martes, 25 de junio de 2013

CARGOLS I FLORS

 
CARGOLS I FLORS

Gènere: Adventure, Romance, Humor, Friendship
Advertències: Lemon
Classificació: Hetero
Sèrie: One Piece
Parella: Fanky, Nico Robin
Any: 2013
Estat: En procés
Capítols: 26


Col·lecció de one-shots sobre en Franky i la Nico Robin. És un repte tipus abecedari.

One Piece i els seus personatges són propietat d'Oda Eiichiro i Shueisha.

-->Versió en català i en castellà<--

Llistat de capítols:
01.- Àcid // Ácido
02.- Bocamoll // Bocazas
03.- Calçotets // Calzoncillos
04.- Dinosaure // Dinosaurio
05.- Estels // Estrellas
06.- Fum // Humo
07.- Golafre // Glotón
08.- Horòcop // Horóscopo
09.- Infantesa // Infanci
10.- Joc // Juego
11.- Kilòmetres // Kilómetro
12.- Lectura // Lectura
13.- Meitat // Mitad
14.- Nit // Noch
15.- Oxigen // Oxígeno
16.- Penyora // Prenda
17.- Quadern // Cuaderno
18.- Rampell // Impulso
19.- Soledat // Soledad
20.- Tresor // Tesoro
21.- Ungles // Uñas
22.- Venjança // Venganza
23.- Whisky // Whisky
24.- Xafogor // Bochorno
25.- Yakitori // Yakitori
26.- Zero // Cero

jueves, 4 de abril de 2013

Sobre preguntes

Avatar Anuncios photo Avanuncios.jpg










Un anunci ràpid. Últimament rebo moltes preguntes amb PM a Ffnet, així que he decidit fer-me un compte a ask per així tenir-ho tot ben organitzat i así si més un ré el mateix dubte pot trobar la resposta fàcilment.
No us talleu, pregunteu el que vulgueu:
http://ask.fm/NatsumiNiikura">Pregunteu el que vulgueu

miércoles, 3 de abril de 2013

WM 01.- Gelós

  

Final Fantasy VIII i tots els seus personatges són propietat d'Square-Enix.

Winhill Maniacs!
Gelós
Va escurar les últimes gotes de suc i va sospirar. A l'altre costat de la barra la petita Ellone se'l mirava divertida, els ulls verds d'en Laguna destil·laven un grau d'avorriment desconegut. Va assenyalar el got amb aire absent.
—De taronja? —va preguntar la petita.
En Laguna va arrufar el nas.
—Saps que odio els cítrics —va protestar sacsejant el got en l'aire—. Préssec. On dius que ha anat la Raine?
—No ho he dit —va replicar servint-li. De l'escassa clientela de la taverna en Laguna era l'únic adult que prenia sucs. Sovint la Raine li feia la guitza amagant totes les ampolles i deixant només les que duien suc de taronja. A l'Ellone li semblava molt divertit—. Ha anat a fer un tomb amb el forner.
—Què? No! Per què?
L'Elle va riure.
—La va convidar ahir i li va fer molta il·lusió.
—Segur que és ximple i li fan pudor els peus —va remugar.
—Oncle Laguna, quan us casareu la Raine i tu?
Va ofegar la resposta al got de suc. Casar-se amb la Raine... ja li agradaria, però no podia casar-se amb ella si sortia amb un altre home.
El forner. Per més que pensava en ell era incapaç de visualitzar la seva cara, juraria que no l'havia vist mai. Era la Raine qui sempre comprava les provisions per la taverna mentre ell esperava afora vigilant el carro.
—Vicecomandant Ellone! Cóm és el forner?
La noieta va saltar a terra de la caixa que li servia per arribar a la barra i va anar amb l'ex-soldat que la va asseure als seus genolls.
—La Raine sempre diu que és guapo i un bon partit, que té un negoci pre-pro-pesper o quelcom semblant.
—Pròsper.
—Sí! Això! Quan diu que és guapo sempre somriu.
En Laguna va enfonsar el nas als cabells de la nena i va sospirar pesadament.
—Recoi! Doncs quina murga —va remugar, de cop i volta només tenia ganes d'anar-se'n a un racó a plorar—. Puja i banya't, Elle, jo cuidaré del bar fins que torni la Raine.
—Però oncle Laguna...
—Tranquil·la, tranquil·la, no penso trencar res!
»Vinga, va, au! Si la Raine torna i veu que encara no t'has banyat em deixarà sense sopar. Si no sopo no podré caçar mosquits.
L'Elle va salta àgilment i va pujar les escales corrents, per res del món voldria que els mosquits envaïssin el poble. Els odiava. Va aturar-se a l'últim graó, amb la porta encara oberta va xiuxiuejar:
—Però quan somriu no sembla feliç.
En Laguna va quedar-se allà assegut pensant en la Raine, en la Raine somrient dient que el forner era guapo. Recoi! No era just! Ell també volia ser guapo per a la Raine, volia que la Raine digués que era guapo mentre somreia.
Recoi, que malament li queia el coi de forner! Amb les celles arrufades i fent morros va posar-se rere la barra, va fer a un costat la caixa de l'Elle amb el peu i va posar-se a rentar els gots. Cóm devia ser? Segur que tenia dos ulls, un nas, una boca, dues orelles i celles... segur que sí. Havia de tenir cabells, segur que a la Raine li agradaven el homes amb cabell, sí no veia a la Raine amb un home calb.
—Ai Raine, per què un forner? —va gemegar al silenciós i buit bar—. Què hi ha de mi?
Li feia mal pensar en la Raine passejant amb un home que no fos ell, la Raine fent petons a un home que no fos ell, la Raine fent qualsevol cosa amb un home que no fos ell.
La Raine li havia salvat la vida, li estava agraït, jugava a caçar monstres per veure-la somriure i poder devorar els menjars que li preparava. Li havia agafat estima ràpidament, va haver-hi un temps en el que només era allò: la dona que li havia salvat la vida i a la que tenia estima. Estava bé quan era així, tot era senzill i fàcil fins que li va agafar rampa a la cama.
Des d'aquell moment tot es va regir per una suma: Laguna + Raine + moment més o menys íntim = rampa dolorosa. Lluitar contra allò no valia per res, era quelcom que sabia prou bé, només esperava que ella no arribés a adonar-se mai del perquè de les seves rampes.
El pitjor de tot era saber que hauria d'alegrar-se per la Raine, alegrar-se de que hagués trobat a algú a qui estimar; però no podia alegrar-se se l'estava menjant la gelosia.
Era un egoista, no podia lluitar contra allò. Ell volia ser qui fes somriure a la Raine, qui passegés amb ella, qui li fes petons.
Va esbandir l'últim got, miraculosament no n'havia trencat cap, havia d'admetre que era un autèntic sapastre a l'hora de tractar amb objectes delicats. Va dibuixar el somrís més trist i agònic dels que havia dibuixat mai i va tornar al seu tamboret, esperaria a la Raine com sempre feia. No havia cap motiu per canviar-ho.
Recoi! Quin mal que feia la gelosia. Va dur-se la mà al pit com si esperés que el cor se li ature's d'un moment a l'altre.
—Què fas aquí a les fosques? —aquella pregunta va omplir el bar de música.
La Raine va encendre els llums, era l'hora de treballar.
—On és la Ellone?
—Dalt, banyant-se.
Va enarcar les celles en Laguna estava estrany.
—Què passa? Per què aquesta cara tan llarga? —va preguntar lligant-se el davantal.
—Només queden sucs de taronja —va mentir. No podia retreure-li que sortís d'aquella taverna atrotinada. Era jove. Era bonica...—, així que em quedaré aquí morint-me de sed.
—T'estaria bé per dropo.
—Però si he fet totes les meves rondes puntualment!
—Dotze monstres en tres rondes? —va inquirir la Raine enarcant les celles—. Qualsevol diria que no estàs en forma o que no et prens prou seriosament la teva feina. Potser hauria de reduir les teves racions...
En Laguna va fer una ganyota infantil que va aconseguir fer somriure a la jove. Va furgar rere la barra,en aquell armari tancat amb clau pel que tantes preguntes es feia l'ex-soldat. Va sentir el tentineig del xoc d'ampolles. Va creuar els braços sobre el pit, potser ho feia per l'Elle, potser guardava allà les ampolles de licor amb més gradació. Segur que era per això.
La Raine va agafar un got i el va col·locar davant d'ell, que continuava absort en els seus pensaments, i va servir-lo. Els seus ulls verds van il·luminar-se com els d'un nen.
—Beu-te-ho abans de que me'n penedeixi.
—Estàs de molt mala lluna per haver quedat amb un home guapo —va dir agafant el got abans de que se'n penedís.
Va sospirar i va sacsejar el cap, se'l va mirar fixament amb aquells ulls blaus i vius.
—Se suposa que hauria d'estar fent saltirons i rient com una burra sense cervell?
—Bé, no... però suposo que hauries d'estar contenta.
—Qui diu que no ho estic?
—No ho sembles —va xiuxiuejar—. Tant sols és que ets més bonica quan somrius, Raine.
La Raine va somriure, va recolzar els avantbraços a la barra i va inclinar-se cap endavant.
—No t'escau gens aquesta cara tan seriosa— va xiuxiuejar i li va fer un petó a la comissura dels llavis—. I ara a treballar!
—Ai, ai, ai! No fotis Raine! M'ha agafat rampa a la cama.
El sospir resignat de la Raine va tornar-se en una riallada. No podia ser de cap altre manera. En Laguna i les seves rampes.
Fi

