Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France 3.
França
Aquell
matí el sol resplendia i a la casa els inquilins començaven la seva
rutina, tots menys un, que portava aproximadament una hora llevat
preparant l'esmorzar.En William va abandonar la cuina i va entrar al menjador per parar taula, s'havia acostumat al esmorzars japonesos i sabia que es moriria de gana si trencava la rutina, a més dubtava que ningú es queixés per que els hagués preparat alguna cosa per menjar.
Poc a poc tots van anar baixant per trobar-se amb el banquet matutí, es varen acomodar a les cadires. El morè va servir als seus amic prestant una major atenció a la japonesa, a fi de comptes devia pensar en els propis interessos.
—Yumi vols uns hashi?
La nipona el va mirar enarcant una cella, a què venia tanta cordialitat?
—A la resa no ens ofereixes? —va intervenir l'Odd imaginant un plat deliciós.
—Són els bastonets —va aclarir ella sabent el que pensava—, no són comestibles. No, gràcies, sé menjar amb forquilla.
L'Odd va començar a fer broma amb els seus amics com feia mentre estudiaven al Kadic, la Sissi al començament se'ls mirava temorosa de intervenir, ella mai havia estat inclosa en el grup durant aquells anys i per norma general tots els seus intents per integrar-se se li havien tornar en contra, però l'Aelita i la Yumi la varen fer participar a la seva conversa aconseguint que es relaxés per fi.
Una estona desprès al jardí de L'Hermitage les noies feien plans per al dia següent, ja que estaven de vacances aprofitarien per dedicar-li temps a activitats amenes. La Yumi va entrar a la casa per buscar uns refrescs amb els que amanir la xerrada.
En entrar a la cuina es va trobar amb el jove castany que s'estava servint una mica de cafè.
—Cafè? —Va oferir-li amb un somriure al llavis.
—No, gracies, tant sols he vingut a buscar uns refrescs —va dir obrint la nevera i traient varies llaunes—-, mantenim una apassionant xerrada sobre que podem fer per aquí demà.
—Sortida de noies, eh?
—Mmm… una cosa així. —Somrigué.
Va mirar-la intensament, els seus moviments suau i fluïts acomodant les llaunes, gots i alguns dolços en una safata. Havia coses que no havien canviat.
—Ah... Yumi, aquesta nit fan un concert al centre i... —Va dubtar uns segons abans de continuar—. Et ve de gust venir? No els conec però m'han dit que són bons...
—I tant, seria genial. —Va mostrar-se entusiasmada amb l'idea.
—Podem...
El to de trucada del mòbil de la Yumi va interrompre al noi, ella va sospirar i respondre. A l'altre banda de la línia li parlaven en japonès, ho va saber per les seves respostes. Va remoure impacient el cafè fumejant i donà uns quants glops fins que ella va penjar.
—Kuso… —"merda" va murmurar.
—Què?
—Em sap greu, haurem de deixar-ho per un altre dia —s'excusà guardant el mòbil—. He d'anar a veure al meu germà.
Va agafar la safata per tornar a fora però ell va posar les mans sobre les seves i amb cura va prendre-li.
—Jo la hi portaré i els diré que has hagut de marxar.
—Gràcies, Ulrich. —Ve fer-li un petó a la galta—. Ets un sòl.
Van passar les hores, finalment l'urgentíssima trucada del seu germà Hiroki resultà no ser tant important. S'havia discutit amb la Milly per on passarien les vacances i la seva urgència consistia en endrapar dorayakis com un posés. Després d'una xerrada de germana gran i d'assegurar-se de que trucava a la seva novia per aclarir les coses, va decidir tornar a L'Hermitage, potser encara seria a temps d'anar a aquell concert.
Va entrar a la casa i després de treures la jaqueta va acomodar-se el suèter blau marí, va fer una ullada a la casa buscant al seu amic, però no havia rastre d'ell. L'Odd, que estava assegut a una de les cadires del menjador fullejant una revista, seguia tots els seus moviments amb la mirada, quan començava a creure que la seva amiga havia perdut la raó aquesta va apropar-se-li i li va parlar.
—On és l'Ulrich?
—Ell no té vacances —va dir amb to de burla.
—El dojo?
L'Odd va mirar-la sorprès per la pregunta i va assentir.
—Pots donar-me l'adreça? —Els seus ulls varen brillar de l'emoció.
—És... és clar.
Va caminar fins la tauleta on era el telèfon i va agafar el petit bloc de notes i un bolígraf. Va anotar l'adreça a poc a poc pensant detingudament en el motiu de la seva petició, si volia parlar amb ell tan sols havia d'esperar dues hores, fins i tot podria trucar-li al mòbil. Va enarcar les celles i va girar-se somrient donant-li el paper mig arrugat.
—Què t'ho passis bé.
—Gràcies, et dec una.
La Yumi va agafar novament la seva jaqueta texana, i un joc de claus, amb un clauer del que penjava un ninot porpra, que li havia donat l'Aelita i la seva bossa abans de sortir al carrer.
