Dragon Ball i els seus personatges són propietat d'en Toriyama Akira.
III.- Sobre perdre i guanyar
La
va observar asseguda rere la taula revisant papers, fent comptes,
teclejant a l'ordinador, amb la seva tassa, a on sempre hi havia cafè,
ara plena de suc d'aranja. Feia mesos que l'observava, així
d'amagatotis.L'observava mentre treballava, l'observava mentre menjava, l'observava mentre dormia... I per més que odiés estar sempre observant-la no era capaç de deixar de fer-ho.
La Bulma va estirar-se com un gat sense aixecar-se de la cadira ergonòmica deixant en evidència el seu ventre arrodonit. Malgrat el seu estat de gestació avançat continuava portant aquella roba ajustada i suggeridora que feia que aquella nova corba del seu cos es tornés deliciosa i seductora.
—Coi, quin mal que em fan els ronyons —va queixar-se joguinejant amb el bolígraf, inclinada cap endavant i amb els colzes recolzats damunt la taula del despatx—. Mataria per un bon massatge...
Ell mataria per fer-li, però encara fingia que la ignorava.
La seva ment va tornar a aquella primera nit en que la Bulma va dir-li que no:
Havia estat entrenant fins a caure exhaust al terra esquerdat de la cambra de gravetat mentre els fight-robot continuaven fent voltes al seu voltant assetjant-lo en silenci amb la seva llumeneta vermella com un ull analitza-lo. La Bulma els havia programat per a aturar l'entrenament si ell perdia el coneixement, no va necessitar que ningú li digués, ho va saber en despertar-se amb la gravetat desconnectada i la porta oberta.
«No vol que em mati o és molt retorçada» va pensar. Per ésser franc no sabia què pensar sobre aquella dona estranya. Li cridava l'insultava però tenia cura d'ell quan es feia mal, fins i tot l'havia vist plorar per ell. No aconseguia comprendre-la i allò li feia ballar el cap, ell sempre havia tingut bon ull per a captar la gent, però amb ella no ho aconseguia.
Va entrar en aquell edifici de forma peculiar i va saquejar la nevera escampant la meitat del seu contingut damunt la taula blanca i immaculada de la cuina. Va devorar-la, al seu ritme, sense ordre ni concert, dolços, carns, peixos, arròs... tot barrejat sense que li importés que els diferents sabors es tornessin en d'altres de desagradables. Tant sols importava omplir el forat que sentia a dins l'estómac.
Va sospirar satisfet després del banquet. Va olorar-se a sí mateix, necessitava una dutxa amb urgència, feia tuf de suor i cansament.
Va apagar el llum de la cuina tot veient a cua d'ull com els robots domèstics s'encarregaven de l'escampall que havia deixat al seu pas. Va pujar les escales amb pas cansat, potser s'havia excedit amb l'entrenament, mai s'havia sentit tant esgotat com aquell dia. El passadís era a les fosques cosa inusual, el llum de la Bulma sempre es filtrava per sota de la seva porta. Sempre es quedava fins tard treballant o esperant-lo a ell; allò era quelcom d'ella que no aconseguia escatir. Va entrar a la seva pròpia cambra, va despullar-se i va anar-se'n al bany. Allà les tovalloles blanques s'apilaven sobre el tovalloler, sempre perfectament plegades i netes, sempre fent olor de fresc. Va mirar-se al mirall de cos sencer que pel que es veia tant agradava als que vivien a aquella casa, el reflex va tornar-li la imatge d'un guerrer esgotat, ullerós, ple de blaus i amb una infinitat de cicatrius estenent-se-li per tot el cos. Va acaronar amb la punta dels dits l'única cicatriu que no havia deixat marca visible al seu cos, el raig d'energia d'en Freezer que havia posat fi a la seva vida. No hi era, no obstant la sentia, dia rere dia, com si aquell maleït llangardaix se'n fotés d'ell.
Les ferides físiques no tenien comparació amb les ferides emocionals, cada cop que rebia el seu orgull li feia més mal que el pitjor dels cops.