martes, 12 de marzo de 2013

WINHILL MANIACS

  

WINHILL MANIACS!

Gènere: Aventures, Romanç, Humor, Angst, Drama, Família
Advertències: Lemon, Lime, Violencia
Classificació: Hetero
Joc: Final Fantasy VIII
Parella: Laguna Loire, Raine Leonhart
Any: 2013
Estat: En procés
Capítols: 100


Col·lecció de one-shots i drabbles sobre en Laguna i la Raine.

Final Fantasy VIII i els seus personatges són propietat d'Square-Enix.

-->Versión en castellano y en catalán<--

Llistat de capítols:
01.- Aigua / / Agua
02.- Aire / / Aire
03.- Alcohol / / Alcohol
04.- Amor / / Amor
05.- Anell / / Anillo
06.- Aprofitat / / Aprovechado
07.- Arranjament / / Arreglo
08.- Bagul / / Baúl
09.- Bestiar / / Ganado
10.- Bonic / / Bonito
11.- Camí / / Camino
12.- Camp / / Campo
13.- Carretera / / Carretera
14.- Cercar / / Buscar
15.- Chocobo / / Chocobo
16.- Confiança / / Confianza
17.- Confondre / / Confundir
18.- Conjunt / / Conjunto
19.- Consigna / / Consigna
20.- Cremada / / Quemadura
21.- Cristall / / Cristal
22.- Cuina / / Cocina
23.- Dama / / Dama
24.- Decantar / / Ladear
25.- Dit / / Dedo
26.- Domèstic / / Doméstico
27.- Domicili / / Domicilio
28.- Eco / / Eco
29.- Editor / / Editor
30.- Elàstic / / Elástico
31.- Encès / / Encendido
32.- Ensabonar / / Enjabonar
33.- Escalfar / / Calentar
34.- Estiu / / Verano
35.- Expressar / / Expresar
36.- Fam / / Hambre
37.- Feble / / Débil
38.- Força / / Fuerza
39.- Forn / / Horno
40.- Fortuna / / Fortuna
41.- Fulla / / Hoja
42.- Fulla (d'afaitar) / / Cuchilla
Li feia mal pensar en la Raine passejant amb un home que no fos ell, la Raine fent petons a un home que no fos ell, la Raine fent qualsevol cosa amb un home que no fos ell. (Romanç / +13) 
45.- Gerra / / Jarra
46.- Gràfic / / Gráfico
47.- Història / / Historia
48.- Illa / / Isla
49.- Intimitat / / Intimidad
50.- Joia / / Joya
51.- Llaç / / Lazo
52.- Llengua / / Lengua
53.- Lleó / / León
54.- Lliçó / / Lección
55.- Mar / / Mar
56.- Marca / / Marca
57.- Modern / / Moderno
58.- Moral / / Moral
59.- Nom / / Nombre
60.- Nord-oest / / Noroeste
61.- Novel·la / / Novela
62.- Núvol / / Nube
63.- Oferta / / Oferta
64.- Oïda / / Oído
65.- Palmell / / Palma
66.- Pare / / Padre
67.- Passeig / / Paseo
68.- Pes / / Peso
69.- Pintura / / Pintura
70.- Pit / / Pecho
71.- Platja / / Playa
72.- Plorós / / Lloroso
73.- Pols / / Pulso
74.- Pregar / / Rogar
75.- Prendre / / Tomar
76.- Preocupat / / Preocupado
77.- Protegir / / Proteger
78.- Públic / / Público
79.- Ratlles / / Rallas
80.- Realitat / / Realidad
81.- Relliscada / / Desliz
82.- Ric / / Rico
83.- Rínxols / / Rizos
84.- Sabatilles / / Zapatillas
85.- Samarreta / / Camiseta
86.- Sang / / Sangre
87.- Saló / / Salón
88.- Salt / / Salto
89.- Segle / / Siglo
90.- Senyor / / Señor
91.- Somiar / / Soñar
92.- Soroll / / Ruido
93.- Suau / / Suave
94.- Taverner / / Tabernero
95.- Tassa / / Taza
96.- Trajo / / Traje
97.- Transmissió / / Transmisión
98.- Turisme / / Turismo
99.- Uniforme / / Uniforme
100.- Vida / / Vida

martes, 5 de marzo de 2013

Code: Caos.- Pròleg



Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i de France3
"Tot acte forçós es torna desagradable"
Aristòtil.
Pròleg
L'acadèmia Kadic despertava mandrosa com el dia gris plomís. Els vidres estaven lleugerament entelats pel contrast tèrmic provocat per la gèlida temperatura de l'exterior i la calefacció de l'interior. Era un edifici distingit, ubicat a la riba del riu Sena, amb una vista privilegiada del centre parisenc.
L'Aelita va estirar-se al llit abans d'apagar el despertador, que retrunyia a l'habitació, i va cargolar-se un altre cop sota les mantes. Odiava els dilluns, era el dia més pesat de la setmana, es moria de son.
A fora, al passadís, se sentien les veus de les altres noies dirigint-se als banys per arreglar-se, si no s'afanyava es quedaria sense esmorzar. Va posar els peus nus al fred terra de marbre de l'habitació obtenint un calfred com a recompensa. Trobava a faltar la seva catifa peluda de color rosa, si l'Odd no hi hagués abocat el batut a sobre... i els de la tintoreria que s'ho prenien amb calma per netejar-la, amb el dineral que li cobraven haurien de posar-li la catifa vermella dels Oscar cada cop que hi anava.
El seu ordinador va dringar, havia rebut un e-mail, va arrufar les celles i va acostar-se per llegir-lo. Era d'en Jérémie.
Reuneix-te amb mi a la sala del superordinador de la fàbrica, no els ho diguis als altres. He de parlar amb tu, és molt urgent.
Jérémie.