L'Odd va riure amb la conclusió a la que havia arribat i va sentir unes ganes boixes de explicar-los-hi a en Jérémie i a la Aelita. Va pujar a tota presa les escales i va trucar a la porta del despatx fins que li varen haver obert. En Jérémie el va mirar des del llindar amb cara molesta i ella va treure el cap per sobre de la seva espatlla plena de curiositat.
—Noticia bomba! —va exclamar fent a un costat al seu amic i entrar—. No sabeu què acaba de passar!
—Què? —preguntà ella impacient.
—Diria que els nostres colomets preferits continuen estant enamorats. La Yumi acaba de demanar-me l'adreça del treball de l'Ulrich!
—Això és una bestiesa, Odd. —En Jérémie va negar amb el cap a les paraules del seu amic—. No prova res.
—Té el seu número i ell tornarà aviat. —Va somriure a l'Odd, ella havia arribat a la mateixa conclusió—. Pensa-ho Jérémie...
—Tu també, Aelita…
—Au va Einstein. Tot encaixa!
—No, no encaixa. —Va sospirar, volia creure en la seva teoria però no podia—. Oblideu que la Yumi i en William estan junts.
L'Odd va quedar pensatiu, no havia caigut en allò, la seva amiga sempre havia declarat que el morè i ella no eren més que amics, però amb el temps allò semblava haver canviat. Tot i així estava prou segur de que la Yumi encara estava enamorada de l'Ulrich, a més sabia, més enllà de qualsevol dubte, que el seu bon amic no l'havia oblidada.
L'Aelita va mirar significativament al seu marit.
—Sé un secret —declarà.
—Quin? —van preguntar a la vegada tots dos nois.
—Sobre la Yumi i en William…
Una jove japonesa caminava somrient pels carrers del centre de la vila, procurava mantenir la calma però amb cada pas que donava tenia més ganes d'arrencar a córrer, estava realment impacient. Va tombar a la dreta per entrar a un petit carreró empedrat.
"Dojo d'arts marcials Tsuiai"
Va comprovar l'adreça al paper arrugat que li havia donat l'Odd i va somriure, era al lloc correcte. Des que l'Aelita li va explicar en aquella carta que l'Ulrich era sensei d'un dojo d'arts marcials que se'n moria de ganes de veure aquell lloc i a la gent que hi treballava.
En un acte reflex va passar-se els dits pels cabells arreglant el seu aspecte, desprès va fer el mateix amb la seva roba i finalment va entrar.
A l'interior del recinte un grup de noies adolescents i alguna dona de mitjana edat repetien amb major o menor destresa els moviments marcats pel jove de cabells castanys. La Yumi va moure's amb cura pet l'espai lliure de tatamis fins a situar-se al costat d'un home japonès que, sense dubtes, era el propietari del local, aquest la va mirar.
—Parla japonès? —va preguntar-li l'home al que ella va assentir—. Sóc l'Itakura Kento, l'amo del dojo.
—Ishiyama Yumi
—L'amiga d'en Stern —va pronunciar en un to carregat de sorpresa—, m'han parlat molt bé de vostè, Ishiyama-san
—Només Yumi, si us plau, Itakura-san
—Tant sols si vostè m'anomena Kento. —La noia va assentir i va clavar la seva mirada en el seu amic—. Des de que en Stern treballa aquí que tenim més alumnes que mai.
La Yumi va somriure. No podia pas culpar-les, se'l veia realment atractiu amb aquella expressió de concentració, l'uniforme del dojo i aquell aura de líder, veient-lo així fins i tot ella s'apuntaria a les seves classes.
—Li ve de gust un combat amistós? —Recordava les pràctiques que li havia descrit el seu empleat—. Tinc grans referències sobre la seva tècnica de lluita.
—Per què no? —va concedir la noia.
—Per aquí.
Va indicar-li la zona de tatamis a la seva dreta, ella va descalçar-se quedant-se amb uns mitjons amb ratlletes de colors. Van posar-se l'un davant l'altre i van saludar-se.
En Kento va llençar el primer atac, una puntada de peu alta dirigida a la seva espatlla que ella va esquivar molt hàbilment arquejant el seu cos cap enrere fins a recolzar les mans a terra, aprofitant l'impuls del seu moviment colpejant el pit del seu contrincant que va veure's forçat a retrocedir. Va esbossar un somriure de satisfacció.
—Kenpo —va dir complagut.
—El meu avi em va ensenyar.
El combat va continuar donant per finalitzada la conversa.
Havien passat a ser el centre d'atenció de les alumnes i del propi Ulrich que estaven fascinats per la velocitat d'ell i la flexibilitat d'ella, mai abans havien vist lluitar a l'amo i la japonesa era tot un misteri per a elles.
D'un ràpid moviment la va obligar a retrocedir fins quasi tocar la paret amb l'esquena, estava acorralada.
—No serà tant fàcil —va murmurar l'Ulrich en veure el somrís victoriós del seu cap.
