Idiota!

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges son propietat de MoonScoop i France3.

Idiota!

La meva vida mai ha estat perfecta. Ni de lluny. Per això hi ha coses que enterro al lloc més profund del meu cervell. Perquè les odio i no vull pensar en elles. Però sempre hi ha algú que s'entossudeix en tocar-te els nassos i, desenterrar la porqueria.
Ella em va trucar. Amb la seva veu desconeguda plena de floritures. Si s'esperava que plorés d'alegria, estava ben equivocada.
"La meva estimada Elisabeth. Sóc la mama" m'havia repetit com unes sis vegades. Estimada?, Elisabeth?, mama? I una merda!
Encara ho recordo. Tenia cinc anys. Era el meu aniversari, diluviava i portava alguns dies amb mal de gola. El meu pare havia inflat un centenar de globus de colors, comprat serpentines i confetti, i preparat un deliciós pastís de nata i trufa. El meu favorit.
La meva mare no va aparèixer per allà. Un aniversari més, sols el pare i jo.
Va arribar de matinada amb un vestit verd ampolla, va pujar al pis de dalt sense dignar-se a mirar-nos i poc després va baixar amb tres maletes. Se'n anava. Ens abandonava. Tampoc va ser quelcom sorprenent. Gairebé mai hi era i quan si que hi era feia com si no existíssim ni el pare ni jo.
No vaig tornar a saber res d'ella, tampoc m'importava. Fins que em va trucar. Volia que me'n anés a viure amb ella. Les seves paraules van ser "vine a viure amb mi, Elisabeth. Deixa al fracassat del teu pare."
Vaig recordar perquè odiava el meu nom. Les dues ens dèiem igual. Era un record tant llunyà que havia començat a esborrar-ho del meu cap.
Em vaig jurar a mi mateixa que mai vessaria una llàgrima per ella, però vaig plorar. Vaig plorar nit i dia.
El meu aspecte era horrorós i esperava que l'idiota de l'Odd Della Robbia es dediqués a emprenyar-me, no obstant no ho va fer. Vaig agrair-li silenciosament. Però el vaig odiar quan va fer que l'Ulrich i la bruixa escanyolida s'abracessin. Se'm va fer un nus a la gola i abans d'adonar-me del que feia ja corria pel bosc. Les llàgrimes rodolaven per les meves galtes un altre cop, em feien mal i em coïen els ulls, i la forta pressió al meu pit era cada cop major.
Poca gent s'endinsava al bosc i jo em vaig sentir estalvia de mirades indiscretes. Em vaig deixar caure al peu del primer arbre que vaig veure, vaig enfonsar la cara entre els genolls i vaig plorar i vaig cridar fins que em va fer mal la gola.
Vaig oblidar-me de l'Ulrich. Vaig oblidar-me de la meva "mare". Vaig oblidar-me del món. Vaig oblidar-me de tot fins que vaig escoltar unes passes, i vaig creure que si no em movia potser no em pararia atenció.
Vaig odiar-lo per haver-me vist.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Amb allò hauria d'haver hagut prou per a que marxés, però va seure al meu costat i jo el vaig maleir. Vaig voler pegar-li i cridar-li que se'n anés, que es perdés a sota de qualsevol pedra. Però la calidesa que provenia del seu cos va fer-me fer figa. Per que tenia por. Allò feia mal. No era capaç d'assimilar els meus sentiments per la meva mare, com era d'horrorós el que m'havia demanat.
Llavors vaig ensorrar-me del tot, em vaig refugiar entre els seus braços i vaig plorar. Ell em va abraçar amb fermesa. La veu de l'Odd xiuxiuejant-me que tot aniria bé, que tindria cura de mi, va calmar-me els nervis. I poc a poc vaig començar a sentir que tot allò no havia estat res més que un malson.