L'Aelita va gratar-se la punta del nas, que parlessin sols no era quelcom inusual, però a la fàbrica? Perquè? Tenia una habitació per a ella sola, igual que ell, i allà era impossible que ningú els escoltés, de fet era el seu punt de reunió habitual; a la fàbrica hi havia el risc de que un dels seus amics amb ganes de rememorar la seva aventura els enxampés. A més si era quelcom urgent perquè no l'havia trucat...
Va encongir les espatlles i va desar el correu a la carpeta de privat. Va agafar les seves coses per prendre una dutxa ràpida abans d'anar a veure al seu amic.
En William estrenyia amb força el coixí sobre la seva cara, tenia mal de cap com si algú l'estigués fent servir com a sac de boxa. Si no tingués un coi d'examen a primera hora es quedaria al llit dormint, no creia que la Meyer li deixés fer-lo un altre dia.
Va sospirar resignat a aixecar-se, va mirar el seu mòbil a sobre de la tauleta de nit tenia un sms d'algú amb un número que no era a la seva agenda. Va obrir-lo no fos cas que fos un error d'aquella andròmina vella i atrotinada.
Hola, William. Sóc l'Emilie, l'Emilie Leduc de tercer grau, la que va a classe amb l'Odd, l'Ulrich, l'Aelita i en Jérémie. D'això, volia saber si podríem veure'ns. T'estaré esperant a la vella fàbrica, la que es troba al riu, fins que sigui l'hora d'entrar a classe. Tant debò que puguis venir.
Coneixia a l'Emilie de veure-la pel campus, no era cec i ella era prou bufona. No hi havia cap necessitat real d'anar a veure-la, però no li semblava la millor opció deixar-la tota sola a la vella fàbrica. Dubtava que se li acudís penetrar en aquell laberint que queia a trossos, però per si per ventura ho feia millor anar a trobar-la, només li faltava que descobrís el superordinador casualment i hagués d'empassar-se ell l'esbroncada.
Va vestir-se, s'havia dutxat de matinada per estalviar-se la cola matinal. Va passar-se els dits pels cabells rebels i desordenats, per a què pentinar-te quan el teu cabell té tendència a posar-se com li dona la gana sense obeir.
L'Ulrich i la Yumi estaven junts al gimnàs clavant-se una surra de bon matí, ell s'havia apuntat a una competició d'arts marcials i ella s'havia ofert per ajudar-lo a entrenar. Ell amb el seu kimono blau fosc i ella amb el seu pantaló d'esport gris marengo i la samarreta esquitxada d'estels blaus a conjunt. La Yumi l'havia tombat unes quantes vegades i ara ell contraatacava amb ràbia mirant de fer-la caure inútilment. No s'estava contenint, s'estava esforçant al màxim, i sabia que per primera vegada, la Yumi, tampoc s'estava refrenant, perquè els cops que li donava feien mal de veritat.
Descobrir que la Yumi no s'havia pres els seus combats tant seriosament com ell li havia fet una ràbia increïble.
L'Ulrich va llençar-se cap endavant i ella va sospirar abans de colpejar-lo amb el peu nu a la cara, el cop el va desestabilitzar i va haver de fer diverses passes enrere, li havia fet mal al nas sense esforç, va passar-se el dors de la mà per comprovar si sagnava o no. Res. Va grunyir.
—Això és tot el que tens, Stern?
—Des de quan lluites tu així?
—Des que era una nena.. —Va encongir les espatlles—. Els meus avis regenten un dojo de kenpô.
L'Ulrich va sospirar i la Yumi va somriure.
—Això és trampa —va remugar—. No m'ho havies dit.
—Mai m'ho vas preguntar, Ulrich.
—És trampa igualment. —Va sacsejar el dit tot apuntant-la.
—Si t'hagués interessat t'ho hauria explicat. —La Yumi va encongir les espatlles un altre cop—. De vegades penso que tant se te'n foten aquestes coses.
—Res del que tingui a veure amb tu se me'n fot.
—Ah, no? —va interrogar amb to juganer—. No hi mostres gaire interès.
—Yumi, jo...
Els seus mòbils varen sonar a la vegada, missatges de text. Van intercanviar mirades i van agafar els respectius telèfons.
—És un missatge teu... —van dir a l'uníson.
La Yumi va obrir el seu i va llegir-lo en veu alta:
—Sóc l'Ulrich —va dir arquejant una cella—. T'espero a la fàbrica abans de classe, vine tota sola.
ȃs alguna mena de broma?
L'Ulrich va obrir el seu i també el va llegir en veu alta:
—Hola Ulrich, m'agradaria que ens veiéssim a la fàbrica abans de classe, he de dir-te quelcom important. Yumi.
—Si és cosa de l'Odd l'escanyaré —va bufar la Yumi posant-se les mans a la cintura.
—No crec que sigui tan espavilat per enviar missatges amb els nostre números sense tenir els telèfons. —Va sospirar—. Això pega més amb en Jérémie i l'Aelita.
—Doncs llavors els escanyaré a ells. Anem a la fàbrica.
L'Ulrich va somriure-li d'acord amb la seva idea. La Yumi va fer-li un petó a la punta del nas que estava vermella i una mica inflada pel seu cop, les galtes d'ell van encendre's al moment.
L'Emilie mirava el seu mòbil amb els ulls com unes taronges, mentre la Noémie al seu costat somreia. Quan havia tornat de la dutxa havia descobert que tenia un missatge d'en William Dunbar:
Hola Emilie, espero que no et molesti que hagi demanat el teu telèfon a l'Odd. M'agradaria parlar amb tu a algun lloc poc transitat, coneixes la vella fàbrica del riu? T'estaré esperant allà abans de les classes. William
—No puc anar-hi —va declarar vermella tot apartant-se el mòbil de la cara com si fes pudor.
—Per què no?
—Perquè allà no hi ha res —va dir astorada.
—I què?
—Noémie, és en William...
—Ja ho sé, bleda. És en William no en Jack l'Esbudellador —va contestar la Noémie sospirant—. És un bandarra no un delinqüent. Si t'has de quedar més tranquil·la t'acompanyaré fins a la fàbrica.
—No! —Va moure les mans frenètica esbategant el mòbil—. I si et veu?
El somrís de la Noémie va ampliar-se abans de clavar-li un cop al front amb la punta dels dits.
—Espavila't o es cansarà d'esperar-te.
L'Emilie va posar-se dempeus com una molla i va estirar la samarreta fúcsia allisant una arruga invisible. Va tornar a seure com una nina de drap.
—No puc.
—No siguis bleda. —Va sospirar—. No m'obliguis a arrossegar-te fins allà.
En Jérémie feia els últims retocs al seu treball per a la classe de química, feia de mal pensar però era un treball de deu, l'Odd, l'Ulrich, l'Aelita i ell s'ho havien pencat. La Hertz quedaria bocabadada.
Va rebre un e-mail i el va llegir en veure que era de l'Aelita.
Vine a la fàbrica, he d'ensenyar-te una cosa. Crec que sé a on és el meu pare.
En Jérémie va arquejar les celles rosses, un e-mail no era el que esperaria que li enviés si tenia alguna pista sobre en Franz Hopper, hauria anat a picar amb força la seva porta amb un somrís d'orella a orella, però per l'altra banda, qui podia establir cap relació entre la fàbrica i el pare de l'Aelita? Potser era una broma del nois, potser l'Aelita havia tornat a posar en marxa el superordinador...
Va aixecar-se i va agafar la jaqueta abans de sortit amb destí la fàbrica.
L'Odd encara dormia amb en Kiwi cargolat al seu costat. Somiava amb una preciosa noia de cabells negres i llargs que l'acompanyava en un romàtic passeig per la riba del mar d'Eden, el sol roig del crepuscle tintava el món sencer d'un color diferent transformant-lo tot en vermell passió. No sabia qui era ella, però li agradava molt «Quin es el teu nom?» va preguntar la noia, «No em diguis que ja no te'n recordes de mi, Odd» va contestar ella amb veu musical «Sóc jo. La S...»