En Vegeta va ficar-se a la dutxa deixant que l'aigua calenta li cremés la pell i desfés els nusos que tenia als músculs cansats. Va ensabonar-se alliberant aquella olor d'herbes al que s'havia acabat fent. Va arrufar el nas, s'estava fent massa a aquella vida entre els humans, feia servir sabons, es dutxava i banyava amb aigua calenta que aconseguia només girant la clau, dormia a un llit tou i còmode, tant sols havia de demanar menjar quan tenia gana, res de caçar, res de rius d'aigua glaçada, res de nits a camp ras...
«T'estàs tornant en una vella retirada de la guerra» va retreure's. Les dones saiyan es retiraven després de tenir descendència perquè ja no eren útils per a la lluita, s'estovaven i xocaven amb allò anomenat "compassió", els agafava per salvar i defensar a altres dones i als nens. S'espatllaven, per dir-ho d'alguna manera.
Va tancar l'aixeta i va eixugar-se amb les tovalloles blanques. Mentre es fregava la pell no deixava de mirar els seu reflex en aquell gran mirall. Estava desfet, vençut, destrossat. Hi havia quelcom que no estava bé. Hi havia quelcom que no funcionava com ho hauria de fer. Mai havia fet una fila tan deplorable, ni tant sols estan moribund.
No hi havia res a fer, si més no mentre estigués tant cansat, necessitava distreure's una mica i ell coneixia la distracció perfecta. Va llençar la tovallola amb la que acabava de eixugar-se a terra i va cercar a un dels calaixos allò que els humans anomenaven "calçotets". Se'ls va posar, eren com uns pantalons curts, més llargs que els que feien servir en Raditz i en Nappa. Eren còmodes, tot i que semblava ser que no eren adients per lluir-los al carrer sense dur uns altres pantalons a sobre.
Vestit amb aquella única peça de roba va anar a l'habitació de la dona estranya a la recerca d'una mica d'escalfor i sobretot de plaer. No va prendre's la molèstia de trucar, de la mateixa manera que feia ella.
Era a sota del cobrellit feta un cabdell, però no dormia. Feia dies que estava estranya, vomitant tot el que menjava, havia perdut pes i estava irascible. Però no semblava estar malalta, li brillaven els ulls, tenia un saludable color rosa a les galtes i somreia com una bleda gairebé tot el dia.
El lleu xiuxiueig dels llençols en tombar-se cap a la paret va indicar-li que l'havia sentit entrar, que sabia que hi era. No hi havia cap necessitat d'avisar abans, simplement va ficar-se al seu llit i va atreure-la cap al seu cos. Va fer-li un petó al clatell convidant-la a tombar-se i seguir amb aquell joc seu, però la Bulma no va moure's i al final va ser ell mateix qui va girar-la per a besar els seus llavis. Les mans d'ella vam empentar-lo de la barbeta, un gest inútil ja que no tenia prou força per a limitar els seus moviments, tot i així en Vegeta va aturar-se a centímetres dels seus llavis, l'alè de la Bulma xocant contra la seva cara.
—No —va xiuxiuejar.
El seu primer no. El primer cop que una dona li deia que no. El primer cop que ella el rebutjava seriosa. Era un no rotund, no un "no hauríem de fer-ho" o "no podem" o "no vull" decorat amb aquell somrís que el convidava a convèncer-la amb jocs i moixaines. Era un no, amarg i fred. Un no dolorós.
—No, si us plau —va repetir en sentir que li acaronava les cames—. Vegeta. No.
«Per què?» va voler diri, però la pregunta només va sonar al seu cap.
—Ets massa brusc —va fer i va deixar d'empènyer-li la barbeta.
La confusió va dibuixar-se a la seva cara. Sempre havia estat igual de brusc i ella mai s'havia queixat. Per què ara? Li hauria fet mal l'últim cop? Per què?
—Em fa por que ens facis mal —va seguir amb els ulls clavats en l'expressió oberta del saiyà. Es sentia confús, necessitava una resposta i comprendre perquè parlava en plural—. Vegeta, estic embarassada.
