El meu mòbil és rosa, i què?

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

El meu mòbil és rosa, i què?

Quan va obrir el paquet ben embolicat, amb paper de regal blau lluent, i va veure el seu contingut va creure que era una broma d'algú. Així que va limitar-se a arrufar les celles i a deixar la sala de professors.
És clar que, ara, sabia que s'havia equivocat, després de parar-hi l'atenció suficient a l'aparell en sí.
Set mesos enrere, en Delmas havia tingut una de les seves idees. Celebrar un festa, exclusiva per als professors, amb un intercanvi de regals, pel que cadascú va haver d'agafar un tros de paper amb un nom escrit, d'una bossa. Era una criaturada, però podia ser divertit.
En Jim va ficar la mà amb ímpetu, amb l'única idea de treure un dels papers, el que duia el nom de la Suzanne. Quan va estar segur de que els seus dits agafaven el correcte el va extreure amb gest triomfal. El va desplegar i tot el seu triomf va esdevenir amarg abatiment.
«Chardin»
Què coi li regalaria a un paio que estava com un llum? Un abonament de temporada per al psiquiàtric? Detergent per a que eliminés l'eterna taca de tinta blava de la bata de laboratori? Una pinta per a que domés els seus cabells?
Potser podria convèncer a qui tingués el paper de la Suzanne per a que li canviés. Segur que ho aconseguiria, i tant, tot era qüestió d'anar preguntant als altres.
Va ser com una nova bufetada. Ningú no va voler dir-li qui li havia tocat i encara menys fer un intercanvi. No li va quedar altre remei que resignar-se. Tant sols hi havia una persona amb idees prou forassenyades per estar a l'alçada d'en Chardin. Della Robbia. Simplement va anar i li va preguntar. Així, sense més, en fred, com qui demana l'hora o et desitja un bon dia.
El noi no el va decebre en absolut, com suposava, i va trobar la idea perfecta, i ell, gairebé va fer salts s'alegria.
El dia de la festa, tant bon punt entraven, en Delmas, els feia entrar a les fosques en una sala adjacent i deixar el regal, per tal que així ningú descobrís la identitat del seu amic invisible. I així ho va fer ell, va fer lliscar el paquet groc cridaner amb conillets roses per terra i va tancar la porta.
Va començar a atabalar-se a mitja celebració, després del tercer got de refresc de cola sense gas i uns quant sandvitxos de gall dindi. Qui devia d'haver tret el paper amb el nom de la Suzanne? Què li regalaria? Seria tant impressionant com per a robar-li el cor? Li agradaria?
De cop i volta la idea d'aquell joc li va semblar d'allò més desagradable.
Coneixent als seus companys segur que el seu regal serien uns mitjons d'esport o diverses caixes de tiretes. Per això, quan va donar-li aquell paquet blau brillant, amb una cal·ligrafia desconeguda, no va sentir gens ni mica d'emoció, tot i que va obligar-se a somriure.
A través de la sala va creuar la mirada amb la de la Suzanne, que subjectava un blanc amb un pompós llaç vermell. La Nicole Weber, va apressar-la per que l'obrís. A dins hi havia uns DVDs de balls de saló, no era cap secret que a ella li agradava el ball. A ell li agradava ser el seu professor particular per veure com desapareixia aquella màscara de dona estirada, i per esborrar la distància entre ells, permetre's agafar-la amb més fermesa de l'estrictament necessària i sentir, per un instant, que eren una sola persona.
En Jim va entomar un cop de colze d'en Chardin i va afanyar-se a obrir el seu regal.
Un telèfon mòbil rosa fúcsia. En Gustave va riure amb tant d'ímpetu que va acabar ennuegant-se amb la seva pròpia saliva i estossegant. Li estava ben emprat, per burlar-se'n, segur que era cosa seva i per això tanta conya. Va marxar.
Va tancar-se a la seva habitació donant un cop de porta i va llençar l'aparell al llit. Uns minuts després, una dringadissa va aixecar-se des del cobrellit de ratlles blanques i blaves.
A la pantalla del mòbil rosa hi havia un nom: Valquíria; era un missatge de text. El va obrir empipat, la broma estava a punt de girar-se'ls-hi en contra tant bon punt els enxampés.
Hola. Sóc la Valquíria, vull que ens coneguem millor. Treu el cap per la finestra, si us plau.
Va obrir-la bruscament i va treure mig cos fora, va alçar el telèfon per llençar-li al graciós en qüestió, però va aturar-se a temps. Dos pisos més avall, il·luminada per la llum procedent de la seva habitació, hi havia la Suzanne dempeus. Ella va somriure i la va veure teclejar, poc després va rebre un altre sms.
No és cap broma dels altres. Jo sóc la Valquíria, i tu?
En Jim la va mirar tot pensant en que ell en això de mitologia era un negat. Va descartar noms com Rambo, Rocky, Seagal i la resta de matons de cinema que segurament, ella no suportaria, i va decidir-se per Astaire. Com en Fred Astaire.
Hola Valquíria. Sóc l'Astaire —va teclejar. Era massa curt, així que va agregar—, com el ballarí.
Mantenien la mirada fixa l'un en la de l'altra, separats per dos pisos d'altura. En Jim amb l'idea fugissera de que l'apuntaria amb el dit i es posaria a riure mentre deia una vegada i una altra que era un ximple i que havia caigut de quatre grapes, i la Suzanne esperant que ell acceptés aquell joc secret.
Va desviar la mirada per llegir el missatge d'en Jim i elaborar una resposta que va arribar al moment amb un dringar.
Gràcies Astaire. Em preocupava que me'l llencessis al cap. No parlis d'això amb ningú. Bona nit.
Ell va contestar ràpidament.
No ho faré. Per què l'àlies i aquest telèfon? Tens el meu número de mòbil.
La Suzanne, que havia començat a allunyar-se, va aturar-se amb una mirada eloqüent i va teclejar amb suavitat però rastre de dubte.
Perquè tu sempre has estat sincer amb mi, però jo no. Necessito tornar a començar sense els perjudicis que jo mateixa he creat. Aquesta és una línia directa. Només entre tu i jo, ningú més té aquests números.
En Jim ho va llegir sorprès i va descartar la idea de la broma, perquè no lligava amb la manera de ser de la Suzanne. Ella sabia que sentia, perquè ell mateix li havia dit, i li havia donat carbasses. Però que la Suzanne conegués els seus sentiments, sense correspondre'ls, no volia dir que ho hagués de fer servir en contra seu.
D'acord, Valquíria, serà el nostre secret. Bona nit.
La Suzanne va fer un gest amb la mà acomiadant-se que ell va correspondre abans de veure-la desaparèixer entre els arbres.
A partir d'aquella nit l'intercanvi de missatges, amb informació d'ambdós, va subseguir-se amb fluïdesa. Va arribar el moment en que va convertir-se en quelcom similar a una droga. Sovint en Jim es trobava a sí mateix mirant fixament el mòbil esperant un missatge d'ella, d'altres, en canvi, escrivia quasi sense adonar-se com si ho necessités per a seguir respirant.
En Jim ja sabia que la Suzanne era més gran que ell, deu anys per ser exactes, però allò tant li feia. Havia nascut a Greifswald, Alemanya, un poble costaner. Li agradava ballar i que ell fos el seu professor, que no la tractés com a una estirada, que quan no els mirava ningú li donés les seves postres com si fossin un tresor. També li sabia greu la seva manera de tractar-lo de vegades, quan s'enfadava, allò de parlar-li dels seus xicots i aquells petits detalls que sabia que li feien mal.
Ell li explicava coses de les que habitualment preferia no parlar. El dia en que ballant a l'estació de trens de París el van contractar per filmar "Paco el rei de la disco". Com havia acabat al bell mig de l'Amazones envoltat d'animals que volien cruspir-se'l per berenar. Com li agradava veure-la ajustar-se les ulleres al nas quan pensava, o la olor a te que feia cada cop que es movia. Les andròmines i invents enginyosos que preparava per fer les classes més divertides pels nois, i que el deixés participar, acompanyar-la a les excursions...
Era agradable aquella situació, com ella havia dit, era com tornar a començar, com dues persones que s'acaben de conèixer.
Havien passat dos dies des de l'últim missatge, ell li havia enviat uns quants un pèl desesperat, amb la molesta idea de que havia fet o dit quelcom que ho havia espatllat tot, podia ser un autèntic bocamoll. Començava a resignar-se a la idea de que tot havia acabat, la Suzanne l'evitava pels passadissos, a la sala de professors l'ignorava. Els nois havien començat a notar que passava alguna cosa pel mal humor i la malenconia que arrossegava, si més no encara no feien preguntes.
Quan el mòbil va dringar ell ho va ignorar, pensant que segurament la seva ansietat li havia fet imaginar, però al final, la necessitat de comprovar-ho el va vèncer. Va agafar-lo i va veure el missatge nou que havia arribat un parell de minuts abans. Va sentir ganes de ballar el tango, el txa-txa-txa i la samba.
Astaire, m'agradaria que ens veiéssim al gimnàs d'aquí a una hora.
I llavors li van venir ganes fins i tot de ballar les melodies estúpides del mòbil. Va contestar tant ràpid com els seus dits rodanxons li van permetre.
Allà hi seré, Valquíria, com un clau.
Va buidar els calaixos, literalment, a sobre del llit i va cercar quelcom similar a una indumentària decent i més formal que el seu xandall habitual. Llàstima no disposar de roba més elegant, ell era un tio normal, esportista, pràctic i despreocupat. Mai havia necessitat vestir-se de vint-i-un botons, tampoc havia rebut queixes de les seves xicotes, que coincidien amb ell en el referent al confort.
Va decidir-se per uns texans ben còmodes i una samarreta de cotó vermella sobre la qual va posar-se la caçadora d'aviador que li havien donat a les forces especials. Va somriure per un moment sabent que gairebé ningú creia les seves històries, no era estrany, ell tampoc les creuria. Havia tingut una vida tant agitada i insòlita, de vegades el sorprenia no trobar a faltar tota aquella acció.
Va fer una ràpida ullada al rellotge, el temps havia passat volant, el convenia espavilar-se o faria tard. Va calçar-se les esportives mentre corria pel passadís desitjant no creuar-se amb ningú ni rebre preguntes enutjoses. Va frenar l'impuls de saltar pel tram d'escales, només li faltava caure i obrir-se el cap, però va baixar els esglaons de tres en tres sense ensopegar.
Va córrer camp a través saltant per sobre de les platabandes de flors del costat de l'entrada de la residència i va saltar sobre la porta del gimnàs com si rere ella s'amagués l'únic lloc segur del planeta. Va examinar la canxa, no havia arribat encara.
—Hola.
En Jim va fer un bot en sentir-la, la va buscar amb l'esguard i la va trobar asseguda a un racó de la graderia, a prop de la porta. Va mirar el seu rellotge de polsera comprovant que no feia tard.
—Sí que has arribat d'hora, Suzanne.
—Ja hi era aquí quan t'he enviat el missatge —va mormolar mentre ell s'acostava a ella—. No esperava que fossis puntual.
—Suzanne…
—Vine, seu amb mi, Jim.
Va obeir, seient amb el sigil d'un fèlid. Va recolzar les mans a ambdós costat del seu cos amb gest despreocupat, se sentia còmode i ple de curiositat.
—He estat molta estona pensant en si havia de demanar-te que vinguessis o no —va pronunciar creuant les mans sobre els genolls—. He lluitat molt per apartar-me de tu, però he perdut.
—No entenc de què parles, Suzanne.
Va esbossar un somrís ple de tendresa. En Jim era increïblement innocent de vegades. Aquell era un dels motius pels que no podia allunyar-se d'ell. Va cobrir la mà d'ell amb la seva.
—Ets un bon home, Jim.
En Jim va entrellaçar els seus dits amb els d'ella melindrós. Va fregar-li el dors de la mà amb el polze dibuixant cercles sobre la seva pell i va somriure. La Suzanne va tornar-li el somrís amb calidesa.
—Vull conèixer-te molt més —va dir ella.
Ell va assentir satisfet per la seva declaració i per l'agradable apropament que s'havia produït entre tots dos. Si ella necessitava temps, ell li donaria temps.
—T'estimo, Suzanne.
Ella no va badar boca, només va inclinar-se cap endavant i li va fer un suau petó als llavis.

