era capaç de trencar-li el nas i fer-li una reconstrucció facial sense anestesia i sense trepitjar un quiròfan. La clínica d'estètica a cops de la Yumi Ishiyama.
L'Odd va estirar-se com un gat minvant la distància entre les seves cares, no va esperar per veure la reacció d'ella. Va tancar els ulls i va tornar a fer-li un petó. L'empenta no es va produir aquest cop.
La mà càlida de la Yumi va recolzar-se a la seva espatlla amb un contacte fràgil. A l'Odd va sacsejar-lo una corrent elèctrica de cap a peus estarrufant-li la pell. Sempre havia pensat que la Yumi era bonica, fins i tot s'havia preguntat que sentiria si besés els seus llavis vermells i carnosos.
Ara podia dir, amb tota seguretat, que ho sabia. Besar a la Yumi produïa electricitat suficient com per a proveir a tota França durant un any.
Les mans de l'Odd van ésser incapaces de romandre quietes i va recórrer cautament la tela del jersey negre de la Yumi, joguinejant amb les costures i les arrugues al seu abast.
Llunyanament va sentir al Kiwi gemegar i protestar al caure de la falda de la Yumi per culpa del brusc moviment que havien fet. De cop i volta a aquella habitació feia una calor de mil dimonis, s'hauria espatllat el termòstat de la caldera? No era normal, encara era hivern. A que es devia? La seva ment va submergir-se en una espiral de coses sense sentit, ja no era capaç de pensar amb claredat, talment que no podia controlar el seu propi cos que actuava per iniciativa pròpia sense informar al seu cervell del que passava, tant sols flaixos d'imatges inconnexes i incoherents.
Les mans de la Yumi van empentar-li pel pit tot apartant-lo, l'Odd la va mirar com si acabés de despertar-se. Els seus dits estaven entortolligats entre els flocs negres dels cabells de la Yumi que, amb les galtes vermelles, panteixava abastint d'oxigen els seus pulmons. Els dits de l'altra mà s'aferraven a la tanca dels sostenidors llestos per descordar-los. Va apartar-se bruscament com si estigués en flames. Va sentir-se tan culpable com si acabés de trencar el gerro favorit de la seva mare a cosa feta. El remordiment el va portar a arreglar, tremolós, el jersey d'ella.
La Yumi va etzibar-li un cop sense força a l'espatlla. No va dir res. Ell va desitjar que digués quelcom, les seves paraules s'havien perdut en algun lloc entre el seu cervell i les seves cordes vocals. Va tenir ganes de riure per la ironia. L'Odd el magnífic, l'Odd el xerraire, mut.
Ella va aixecar-se va anar fins a la porta mentre el cor de l'Odd picava contra les costelles amb violència.
—I ara què?
Al començament l'Odd no va saber qui dels dos havia fet aquella pregunta, quan la Yumi va girar-se amb els ulls oberts de bat a bat va entendre que havia estat ell.
—No ho sé. —Va ser l'eixuta resposta d'ella—. No ho sé...
—No hem de dir-li-ho a l'Ulrich, això no ha estat res, no?
L'Odd va sospirar, pel que semblava estava fent mèrits per pujar posicions al top ten de cretins de Kadic.
—Defineix "res" —va etzibar la Yumi encreuant els braços sobre el pit foradant-lo amb aquells ulls negres vius i brillants—. Perquè a mi no m'ha semblat, el que es diu, "res".
—Tu et senties sola i jo sóc irresistible —va argumentar. Si aconseguia que l'odiés potser no tornaria a acostar-se-li i aquella corrent elèctrica que el sacsejava l'espinada desapareixeria per sempre.
La Yumi va esbufegar i l'Odd va empassar saliva sorollosament, potser ara era quan l'assassinava.
—Hem de dir-li.
Després d'etzibar-li allò la porta va tancar-se amb estrèpit. Ella ja no hi era. La companyia del Kiwi no servia per eliminar aquell buit a les seves entranyes.
Va estar pensant, durant molta estona assegut al llit del seu millor amic vestit amb la tovallola blanca, en el perquè es sentia tant culpable. L'havia besat, sí, però també havia petonejat a l'Aelita un parell de mesos abans. Llavors no va sentir-se tant malament i no era que a en Jérémie l'estimés menys que a l'Ulrich.
Seria per a on havia passat? No perquè fos l'habitació que compartien, sinó perquè hagués estat al llit del seu millor amic. L'Odd va cargolar-se damunt del cobrellit blau.
«Em sap greu, amic, simplement ha passat —va pensar—. Sóc un cabró.»
Què havia de fer? Senzillament l'atreia la seva amiga d'una manera que mai s'hagués imaginat.

Fi

Oneshots (Originals)

 

Aquests oneshots són originals i estan protegits pels drets d'autor. Està totalment prohibida la seva redistribució, si vols pots facilitar un enllaç al meu blog però en cap cas pujar-ho a altres pàgines.

Si us plau, si veieu algun dels meus shots fora d'aquestes pàgines denuncie-ho, serà un plagi:

http://www.fictionpress.com/u/663858/Natsumi_Niikura
http://natniikura.deviantart.com
http://fictopia.net/es/usuario/Natsumi_Niikura

-->Versió en català // Versión en castellano<--

 El soldat i la dama // El soldado y la dama
La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Romanç, Sobrenatural, Drama / +16