Ell va fer-se enrere de sobte com si ella acabés de convertir-se en en Freezer. Embarassada. No era possible.
Va sortir del llit. Va voler dir-li que aquell bebè no era seu, que devia de ser de l'inútil d'en Yamcha o de qualsevol altre humà ridícul, però no va dir-ho. Hauria estat una bestiesa fer-ho. La Bulma no havia pas dit, ni tant sols insinuat, que ell en fos el pare, a més l'única olor aliena que perfumava la pell de la Bulma era la seva. Sempre feia olor d'ell encara que fes dies que no compartien llit i per més que ella es dutxés o es posés perfums. La Bulma sempre feia aquella subtil olor d'ell.
Va sortir de l'habitació i va tancar la porta ofegant el so del plor de la Bulma. Tancant aquella porta havia tancat quelcom més que una habitació.
Ara, allà, davant de la porta entreoberta del despatx sentia l'energia saiyà que desprenia el bebè de la Bulma, era fill seu, ja no havia lloc per a dubtes, per més que ell volgués negar-ho arribaria el moment en que les evidències se li girarien en contra.
—Deixa de fer això —va fer la Bulma llençant-li un bolígraf que ell va agafar al vol. L'havia enxampat—. Si s'ha espatllat la cambra em sap greu, però no puc fer-hi res per arreglar-te-la. —Va posar-se dempeus i va senyalar-se el ventre—. No puc tirar-me per terra i ficar-me sota el panell de control.
—Va bé.
—Llavors què? Tens gana? —Estava a la defensiva, estava dolguda—. Necessita un coixí més tou el senyor? A algú que el venti, sa majestat?
Va mirar-la. Podria haver-li dit quelcom. Però va marxar en silenci.
—Idiota! —el crit va empaitar pel passadís i va ressonar a les seves oïdes la resta del dia.
La Bulma va deixar-se caure a la cadira i va penedir-se'n a l'instant, no podia deixar-se caure d'aquella manera ni al sofà. Va acaronar-se el ventre amb un somrís tendre.
—Em sap greu Trunks, de vegades m'oblido de que he d'ésser més delicada. Sóc una bèstia, però no més del que ho és el teu pare.
«Vegeta... —va pensar patint—. Per què em acabat d'aquesta manera?». Si bé era cert que ell mai havia estat l'home més dolç i amorós de l'univers a ella sempre l'havia tractat bé. Podria haver-li fet mal, podria haver-la forçat milers de vegades, podria haver-li trencat els ossos sense proposar-s'ho, però mai li havia fet res més enllà d'un petit blau al canell.
El dia en que va tenir la idea genial de convidar-lo a casa seva mai li havia passat pel cap la possibilitat de que aquell home aparentment sense sentiments pogués arribar a robar-li el cor. Va anar guanyant terreny als seus pensament a tota velocitat. L'havia arribat a estimar com mai abans havia estimat a ningú. Ni tant sols a en Yamcha.
Va pensar-hi moltes vegades. No hi tenia cap necessitat d'acollir-lo. No era un animal abandonat i encara menys algú que necessites amor, però ella era així, senzillament la seva part d'ONG sempre guanyava a la seva part racional.
S'havia fet a les seves constants anades i vingudes, als seus entrenaments suïcides, a la seva fam voraç. Tot allò va fer-se-li tant familiar que, les poques vegades en que ell desapareixia, ho trobava a faltar.
Les mirades emmurriades, el seu descontent constant amb tot, les pulles, les insinuacions, l'eterna referència a la seva força superior...
Quants cops li havia jurat que la mataria? Quants li havia dit que si volgués el seu cos el tindria sense demanar-li permís? Quants...?
Totes les seves amenaces eren com el vent. Les senties però per més que forcessis la vista no aconseguies veure-les. Tantes amenaces i mai la va ferir, mai va posar-li la mà a sobre sense esperar a que ella accedís. Tants "podria trencar-te els ossos" que desapareixien amb les suaus moixaines, sempre curoses i delicades com el batre d'ales una papallona...