Fi

Reclusió

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Reclusió

Va obrir els ulls, adolorida i masegada, les mateixes quatre parets, les mateixes goteres incessants, la mateixa porta blindada, la mateixa bombeta groguenca que feia pampallugues. Tot igual que ahir, tot igual que el primer dia. Pels cops que li havien donat menjar suposava que portava un mes allà però n'estava segura, creia que l'alimentaven dues vegades al dia. Potser era suposar massa.
El grinyol de la vella porta blindada, aquí venia un altre cop. La mateixa dona repentinada i vestida de blanc que venia dia rere dia. Aquella dona tant familiar. Deixaria la safata damunt la taula, preguntaria com se sentia, es posaria els guants de làtex, li revisaria les seves ferides, l'injectaria calmants i marxaria.
Sempre igual.
—Com et trobes? —va preguntar mentre es posava els guants de làtex.
Ella no va contestar, per a què fer-ho. Era evident com estava. Si necessitava una resposta és que era estúpida.
La dona de blanc la va moure per a tenir accés a la ferida del seu costat. Jaient de costat va veure els seus cabells vermells estesos pel terra, eren d'aquell color o era el vermell de la sang? Ja no ho recordava com tampoc recordava la seva pròpia cara.
El dolor de la ferida va pujar per les seves costelles amb una fiblada que va tallar-li la respiració, però no va queixar-se ni plorar, en aquell suposat mes s'havia fet immune a moltes coses. Ja no tenia més llàgrimes, ni forces, ni ànims per a queixar-se. Ni ganes de viure.
La dona de blanc no va pronunciar cap més paraula, els tres primers dies hauria volgut que li parlés més, que li digués coses, que l'hagués tranquil·litzat, ara en canvi tant li feia. Les paraules de consol haurien estat tant falses que li feien venir basques.
La dona de blanc no la enganyava, ni li prometia deixar-la anar a canvi d'informació, no li mentia a la cara mentre la reduïa a un tros de carn. En el fons li agrada la seva companyia. La dona de blanc era el més humà que existia en aquell forat repugnant i opressiu.
Una suau moixaina als cabells era la manera d'acomiadar-se de la dona de blanc, potser també una manera de donar-li ànims, potser no significava res i ella s'entossudia a donar-li sentit.
La grinyolant porta va tancar-se rere aquella dona i la soledat la va tornar a engolir. L'espetec de la bombeta, l'aigua gotejant, sempre al mateix ritme. Com un disc ratllat que reprodueix una vegada i una altra el mateix defecte, un bucle trasbalsador que la feia desitjar perforar-se els timpans per a no haver de seguir sentint-ho.
Les parets de pintura escrostonada, que en temps millor devien ser blanques, eren plenes de regalims d'aigua i fongs; i el terra gris i de ciment, que li gratava la galta i el cos nu, estava ple de mosques, cuques i altres bestioles mortes, les envejava, elles ja no havien de patir més.
La porta una altra vegada amb els seu grinyol amenaçant donant entrada a aquell home cruel i sense escrúpols amb els seu somrís retorçat i el seu caminar altiu.
Com sempre feia va arrossegar la cadira fins al lloc on ella romania estirada, va seure i encendre una cigarreta. Ara vindrien les preguntes, aquelles a les que no podia respondre perquè no coneixia les respostes. Aquell home que s'enfurismava en no aconseguir arrencar-li un gemec, un lament o una súplica. De vegades es preguntava si realment volia respostes o tant sols era una excusa per a colpejar-la i forçar-la.
—Bé Anthea, t'ho tornaré a preguntar. On és el teu marit? —Va aspirar el fum de la cigarreta i va esperar, però com sempre l'Anthea no va contestar.
Va mirar-lo als ulls esperant el cop que sabia que arribaria. El fum sortint dels pulmons d'ell i una puntada a l'espatlla amb aquelles botes de puntera reforçada amb acer. Una nova pregunta seguida de silenci i un altre cop més.
Pregunta, silenci, cop. Pregunta, silenci, cop. Bleixos masculins, gotera, gotera, gotera, gotera. Més cops. Gruny, ràbia continguda.
Sempre igual, sempre el mateix, sempre en el mateix ordre.
Pausa. Passes enfurismades. Gir brusc.
Sabia el que venia a continuació. Es trauria els pantalons i la resta ja ho coneixia massa bé. Havia aprés a quedar-se quieta i a no forcejar. Quan forcejava era pitjor, perquè no només la humiliava sinó que a més li feia més mal. Per a què forcejar si era inútil. Forcejar només feia que ell es divertís més, que fos més cruel i que allargués aquella tortura durant hores.
Les mans d'ell sobre la seva gola exercint la pressió justa per a que boqueges matusserament en busca d'aire però sense asfixiar-la, allò li ennuvolava la ment i endormiscava el dolor. Va sentir la queixalada perforant-li la carn del pit i la sang relliscant per la seva pell bruta.
L'Anthea no va queixar-se i ell la va mossegar amb més força sense aconseguir traure-li una llàgrima. L'home va rebufar i la va deixar anar. Ja havia acabat. Ja no tornaria fins al dia següent en que tot tornaria a repetir-se un altre cop.
Va pujar-se els pantalons maleint-la i va clavar-li una puntada a les costelles fent-la rodolar pel terra com si d'una andròmina inútil és tractés.
La porta obrint-se les passes tornant cap a ella, una galleda d'aigua gelada per sobre. Cop de porta. Ell allunyant-se.
Goteres.
L'Anthea va dur-se una mà mutilada al pit mossegat mirant de silenciar el dolor. Quant quedava d'ella? Quant quedava de l'Anthea Hopper? No ho sabia. Potser ja no existia.

Fi

Idiota!

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges son propietat de MoonScoop i France3.

Idiota!