—Della Robbia! —va udolar una veu femenina poc musical i gens delicada mentre el sacsejava—. Desperta, desperta, desperta! Maleït sia, desperta!
—Eh...? —Va aconseguir articular parpellejant tot mirant d'enfocar al seu atacant—. Sissi?
—Sí, jo. La Sissi Delmas, la filla del director —va remugar la noia—. Baixa dels núvols.
—Què passa? Ja és de dia?
La Sissi va bufar i va tornar a batzegar-lo.
—És clar que és de dia idiota! Has d'ajudar-me!
—No crec que l'Ulrich estigui interessant en fer el que sigui amb tu...
—No és pas això! —va exclamar i li va estampar el mòbil al nas.
L'Odd va agafar el telèfon seient al llit i va començar a llegir-lo. "He segrestat al teu amic Hervé Pichon. No truquis a la policia, vine a la vella fàbrica abandonada."
—És massa aviat per fer bromes, Sissi.
—No és cap broma... —va mormolar amb els ulls plorosos.
—Està bé. I què vols que hi faci?
—Que pots venir amb mi? Si us plau, t'ho suplico...
—Posa't d'esquenes —va dir l'Odd tot saltant del llit.
—Per què?
—Que vols veure'm despullat, Sissi?
La cara de la filla del director va posar-se completament vermella, va fer unes passes endarrere i va girar-se mirant atentament el pòster de la paret de l'Ulrich. Sentia la roba de l'Odd en posar-se-la i treure-se-la i el batec accelerat del seu propi cor bombant sang a les seves galtes. En Kiwi havia pujat al llit de l'Ulrich i intentava, en va, que la Sissi li gratés darrere les orelles.
Al pont que connectava la ciutat amb la vella fàbrica la Yumi va contenir un sospir. Sabia que els seus amics anaven allà sovint per remembrar els vells temps, però ella no l'havia tornat a trepitjar des del dia en que el van apagar. L'angoixava força tornar allà, no perquè el vell superordinador li fes por, més aviat era, perquè, de certa manera, la feia patir que la melangia l'envaís; ella també trobava a faltar combatre a Lyoko.
—Estàs bé? —va preguntar-li l'Ulrich en veure que s'havia aturat al vell mig del pont.
—Què? Ah... sí. No passa res.
La Yumi va reprendre la marxar agafant amb força la mà de l'Ulrich, no sabia perquè, però necessitava sentir que hi era i que era ben real. Ell no va dir res i va prémer la seva mà, seguint el ritme de les passes de la Yumi. Un somrís badoc va dibuixar-se a la seva cara, era molt plaent anar de la mà de la noia dels teus somnis.
Van aturar-se a l'entrada fitant les velles cordes que empraven per baixar al vestíbul.
—Creus que aguantaran? —va interpel·lar l'Ulrich que encara tenia vertigen i la perspectiva de fotre's de morros contra terra no el seduïa gens ni mica—. Potser hauríem d'haver entrat per L'Hermitage.
—Tant sols hi ha una manera de saber-ho —va fer la Yumi agafant una de les cordes—. Probar-ho.
Ella va lliscar corda avall sense problemes i va somriure triomfant mirant al seu amic que mantenia la vista fixa a la corda i semblava estar esperant sentir-la cridar per haver-se trencat alguna cosa en caure. Sabia que no miraria avall, tenia un pànic espaterrant a les altures.
—Són estables, baixa, Ulrich. —Ell va obeir aterrant com un autèntic professional amb els peus a terra en una posició d'equilibri perfecte—. I ara què?
—La idea ha estat teva.
—Ens amaguem o esperem aquí al mig?
L'Ulrich va mirar al seu voltant. A sota del que temps enrere havia estat una escala encara hi era el vell matalàs que li havien dut a en Jim quan va haver de quedar-se a viure allà durant dues setmanes. El va assenyalar i la Yumi, tot capissant-l'ho, va anar rere ell, comprovant que deixant de banda la pols, el matalàs era net i van seure, mig amagats per les ombres, esperant a qui hagués provat de prendre'ls el pèl.
La Yumi va recolzar-se a la seva espatlla amb naturalitat, com si fos quelcom que fes a diari, i va acceptar de bon grat el braç de l'Ulrich voltant-li les espatlles tot apropant-la més. Feia un temps que la barrera entre ells s'havia desdibuixat considerablement, actuaven més com una parella que com dos bons amics, però continuaven en aquell enutjós punt mort.
L'eco de unes passes al pis de dalt els va alertar de que tenien companyia, van agotnar-se a l'empara de la foscor que regnava en aquell punt de la fàbrica i van esperar a que baixés. La primera en reaccionar va ésser la Yumi que va incorporar-se i avançà fins a la part il·luminada.
—Aelita?
—Yumi? —va mormolar l'Aelita tot mirant-la—. Ulrich? Què hi feu aquí?
—I tu? —va tornar-li la pregunta el noi.
—En Jérémie m'ha citat aquí...
—De debò? —La Yumi i l'Ulrich van intercanviar mirades sorpreses—. Nosaltres hem rebut missatges de text l'un de l'altre per veure'ns a la fàbrica.
—Però estàvem junts, volíem veure qui havia estat —va aclarir la Yumi.
—I estovar-lo si era una broma —va finalitzar l'Ulrich.
L'Aelita se'l va mirar amb esglai, segurament ho havia dit seriosament. Pel que feia a la seva relació els seus dos amics eren massa susceptibles.
Tots tres van aixecar la mirada en sentir que algú s'apropava corrent, van veure dues figures que es llençaven a les sogues i que baixaven amb diferents graus d'agilitat.
—¿Odd, Sissi? —L'Aelita passejava la seva mirada entre tots dos, sorpresa no només de que estiguessin allà sinó de que estiguessin junts—. Què hi feu aquí?
—Jo us podria preguntar el mateix —va dir l'Odd gratant-se el clatell despreocupat.
—No hi ha temps per això! —va exclamar la Sissi—. L'Hervé...!
La seva veu va quedar emmudida per l'entrada en escena d'en William que va parpellejar i se'ls va mirar com si fossin la cosa més insòlita del món. El silenci va embolcallar-los amb una suor freda recorrent els seus cossos. Era massa casualitat que fossin tots a la vegada allà. Les seves veus van sonar a l'uníson com una orquestra mal sincronitzada transformant la conversa en un batibull incomprensible fins que en William va aixecar les mans amb serietat i tots van emmudir per establir torns.
A mesura que intercanviaven els motius que els havien dut fins allà tenien més clar que algú movia els fils des de les ombres, algú jugava amb ells, però amb quin propòsit, era tot un misteri.
En Jérémie que corria pel pont va topar amb l'Emilie que semblava dubtar en si havia d'entrar o no a la fàbrica, quan va arribar al seu costat va sentir les veus dels seus amics i la de la Sissi que discutien al vestíbul de la seva antiga base d'operacions contra en X.A.N.A. i els seus malèvols plans de fer-se amb el control del món.
—Passa —va dir senzillament el noi ros esglaiant a l'Emilie—. Si us plau.
—Que m'has enviat tu el missatge? —va mormolar desencantada.
—No t'he enviat res.
La noia va seguir-lo fins a l'interior i va observar com en Jérémie baixava per la corda fins a terra, va fer el mateix amb por de que la soga es trenqués.
—Fantàstic —va rondinejar l'Ulrich—. Que falta algú més?
Com a resposta una llum blanca va alçar-se des dels nítols de la fàbrica engolint-los.
Continuarà