Moltes vegades havia pensat que era per la cambra de gravetat, per la tecnologia, per a que seguís assortint-lo d'aparells i reparant els que trencava. Però no. No era res d'allò. Ell, a la seva manera, la necessitava. A la seva manera violenta l'estimava, no de manera romàntica i tendre, senzillament l'estimava. Potser perquè era l'única persona que no li tenia por i no dubtava a plantar-li cara sense embuts, perquè no esperava aconseguir res tractant-lo bé, perquè el deixava fer sense sospitar a cada pas. Potser només perquè el deixava ésser ell mateix sense jutjar-lo.
En Vegeta havia canviat molt, potser de cara als altres seguís essent el mateix, però ella ho veia amb claredat.
Any i mig enrere, després d'un dia d'aquells per a oblidar en que s'havia barallat amb en Yamcha per enèsim cop, havia tornat a casa parlant... bé, cridant-li per telèfon a en Yamcha que insistia en que havien de salvar la seva relació. Salvar la seva relació com si fos possible. L'havia enxampat amb una altra, més jove, amb massa silicona i gens ni mica de cervell. Salvar-ho.
Els llums estaven apagats, era tard, la cambra de gravetat estava desconnectada, cosa rara.
—Si us plau, reina, escolta'm —va insistir en Yamcha amb aquell molest to de veu que fingia penediment—. Podem arreglar-ho.
—No hi ha res per arreglar, Yamcha! —va cridar ella deixant de pensar en la cambra de gravetat i el seu inquilí violent i obsessiu—. No insultis la meva intel·ligència amb aquesta estupidesa! Què és el que vols arreglar? El cervell de l'esquitx amb qui cardaves?
—Però, reina...
—S'ha acabat, Yamcha! La nostra relació fa massa temps que és ben morta. No funciona. S'ha acabat —va declarar i va tallar la trucada.
Va tancar el puny amb força fent que la carcassa cruixís i va endinsar-se a la cuina immersa en la foscor. Va quedar-se immòbil, no hi havia llum però sí que se sentia soroll. I si era un lladre? I si era un assassí? I si era un espia industrial?
«Fuig, Bulma, fuig» va dir-se a si mateixa, però els seus dits van anar directes i imparables cap a l'interruptor i el van prémer. La llum del fluorescents va omplir la cuina, els mobles blancs, les rajoles de marbre blanc amb vetes i les parets amb rajoles blavoses.
—Ah, ets tu —va mussitar sense gens d'entusiasme veient a en Vegeta devorar el menjar—. Què hi feies a les fosques?
Ni la va mirar ni li va donar cap resposta, pura rutina. En Vegeta no acostumava a contestar preguntés el que li preguntés, tant sols obria la boca per menjar i per a exigir coses com si fos el rei del món o per burxar-la. La Bulma va sospirar, va deixar la jaqueta al respatller de la cadira i el mòbil damunt la taula, si el saiyà se'l cruspia durant el procés de "empassa't tot el que hi ha damunt la taula" li ho agrairia, i va obrir la nevera.
—Mai et canses de menjar, eh? —Va regirar al frigorífic entre les ampolles quelcom per beure i per a calmar els nervis. Va excloure els refrescs amb cafeïna, aquests la posarien més nerviosa. Va agafar la gerra de te gelat que la seva mare havia preparat aquell matí—. Sou només en Goku i tu o tots els saiyà mengeu així? Deu costar-vos un ull de la cara alimentar-vos, no vull ni imaginar-me cóm seria un sopar d'empresa amb set o vuit com vosaltres... els del restaurant acabarien llençant-se per la finestra.
»No t'agrada parlar, no? O és per mi? —Va mirar-lo allà menjant sense aturador i sense donar signes d'estar parant-li atenció. La Bulma va dibuixar un somrís—. Sé que parlo massa, però...
El to de trucada del seu mòbil va tornar a sonar, la Bulma va posar els ulls en blanc, era en Yamcha altre cop.