La meva vida mai ha estat perfecta. Ni de lluny. Per això hi ha coses que enterro al lloc més profund del meu cervell. Perquè les odio i no vull pensar en elles. Però sempre hi ha algú que s'entossudeix en tocar-te els nassos i, desenterrar la porqueria.
Ella em va trucar. Amb la seva veu desconeguda plena de floritures. Si s'esperava que plorés d'alegria, estava ben equivocada.
"La meva estimada Elisabeth. Sóc la mama" m'havia repetit com unes sis vegades. Estimada?, Elisabeth?, mama? I una merda!
Encara ho recordo. Tenia cinc anys. Era el meu aniversari, diluviava i portava alguns dies amb mal de gola. El meu pare havia inflat un centenar de globus de colors, comprat serpentines i confetti, i preparat un deliciós pastís de nata i trufa. El meu favorit.
La meva mare no va aparèixer per allà. Un aniversari més, sols el pare i jo.
Va arribar de matinada amb un vestit verd ampolla, va pujar al pis de dalt sense dignar-se a mirar-nos i poc després va baixar amb tres maletes. Se'n anava. Ens abandonava. Tampoc va ser quelcom sorprenent. Gairebé mai hi era i quan si que hi era feia com si no existíssim ni el pare ni jo.
No vaig tornar a saber res d'ella, tampoc m'importava. Fins que em va trucar. Volia que me'n anés a viure amb ella. Les seves paraules van ser "vine a viure amb mi, Elisabeth. Deixa al fracassat del teu pare."
Vaig recordar perquè odiava el meu nom. Les dues ens dèiem igual. Era un record tant llunyà que havia començat a esborrar-ho del meu cap.
Em vaig jurar a mi mateixa que mai vessaria una llàgrima per ella, però vaig plorar. Vaig plorar nit i dia.
El meu aspecte era horrorós i esperava que l'idiota de l'Odd Della Robbia es dediqués a emprenyar-me, no obstant no ho va fer. Vaig agrair-li silenciosament. Però el vaig odiar quan va fer que l'Ulrich i la bruixa escanyolida s'abracessin. Se'm va fer un nus a la gola i abans d'adonar-me del que feia ja corria pel bosc. Les llàgrimes rodolaven per les meves galtes un altre cop, em feien mal i em coïen els ulls, i la forta pressió al meu pit era cada cop major.
Poca gent s'endinsava al bosc i jo em vaig sentir estalvia de mirades indiscretes. Em vaig deixar caure al peu del primer arbre que vaig veure, vaig enfonsar la cara entre els genolls i vaig plorar i vaig cridar fins que em va fer mal la gola.
Vaig oblidar-me de l'Ulrich. Vaig oblidar-me de la meva "mare". Vaig oblidar-me del món. Vaig oblidar-me de tot fins que vaig escoltar unes passes, i vaig creure que si no em movia potser no em pararia atenció.
Vaig odiar-lo per haver-me vist.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Amb allò hauria d'haver hagut prou per a que marxés, però va seure al meu costat i jo el vaig maleir. Vaig voler pegar-li i cridar-li que se'n anés, que es perdés a sota de qualsevol pedra. Però la calidesa que provenia del seu cos va fer-me fer figa. Per que tenia por. Allò feia mal. No era capaç d'assimilar els meus sentiments per la meva mare, com era d'horrorós el que m'havia demanat.
Llavors vaig ensorrar-me del tot, em vaig refugiar entre els seus braços i vaig plorar. Ell em va abraçar amb fermesa. La veu de l'Odd xiuxiuejant-me que tot aniria bé, que tindria cura de mi, va calmar-me els nervis. I poc a poc vaig començar a sentir que tot allò no havia estat res més que un malson.
Tot i així no podia refiar-me de l'Odd, podria emprar allò contra mi. Fer rifa de mi amb els seus amics.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —va contestar amb el seu to cantaire.
—Creu-me, et convé —vaig grunyir.
Un aspecte horrible. Estava convençuda de que semblava un zombie. Hagués donat el que fos per un mirall i el meu maquillatge.
—Per què estàs tan trista?
—No n'has de fer res.
—Mal d'amors?
—No n'has de fer res —vaig repetir amenaçant.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —va preguntar fent broma.
Vaig pensar que tant debò que ho hagués fet. Vaig arquejar una cella entretancant els ulls.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
No em vaig moure, l'escalfor del cos de l'Odd era reconfortant. Notava el seu cor bategant amb força a sota de la meva mà, allò va fer que el meu també accelerés. I llavors em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó i vaig sentir una barreja de sorpresa, ira, desconcert i ànsies de tornar a provar.
Vaig fer l'únic del que vaig ser capaç en aquell moment. Vaig fotre-li una galtada, em vaig posar dempeus, vaig apartar-me els cabells i em vaig espolsar la pols del cul.
—Pervertit —vaig mormolar sense atrevir-me a mirar-lo.
I em vaig anar a cuita corrents.
Vaig esforçar-me de valent per no tornar a pensar en l'Odd, per desgràcia meva, havia de veure'l cada dia. A classe. Al menjador. A la sala d'esbarjo. Al gimnàs. Tant sols em quedava trobar-me'l al bany.
Reconec que vaig utilitzar l'Hervé i a en Nicolas. Els vaig fer blocar tots els intents de l'Odd per acostar-se'm.
El comentaris mordaços van desaparèixer, i mai vaig creure possible que passes, però els trobava a faltar. En certa manera em feia sentir estimada. Ridícul, ho sé.
La meva sort va acabar-se. Ella va tornar a trucar-me i jo vaig sentir que em coïen els ulls, amb la vista ennuvolada em va costar reconèixer-lo quan se'm va acostar. Vaig ofegar un gemec a la gola. No tenia intenció de tornar a plorar.
L'Odd em va prendre el mòbil i va discutir amb ma mare, tot i que ell no sabia qui era. Em va defensar dient-li que em deixés tranquil·la, que no mereixia les meves llàgrimes. I va pitjar la tecla per tallar la trucada amb força.
—Els de telemàrqueting no saben acceptar un "no" com a resposta, oi? —va bromejar, donant-me un copet amb el colze.
Vaig voler donar-li una resposta a l'alçada però tant sols em va sortir un sorollet gutural. Tenia un nus a la gola. Vaig seure a terra, amb l'esquena recolzada contra l'edifici dels dormitoris, i l'Odd va agenollar-se davant meu, va inclinar-se i va tornar a fer-me un petó, amb la seva mà a la meva galta. Vaig enfonsar els meus dits entre els flocs dels seus cabells i vaig despentinar-lo.
Va separar-se de mi i vaig ofegar una queixa quan ho va fer.
—No ha estat pas malament, eh?
—Idiota! —vaig cridar-li amb totes les meves forces.
Els llavis de l'Odd van corbar-se en un somrís i jo vaig desitjar que tornés a besar-me. Estava sorpresa i empipada.
Sorpresa perquè m'hagués agradat i per no haver pensat en l'Ulrich, i empipada perquè per a l'Odd les noies no érem res més que un passatemps.
Podia acostumar-me a allò…
Estaria bé, suposo.

Fi

Llàgrimes

 

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France3.

Llàgrimes

En X.A.N.A. ja no hi era i jo m'avorria. La vida d'estudiant era un rotllo desprès d'haver estat un heroi. Veure a l'Ulrich i la Yumi fent esforços sobrehumans per fingir ser només amics ja no m'entretenia. I l'extrema timidesa d'en Jérémie i l'Aelita m'exasperava.
Les noies sempre em servien de distracció, encara que soni fatal dir-ho així. Mai havia tingut problemes per trencar cors. Per això cada setmana tenia una novia diferent.
Vaig deixar escapar un sospir, perquè allò ja no m'omplia. Les noies començaven a tornar-se una rutina.
Érem al menjador, esmorzant. La xocolata era deliciosa com sempre i els croissants cruixents i calents. El sol brillava amb intensitat, les vacances s'aproximaven i la Heïdi Klinger em somreia des de la taula davant la nostra. Hauria d'estar exultant d'alegria, però no ho estava. Tampoc em va animar que la Yumi i l'Aelita em donessin els seus croissants.
Les classes van ser com sempre. La senyora Hertz em va renyar per no estar atent. El senyor Fumet s'havia passat tota l'hora parlant. En Jim ens havia fet córrer fins a gairebé caure morts a la pista...
Va haver una cosa que em va tenir dispers tot el dia. La Sissi.
No es que acostumés a parar-li més atenció de la deguda. Però estava estranya. Tenia els ulls inflats i vermellosos, com si hagués estat la nit sencera plorant. Normalment li hauria llençat un comentari mordaç, alguna cosa per fer-la empipar. M'encantava fer-la empipar. Però no vaig gosar a fer-ho.
Vaig sentir una forta fiblada al pit en veure-la així.
Vaig procurar no pensar més en ella i en els seus ulls tristos, així que em vaig centrar en burxar a en Ulrich i a la Yumi, el meu segon passatemps predilecte. Va ser immensament divertit, especialment el moment en que vaig aconseguir que s'abracessin i van acabar tan vermells com una boca d'incendis.
Sí, senyor. Va ser genial.
L'Odd el magnífic guanyava un altre vegada! Llàstima que ni tant sols allò em fes content, què dimonis m'estava passant? Hauria d'estar celebrant la victòria amb un enorme gelat de xocolata.
No em venia de gust el gelat, però fer un tomb no estaria pas malament. Durant el últims mesos havia descobert un clar al bocs, a mig camí entre L'Hermitage i el Kadic, a prop del barranc. Mai no vaig veure-hi a ningú allà, per això vaig memoritzar com arribar-hi.
Vaig dirigir-me cap allà xiulant la tornada de la cançó de moda, amb les mans a les butxaques i sense parar atenció al que m'envoltava.
Vaig aturar-me en sec en escoltar uns sanglots una mica més endavant. Vaig aturar-me a pensar en qui podria ser, la meva ment no va trobar resposta. Vaig avançar amb cautela fins a arribar a l'arbre del que provenien els plors. Va ser tot un shock.
La Sissi, amb la cara enterrada entre els genolls, plorava. Vaig tenir una sensació estranya, una mena d'opressió a la boca de l'estómac, seguida d'un lleu formigueig.
Vaig rodejar l'arbre fins a quedar davant d'ella, que no va moure's ni un mil·límetre. Les paraules van escapar dels meus llavis.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Potser la Sissi Delmas no hagués fet mèrits per que em commoguessin les seves llàgrimes, però havia d'admetre que quan la vaig veure per primer cop m'havia sentit atret per ella. Una atracció que no havia desaparegut del tot. Era capritxosa, envanida, i estava boja per l'Ulrich. Mal assumpte.
Vaig seure al seu costat esperant que em colpegés i em fes fora, no obstant, la Sissi va llançar-se al meus braços i va plorar amargament durant hores.
Què podria haver minat la seva confiança d'aquella manera? Mai l'havia vist fràgil. De fet sempre havia pensat que la seva moral estava feta a proba de bombes. Estava equivocat, no hi havia cap dubte.
Envejava als meus amics, tots tenien a algú a qui estimar. En Jérémie tenia a l'Aelita. L'Ulrich tenia a la Yumi. I jo un dia estava amb la Magali, un altre amb la Jeanne, i un altre... amb qui fos. No era que no m'agradés ser el casanova del Kadic, però jo també volia una noia a qui estimar d'aquella manera.
Tractar de que la Sissi es fixés en mi seria una tasca tan estúpida i inútil, que em cansava tan sols de pensar-hi.
La vaig envoltar amb els meus braços, per que... bé per que soc humà, maleït sigui! No puc veure a una noia plorar. Sé que vaig murmurar coses amb l'intenció de calmar-la, però si em preguntessin que li vaig dir no podria contestar. No tinc ni idea de que vaig dir-li. Tant sols volia animar-la, que deixés de plorar com si no hi hagués un demà.
Encara que em va costar una barbaritat, vaig aconseguir el meu objectiu. Poc a poc la seva tristesa va minvar, els seus músculs van anar relaxant-se i la seva respiració es va tornar regular.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —vaig assegurar-li.
—Creu-me, això espero pel teu bé —va grunyir.
Tenia els ulls inflats i envermellits, les galtes ruboritzades, el nas i els llavis vermells. Se li havia corregut el rímel. Em va semblar que estava molt maca, més que quan s'empolainava per agradar-li a en Ulrich.
Durant uns segons vaig sentir ganes de donar-li un cop de puny a l'Ulrich.
—Per què estàs tan trista?
—No es assumpte teu.
—Problemes amorosos?
—No es assumpte teu —va repetir en to agressiu.
Sabia que era més que probable que els culpables fossin la Yumi i l'Ulrich, no obstant no em va semblar tan factible. Principalment per que les mostres d'afecte dels meus amics sempre la feien empipar. S'empipava i esbufegava.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —vaig preguntar amb humor.
Em va mirar alçant una cella amb els ulls entornats.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
Em vaig adonar de que encara l'estrenyia entre els meus braços, la seva mà dreta sobre el meu pit, i el seu cos descansant recolzat en el meu. En una proximitat estranya. No era la primera noia amb la que em trobava en una situació similar, no obstant, el fet de que fos la Sissi va fer que el meu cor es disparés. Ella semblava estar tan o més còmoda que jo amb aquella proximitat.
No sé per què vaig fer el que vaig fer. Però vaig besar els seus llavis. Quan vaig obrir els ulls, la Sissi, estava ruboritzada amb una expressió de sorpresa total. Durant un moment vaig pensar que potser podria enamorar-la, que potser li hauria agradat que la besés. Vaja si ho vaig pensar!
La sonora bufetada que em va donar em va despertar de cop. Quin geni!
Es va aixecar bruscament, es va apartar els cabells amb un posat i va espolsar-se els pantalons pirata amb gracia.
—Pervertit —va murmurar sense girar a mirar-me.
Va ser llavors quan ho vaig decidir.
Conqueriria a la Sissi encara que fos l'últim que fes a la vida.