CODE: CAOS




Gènere: Romanç, Drama, Aventures, Angst
Advertèncias: Lime, Lemon, Violència
Classificació: Hetero
Categoria: Fanfic
Sèrie: Code: Lyoko 
Any: 2013-20??
Estat: En procés
Capítulos: ???

Els guerrers de Lyoko són engolits per un portal temporal trobant-se així al vell mig d'una ciutat desolada. Una misteriosa dona encaputxada els salva, però, ella és...?

N/A: Code: Lyoko és propietat de MoonScoop i France 3


Versió en castalà // Versión en castellano
Llistat de capítols:

01.- Pròleg / / Prólogo
02.-
03.-
04.-
05.-
06.-
07.-
08.-
09.-
10.-
11.-

miércoles, 20 de febrero de 2013

Ets Meva.- Pròleg



Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.
Notes previes: aquesta història no és apta per a ments sensibles, així que ets impressionable no crec que vulguis llegir-la. Contingut violent, lime i lemon.
Ets meva
Per Natsumi Niikura
Pròleg
París, França.
Diumenge 28 de març, 00:30 hores.
—Si us plau, no.
La noia d'aspecte fràgil va tremolar davant d'aquella ombra que, a poc a poc, se li apropava. Dels seus llavis gotejava sang que tacava la seva samarreta blanca bruta.
—Tranquil·la, Julie petita meva. —Va acaronar-li la galta masegada a la dona—. La meva dolça i petita, Julie.
L'home va somriure amb crueltat i va prémer el gallet a boca de canó contra el petit cos de la Julie.
D'entre la foscor que cobria l'habitació van sentir-se dotzenes de gemecs d'angoixa.
—Que us serveixi d'exemple.
Va fer petar els dits i tres homes corpulents van entrar, van carregar l'inert cos de la Julie i el van ficar dins d'una bossa d'escombraries. Aquelles dones eren exactament allò. Escombraries. Simples eines de les que desfer-se quan ja no eren d'utilitat.
Però va haver-hi una que no va ser així. Encara la trobava a faltar. I sabia que, tard o d'hora, la trobaria i la lligaria amb un cadenat ben gruixut a la puta paret, per si se li acudia provar d'escapar-se un altre cop.
Ell no l'havia oblidat, i per descomptat, ella mai s'oblidaria d'ell. Duia la seva marca gravada a foc al pit. Era seva i qualsevol que veiés el seu segell ho sabria. No hi havia cap lloc on amargar-se.
Va sortir d'aquell forat que era l'habitació i va entrar al seu despatx. Va despenjar el telèfon i va marcar el codi un. A l'altre costat un home de veu profunda va contestar.
—Sí, cap?
—Aconsegueix-me una altra —va dir amb un somrís sorneguer—. Acaba de trencar-se una, que sigui rossa.
Va penjar sense esperar resposta. El seu subaltern compliria l'ordre, ningú no gosava a desafiar-lo.
Va riure amb plena confiança en sí mateix.

ETS MEVA




Gènere: Crim, Suspens, Romanç, Angst, Univers Altern
Advertèncias: Lime, Lemon
Classificació: Hetero
Categoria: Fanfic
Sèrie: Code: Lyoko
Parella: Ulrich x Yumi
Any: 2013-20??
Estat: En proceso
Capítulos: ???

Els detectius de la MILAD Stern i Della Robbia es veuen immersos en un cas aparentment normal fins que troben un cadàver, la detectiu Ishiyama de la judicial es transferida temporalment per col·laborar. [AU] —Preqüela del shot Secreto

N/A: Code: Lyoko és propietat de MoonScoop i France 3


Versió en castalà // Versión en castellano
Llistat de capítols:

01.- Pròleg / / Prólogo 
02.-
03.-
04.-
05.-
06.-
07.-
08.-
09.-
10.-
11.-

viernes, 15 de febrero de 2013

El meu mòbil és rosa, i què?




Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.
El meu mòbil és rosa, i què?
Quan va obrir el paquet ben embolicat, amb paper de regal blau lluent, i va veure el seu contingut va creure que era una broma d'algú. Així que va limitar-se a arrufar les celles i a deixar la sala de professors.
És clar que, ara, sabia que s'havia equivocat, després de parar-hi l'atenció suficient a l'aparell en sí.
Set mesos enrere, en Delmas havia tingut una de les seves idees. Celebrar un festa, exclusiva per als professors, amb un intercanvi de regals, pel que cadascú va haver d'agafar un tros de paper amb un nom escrit, d'una bossa. Era una criaturada, però podia ser divertit.
En Jim va ficar la mà amb ímpetu, amb l'única idea de treure un dels papers, el que duia el nom de la Suzanne. Quan va estar segur de que els seus dits agafaven el correcte el va extreure amb gest triomfal. El va desplegar i tot el seu triomf va esdevenir amarg abatiment.
«Chardin»
Què coi li regalaria a un paio que estava com un llum? Un abonament de temporada per al psiquiàtric? Detergent per a que eliminés l'eterna taca de tinta blava de la bata de laboratori? Una pinta per a que domés els seus cabells?
Potser podria convèncer a qui tingués el paper de la Suzanne per a que li canviés. Segur que ho aconseguiria, i tant, tot era qüestió d'anar preguntant als altres.
Va ser com una nova bufetada. Ningú no va voler dir-li qui li havia tocat i encara menys fer un intercanvi. No li va quedar altre remei que resignar-se. Tant sols hi havia una persona amb idees prou forassenyades per estar a l'alçada d'en Chardin. Della Robbia. Simplement va anar i li va preguntar. Així, sense més, en fred, com qui demana l'hora o et desitja un bon dia.
El noi no el va decebre en absolut, com suposava, i va trobar la idea perfecta, i ell, gairebé va fer salts s'alegria.
El dia de la festa, tant bon punt entraven, en Delmas, els feia entrar a les fosques en una sala adjacent i deixar el regal, per tal que així ningú descobrís la identitat del seu amic invisible. I així ho va fer ell, va fer lliscar el paquet groc cridaner amb conillets roses per terra i va tancar la porta.
Va començar a atabalar-se a mitja celebració, després del tercer got de refresc de cola sense gas i uns quant sandvitxos de gall dindi. Qui devia d'haver tret el paper amb el nom de la Suzanne? Què li regalaria? Seria tant impressionant com per a robar-li el cor? Li agradaria?
De cop i volta la idea d'aquell joc li va semblar d'allò més desagradable.
Coneixent als seus companys segur que el seu regal serien uns mitjons d'esport o diverses caixes de tiretes. Per això, quan va donar-li aquell paquet blau brillant, amb una cal·ligrafia desconeguda, no va sentir gens ni mica d'emoció, tot i que va obligar-se a somriure.
A través de la sala va creuar la mirada amb la de la Suzanne, que subjectava un blanc amb un pompós llaç vermell. La Nicole Weber, va apressar-la per que l'obrís. A dins hi havia uns DVDs de balls de saló, no era cap secret que a ella li agradava el ball. A ell li agradava ser el seu professor particular per veure com desapareixia aquella màscara de dona estirada, i per esborrar la distància entre ells, permetre's agafar-la amb més fermesa de l'estrictament necessària i sentir, per un instant, que eren una sola persona.
En Jim va entomar un cop de colze d'en Chardin i va afanyar-se a obrir el seu regal.
Un telèfon mòbil rosa fúcsia. En Gustave va riure amb tant d'ímpetu que va acabar ennuegant-se amb la seva pròpia saliva i estossegant. Li estava ben emprat, per burlar-se'n, segur que era cosa seva i per això tanta conya. Va marxar.
Va tancar-se a la seva habitació donant un cop de porta i va llençar l'aparell al llit. Uns minuts després, una dringadissa va aixecar-se des del cobrellit de ratlles blanques i blaves.
A la pantalla del mòbil rosa hi havia un nom: Valquíria; era un missatge de text. El va obrir empipat, la broma estava a punt de girar-se'ls-hi en contra tant bon punt els enxampés.
Hola. Sóc la Valquíria, vull que ens coneguem millor. Treu el cap per la finestra, si us plau.
Va obrir-la bruscament i va treure mig cos fora, va alçar el telèfon per llençar-li al graciós en qüestió, però va aturar-se a temps. Dos pisos més avall, il·luminada per la llum procedent de la seva habitació, hi havia la Suzanne dempeus. Ella va somriure i la va veure teclejar, poc després va rebre un altre sms.
No és cap broma dels altres. Jo sóc la Valquíria, i tu?
En Jim la va mirar tot pensant en que ell en això de mitologia era un negat. Va descartar noms com Rambo, Rocky, Seagal i la resta de matons de cinema que segurament, ella no suportaria, i va decidir-se per Astaire. Com en Fred Astaire.
Hola Valquíria. Sóc l'Astaire —va teclejar. Era massa curt, així que va agregar—, com el ballarí.
Mantenien la mirada fixa l'un en la de l'altra, separats per dos pisos d'altura. En Jim amb l'idea fugissera de que l'apuntaria amb el dit i es posaria a riure mentre deia una vegada i una altra que era un ximple i que havia caigut de quatre grapes, i la Suzanne esperant que ell acceptés aquell joc secret.
Va desviar la mirada per llegir el missatge d'en Jim i elaborar una resposta que va arribar al moment amb un dringar.
Gràcies Astaire. Em preocupava que me'l llencessis al cap. No parlis d'això amb ningú. Bona nit.
Ell va contestar ràpidament.
No ho faré. Per què l'àlies i aquest telèfon? Tens el meu número de mòbil.
La Suzanne, que havia començat a allunyar-se, va aturar-se amb una mirada eloqüent i va teclejar amb suavitat però rastre de dubte.
Perquè tu sempre has estat sincer amb mi, però jo no. Necessito tornar a començar sense els perjudicis que jo mateixa he creat. Aquesta és una línia directa. Només entre tu i jo, ningú més té aquests números.
En Jim ho va llegir sorprès i va descartar la idea de la broma, perquè no lligava amb la manera de ser de la Suzanne. Ella sabia que sentia, perquè ell mateix li havia dit, i li havia donat carbasses. Però que la Suzanne conegués els seus sentiments, sense correspondre'ls, no volia dir que ho hagués de fer servir en contra seu.
D'acord, Valquíria, serà el nostre secret. Bona nit.
La Suzanne va fer un gest amb la mà acomiadant-se que ell va correspondre abans de veure-la desaparèixer entre els arbres.
A partir d'aquella nit l'intercanvi de missatges, amb informació d'ambdós, va subseguir-se amb fluïdesa. Va arribar el moment en que va convertir-se en quelcom similar a una droga. Sovint en Jim es trobava a sí mateix mirant fixament el mòbil esperant un missatge d'ella, d'altres, en canvi, escrivia quasi sense adonar-se com si ho necessités per a seguir respirant.
En Jim ja sabia que la Suzanne era més gran que ell, deu anys per ser exactes, però allò tant li feia. Havia nascut a Greifswald, Alemanya, un poble costaner. Li agradava ballar i que ell fos el seu professor, que no la tractés com a una estirada, que quan no els mirava ningú li donés les seves postres com si fossin un tresor. També li sabia greu la seva manera de tractar-lo de vegades, quan s'enfadava, allò de parlar-li dels seus xicots i aquells petits detalls que sabia que li feien mal.
Ell li explicava coses de les que habitualment preferia no parlar. El dia en que ballant a l'estació de trens de París el van contractar per filmar "Paco el rei de la disco". Com havia acabat al bell mig de l'Amazones envoltat d'animals que volien cruspir-se'l per berenar. Com li agradava veure-la ajustar-se les ulleres al nas quan pensava, o la olor a te que feia cada cop que es movia. Les andròmines i invents enginyosos que preparava per fer les classes més divertides pels nois, i que el deixés participar, acompanyar-la a les excursions...
Era agradable aquella situació, com ella havia dit, era com tornar a començar, com dues persones que s'acaben de conèixer.
Havien passat dos dies des de l'últim missatge, ell li havia enviat uns quants un pèl desesperat, amb la molesta idea de que havia fet o dit quelcom que ho havia espatllat tot, podia ser un autèntic bocamoll. Començava a resignar-se a la idea de que tot havia acabat, la Suzanne l'evitava pels passadissos, a la sala de professors l'ignorava. Els nois havien començat a notar que passava alguna cosa pel mal humor i la malenconia que arrossegava, si més no encara no feien preguntes.
Quan el mòbil va dringar ell ho va ignorar, pensant que segurament la seva ansietat li havia fet imaginar, però al final, la necessitat de comprovar-ho el va vèncer. Va agafar-lo i va veure el missatge nou que havia arribat un parell de minuts abans. Va sentir ganes de ballar el tango, el txa-txa-txa i la samba.
Astaire, m'agradaria que ens veiéssim al gimnàs d'aquí a una hora.
I llavors li van venir ganes fins i tot de ballar les melodies estúpides del mòbil. Va contestar tant ràpid com els seus dits rodanxons li van permetre.
Allà hi seré, Valquíria, com un clau.
Va buidar els calaixos, literalment, a sobre del llit i va cercar quelcom similar a una indumentària decent i més formal que el seu xandall habitual. Llàstima no disposar de roba més elegant, ell era un tio normal, esportista, pràctic i despreocupat. Mai havia necessitat vestir-se de vint-i-un botons, tampoc havia rebut queixes de les seves xicotes, que coincidien amb ell en el referent al confort.
Va decidir-se per uns texans ben còmodes i una samarreta de cotó vermella sobre la qual va posar-se la caçadora d'aviador que li havien donat a les forces especials. Va somriure per un moment sabent que gairebé ningú creia les seves històries, no era estrany, ell tampoc les creuria. Havia tingut una vida tant agitada i insòlita, de vegades el sorprenia no trobar a faltar tota aquella acció.
Va fer una ràpida ullada al rellotge, el temps havia passat volant, el convenia espavilar-se o faria tard. Va calçar-se les esportives mentre corria pel passadís desitjant no creuar-se amb ningú ni rebre preguntes enutjoses. Va frenar l'impuls de saltar pel tram d'escales, només li faltava caure i obrir-se el cap, però va baixar els esglaons de tres en tres sense ensopegar.
Va córrer camp a través saltant per sobre de les platabandes de flors del costat de l'entrada de la residència i va saltar sobre la porta del gimnàs com si rere ella s'amagués l'únic lloc segur del planeta. Va examinar la canxa, no havia arribat encara.
—Hola.
En Jim va fer un bot en sentir-la, la va buscar amb l'esguard i la va trobar asseguda a un racó de la graderia, a prop de la porta. Va mirar el seu rellotge de polsera comprovant que no feia tard.
—Sí que has arribat d'hora, Suzanne.
—Ja hi era aquí quan t'he enviat el missatge —va mormolar mentre ell s'acostava a ella—. No esperava que fossis puntual.
—Suzanne…
—Vine, seu amb mi, Jim.
Va obeir, seient amb el sigil d'un fèlid. Va recolzar les mans a ambdós costat del seu cos amb gest despreocupat, se sentia còmode i ple de curiositat.
—He estat molta estona pensant en si havia de demanar-te que vinguessis o no —va pronunciar creuant les mans sobre els genolls—. He lluitat molt per apartar-me de tu, però he perdut.
—No entenc de què parles, Suzanne.
Va esbossar un somrís ple de tendresa. En Jim era increïblement innocent de vegades. Aquell era un dels motius pels que no podia allunyar-se d'ell. Va cobrir la mà d'ell amb la seva.
—Ets un bon home, Jim.
En Jim va entrellaçar els seus dits amb els d'ella melindrós. Va fregar-li el dors de la mà amb el polze dibuixant cercles sobre la seva pell i va somriure. La Suzanne va tornar-li el somrís amb calidesa.
—Vull conèixer-te molt més —va dir ella.
Ell va assentir satisfet per la seva declaració i per l'agradable apropament que s'havia produït entre tots dos. Si ella necessitava temps, ell li donaria temps.
—T'estimo, Suzanne.
Ella no va badar boca, només va inclinar-se cap endavant i li va fer un suau petó als llavis.
Fi