—Què? —va grunyir en despenjar, a l'altre costat de la línia ell li pregava per una segona oportunitat altre cop, per enèsima vegada la mateixa cançoneta de les últimes dues hores—. No tinc el telèfon encès per tu, per si la teva memòria falla sóc l'actual directora de la Capsule Corporation, així que he d'estar disponible les vint-i-quatre hores al dia per si hi ha alguna emergència.
Llavors en Vegeta se la va mirar d'esquena a ell, el va veure reflectit al vidre de l'armari dels gots. Quants cops li havia dit en Vegeta que en Yamcha li era infidel, que feia olor d'altres dones? Quants cops el va ignorar? Quants el va acusat de mentir? Massa.
—No ets tant important com per això! Em sents? Imbècil presumptuós! —va cridar amb tota la seva ràbia—. Si tornes a trucar-me avisaré a la policia o et ruixaré amb salsa barbacoa per a que en Vegeta et rosteixi!
I va penjar una altra vegada serrant les dents. Podia anar-se'n a l'infern mateix i deixar-la en pau. No volia parlar amb ell, és que no ho entenia? No estava d'humor per enfrontar-se amb ell, en fred ja es veuria, però en aquell moment només volia assassinar-lo.
—No menges més pou sense fons? —va grunyir la Bulma i sospirar, ell no en tenia pas la culpa—. Em sap greu —va mussitar seient a la cadira—, em treu de polleguera.
—Tant se me'n fot —va replicar mirant-la al ulls fixament com si provés de llegir-li el pensament. Va agafar un dels molts pastissets i va acostar-se'l fent-lo lliscar per la taula—. Menja.
—Què?
—Menja.
—No tinc gana.
—Menja. És una ordre.
La Bulma va dedicar-li un suau somrís ple de sarcasme.
—No tens autoritat per a donar-me ordres, príncep. —Ell va arronsar-se d'espatlles—. I no tinc gana.
En Vegeta va fixar la seva atenció en un punt indefinit de la taula. Nou paraules, segurament era el primer cop que deia més de quatre paraules sense deixar anar un munt d'insults, tot i que de l'ordre no s'havia lliurat.
El seu telèfon va tornar a sonar, altre cop en Yamcha, altre cop voldria demanar-li una segona oportunitat. Ja en tenia ben bé prou, el deixaria sonar fins que es cansés. Ignorar-lo sonava bé. Va tamborinejar amb les ungles sobre la superfície lacada de color blanc de la taula. La posava de mala lluna sentir-l'ho sense parar. Va tancar els ulls, com si amb aquell gest fos a desaparèixer el maleït so.
El so va parar. S'havia donat per vençut molt ràpid. La Bulma va obrir els ulls i va veure a en Vegeta dempeus al seu costat amb el telèfon a l'oïda i les celles arrufades. Es sentia el xiuxiueig de la veu d'en Yamcha.
—Ets patètic. —La veu d'en Vegeta va ressonar al silenci de la cuina—. Això t'ha funcionat algun cop? Ets més patètic que en Nappa, patata.
»Ha penjat —va fer tornat-li el telèfon a la Bulma.
—Això ha sigut molt groller.
El saiyà tant sols va arronsar les espatlles amb aquell posat sorneguer que la treia de polleguera. La Bulma va aixecar-se d'un bot a punt per enfrontar-lo i retreure-li la seva actitud. Amb les mans als malucs, una mica inclinada cap a ell i amb les celles arrufades.
Per què s'empipava amb ell? Només havia dit en veu alta que era patètic, que no ho pensava també ella? No era allò el que havia estat evitant cridar-li durant les últimes dues hores?
«Oh, merda». Era idiota. Va ennuvolar-se-li la vista i va eliminar la distancia que s'obria entre el seu cos i el del Vegeta. Estava abraçant a aquell saiyà psicòpata, obsessiu i malcarat.
—I ara què? —va fer en Vegeta amb un to de veu ple d'incomoditat.
—És que... acabo d'adonar-me'n d'una cosa —va gemegar.