Fi

Em sap greu

 
Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Em sap greu

Què era el pitjor que podia passar? Que l'Ulrich s'empipés i no tornés a parlar-li mai més a la vida o que decidís assassinar-lo. Valia la pena córrer el risc? No n'estava segur. Segurament no pagava la pena. Però tot i així ho va fer.
Va ésser un rampell egoista o quelcom que, simplement, portava massa temps desitjant fer. Potser una mica de les dues coses.
Ell s'estimava al seu amic tot i ser un idiota total de vegades, hi havia un fotimer de noies fantàstiques boges per ell, però l'Ulrich, simplement, feia com qui no s'adona i, la que realment l'interessava no tenia més sort. La Yumi Ishiyama estava absolutament penjada de l'Ulrich Stern i l'Ulrich Stern ho estava per ella, fins a nivells de ciència-ficció. Tots dos ho sabien i ell s'encarregava de recordar-los-hi dia rere dia amb l'esperança de aconseguir que avancessin.
Però estava cansat.
N'estava fart.
N'estava fins els nassos.
A les nits l'Ulrich sempre somiquejava per que, suposadament, la Yumi no li feia cas i, ell, no tenia més remei que escoltar-lo i recolzar-lo. La Yumi, en canvi, no deia res, però l'empipava igual.
Feia una setmana que l'Ulrich havia marxat urgentment a Alemanya perquè la seva tieta havia tingut un accident, fins allà tot bé, bé, bé dins dels límits del seny, no era que s'alegrés de que la tieta de l'Ulrich estigués a l'hospital... Tots els trobaven a faltar, era el seu amic, així que allò era inevitable.
En un primer moment el fet de que la Yumi anés a la seva habitació amb excuses mil no li va semblar important, però ara ja començava a pujar-li la mosca al nas.
L'Odd sabia que, estar separats, per als seus amics era com una tortura, segur que preferien que els clavessin agulles a sota les ungles. Estava convençut de que eren com dos ocellets, si un moria l'altre ho faria poc després.
No el molestava la companyia de la seva amiga, una noia maca mai lo sobraria, però no suportava veure-la allà asseguda, dia rere dia, damunt el cobrellit blau descolorit de l'Ulrich amb aquella carona de animaló desvalgut.
Quan va tornar de la dutxa la va trobar allà, asseguda al llit acaronant distreta el cap del Kiwi que s'havia fet un cabdell a la seva falda. Li havia preguntat que què hi feia allà, la Yumi li havia somrigut dèbilment com a resposta. L'Odd es va ajustar més la tovallola nuada a la seva cintura amb una ràbia irracional rossegant-lo per dins. Què passava amb l'Ulrich? Que no funcionaven els telèfons a Alemanya? Cóm era capaç de tenir-la en aquell malviure? A ell se li encongia el cor tant sols mirant-la.
Sabia que el més prudent hagués estat demanar-li que marxés, tenia l'excusa d'acabar de sortir d la dutxa, nu sota la tovallola blanca, en canvi va seure al seu costat amb els cabells gotejant-li per l'esquena xopant el cobrellit blau del seu amic i va acaronar-li el braç suaument. Els ulls de la Yumi es van ennuvolar per culpa de les llàgrimes, el negre brillant dels seus iris semblava fondre's i ell no era de pedra.
I llavors ho va fer. La va subjectar per la màniga i la va besar als llavis, la Yumi el va apartar de mecànicament amb una empenta poc convincent, la seva mirada acusadora va esvair-se amb la caiguda de les primeres llàgrimes cristal·lines.
Pagava la pena temptar la seva sort? Va determinar que sí, que pagava la pena. L'Ulrich tenia la fama però la mala llet la tenia ella, l'Ulrich era un rondinaire però la Yumi no dubtava en fotre't un cop si li tocaves prou els nassos. Era capaç de trencar-li el nas i fer-li una reconstrucció facial sense anestesia i sense trepitjar un quiròfan. La clínica d'estètica a cops de la Yumi Ishiyama.
L'Odd va estirar-se com un gat minvant la distància entre les seves cares, no va esperar per veure la reacció d'ella. Va tancar els ulls i va tornar a fer-li un petó. L'empenta no es va produir aquest cop.
La mà càlida de la Yumi va recolzar-se a la seva espatlla amb un contacte fràgil. A l'Odd va sacsejar-lo una corrent elèctrica de cap a peus estarrufant-li la pell. Sempre havia pensat que la Yumi era bonica, fins i tot s'havia preguntat que sentiria si besés els seus llavis vermells i carnosos.
Ara podia dir, amb tota seguretat, que ho sabia. Besar a la Yumi produïa electricitat suficient com per a proveir a tota França durant un any.
Les mans de l'Odd van ésser incapaces de romandre quietes i va recórrer cautament la tela del jersey negre de la Yumi, joguinejant amb les costures i les arrugues al seu abast.
Llunyanament va sentir al Kiwi gemegar i protestar al caure de la falda de la Yumi per culpa del brusc moviment que havien fet. De cop i volta a aquella habitació feia una calor de mil dimonis, s'hauria espatllat el termòstat de la caldera? No era normal, encara era hivern. A que es devia? La seva ment va submergir-se en una espiral de coses sense sentit, ja no era capaç de pensar amb claredat, talment que no podia controlar el seu propi cos que actuava per iniciativa pròpia sense informar al seu cervell del que passava, tant sols flaixos d'imatges inconnexes i incoherents.
Les mans de la Yumi van empentar-li pel pit tot apartant-lo, l'Odd la va mirar com si acabés de despertar-se. Els seus dits estaven entortolligats entre els flocs negres dels cabells de la Yumi que, amb les galtes vermelles, panteixava abastint d'oxigen els seus pulmons. Els dits de l'altra mà s'aferraven a la tanca dels sostenidors llestos per descordar-los. Va apartar-se bruscament com si estigués en flames. Va sentir-se tan culpable com si acabés de trencar el gerro favorit de la seva mare a cosa feta. El remordiment el va portar a arreglar, tremolós, el jersey d'ella.
La Yumi va etzibar-li un cop sense força a l'espatlla. No va dir res. Ell va desitjar que digués quelcom, les seves paraules s'havien perdut en algun lloc entre el seu cervell i les seves cordes vocals. Va tenir ganes de riure per la ironia. L'Odd el magnífic, l'Odd el xerraire, mut.
Ella va aixecar-se va anar fins a la porta mentre el cor de l'Odd picava contra les costelles amb violència.
—I ara què?
Al començament l'Odd no va saber qui dels dos havia fet aquella pregunta, quan la Yumi va girar-se amb els ulls oberts de bat a bat va entendre que havia estat ell.
—No ho sé. —Va ser l'eixuta resposta d'ella—. No ho sé...
—No hem de dir-li-ho a l'Ulrich, això no ha estat res, no?
L'Odd va sospirar, pel que semblava estava fent mèrits per pujar posicions al top ten de cretins de Kadic.
—Defineix "res" —va etzibar la Yumi encreuant els braços sobre el pit foradant-lo amb aquells ulls negres vius i brillants—. Perquè a mi no m'ha semblat, el que es diu, "res".
—Tu et senties sola i jo sóc irresistible —va argumentar. Si aconseguia que l'odiés potser no tornaria a acostar-se-li i aquella corrent elèctrica que el sacsejava l'espinada desapareixeria per sempre.
La Yumi va esbufegar i l'Odd va empassar saliva sorollosament, potser ara era quan l'assassinava.
—Hem de dir-li.
Després d'etzibar-li allò la porta va tancar-se amb estrèpit. Ella ja no hi era. La companyia del Kiwi no servia per eliminar aquell buit a les seves entranyes.
Va estar pensant, durant molta estona assegut al llit del seu millor amic vestit amb la tovallola blanca, en el perquè es sentia tant culpable. L'havia besat, sí, però també havia petonejat a l'Aelita un parell de mesos abans. Llavors no va sentir-se tant malament i no era que a en Jérémie l'estimés menys que a l'Ulrich.
Seria per a on havia passat? No perquè fos l'habitació que compartien, sinó perquè hagués estat al llit del seu millor amic. L'Odd va cargolar-se damunt del cobrellit blau.
«Em sap greu, amic, simplement ha passat —va pensar—. Sóc un cabró.»
Què havia de fer? Senzillament l'atreia la seva amiga d'una manera que mai s'hagués imaginat.

Fi

El soldat i la dama

Aquesta història és totalment original, si us plau, no la publiqueu enlloc sense el meu permís.