Tot i així no podia refiar-me de l'Odd, podria emprar allò contra mi. Fer rifa de mi amb els seus amics.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —va contestar amb el seu to cantaire.
—Creu-me, et convé —vaig grunyir.
Un aspecte horrible. Estava convençuda de que semblava un zombie. Hagués donat el que fos per un mirall i el meu maquillatge.
—Per què estàs tan trista?
—No n'has de fer res.
—Mal d'amors?
—No n'has de fer res —vaig repetir amenaçant.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —va preguntar fent broma.
Vaig pensar que tant debò que ho hagués fet. Vaig arquejar una cella entretancant els ulls.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
No em vaig moure, l'escalfor del cos de l'Odd era reconfortant. Notava el seu cor bategant amb força a sota de la meva mà, allò va fer que el meu també accelerés. I llavors em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó i vaig sentir una barreja de sorpresa, ira, desconcert i ànsies de tornar a provar.
Vaig fer l'únic del que vaig ser capaç en aquell moment. Vaig fotre-li una galtada, em vaig posar dempeus, vaig apartar-me els cabells i em vaig espolsar la pols del cul.
—Pervertit —vaig mormolar sense atrevir-me a mirar-lo.
I em vaig anar a cuita corrents.
Vaig esforçar-me de valent per no tornar a pensar en l'Odd, per desgràcia meva, havia de veure'l cada dia. A classe. Al menjador. A la sala d'esbarjo. Al gimnàs. Tant sols em quedava trobar-me'l al bany.
Reconec que vaig utilitzar l'Hervé i a en Nicolas. Els vaig fer blocar tots els intents de l'Odd per acostar-se'm.
El comentaris mordaços van desaparèixer, i mai vaig creure possible que passes, però els trobava a faltar. En certa manera em feia sentir estimada. Ridícul, ho sé.
La meva sort va acabar-se. Ella va tornar a trucar-me i jo vaig sentir que em coïen els ulls, amb la vista ennuvolada em va costar reconèixer-lo quan se'm va acostar. Vaig ofegar un gemec a la gola. No tenia intenció de tornar a plorar.
L'Odd em va prendre el mòbil i va discutir amb ma mare, tot i que ell no sabia qui era. Em va defensar dient-li que em deixés tranquil·la, que no mereixia les meves llàgrimes. I va pitjar la tecla per tallar la trucada amb força.
—Els de telemàrqueting no saben acceptar un "no" com a resposta, oi? —va bromejar, donant-me un copet amb el colze.
Vaig voler donar-li una resposta a l'alçada però tant sols em va sortir un sorollet gutural. Tenia un nus a la gola. Vaig seure a terra, amb l'esquena recolzada contra l'edifici dels dormitoris, i l'Odd va agenollar-se davant meu, va inclinar-se i va tornar a fer-me un petó, amb la seva mà a la meva galta. Vaig enfonsar els meus dits entre els flocs dels seus cabells i vaig despentinar-lo.
Va separar-se de mi i vaig ofegar una queixa quan ho va fer.
—No ha estat pas malament, eh?
—Idiota! —vaig cridar-li amb totes les meves forces.
Els llavis de l'Odd van corbar-se en un somrís i jo vaig desitjar que tornés a besar-me. Estava sorpresa i empipada.
Sorpresa perquè m'hagués agradat i per no haver pensat en l'Ulrich, i empipada perquè per a l'Odd les noies no érem res més que un passatemps.
Podia acostumar-me a allò…
Estaria bé, suposo.