I ell tenia raó, quan l'home va moure's per donar el combat per finalitzat ella va ajupir-se i va esmunyir-se hàbilment entre les seves cames quedant a la seva esquena. Va recolzar el seu peu dret al ronyons d'ell subjectant-lo contra la paret que l'havia acorralat segons abans.
—Això a estat… —va xiuxiuejar— Increïble!
Una noia pèl-roja va aplaudir tímidament i va enrojolar-se en veure que ningú més ho feia.
—Això és tot per avui —va intervenir l'Ulrich—. Fins divendres, noies.
Les alumnes varen dispersar-se no abans de llençar mirades, algunes encuriosides i d'altres hostils, enfront la japonesa. Quan varen haver entrar als vestidors, en Kento i la Yumi s'aproparen fins on estava l'Ulrich. El mestre japonès va llençar-li una tovallola blanca amb el nom del dojo brodat amb fil negre.
—Bona feina —va cantussejar somrient.
—Gràcies. Estic sorprès —va declarar eixugant-se la suor del coll amb la tovallola—, fa dos anys que treballo aquí i aquest a estat el primer cop que et veig lluitar, Ken.
—Ja saps... —Va moure les mans teatralment—. Hi ha poc bons lluitadors que practiquin les arts marcials japoneses.
—És curiós —va intervenir ella—, el kenpo no és més que una copia del kung fu, així que... en realitat...
—Sí, sí! Mireu l'hora què és! Es tardíssim!
L'Ulrich rigué dissimuladament, sempre que fotia la pota, sortia per la tangent amb qualsevol bestiesa, i aquest cop, era amb l'hora.
—Os deixo a soles, nois —va dir l'Itakura abans de desaparèixer per la porta de la que penjava el cartell de "prohibit el pas".
—Cóm sabies que treballo aquí?
—Tinc els meus recursos —va dir amb suficiència, ell enarcà una cella robant-li un somriure—. L'Odd m'ha donat l'adreça.
—L'Odd… és clar.
Va passar un ble de cabell rebel rere l'orella i va deixar escapar un sospir del seus llavis.
—Yumi…
Somrigué. Va alçar el seu braç llençant un cop dirigit al seu coll aturant-se a mil·límetres de colpejar-lo.
—Has abaixat la guàrdia.
L'Ulrich va somriure amb suficiència, apartant la mà d'ella. Va llençar lluny la tovallola que duia sobre les espatlles, i adoptà una posició defensiva. Ella va fer el mateix ràpidament.
Van transcórrer alguns minuts en els que cap dels dos no es va moure, finalment ella inicià el primer atac. Va tractar de fer-lo caure escombrant el seu punt d'equilibri, el peu esquerre, va aconseguir evitar-ho aixecant la cama a l'últim segon. Va buscar la manera de colpejar-la a l'espatlla tornant-hi en contra el seu atac, però l'únic que va aconseguir va ser colpejar el tatami.
Els atacs es succeïen com passos d'una hipnòtica dansa. Moviments dominats per la passió, àgils i precisos.
Ell va trobar un espai per fer-la caure, havia descuidat la defensa baixa, les seves cames estaven exposades, així que sense dubtar-ho la va atacar. Va rebre un contracop que el va tombar. Ho havia oblidat, el punt fort de la Yumi eren els contraatacs. L'havia deixat estès amb un simple cop de peu a les costelles, ni tant sols havia fet força per fer-ho.
—Encara puc vèncer-te —declarà seient a sobre del seu pit—, continuo sent millor que tu.
Va alçar el seu braç dret portant-lo rere el seu clatell i amb lleuger moviment de maluc va capgirar la situació deixant-la a ella sota el pes del seu cos. En aquella situació seria tan senzill eliminar aquella distancia d'a penes dos centímetres, però no podia fer-ho, seria trair la seva confiança. La Yumi estava amb en William, no podia deixar de repetir-s'ho.
—No peses prou per immobilitzar-me.
—Qui ha dit que volgués immobilitzar-te? —Va esbossar un somrís murri.
—Quin era el pla?
Va riure mentre ell s'incorporava i l'ajudava.
—Encara hi som a temps d'anar a aquest concert?
—Em dutxo i ens n'anem.
Negres núvols de tempesta se sedassaven sobre la vila. No trigarien gaire en descarregar la seva fúria sobre el lloc.
Continuarà
Aclariments:Dorayaki: és un dolç japonès, consisteix en dos cercles de pa de pessic farcit de pasta de mongetes vermelles dolces, és el que menja en Doraemon.
Tsuiai: equilibri.
El sensei és la manera de referir-se a un mestre.
Al japó el cognom va sempre abans que el nom, i per norma general s'anomenen entre ells pel cognom, a excepció dels familiars o persones a les que els tinguin una gran confiança.
La terminació "-san" é un grau de formalitat, "-san" seria l'equivalent de "senyor/a", de menor a major formalitat "-chan", "-kun", "-san", "-dono" y "-sama" (actualment en desuso).
Entradas