El soldat i la dama

La Lena, una noieta esprimatxada i baixeta, amb uns enormes ulls blau cel, cabells vermells com el foc i tres pigues a sota de l'ull dret, es va mirar angoixada al seu cap. Abandonar la seva Heidelberg natal per anar a viure a Barcelona, una ciutat desconeguda i de vegades amb una fama una mica fosca. Havia tingut por. Fins i tot havia pensat en dir-li al seu cap que no volia l'ascens, que preferia seguir essent una simple comercial amb un sou base i massa hores de feina, però finalment es va resignar.
La seva família havia mort feia quatre anys en un accident de trànsit i no tenia res ni ningú que l'arrelés a Alemanya. El seu xicot l'havia deixat per una exuberant noia del Brasil o de Cuba, ja no ho recordava; i els amics... bé, sempre en podia fer de nous. Potser conèixer un país nou i gent nova li faria bé.
Va obrir per últim cop la finestra del seu apartament des d'on hi havia una vista privilegiada del riu Neckar. Ho trobaria a faltar. Era la seva vista preferida del món sencer.
Al taxi no va badar boca, amb la mirada perduda en els carrers i les cases que passaven davant dels seus ulls. Tenia ganes de plorar i la malenconia ja la dominava; aquella sensació va augmentar quan va pujar a l'avió. I durant el vol va romandre amb la vista clavada a la pantalla, els auricular posats però sense parar atenció a res ni ningú. Va ignorar la panoràmica aèria de la ciutat de Barcelona que tothom mirava meravellat. Tampoc no va fer cas de l'aeroport, tan sols va agafar la seva maleta emmurriada.
—Senyoreta Haas? —va preguntar una veu en alemany.
La Lena va tombar-se per veure a un vellet de cabells blancs, galtes plenes i rosades, ulleres daurades i un somrís afable.
—Sí, sóc la Lena Haas —va contestar.
—Em dic Pau Soler, sóc el fundador de la Somnis d'Or. —La Lena, sorpresa, se'l va mirar bocabadada. El fundador de l'empresa en persona havia anat a rebre-la com si ella fos una personalitat o una celebrity—. Vingui amb mi, si us plau, li mostraré la seva nova llar.
Van sortir de l'Aeropot del Prat i van anar fins a un elegant cotxe negre que els va duu fins al cor de la ciutat. Van parar a la Via Laietana i en Pau va convidar-la a sortir del vehicle tot agafant-li la mà amb suavitat.
Davant dels seus ulls va aparèixer una església que destacava per la simplicitat de la seva construcció. Ell va explicar-li que aquella era la Basílica de Santa Maria del Mar, l'església que la ciutat de Barcelona va aixecar amb les seves pròpies mans i amb els seus diners per a la patrona de la mar. Va dir-li que ella viuria just al costat d'aquella meravella i del Fossar de les Moreres.
Va passar la resta del dia instal·lat-se al pis, massa entretinguda com per pensar en res. A la nit va encarregar una pizza que va menjar-se asseguda a terra envoltada d'espelmes.
«El fossar de les Moreres es va fundar al segle XII i és a on van dormir els nostres germans que van donar la seva vida per defensar la seva llibertat i lleis de Catalunya de la invasió borbònica al 1714». Li feia venir esgarrifances recordar-ho, dormiria al costat d'una espècie de fossa comuna de feia segles. Li va semblar que era ben bé com dormir al costat d'un cementiri.
«Ostres Lena, t'hauries d'haver quedat a Heidelberg. Això és massa sinistre» va pensar angoixada. Construir al costat d'una fossa comuna, quina bogeria! Hauria de buscar un altre lloc a on viure, tot i que si s'hi quedava a viure allà no hauria de preocupar-se per pagar un lloguer.
Va obrir la finestra tal com feia quan vivia a Heidelberg i va treure el cap, la flama eterna del peveter li va semblar hipnòtica dansant amb el vent rebregat-se i encongint-se com si es dolgués. La olor de les fulles de les tres moreres era màgica i els estels titil·lant sobre la basílica de Santa Maria del Mar. El silenci...
De cop i volta aquell barri, una mica claustrofòbic, i la seva fossa comuna li van semblar extrets d'un conte de fades a on tot és possible.
«Barcelona és una ciutat màgica» li havia dit en Pau «pot ser que si hi pares prou atenció vegis passejar pel carrer quelcom fantàstic». La Lena va sacsejar el cap, va tancar la finestra i es va ficar al llit.
Segons anaven passant els mesos se'n va anar enamorant de la ciutat i de la seva història, de la seva gent, la seva cultura i la seva llengua. S'havia proposat parlar el català tant bé com el marcat accent alemany seu li permetés i escriure'l a la perfecció. Les cabòries que s'havia fet en base al que li havien explicat van desaparèixer, la gent era amable i acollidora, al forn de pa la rebien amb un somriure cada matí i a la nit sempre li guardaven un panet pel sopar. Al mercat els venedors l'anomenaven "Eleneta" i li explicaven amb tota la paciència del món què eren les coses que venien, les botifarres, les seques, els rovellons i pinetells... tot un món de sabors i olors noves que va anar descobrint a poc a poc.
El Born amb els seus carrers estrets i sinuosos havia esdevingut la seva llar i ja no sabia viure sense aquella vista de Santa Maria del Mar i el Fossar.
La Lena va acabar de sopar i va apagar la televisió. Va jeure al sofà aclocant els ulls i va fer una profunda aspiració. Li va semblar sentir un timbal al carrer, però era quelcom impensable, així que va pensar que el so havia de provenir d'algun televisor encès o que s'ho havia imaginat.
Van passar un parell de minuts i aquell so va tornar a retrunyir a les seves oïdes. Es va aixecar un salt i va treure mig cos per la finestra, el carrer estava desert, però la seva curiositat anava en augment així que va posar-se la jaqueta texana, va agafar les claus i va baixar al carrer.
Es va aturar al vell mig del Fossar mirant a tot arreu, però no hi havia res ni ningú. De cop i volta li va semblar sentir un xiuxiueig.
—Hola? —va preguntar mig esglaiada.
—Qui és vostè? —va preguntar una veu masculina des d'algun punt del carrer—. En quin bàndol està?
—Bà-bàndol? —va quequejar ella—. Què vols dir amb bàndol?
—És una botiflera?
Ella va arrufar les celles, no sabia que significava ser una "botiflera" però suposava que no era res de bo. Va entrellucar una figura borrosa rere una de les moreres del Fossar i en una mena d'impuls suïcida, la Lena, va caminar fins allà. Va haver de parpellejar un parell de cops per a que la seva vista s'aclarís. Davant seu hi havia un home amb una mena d'uniforme militar, duia una casaca blau fosc amb la gira grana i un munt de botons daurats, les calces i les mitges vermelles es perdien sota la casaca i als peus duia unes sabates de cuir amb una sivella.
L'home es va treure el barret marró i se'l va duu al pit deixant a la vista un cabells castanys que queien sobre les seves espatlles, la seva cara de faccions amables, amb la punta del nas una mica tacada de pols igual que les seves galtes i uns ulls verds que van tallar-li la respiració a la Lena.
—El meu nom és Jaume Ferrer, sóc soldat de la Companyia dels Paraires de la Coronela de Barcelona —va presentar-se cofoi—. Disculpeu, senyoreta.
—Em dic Lena...
—No patiu, Lena, no us faré mal. Sóc un membre de la Coronela. Us mantindré fora del perill d'en Felip V.
«Felip V» va dir-se ella. Feia gairebé tres-cents anys d'allò va pensar que era una broma però la mirada seriosa d'en Jaume la va fer canviar d'idea.
—Ara he d'anar a fer la ronda.
I sense dir res més es va evaporar en mig de la foscor. La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Aquella nit no va poder dormir.
Les següents setmanes sovint es trobava a si mateixa mirant per la finestra esperant tornar a veure a aquell fantasma, finalment va decidir baixar un altre cop al Fossar amb l'esperança de que tornés. Es sentia una mica ximpleta allà asseguda al marbre glaçat esperant vés a saber què.
—Senyoreta Lena.
Va girar-se amb els ulls brillants buscant l'origen de la veu, en Jaume era al centre del Fossar dret mirant-la fixament. Es va aixecar i va anar fins a ell amb un somrís.
—Has tornat —va pronunciar amb un nus a la gola.
—He vingut cada nit, però vostè mai hi era. —En Jaume se la va mirar amb les galtes una mica enrojolades—. Creia que potser us havien mort, m'alegro de veure que esteu bé.
A la Lena va fer-la feliç sentir que ell havia anat cada nit per tal de trobar-la. Van parlar durant hores sota la flama del peveter i els estels.
A partir d'aquella nit es trobaven la noia d'Alemanya i el fantasma del segle XVIII a diari, encara que plogués, encara que fes un fred que pelava. Durant el dia somiava desperta tot esperant que es fes fosc, que el carrer fos desert i que en Jaume sortís de darrere la morera.
En Jaume va esdevenir el més semblant a un amic que havia tingut mai, algú amb qui parlar de qualsevol cosa sense haver de controlar el que dius, algú de confiança, algú que la feia sentir-se protegida, algú amb quin passar-ho bé xerrant.
La Lena llegia asseguda al costat del peveter tot esperant l'hora de que vingués, immersa en la lectura no se'n va adonar quan se li va apropar, fins que, de cop i volta, a sobre de les lletres impreses va aparèixer una preciosa rosa vermella com la sang.
—Que és per a mi?
—Sí. És ben poca cosa —va mormolar—, em sap greu, però bé... ja sap que no és fàcil trobar quelcom en bon estat en mig d'aquest setge.
Ella li va somriure, sempre es preguntava si ell sabia que era mort i si la veia tal qual era o com una noia de la seva època; li feia por preguntar i perdre allò que tenia ara.
—És la més bonica de totes, n'estic segura.
—No pas tan com tu, Lena. —Enrojolada de cap a peus se'l va mirar fixament, era com tret d'un somni—. M'agraden els teus cabells vermells.
—Gràcies —va dir.
—He de marxar, Lena. —En Jaume va acaronar-li la galta i després va posar-se dempeus.
—Tant aviat?
—Demà he de defensar la muralla.
La Lena va sentir una esgarrifança i el pes de la por oprimint-li el pit.
—No hi vagis, si us plau —va fer agafant-li per la gira de la màniga esquerra—. Si us plau, queda't amb mi...
La seva suplica tan sols va obtenir un somrís com a resposta, en Jaume va apartar-li la mà amb molta suavitat i li va fer un petó tan suau com un sospir. Les llàgrimes van córrer per les seves galtes quan ell va esvair-se, havia estudiat la Guerra de Successió i sabia prou bé que, en Jaume, era un fantasma, un dels morts enterrats al Fossar de les Moreres, un heroi anònim; algú al que la gent retia homenatge durant l'Onze de Setembre però de qui ningú en coneixia el nom.
La Lena va adonar-se que s'havia enamorat d'en Jaume i allò la va fer plorar com si el món s'hagés d'acabar.
Va baixar cada nit al Fossar però ell mai va tornar tot i que a la Lena li semblava veure'l en cada ombra del carrer.

Fi

Aclariments:En realitat abans del 1989 el Fossar de les Moreres no existia com avui dia, hi havia pisos construïts a sobre. Quan es va pavimentar amb les totxanes vermelles com la sang es van traslladar tots el cossos per una qüestió de salud pública.Botifler/a: durant la Guerra de Successió s'anomenaven així als partidaris d'en Felip V.