ANSMT 02.- França




Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France 3.
França
Aquell matí el sol resplendia i a la casa els inquilins començaven la seva rutina, tots menys un, que portava aproximadament una hora llevat preparant l'esmorzar.
En William va abandonar la cuina i va entrar al menjador per parar taula, s'havia acostumat al esmorzars japonesos i sabia que es moriria de gana si trencava la rutina, a més dubtava que ningú es queixés per que els hagués preparat alguna cosa per menjar.
Poc a poc tots van anar baixant per trobar-se amb el banquet matutí, es varen acomodar a les cadires. El morè va servir als seus amic prestant una major atenció a la japonesa, a fi de comptes devia pensar en els propis interessos.
—Yumi vols uns hashi?
La nipona el va mirar enarcant una cella, a què venia tanta cordialitat?
—A la resa no ens ofereixes? —va intervenir l'Odd imaginant un plat deliciós.
—Són els bastonets —va aclarir ella sabent el que pensava—, no són comestibles. No, gràcies, sé menjar amb forquilla.
L'Odd va començar a fer broma amb els seus amics com feia mentre estudiaven al Kadic, la Sissi al començament se'ls mirava temorosa de intervenir, ella mai havia estat inclosa en el grup durant aquells anys i per norma general tots els seus intents per integrar-se se li havien tornar en contra, però l'Aelita i la Yumi la varen fer participar a la seva conversa aconseguint que es relaxés per fi.
Una estona desprès al jardí de L'Hermitage les noies feien plans per al dia següent, ja que estaven de vacances aprofitarien per dedicar-li temps a activitats amenes. La Yumi va entrar a la casa per buscar uns refrescs amb els que amanir la xerrada.
En entrar a la cuina es va trobar amb el jove castany que s'estava servint una mica de cafè.
—Cafè? —Va oferir-li amb un somriure al llavis.
—No, gracies, tant sols he vingut a buscar uns refrescs —va dir obrint la nevera i traient varies llaunes—-, mantenim una apassionant xerrada sobre que podem fer per aquí demà.
—Sortida de noies, eh?
—Mmm… una cosa així. —Somrigué.
Va mirar-la intensament, els seus moviments suau i fluïts acomodant les llaunes, gots i alguns dolços en una safata. Havia coses que no havien canviat.
—Ah... Yumi, aquesta nit fan un concert al centre i... —Va dubtar uns segons abans de continuar—. Et ve de gust venir? No els conec però m'han dit que són bons...
—I tant, seria genial. —Va mostrar-se entusiasmada amb l'idea.
—Podem...
El to de trucada del mòbil de la Yumi va interrompre al noi, ella va sospirar i respondre. A l'altre banda de la línia li parlaven en japonès, ho va saber per les seves respostes. Va remoure impacient el cafè fumejant i donà uns quants glops fins que ella va penjar.
Kuso… —"merda" va murmurar.
—Què?
—Em sap greu, haurem de deixar-ho per un altre dia —s'excusà guardant el mòbil—. He d'anar a veure al meu germà.
Va agafar la safata per tornar a fora però ell va posar les mans sobre les seves i amb cura va prendre-li.
—Jo la hi portaré i els diré que has hagut de marxar.
—Gràcies, Ulrich. —Ve fer-li un petó a la galta—. Ets un sòl.
Van passar les hores, finalment l'urgentíssima trucada del seu germà Hiroki resultà no ser tant important. S'havia discutit amb la Milly per on passarien les vacances i la seva urgència consistia en endrapar dorayakis com un posés. Després d'una xerrada de germana gran i d'assegurar-se de que trucava a la seva novia per aclarir les coses, va decidir tornar a L'Hermitage, potser encara seria a temps d'anar a aquell concert.
Va entrar a la casa i després de treures la jaqueta va acomodar-se el suèter blau marí, va fer una ullada a la casa buscant al seu amic, però no havia rastre d'ell. L'Odd, que estava assegut a una de les cadires del menjador fullejant una revista, seguia tots els seus moviments amb la mirada, quan començava a creure que la seva amiga havia perdut la raó aquesta va apropar-se-li i li va parlar.
—On és l'Ulrich?
—Ell no té vacances —va dir amb to de burla.
—El dojo?
L'Odd va mirar-la sorprès per la pregunta i va assentir.
—Pots donar-me l'adreça? —Els seus ulls varen brillar de l'emoció.
—És... és clar.
Va caminar fins la tauleta on era el telèfon i va agafar el petit bloc de notes i un bolígraf. Va anotar l'adreça a poc a poc pensant detingudament en el motiu de la seva petició, si volia parlar amb ell tan sols havia d'esperar dues hores, fins i tot podria trucar-li al mòbil. Va enarcar les celles i va girar-se somrient donant-li el paper mig arrugat.
—Què t'ho passis bé.
—Gràcies, et dec una.
La Yumi va agafar novament la seva jaqueta texana, i un joc de claus, amb un clauer del que penjava un ninot porpra, que li havia donat l'Aelita i la seva bossa abans de sortir al carrer.
L'Odd va riure amb la conclusió a la que havia arribat i va sentir unes ganes boixes de explicar-los-hi a en Jérémie i a la Aelita. Va pujar a tota presa les escales i va trucar a la porta del despatx fins que li varen haver obert. En Jérémie el va mirar des del llindar amb cara molesta i ella va treure el cap per sobre de la seva espatlla plena de curiositat.
—Noticia bomba! —va exclamar fent a un costat al seu amic i entrar—. No sabeu què acaba de passar!
—Què? —preguntà ella impacient.
—Diria que els nostres colomets preferits continuen estant enamorats. La Yumi acaba de demanar-me l'adreça del treball de l'Ulrich!
—Això és una bestiesa, Odd. —En Jérémie va negar amb el cap a les paraules del seu amic—. No prova res.
—Té el seu número i ell tornarà aviat. —Va somriure a l'Odd, ella havia arribat a la mateixa conclusió—. Pensa-ho Jérémie...
—Tu també, Aelita…
—Au va Einstein. Tot encaixa!
—No, no encaixa. —Va sospirar, volia creure en la seva teoria però no podia—. Oblideu que la Yumi i en William estan junts.
L'Odd va quedar pensatiu, no havia caigut en allò, la seva amiga sempre havia declarat que el morè i ella no eren més que amics, però amb el temps allò semblava haver canviat. Tot i així estava prou segur de que la Yumi encara estava enamorada de l'Ulrich, a més sabia, més enllà de qualsevol dubte, que el seu bon amic no l'havia oblidada.
L'Aelita va mirar significativament al seu marit.
—Sé un secret —declarà.
—Quin? —van preguntar a la vegada tots dos nois.
—Sobre la Yumi i en William…
Una jove japonesa caminava somrient pels carrers del centre de la vila, procurava mantenir la calma però amb cada pas que donava tenia més ganes d'arrencar a córrer, estava realment impacient. Va tombar a la dreta per entrar a un petit carreró empedrat.
"Dojo d'arts marcials Tsuiai"
Va comprovar l'adreça al paper arrugat que li havia donat l'Odd i va somriure, era al lloc correcte. Des que l'Aelita li va explicar en aquella carta que l'Ulrich era sensei d'un dojo d'arts marcials que se'n moria de ganes de veure aquell lloc i a la gent que hi treballava.
En un acte reflex va passar-se els dits pels cabells arreglant el seu aspecte, desprès va fer el mateix amb la seva roba i finalment va entrar.
A l'interior del recinte un grup de noies adolescents i alguna dona de mitjana edat repetien amb major o menor destresa els moviments marcats pel jove de cabells castanys. La Yumi va moure's amb cura pet l'espai lliure de tatamis fins a situar-se al costat d'un home japonès que, sense dubtes, era el propietari del local, aquest la va mirar.
Parla japonès? —va preguntar-li l'home al que ella va assentir—. Sóc l'Itakura Kento, l'amo del dojo.
Ishiyama Yumi
L'amiga d'en Stern —va pronunciar en un to carregat de sorpresa—, m'han parlat molt bé de vostè, Ishiyama-san
Només Yumi, si us plau, Itakura-san
Tant sols si vostè m'anomena Kento. —La noia va assentir i va clavar la seva mirada en el seu amic—. Des de que en Stern treballa aquí que tenim més alumnes que mai.
La Yumi va somriure. No podia pas culpar-les, se'l veia realment atractiu amb aquella expressió de concentració, l'uniforme del dojo i aquell aura de líder, veient-lo així fins i tot ella s'apuntaria a les seves classes.
Li ve de gust un combat amistós? —Recordava les pràctiques que li havia descrit el seu empleat—. Tinc grans referències sobre la seva tècnica de lluita.
Per què no? —va concedir la noia.
Per aquí.
Va indicar-li la zona de tatamis a la seva dreta, ella va descalçar-se quedant-se amb uns mitjons amb ratlletes de colors. Van posar-se l'un davant l'altre i van saludar-se.
En Kento va llençar el primer atac, una puntada de peu alta dirigida a la seva espatlla que ella va esquivar molt hàbilment arquejant el seu cos cap enrere fins a recolzar les mans a terra, aprofitant l'impuls del seu moviment colpejant el pit del seu contrincant que va veure's forçat a retrocedir. Va esbossar un somriure de satisfacció.
Kenpo —va dir complagut.
El meu avi em va ensenyar.
El combat va continuar donant per finalitzada la conversa.
Havien passat a ser el centre d'atenció de les alumnes i del propi Ulrich que estaven fascinats per la velocitat d'ell i la flexibilitat d'ella, mai abans havien vist lluitar a l'amo i la japonesa era tot un misteri per a elles.
D'un ràpid moviment la va obligar a retrocedir fins quasi tocar la paret amb l'esquena, estava acorralada.
—No serà tant fàcil —va murmurar l'Ulrich en veure el somrís victoriós del seu cap.
I ell tenia raó, quan l'home va moure's per donar el combat per finalitzat ella va ajupir-se i va esmunyir-se hàbilment entre les seves cames quedant a la seva esquena. Va recolzar el seu peu dret al ronyons d'ell subjectant-lo contra la paret que l'havia acorralat segons abans.
Això a estat… —va xiuxiuejar— Increïble!
Una noia pèl-roja va aplaudir tímidament i va enrojolar-se en veure que ningú més ho feia.
—Això és tot per avui —va intervenir l'Ulrich—. Fins divendres, noies.
Les alumnes varen dispersar-se no abans de llençar mirades, algunes encuriosides i d'altres hostils, enfront la japonesa. Quan varen haver entrar als vestidors, en Kento i la Yumi s'aproparen fins on estava l'Ulrich. El mestre japonès va llençar-li una tovallola blanca amb el nom del dojo brodat amb fil negre.
—Bona feina —va cantussejar somrient.
—Gràcies. Estic sorprès —va declarar eixugant-se la suor del coll amb la tovallola—, fa dos anys que treballo aquí i aquest a estat el primer cop que et veig lluitar, Ken.
—Ja saps... —Va moure les mans teatralment—. Hi ha poc bons lluitadors que practiquin les arts marcials japoneses.
—És curiós —va intervenir ella—, el kenpo no és més que una copia del kung fu, així que... en realitat...
—Sí, sí! Mireu l'hora què és! Es tardíssim!
L'Ulrich rigué dissimuladament, sempre que fotia la pota, sortia per la tangent amb qualsevol bestiesa, i aquest cop, era amb l'hora.
—Os deixo a soles, nois —va dir l'Itakura abans de desaparèixer per la porta de la que penjava el cartell de "prohibit el pas".
—Cóm sabies que treballo aquí?
—Tinc els meus recursos —va dir amb suficiència, ell enarcà una cella robant-li un somriure—. L'Odd m'ha donat l'adreça.
—L'Odd… és clar.
Va passar un ble de cabell rebel rere l'orella i va deixar escapar un sospir del seus llavis.
—Yumi…
Somrigué. Va alçar el seu braç llençant un cop dirigit al seu coll aturant-se a mil·límetres de colpejar-lo.
—Has abaixat la guàrdia.
L'Ulrich va somriure amb suficiència, apartant la mà d'ella. Va llençar lluny la tovallola que duia sobre les espatlles, i adoptà una posició defensiva. Ella va fer el mateix ràpidament.
Van transcórrer alguns minuts en els que cap dels dos no es va moure, finalment ella inicià el primer atac. Va tractar de fer-lo caure escombrant el seu punt d'equilibri, el peu esquerre, va aconseguir evitar-ho aixecant la cama a l'últim segon. Va buscar la manera de colpejar-la a l'espatlla tornant-hi en contra el seu atac, però l'únic que va aconseguir va ser colpejar el tatami.
Els atacs es succeïen com passos d'una hipnòtica dansa. Moviments dominats per la passió, àgils i precisos.
Ell va trobar un espai per fer-la caure, havia descuidat la defensa baixa, les seves cames estaven exposades, així que sense dubtar-ho la va atacar. Va rebre un contracop que el va tombar. Ho havia oblidat, el punt fort de la Yumi eren els contraatacs. L'havia deixat estès amb un simple cop de peu a les costelles, ni tant sols havia fet força per fer-ho.
—Encara puc vèncer-te —declarà seient a sobre del seu pit—, continuo sent millor que tu.
Va alçar el seu braç dret portant-lo rere el seu clatell i amb lleuger moviment de maluc va capgirar la situació deixant-la a ella sota el pes del seu cos. En aquella situació seria tan senzill eliminar aquella distancia d'a penes dos centímetres, però no podia fer-ho, seria trair la seva confiança. La Yumi estava amb en William, no podia deixar de repetir-s'ho.
—No peses prou per immobilitzar-me.
—Qui ha dit que volgués immobilitzar-te? —Va esbossar un somrís murri.
—Quin era el pla?
Va riure mentre ell s'incorporava i l'ajudava.
—Encara hi som a temps d'anar a aquest concert?
—Em dutxo i ens n'anem.
Negres núvols de tempesta se sedassaven sobre la vila. No trigarien gaire en descarregar la seva fúria sobre el lloc.
Continuarà
Aclariments:
Dorayaki: és un dolç japonès, consisteix en dos cercles de pa de pessic farcit de pasta de mongetes vermelles dolces, és el que menja en Doraemon.
Tsuiai: equilibri.
El sensei és la manera de referir-se a un mestre.
Al japó el cognom va sempre abans que el nom, i per norma general s'anomenen entre ells pel cognom, a excepció dels familiars o persones a les que els tinguin una gran confiança.
La terminació "-san" é un grau de formalitat, "-san" seria l'equivalent de "senyor/a", de menor a major formalitat "-chan", "-kun", "-san", "-dono" y "-sama" (actualment en desuso).