Fi

Llàgrimes

 

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France3.

Llàgrimes

En X.A.N.A. ja no hi era i jo m'avorria. La vida d'estudiant era un rotllo desprès d'haver estat un heroi. Veure a l'Ulrich i la Yumi fent esforços sobrehumans per fingir ser només amics ja no m'entretenia. I l'extrema timidesa d'en Jérémie i l'Aelita m'exasperava.
Les noies sempre em servien de distracció, encara que soni fatal dir-ho així. Mai havia tingut problemes per trencar cors. Per això cada setmana tenia una novia diferent.
Vaig deixar escapar un sospir, perquè allò ja no m'omplia. Les noies començaven a tornar-se una rutina.
Érem al menjador, esmorzant. La xocolata era deliciosa com sempre i els croissants cruixents i calents. El sol brillava amb intensitat, les vacances s'aproximaven i la Heïdi Klinger em somreia des de la taula davant la nostra. Hauria d'estar exultant d'alegria, però no ho estava. Tampoc em va animar que la Yumi i l'Aelita em donessin els seus croissants.
Les classes van ser com sempre. La senyora Hertz em va renyar per no estar atent. El senyor Fumet s'havia passat tota l'hora parlant. En Jim ens havia fet córrer fins a gairebé caure morts a la pista...
Va haver una cosa que em va tenir dispers tot el dia. La Sissi.
No es que acostumés a parar-li més atenció de la deguda. Però estava estranya. Tenia els ulls inflats i vermellosos, com si hagués estat la nit sencera plorant. Normalment li hauria llençat un comentari mordaç, alguna cosa per fer-la empipar. M'encantava fer-la empipar. Però no vaig gosar a fer-ho.
Vaig sentir una forta fiblada al pit en veure-la així.
Vaig procurar no pensar més en ella i en els seus ulls tristos, així que em vaig centrar en burxar a en Ulrich i a la Yumi, el meu segon passatemps predilecte. Va ser immensament divertit, especialment el moment en que vaig aconseguir que s'abracessin i van acabar tan vermells com una boca d'incendis.
Sí, senyor. Va ser genial.
L'Odd el magnífic guanyava un altre vegada! Llàstima que ni tant sols allò em fes content, què dimonis m'estava passant? Hauria d'estar celebrant la victòria amb un enorme gelat de xocolata.
No em venia de gust el gelat, però fer un tomb no estaria pas malament. Durant el últims mesos havia descobert un clar al bocs, a mig camí entre L'Hermitage i el Kadic, a prop del barranc. Mai no vaig veure-hi a ningú allà, per això vaig memoritzar com arribar-hi.
Vaig dirigir-me cap allà xiulant la tornada de la cançó de moda, amb les mans a les butxaques i sense parar atenció al que m'envoltava.
Vaig aturar-me en sec en escoltar uns sanglots una mica més endavant. Vaig aturar-me a pensar en qui podria ser, la meva ment no va trobar resposta. Vaig avançar amb cautela fins a arribar a l'arbre del que provenien els plors. Va ser tot un shock.
La Sissi, amb la cara enterrada entre els genolls, plorava. Vaig tenir una sensació estranya, una mena d'opressió a la boca de l'estómac, seguida d'un lleu formigueig.
Vaig rodejar l'arbre fins a quedar davant d'ella, que no va moure's ni un mil·límetre. Les paraules van escapar dels meus llavis.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Potser la Sissi Delmas no hagués fet mèrits per que em commoguessin les seves llàgrimes, però havia d'admetre que quan la vaig veure per primer cop m'havia sentit atret per ella. Una atracció que no havia desaparegut del tot. Era capritxosa, envanida, i estava boja per l'Ulrich. Mal assumpte.
Vaig seure al seu costat esperant que em colpegés i em fes fora, no obstant, la Sissi va llançar-se al meus braços i va plorar amargament durant hores.
Què podria haver minat la seva confiança d'aquella manera? Mai l'havia vist fràgil. De fet sempre havia pensat que la seva moral estava feta a proba de bombes. Estava equivocat, no hi havia cap dubte.
Envejava als meus amics, tots tenien a algú a qui estimar. En Jérémie tenia a l'Aelita. L'Ulrich tenia a la Yumi. I jo un dia estava amb la Magali, un altre amb la Jeanne, i un altre... amb qui fos. No era que no m'agradés ser el casanova del Kadic, però jo també volia una noia a qui estimar d'aquella manera.
Tractar de que la Sissi es fixés en mi seria una tasca tan estúpida i inútil, que em cansava tan sols de pensar-hi.
La vaig envoltar amb els meus braços, per que... bé per que soc humà, maleït sigui! No puc veure a una noia plorar. Sé que vaig murmurar coses amb l'intenció de calmar-la, però si em preguntessin que li vaig dir no podria contestar. No tinc ni idea de que vaig dir-li. Tant sols volia animar-la, que deixés de plorar com si no hi hagués un demà.
Encara que em va costar una barbaritat, vaig aconseguir el meu objectiu. Poc a poc la seva tristesa va minvar, els seus músculs van anar relaxant-se i la seva respiració es va tornar regular.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —vaig assegurar-li.
—Creu-me, això espero pel teu bé —va grunyir.
Tenia els ulls inflats i envermellits, les galtes ruboritzades, el nas i els llavis vermells. Se li havia corregut el rímel. Em va semblar que estava molt maca, més que quan s'empolainava per agradar-li a en Ulrich.
Durant uns segons vaig sentir ganes de donar-li un cop de puny a l'Ulrich.
—Per què estàs tan trista?
—No es assumpte teu.
—Problemes amorosos?
—No es assumpte teu —va repetir en to agressiu.
Sabia que era més que probable que els culpables fossin la Yumi i l'Ulrich, no obstant no em va semblar tan factible. Principalment per que les mostres d'afecte dels meus amics sempre la feien empipar. S'empipava i esbufegava.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —vaig preguntar amb humor.
Em va mirar alçant una cella amb els ulls entornats.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
Em vaig adonar de que encara l'estrenyia entre els meus braços, la seva mà dreta sobre el meu pit, i el seu cos descansant recolzat en el meu. En una proximitat estranya. No era la primera noia amb la que em trobava en una situació similar, no obstant, el fet de que fos la Sissi va fer que el meu cor es disparés. Ella semblava estar tan o més còmoda que jo amb aquella proximitat.
No sé per què vaig fer el que vaig fer. Però vaig besar els seus llavis. Quan vaig obrir els ulls, la Sissi, estava ruboritzada amb una expressió de sorpresa total. Durant un moment vaig pensar que potser podria enamorar-la, que potser li hauria agradat que la besés. Vaja si ho vaig pensar!
La sonora bufetada que em va donar em va despertar de cop. Quin geni!
Es va aixecar bruscament, es va apartar els cabells amb un posat i va espolsar-se els pantalons pirata amb gracia.
—Pervertit —va murmurar sense girar a mirar-me.
Va ser llavors quan ho vaig decidir.
Conqueriria a la Sissi encara que fos l'últim que fes a la vida.

Fi