Escrit originalment al 1994, reescrit el 9 d'octubre de 2011

Soledat

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Soledat

Una nit més despertava cridant, coberta de suor fred i una forta opressió al pit.

Aquell somni venia, un cop i un altre. Un somni d'un temps passat, el seu pare i la seva mare rient a L'Hermitage, ella jugant a la neu. Un somni d'una vida feliç, carregada d'innocència i de colors lluents. Potser era justament allò el que li feia tanta por, per que sabia que en despertar estaria sola, a la freda habitació d'un internat, desitjant allò sense poder obtenir-ho.

De vegades desitjava no despertar-se, quedar-se per sempre jugant a la neu, mentre els seus pares prenien xocolata en fumejants tasses. La vaca per a en Waldo, l'ós per a l'Anthea, el conill per a ella.
Xocolata calenta i brioixos casolans. Troncs cremant a la llar de foc, la melodia del piano, la seguretat dels llibres. Fotografies amb cares somrients, records amuntegats, diaris vells amb articles retallats, plantes plenes de flors multicolor. Una llar, la seva llar.

De vegades es sentia molt sola, no tenia un lloc a on tornar, ningú no l'esperava rere l'enreixat de L'Hermitage, ningú no li donaria la benvinguda, ni li faria un dolç petó o una càlida abraçada. No li preguntarien cóm li havia anat el dia o a l'escola, ni li preguntarien per a els seus amics, tampoc l'acompanyarien en una nit de tristor ni la cuidarien quan estigués malalta.

Estava sola al món.

No obstant sabia que tenia a els seus amics, ells sempre la recolzaven. Eren com la seva nova família, una gran, sorollosa, còmplice i afectuosa. Se'ls estimava molt.

L'Odd, el seu còmplice d'entremaliadures, l'incasable aventurer capaç de somriure fins i tot en la pitjor de les situacions. L'Ulrich i la seva fortalesa, amb mal geni però sempre disposat a oferir-li allò que necessités. La Yumi, la seva increïble millor amiga, capaç de carregar-se a les espatlles el que fos sense morir en l'intent, ferm com una roca i forta com l'aigua. I en Jérémie, el jove geni que l'havia tornat a la vida en posar en marxa el superordinador, disposat a passar-se l'eternitat sense dormir per alliberar-la d'en X.A.N.A.

Una família de cinema, amb baralles ximples a les que l'Ulrich i la Yumi semblaven addictes, reptes de l'Odd, classes de repàs d'en Jérémie... Però i ella? Què feia ella per a els seus amics, per a la seva família?

«Donar-los-hi problemes.»

En X.A.N.A.

El virus.

Els malsons.

La Scyphozoa.

Protegir Lyoko.

La Red.

El Kolòs.

«Sóc una carrega.»

Va tancar els ulls, el rostre del seu pare va dibuixar-se rere les seves parpelles. Les ulleres fosques i l'espessa barba, que cobria la meitat de la seva cara, probablement li donaven un aspecte inquietant, però per a ella era la cara més càlida i tranquil·litzadora del món.

Si s'hi concentrava fins i tot podia escoltar la melodia preferida del seu pare i la suau veu de la seva mare posant-li lletra, sempre una diferent, «el món canvia massa ràpid, cada dia és una cançó diferent» va recordar la resposta que sempre rebia en preguntar-li.

—"El món és per als que no tenen por, Aelita" —va dir en un xiuxiueig—. "Escriu la teva cançó i regala-li a qui t'importi, fes del món sencer el teu escenari".

Mai no havia entès aquelles paraules, encara que ara creia intuir el seu significat. Però era tard, ja no podia dir-li.

El seu pare també acostumava a dir-li alguna cosa però no la recordava. Les llàgrimes van rodolar per les seves galtes i es va fer un cabdell a sota els llençols. No tenia forces per moure's d'allà, tampoc no tenia ganes.

—Ho sento mamà, el món no serà el meu escenari —va gemegar.

Es va deixar prendre per la son. Allà la seva mare somreia prenent notes en una llibreta de tapes de cartró vermell, mentre el seu pare desenvolupava algun programa informàtic. La cadena de música reproduïa el vals Sphärenklänge de Joseph Strauss, ella sempre havia preferit Mein Lebenslauf ist Lieb und Lust. I ella dibuixava cares somrients al seu bloc de dibuix, el sol somreia, els núvols somreien fins i tot la casa somreia.

El món dels seus somnis somreia.

En aquell món de somriures voldria viure.

Viure en un somni d'un temps millor.