Va deixar passar l'oportunitat d'allunyar-la, de fingir que tant li feia, havia dubtat massa estona. La Bulma va sentir que a en Vegeta l'importava una mica i també que ell s'havia adonat de que l'havia descobert.
La Bulma no va dir res, tan sols va plorar. Descobrir que feia temps que els seus sentiments envers en Yamcha havien desaparegut i que si continuava amb ell era per costum feia més mal que haver-lo enxampat al llit amb una altra dona.
Aquell instant a la cuina va canviar la seva manera de veure al seu hoste. Va deixar de semblar-li molest i insuportable i va aprendre a llegir als seus moviments i grunys. Ja no la treia de polleguera tant fàcilment, no queia a les seves trampes verbals i fruïa de les seves visites nocturnes...
Però les visites nocturnes havien desaparegut després de que el rebutgés i li digués que estava embarassada. I ara en Trunks i ella estaven tot sols.
Va estirar-se altre cop. Ja havia treballat prou.
Va recollir les seves coses i va anar cap a casa seva disposada a prendre un bon bany amb molta escuma i espelmes pertot. Relaxar-se li faria bé, no només a ella, a en Trunks també li faria bé.
El xofer la va deixar al davant de l'edifici i la Bulma va baixar del cotxe amb elegància. En Vegeta era allà palplantat amb l'esquena recolzada a la paret, just al costat de la porta.
Va seguir-la amb la mirada mentre ella creuava el pas de la porta tot ignorant-lo deliberadament. La va deixar entrar i va esperar pacient fins a tenir-la en una situació en la que no pogués fugir d'ell, com si fos una presa. La Bulma no li tenia por però era una experta en fugir quant hi havia quelcom que no l'interessava, si l'acorralava impossibilitant-li la fugida hauria de batallar amb les seves respostes mordaces.
Va pujar les escales fent el mateix camí que havia fet ella. L'avantatge de que els pares rars de la seva amfitriona els haguessin allotjat plegats a l'altre banda de la finca era que no s'havia de preocupar per cap mena d'interrupció.
Va enganxar l'orella a la porta de l'habitació de la Bulma i va sentir el xipolleig de l'aigua, també li venia olor de sabó.
«Està prenent un bany» va dir-se. Era perfecte, així no podria fugir d'ell.
Va obrir la porta de cop i, abans de que la Bulma pogués reaccionar al só de la porta, en Vegeta ja era davant d'ella mirant-la fixament.
—Què fots? —va preguntar amb el pols accelerat, li havia clavat un ensurt de mort—. No t'han ensenyat a trucar abans d'entrar?
—I a tu? —va replicar amb un somrís tort. Ella mai trucava a la porta abans d'entrar.
—Què vols? —va qüestionar aturant el gest de tapar-se, era una estupidesa, l'havia vist nua un munt de cops—. Els robots domèstics estan programats, el sopar estarà a punt de seguida. No pots tenir tanta gana com per no poder esperar deu minuts, no?
—Calla i escolta'm.
La Bulma va tancar els ulls exasperada, sempre donant-li ordres, semblava ser que no podria relaxar-se.
En Vegeta va prémer els punys, ho havia assajat i havia elaborat respostes a l'alçada de les que ella acostumava a donar-li. Només havia de deixar-ho anar, deixar de banda el seu orgull un minut i ja.
—No penso tenir cura de cap dels dos. —Va esperar la reacció, però ella va continuar impertorbable a la banyera—. Si penses quedar-te amb mi i que aquest mocós estigui a prop meu apreneu a tenir cura de vosaltres mateixos. Sóc un saiyà no un humà.
—Ha! El dia en que necessiti que tu tinguis cura de mi serà el dia en el que el món s'acabi, goril·la de l'espai.
—Dona presumptuosa.
—Home egocèntric.
L'últim que va fer en Vegeta abans de treure's la roba i ficar-se a la banyera va ser somriure-li d'aquella manera tan seva i clavar-li un suau copet a l'espatlla, que en la llengua Vegeta volia dir "em sap greu"
Fi
Escrit originalment al 1997, reeditat el 27 de gener de 2011
Entradas