sábado, 9 de febrero de 2013

[Retalls] Colors



Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Història relacionada: No.
Colors
—Blau —va determinar amb la seva veu masculina.
Al seu costat una rialleta femenina va omplir-li les oïdes.
—Per què blau? —va preguntar-li ella amb l'esguard fix al sostre blanc.
—És el color de la inspiració —va declarar amb serietat—. El color del cel. El color de la mar en calma. El color del meu cobrellit...
—Pallasso —va ventar-li ella tot rient.
Tirats tots dos de panxa enlaire al terra de la sala d'estar del pis que compartien des de feia dos anys. Amb els caps un al costat de l'altre i els peus apuntant a punts contraris i un bol ple de crispetes i dues llaunes de cola entre ells.
Compartir les tardes parlant de fotesses, sense fer res d'especial, s'havia convertit en el refugi per tots dos. El refugi d'en William per a no pensar en el X.A.N.A. i en tot el que havia perdut a causa d'ell. El refugi de la Yumi per a no sentir-se sola ara que l'Ulrich jugava a la lliga professional alemanya.
—Ara seriosament, per què blau?
—M'agrada el blau.
—Aquesta resposta és estúpida —va dir llençant-li una crispeta a la cara.
—Ei! Això és agressió, si ho tornes a fer t'hauré de denunciar.
—Ui sí, quina por.
—I tu? Quin escolliries? —va tornar-li la pregunta enfonsant la mà a les crispetes.
La Yumi va inspirar fondo i va fer aquell sorollet que feia quan pensava seriosament en alguna cosa.
—Potser marró —va contestar tot estirant-se com un gat.
—Què!? Marró? No li escau gens!
Ella va riure i va regirar-li els cabells tot girant-se per quedar estirada amb la panxa a terra.
—Feia broma tros de burro. El blau és el que més t'escau a tu, així que serà perfecte per a la teva moto nova.
En William va somriure satisfet mentre ella taral·lejava No sense of crime d'Iggy Pop & The Stooges.