Fi

Avui

Rurouni Kenshin és propietat d'en Nobuhiro Watsuki i la Shueisha

Avui
By Natsumi Niikura

Aquell dia el seu cor va estar a punt de aturar-se, li havien donat la pitjor notícia de totes, ja havia sofert la pèrdua de molts dels seus homes. La més dolorosa fins a aquell dia havia estat la mort dels seus quatre homes de confiança, va creure que mai no tornaria a patir tant. Ell mateix i de manera voluntària s'havia allunyat del món, evitant prendre-li afecte a ningú, només hi havia una persona que va ser capaç de mantenir-se al seu costat fins i tot després de la seva crueltat. Des de sempre, ella mai no li havia temut, sempre tenia un dolç somriure per a ell, sempre disposada a complir qualsevol desig que ell tingués, sempre cuidant-li d'aquesta manera especial que només ella tenia.
Tots els ninjas que havien marxat a Oita, Kyûsû, havien mort, no hi havia supervivents, més de cinquanta Onis havien perdut la vida, havien caigut en una emboscada, llavors va recordar que ell hauria d'haver estat allà, si no s'hagués refredat i la febre no li hagués deixat al llit... en aquest cas ell seria mort i ella sana i estalvia a casa. Ara l'havia perdut.
La seva Misao era morta.
Tots a l'Aoiya ploraven desconsolats pel tràgic final de la seva petita, tots menys ell, les llàgrimes no sortien... estava destrossat però no podia plorar, hi havia una cosa referent al seu dolor que no comprenien. Un dolor tan profund que li esquinçava l'ànima. La seva estimada acabava de morir, encara que ningú no sabés aquest detall.
Ella no mereixia allò. Ella no mereixia morir. Ella mereixia ser feliç...
El seu cos va començar a moure's, el miraven amb retret per la fredor i la indiferència que mostrava el seu rostre, el que sentia no es reflectia en l'exterior, però estava patint.
Va entrar en aquell lloc en el qual ella havia viscut durant els seus divuit anys de vida, es va envoltar de la seva roba, es va tombar en el seu futó, tot allà feia olor d'ella. Mai no s'havia adonat de la meravellosa sensació que li provocava la seva olor.
Recordava amb total claredat quan els seus sentiments per aquella noieta van canviar, va ser poc abans de la batalla contra l'Enishi. En Saito li havia encarregat espiar a uns traficants d'armes, va preferir no involucrar a cap dels Onis per això va anar amb alguns dels policies de Kyoto, però tot va sortir malament, van ser descoberts i la baralla va ser inevitable. Va arribar costosament fins a l'Aoiya, mal ferit, i una vegada allà s'havia desplomat, quan va obrir els ulls el primer que va veure va anar a la seva protegida dormint al seu costat amb unes ulleres marcades, en l'instant en què es va incorporar ella va obrir els seus bonics ulls i li va dir somrient "Com m'alegro que estigui bé, Aoshi-sama" en aquell moment va saber que la Misao era l'única dona amb qui volia passar la resta de la seva vida, despertar cada matí veient-la somriure-li.
Però mai no es va atrevir a confessar-se'ls, perquè ell era l'home que menys li convenia, el millor seria que ella trobés algú amb aquesta mateixa vitalitat que tenia, algú les mans del qual no estiguessin tacades per la sang, algú que la mantingués allunyada del món de foscor que era ell.
La seva petita Misao... com la trobava a faltar, ja res no li importava, viure o morir havia deixat de tenir importància per a ell. Sense aquell somriure que li renovava i li donava pau... les ombres del seu passat començaven a embolicar-lo novament, arrossegant-lo a la desesperació.
Va perdre el compte del temps que va estar envoltat de les coses de la seva protegida, sabia que portava dies per la seva barba i per les vegades que l'Okina i els altres li havien pujat safates amb menjar que mai no va arribar a tastar. No semblaven disposats a deixar-lo en pau, el shoji s'obria de nou.
—Aoshi, noi, a la Misao no li agradaria veure't així... —L'Okina va seure al seu costat—. Tens un aspecte horrible, sembles una ànima en pena. —Va recollir un dels gi de la seva néta—. Per què ets aquí? I per què t'envoltes de les coses de la meva nena?
—Deixa'm sol.
—Vull una explicació.
—Jo no puc viure sense ella.
—Ridícul, és clar que pots. —Va posar la seva mà sobre l'espatlla del jove—. Tu eres el nostre Okashira, pots sobreposar-te d'això.
—No em queda cap motiu per viure.
—No? On els has perdut?
—Oita me'ls ha robat tots...
Va mirar amb ràbia al més jove i va tirar amb força de la yukata.
—Si vols deixar-te morir fes-ho fora d'aquí! Tu no ets l'únic que pateix! No ofenguis la memòria de la meva petita amb la teva debilitat.
L'ancià va sortir enfadat, deixant al ninja tot sol amb la seva pròpia agonia, però això no anava a quedar així, aquest home de gel havia escollit el pitjor moment per caure al fons del pou, segurament que la seva pobra néta s'estava retorçant al més enllà veient-lo així, tant temps lluitant per fer-lo somriure i animar-lo, tractant que s'obrís al món perquè ara es deixés morir.
I és que a aquell home no hi havia qui l'entengués, no vessava una sola llàgrima, ni mostrava cap tristesa i en canvi allà estava com una ànima en pena.
La seva vista es va fixar a la figura dels joves que posaven encens sota el gran cirerer del pati aquell arbre que a la seva petita tant li agradava, es va apropar fins a ells per somriure'ls amb tendresa.
—Nois podeu ajudar-me?
—Què necessites Okina?— va preguntar en Shiro.
—Traurem a l'Aoshi de l'habitació de la Misao i l'arreglarem, no pot... —Va sospirar amargament—. No pot continuar així.
—Però Okina... l'Aoshi-san no vol sortir —va dir l'Omasu posant la seva mà sobre l'espatlla de l'ancià—, l'hauríem de deixar tranquil.
—No, Omasu, no... aquesta situació ha d'acabar, hem de preparar-nos per reobrir l'Aoiya i l'Aoshi es mourà ho vulgui o no, que se'n vagi al temple o on li vingui de gust però no el vull allà tancat.
—Nosaltres ho farem Okina —va sentenciar en Kuro.
Els dos nois van pujar a l'habitació de la kunoichi, van arrossegar l'ex-Okashira per tot el passadís per llançar-lo dins de la tina d'aigua gelada amb la yukata encara posada, i és que no estava disposat a col·laborar, malgrat la feblesa que patia després d'una setmana sense tastar mos. El van rentar com van poder mentre es cargolava i lluitava per sortir d'allà. Li van immobilitzar per afaitar-lo i finalment el van deixar lliure, allò havia estat com estar en meitat d'una guerra, debilitat o no aquell home era molt fort i sobretot, tossut com ell sol, ara ja sabien qui li havia contagiat la tossuderia a la Misao.
Van intentar fer-lo baixar a menjar però va ser impossible evitar que tractés de tornar a la seva presó, sota l'atenta mirada de l'Okina i l'Okon. L'Omasu corria desesperada a l'encontre dels seus companys.
—Veniu, veniu depresa! —Somreia feliç.
—Què passa? Per què tanta pressa? —L'Okina estava sorprès per la seva actitud jovial—. Per què estàs tan animada?
—No pregunteu i veniu! É-és meravellós!
L'Omasu va córrer de volta al restaurant, tots la van seguir a l'instant. L'Aoshi els va mirar sense molt interès però alguna cosa li va empènyer a moure's, una curiositat desconeguda per a ell.
Es van aturar a l'entrada emmudint a l'instant, era com si s'haguessin quedat petrificats i curiosament això va ser el que el va fer entrar al restaurant.
Llavors la va veure. Amb un dels seus braços embenat fins a l'espatlla i macadures per tot arreu, el seu shinobi fet un desastre, però allà era...
—Angelet meu estàs bé! —L'Okina va córrer a abraçar-la.
—Ai, ai Jiya! Em fas mal jejeje. —Va abraçar amb força el seu avi somrient-los a tots—. Sento molt haver-vos preocupat, no vaig poder enviar un missatge...
—Misao! —Els tres Onis van cridar i van abraçar a l'Okashira.
—Ouch! Ai! Què m'asfixiareu. Ei!
Estaven tan emocionats que s'havien oblidat per complet de l'Aoshi fins que van escoltar un soroll a les seves esquenes, havia caigut de genolls al terra i tenia la mirada perduda. La Misao va córrer fins a ell summament preocupada.
I per primera vegada des que era un nen les llàgrimes van relliscar pel seu rostre mentre agenollat abraçava el càlid cos de la seva protegida... no, el cos de la seva estimada. Estava viva, la seva Misao seguia allà. No importaven les mirades estranyades que li llançaven la resta d'Onis, no importava la seva reputació d'home fred, ni el seu orgull masculí, res no tenia més importància que el fet que la seva Misao seguia amb vida.
—Aoshi-sama què li passa?
—Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies —repetia entre llàgrimes—, gràcies per seguir viva, Misao...
—Ho sento... sento molt haver-lo preocupat.
A la fi tots van poder comprendre el que li ocorria a l'Aoshi, per primera vegada les seves emocions afloraven i la culpable era aquella noieta innocent que no veia el que ell sentia per ella. Atenent a la suplica muda del que un dia va ser el seu Okashira van sortir d'aquell lloc en el més absolut dels silencis.
—Misao, la meva petita Misao...
—Estic bé. No plori més si us plau, Aoshi-sama.
La va atreure cap a si i va besar aquells llavis que tant desitjava.
—No tornis a allunyar-te de mi mai més.
—Aoshi-s...
Va tornar a besar-la apassionadament, havia perdut la partida contra la seva raó. Els seus impulsos havien pres el control del seu cos i ja no li importava res més a sentir els càlids llavis de la seva Misao.
Es van separar per prendre aire, sense deixar de mirar-se als ulls, la mirada d'ella carregada de sorpresa i curiositat davant d'aquesta acció tan impròpia d'algú com ell, va portar les seves petites mans al rostre masculí per assecar aquelles llàgrimes.
—Misao... —va xiuxiuejar a la seva oïda— t'estimo Misao.
—A-Aoshi-sama... —Va somriure-li com només ella sabia fer—. L'estimo.
Va posar les seves grans mans sobre les de la seva estimada. I llavors va ocórrer allò que tant de temps portava esperant, més que aquell petó fins i tot més que el que l'estimés... ell li va somriure àmpliament.
—Oh Kami...
—Què? —va preguntar sense deixar de somriure.
—Crec que estic somiant...
—Per què?
—Primer el veig plorar, després em besa, em diu que m'estima i ara està somrient, no hi ha dubte ha de ser un somni. —Es va dur un dit a la barbeta—. Ja ho sé! Segurament m'he desmaiat pel camí i la meva ximple imaginació està jugant amb mi. —Va deixar-se caure als braços de l'ex-Okashira—. Coi! No vull despertar-me, m'agrada aquest somni...
La va abraçar amb força escoltant atent les seves cabòries sobre que somiava i les teories de com s'havia d'haver adormit, un excés d'imaginació és el que tenia aquella doneta, va riure mentre la separava lleugerament del seu cos.
—I ara riu!
—Ximple... no estàs somiant. —La va besar dolçament—. Tan increïbles et semblen aquestes coses?
—Per estar passant-me a mi sí...
—I què puc fer per fer-te veure que és real?
No va contestar, va preferir besar aquell home al que portava estimant tota la seva vida, almenys si era un somni pensava gaudir-ne al màxim.
Van passar hores besant-se i acariciant-se, rient i somrient, sentint l'escalfor dels seus cossos, aliens a totes les altres coses, fins que la porta va tornar a obrir-se traient-los del seu somieig.
—Fins quan penseu quedar-vos aquí! Ens estem morint de gana. —L'Okina se'ls va mirar amb llàgrimes als seus ulls—. A més... —va sanglotar— jo també vull abraçar a la meva nena!
—Ah... Jiya... —L'ancià es va llançar a sobre d'ella—. Ai, ai! Deixa'm anar vell boig.
—Aoshi, noi, si vols anar al llit amb ella abans hauràs de casar-te m'has sentit?
Ambdós joves van envermellir pel comentari de l'ancià, no s'havien parat a pensar en això de casar-se o arribar més enllà del que estaven fent.
—No cal que m'ho diguis— va contestar l'ex-Okashira.
—Noi. —Es va posar dret aturant-se a la porta de la cuina—. És agradable sentir-te riure un altre cop. M'alegro que hagis decidit ressuscitar, segur que ara t'alegres que t'hagin arrossegat.
—Ressuscitar? Què li hagin arrossegat? —va preguntar la Misao atònita.
—No li facis cas, són ximpleries seves.
—Clar, clar, coses del vell sonat... ja veuràs quan vegi la seva habitació, jovenet.
—La meva habitació?
Kami! L'habitació de la Misao... l'havia deixat feta un desastre amb tota la seva roba pel terra i el futó tot arrugat, millor pujar a arreglar-ho tot abans que passés d'estimar-lo a voler assassinar-lo, però abans d'això... l'abraçaria una estoneta més, per que avui era el primer dia de la seva nova vida.

FI

A la llum de la lluna

Rurouni Kenshin i els seus personatges pertanyen a en Nobuhiro Watsuki i a Shueisha.
Advertència: conté lemon

A la llum de la lluna
By Natsumi Niikura

Els seus passos l'havien portat fins a aquell lloc que era la seva llar, d'allà havia marxat una vegada sent l'Okashira amb la promesa d'assegurar el futur del seu clan, i va tornar anys després convertit en un diable desitjant el perdó dels seus pels seus greus crims, obtenint-lo a l'instant per a la seva sorpresa. Li havien regalat una segona oportunitat per redimir-se al costat d'ells, abrigat per l'afecte de la que un dia va ser una nena entremaliada que li donava constants maldecaps.
Feia una setmana que els seus companys havien marxat a Tokyo a visitar els seus amics del Kenshingumi, ell havia decidit quedar-se El motiu?
La Misao.
Un mes enrere ella havia aconseguit el valor suficient per confessar que l'estimava i ell s'havia limitat a rebutjar-la amb molt de tacte, no volia arrossegar-la al seu infern personal, condemnar-la a patir. Ella no va plorar ni va fugir, li va somriure com feia sempre mentre recollia els estris de la cerimònia del te. La distància entre ells no es va ampliar, al contrari, passaven encara més hores junts. L'honorífic "-sama" va desaparèixer i finalment va aconseguir que el tractés de tu, una cosa que li va omplir el cor d'una càlida sensació.
Va obrir la porta de la seva llar, el silenci va ser l'únic que li va saludar, se sentia sol en aquell lloc tan gran, però ell estava acostumat a la solitud, era un ninja, un guerrer, algú com ell no necessitava més companyia que la de les seves pròpies armes.
Es va endinsar a la llar sortint al pati interior de la residència de l'Oniwabanshu i va sospirar amb dolor. Portava temps ocultant que l'estimava i desitjava, el seu entrenament feia que els altres no ho notessin, ho portava força bé perquè ella es mantenia en el seu costat però respectant el seu espai i sense exigir-li mai res.
Els seus ulls blaus es van fixar a la petita figura asseguda al porxo del pati.
Per què estava allà? Va caminar fins a ella amb calma aparent seient al seu costat. Ella es va girar cap a ell i li va somriure.
—Hola! És molt trist estar aquí sol durant tant de temps, així que he tornat abans.
—No calia, no m'importa estar sol.
—Ains... per què ets així?
—Així com?
Ella el va mirar alçant una cella. L'Aoshi havia après a deixar-se anar una mica, parlant més del que era habitual i de coses trivials més enllà de temes relacionats amb el clan o estratègies de combat.
—Així d'antipàtic. Coi! Ni hola m'has dit, ni t'has preocupat perquè hagi vingut fins aquí jo tota sola...
Va sospirar sabent que ella portava raó.
—Bona nit senyoreta Okashira ha anat bé el seu viatge en tren?
—No he vingut amb el tren. —Va riure, li resultava divertit quan l'anomenava Okashira i la tractava de vostè—. He vingut a peu, vaig córrer durant tres dies i la resta del camí l'he fet caminant...
—Això és perillós, no hauries de fer aquest tipus de coses.
—Apa! El que no em passés amb dotze anys no em passarà ara, sé cuidar de mi mateixa.
—Això no canvia que sigui perillós, Misao.
—Mira! Un estel fugaç!
Però la seva vista no es va desenganxar d'ella, no havia canviat res, continuava sent una joveneta despreocupada, plena d'energia i amb unes ganes boges de viure. Tan diferent d'ell...
Si hagués sigut prou gran l'hauria escollit com a companya per a les seves batalles per que podia confiar plenament en ella, l'única que li oferia aquella sensació de calma i li atorgava una humanitat que creia perduda.
—Et ve de gust un te, Aoshi?
La noia es va incorporar torçant-se el peu en el procés i caient sobre el ninja que la va abraçar com si li fos la vida en això. En aquell instant tots els seus esforços van quedar en no res, el seu autocontrol va caure pel seu propi pes, i va fer allò que tant temps portava desitjant...
Besar els llavis de la seva Misao.
Es va separar d'aquells deliciosos llavis per observar-la, algunes llàgrimes recorrien les seves galtes.
—Per què plores? T'has fet mal?
—No. No vull que estiguis amb mi per llàstima...
—No et tinc llàstima.
—Llavors...
—No busco només sexe.
Va besar la seva galta assecant les llàgrimes i va pronunciar aquelles tres paraules vitals per a ella.
—T'estimo Misao.
—De veritat?
—De veritat. Sóc un egoista. —Va besar-li el front—. Malgrat saber que no et convinc, que et posaré en perill i et feriré... vull lligar-te en el meu costat.
—Aoshi Shinomori, no dius més que ximpleries.
La Misao el va besar dolçament.
—T'estimo, Aoshi...
Es besaven i acariciaven donant regna solta els seus desitjos ocults. Va portar les mans a la cintura femenina deslligant l'obi lentament, retirant-lo amb compte de no ferir-la amb els kunai que guardava. Va fer lliscar les seves mans sota la yukata per acariciar el fort pit de l'Aoshi, dibuixant amb els seus dits les marcades cicatrius, aquelles zones de pell més sensibles per les quals la Misao sempre havia sentit fascinació, era un miracle que aquest home seguís amb vida després de rebre tantes ferides.
Va analitzar amb deteniment cadascun dels moviments de la jove i no va poder més que somriure davant d'aquella meravella que tenia al seu costat. Va agafar les seves petites mans i les va portar al nus del seu obi perquè el desfés, amb una suavitat increïble va desfer el nus com si la peça pogués trencar-se en qualsevol moment.
—Encara estem a temps de parar.
—Shhh...
—Vols continuar?
Va assentir baixant la vista cohibida per la pregunta. Va subjectar entre les seves grans mans el rostre de la seva estimada per mirar-la als ulls, li va somriure i va tornar a besar-la. La Misao va fer lliscar les seves mans per les espatlles masculines per desfer-se de la molesta yukata de l'Aoshi aconseguint sorprendre'l, la seva petita trapella era més atrevida del que creia.
Poc a poc va retirar el gi femení observant la delicada silueta femenina, va passar a besar les seves espatlles mentre retirava les benes que cobrien el seu pit fent-la sospirar. Quant més l'acariciava més ganes tenia de sentir-la per complet, memoritzar cada racó d'aquella pell blanca i càlida.
Entre carícies i jocs va desaparèixer la totalitat de la seva roba, il·luminada per la lluna plena i les estrelles, es van mirar mentre les seves respiracions accelerades xocaven entre si. La fascinació que sentien l'un per l'altre feia que no volguessin deixar de sentir el tacte de les seves pells.
Les mans de l'Aoshi van recórrer cada centímetre de la pell de la ninja arrossegant-la a un món de noves sensacions, a poc a poc la va fer seva entre petons, carícies, somriures i paraules plenes d'amor.
El dolor que va sentir al principi va desaparèixer ràpidament donant pas a un torrent de plaer desconegut per a ella, els moviments de l'Aoshi rítmics i ben cuidats, apassionats però realitzats amb molta cura per no danyar-la, ja tindria altres ocasions per donar regna solta als seus desitjos.
La Misao va posar en pràctica tot allò que li havien ensenyat l'Omasu i l'Okon, al cap i a la fi era una kunoichi i havia de saber usar el seu propi cos com a eina per obtenir informació. Va acariciar l'esquena de l'Aoshi, usant les seves ungles per amplificar la sensació que provocava en ell, va abandonar els seus llavis per mossegar i besar el lòbul de l'orella del ninja.
Van arribar junts al clímax, es van abraçar mentre les seves respiracions es normalitzaven.
—Ets meravellosa ho sabies?
—Ho sóc?
Es va separar lleugerament d'ella.
—És clar que si, tonta.
L'Aoshi va recollir la seva yukata per tapar el cos nu de l'Okashira evitant que pogués refredar-se, per que encara que fos ple estiu eren al porxo del pati i l'aire era una mica fresc aquella nit.
—Et casaràs amb mi, Misao?
—Sí! —El va abraçar amb força somrient.
—Quan tornen els altres?— va preguntar besant-li el front.
—En tres dies, arribaran amb el tren de la tarda... per què?
—Em preguntava durant quant de temps et tindria només per a mi.
—Ximple... jo sóc només per a tu. —Va fregar els seus llavis amb suavitat—. O és que ho dubtes?
—Però quan tornin estaràs ocupada amb el restaurant, l'hostal i la paperassa de l'Oniwabanshu.
—També podries donar-me un cop de mà en comptes de passar-te el dia al temple, no?
—Crec que tens tota la raó, però... aquests tres dies ets exclusivament meva.
—Com vostè digui senyor ex-Okashira.
I gràcies a aquesta noieta la paraula solitud va desaparèixer per sempre del vocabulari de l'Aoshi Shinomori, ara només li quedava una cosa per fer... convèncer a l'Okina que no l'assassinés per robar-li a la seva néta.
La va besar amb tota la seva passió per devorar-la de nou, havia de recuperar molt temps perdut.

FI

Oneshots

Code: Lyoko pertany a MoonScoop i France3

Versió en català // Versión en castellano

Al·lèrgia // Alergia JxA -PRÒXIMAMENT-
En Jérémie prepara una festa d'aniversari per a l'Aelita, encara que li toca bregar amb una maleïda al·lèrgia. Romanç / +13 
El meu mòbil és rosa, i què? // Mi móvil es rosa ¿y qué? JxS -PRÒXIMAMENT-
Bescanviant regals en una festa en Jim rep un mòbil rosa, empipat vol desfer-se'n d'ell fins que rep un missatge de la Valquíria. Romanç / +16
Em sap greu // Lo siento OxY
Ho sento, amic, simplement ha passat. Romanç / +16
Idiota! // ¡Idiota! OxS 
Les llàgrimes de la Sissi tenien un motiu, i les accions de l'Odd la fan plantejar-se una nova opció. Segona part de “Llàgrimes”. Romanç, Drama / +13
Impuls // Impulso WxA -PRÒXIMAMENT-
Sortint de la fàbrica a mig diluvi i després d'hores esperant una trucada d'en Jérémie, es va trobar amb aquell home al pont. Romanç / +16
Llàgrimes // Lágrimas OxS
A l'Odd l'assetja la rutina, sense en X.A.N.A. s'avorreix. El bosc, una curiositat i una decisió. Romanç, Drama / +13
Melodia // Melodía OxS -PRÒXIMAMENT-
Que l'Odd passi el dia de San Valentí sol és quelcom tant impensable, torbarà acompanyant? Feliç San Valentí! Romanç / +13
Reclusió // Encierro Anthea

Va obrir els ulls, adolorida i masegada, les mateixes quatre parets, les mateixes goteres incessants, la mateixa porta blindada, la mateixa bombeta groguenca que feia pampallugues. Angst / +16

Soledat // Soledad Aelita
Aquell somni tornava una vegada i una altra. Un somni d'una vida feliç. Drama, Família / +5
Somrís // Sonrisa WxE -PRÒXIMAMENT-
En William se sent deprimit, però en la pluja troba una cosa que li torna el somrís. Romanç / +13
T'estimo // Te quiero JxA -PRÒXIMAMENT-
En Jérémie està absort en la creació del seu robot nou i l'Aelita el troba a faltar, però té un pla. Romanç / +13
Tiretes per al cor // Tiritas para el corazón W x E -PRÒXIMAMENT-
Encara que sap que ja no cal, ella continua acudint a la seva cita no escrita, encara que només sigui per estar al seu costat. Continuació de “Un petó de vidre”. Romanç / +16
Un petó de vidre // Un beso de cristal WxE -PRÒXIMAMENT-
En William es veu convertit en un heroi en salva a l'Emilie d'acabar plena de talls, però resulta ferit. Romanç / +16

Mortal Instruments i els seus personatges són propietat de la Cassandra Clare.

Versió en català //Versión en castellano

Consol // Consuelo MxA -PRÒXIMAMENT-
En Magnus havia buscat a l'Alec per mitja Alacante sense èxit, en unes altres circumstancies no ho hagués fet, no amb els seus pares rondant per allà, però en aquella tessitura necessitava trobar-lo. *SPOILERS* Ciutat de Vidre. Tragèdia, Romanç / +16
Envellir // Envejecer MxA -PRÒXIMAMENT-
L'Alec mai hauria imaginat que aquell pensament el desvetllés tantes nits com tampoc no hauria espetat aquell consell d'en Magnus. Romanç, Drama / +16
Immortal // Inmortal Isabelle, Alec y Magnus -PRÒXIMAMENT-
—Si poguessis demanar un desig quin seria? —li va preguntar la Isabelle a l'Alec. Romanç, Família / +16

Rurouni Kenshin pertany a en Nobuhiro Watsuki i a Shueisha.

Versió en català //Versión en castellano

A la llum de la lluna // A la luz de la luna AxM
Ningú pot ocultar eternament els seus sentiments. El dia en que cauen les barreres. Romanç / Lemon / +16
Avui // Hoy AxM
Perque avui és un dia especial després de viure en la foscor... Angoixa, Drama, Romanç / +16
Missatge en una ampolla // Mensaje en una botella AxM -PRÒXIMAMENT-
Si el destí t'entrega un missatge, llegeix-lo. Romanç / +16
Tradicions // Tradiciones AxM -PRÒXIMAMENT-
Quan el senyor vestit de vermell amb barba blanca no a casa teva llavors toca improvisar. Romanç /+13