Code: Caos.- Pròleg

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i de France3

"Tot acte forçós es torna desagradable"

Aristòtil.

Pròleg

L'acadèmia Kadic despertava mandrosa com el dia gris plomís. Els vidres estaven lleugerament entelats pel contrast tèrmic provocat per la gèlida temperatura de l'exterior i la calefacció de l'interior. Era un edifici distingit, ubicat a la riba del riu Sena, amb una vista privilegiada del centre parisenc.
L'Aelita va estirar-se al llit abans d'apagar el despertador, que retrunyia a l'habitació, i va cargolar-se un altre cop sota les mantes. Odiava els dilluns, era el dia més pesat de la setmana, es moria de son.
A fora, al passadís, se sentien les veus de les altres noies dirigint-se als banys per arreglar-se, si no s'afanyava es quedaria sense esmorzar. Va posar els peus nus al fred terra de marbre de l'habitació obtenint un calfred com a recompensa. Trobava a faltar la seva catifa peluda de color rosa, si l'Odd no hi hagués abocat el batut a sobre... i els de la tintoreria que s'ho prenien amb calma per netejar-la, amb el dineral que li cobraven haurien de posar-li la catifa vermella dels Oscar cada cop que hi anava.
El seu ordinador va dringar, havia rebut un e-mail, va arrufar les celles i va acostar-se per llegir-lo. Era d'en Jérémie.
Reuneix-te amb mi a la sala del superordinador de la fàbrica, no els ho diguis als altres. He de parlar amb tu, és molt urgent.
Jérémie.
L'Aelita va gratar-se la punta del nas, que parlessin sols no era quelcom inusual, però a la fàbrica? Perquè? Tenia una habitació per a ella sola, igual que ell, i allà era impossible que ningú els escoltés, de fet era el seu punt de reunió habitual; a la fàbrica hi havia el risc de que un dels seus amics amb ganes de rememorar la seva aventura els enxampés. A més si era quelcom urgent perquè no l'havia trucat...
Va encongir les espatlles i va desar el correu a la carpeta de privat. Va agafar les seves coses per prendre una dutxa ràpida abans d'anar a veure al seu amic.
En William estrenyia amb força el coixí sobre la seva cara, tenia mal de cap com si algú l'estigués fent servir com a sac de boxa. Si no tingués un coi d'examen a primera hora es quedaria al llit dormint, no creia que la Meyer li deixés fer-lo un altre dia.
Va sospirar resignat a aixecar-se, va mirar el seu mòbil a sobre de la tauleta de nit tenia un sms d'algú amb un número que no era a la seva agenda. Va obrir-lo no fos cas que fos un error d'aquella andròmina vella i atrotinada.
Hola, William. Sóc l'Emilie, l'Emilie Leduc de tercer grau, la que va a classe amb l'Odd, l'Ulrich, l'Aelita i en Jérémie. D'això, volia saber si podríem veure'ns. T'estaré esperant a la vella fàbrica, la que es troba al riu, fins que sigui l'hora d'entrar a classe. Tant debò que puguis venir.
Coneixia a l'Emilie de veure-la pel campus, no era cec i ella era prou bufona. No hi havia cap necessitat real d'anar a veure-la, però no li semblava la millor opció deixar-la tota sola a la vella fàbrica. Dubtava que se li acudís penetrar en aquell laberint que queia a trossos, però per si per ventura ho feia millor anar a trobar-la, només li faltava que descobrís el superordinador casualment i hagués d'empassar-se ell l'esbroncada.
Va vestir-se, s'havia dutxat de matinada per estalviar-se la cola matinal. Va passar-se els dits pels cabells rebels i desordenats, per a què pentinar-te quan el teu cabell té tendència a posar-se com li dona la gana sense obeir.
L'Ulrich i la Yumi estaven junts al gimnàs clavant-se una surra de bon matí, ell s'havia apuntat a una competició d'arts marcials i ella s'havia ofert per ajudar-lo a entrenar. Ell amb el seu kimono blau fosc i ella amb el seu pantaló d'esport gris marengo i la samarreta esquitxada d'estels blaus a conjunt. La Yumi l'havia tombat unes quantes vegades i ara ell contraatacava amb ràbia mirant de fer-la caure inútilment. No s'estava contenint, s'estava esforçant al màxim, i sabia que per primera vegada, la Yumi, tampoc s'estava refrenant, perquè els cops que li donava feien mal de veritat.
Descobrir que la Yumi no s'havia pres els seus combats tant seriosament com ell li havia fet una ràbia increïble.
L'Ulrich va llençar-se cap endavant i ella va sospirar abans de colpejar-lo amb el peu nu a la cara, el cop el va desestabilitzar i va haver de fer diverses passes enrere, li havia fet mal al nas sense esforç, va passar-se el dors de la mà per comprovar si sagnava o no. Res. Va grunyir.
—Això és tot el que tens, Stern?
—Des de quan lluites tu així?
—Des que era una nena.. —Va encongir les espatlles—. Els meus avis regenten un dojo de kenpô.
L'Ulrich va sospirar i la Yumi va somriure.
—Això és trampa —va remugar—. No m'ho havies dit.
—Mai m'ho vas preguntar, Ulrich.
—És trampa igualment. —Va sacsejar el dit tot apuntant-la.
—Si t'hagués interessat t'ho hauria explicat. —La Yumi va encongir les espatlles un altre cop—. De vegades penso que tant se te'n foten aquestes coses.
—Res del que tingui a veure amb tu se me'n fot.
—Ah, no? —va interrogar amb to juganer—. No hi mostres gaire interès.
—Yumi, jo...
Els seus mòbils varen sonar a la vegada, missatges de text. Van intercanviar mirades i van agafar els respectius telèfons.
—És un missatge teu... —van dir a l'uníson.
La Yumi va obrir el seu i va llegir-lo en veu alta:
—Sóc l'Ulrich —va dir arquejant una cella—. T'espero a la fàbrica abans de classe, vine tota sola.
ȃs alguna mena de broma?
L'Ulrich va obrir el seu i també el va llegir en veu alta:
—Hola Ulrich, m'agradaria que ens veiéssim a la fàbrica abans de classe, he de dir-te quelcom important. Yumi.
—Si és cosa de l'Odd l'escanyaré —va bufar la Yumi posant-se les mans a la cintura.
—No crec que sigui tan espavilat per enviar missatges amb els nostre números sense tenir els telèfons. —Va sospirar—. Això pega més amb en Jérémie i l'Aelita.
—Doncs llavors els escanyaré a ells. Anem a la fàbrica.
L'Ulrich va somriure-li d'acord amb la seva idea. La Yumi va fer-li un petó a la punta del nas que estava vermella i una mica inflada pel seu cop, les galtes d'ell van encendre's al moment.
L'Emilie mirava el seu mòbil amb els ulls com unes taronges, mentre la Noémie al seu costat somreia. Quan havia tornat de la dutxa havia descobert que tenia un missatge d'en William Dunbar:
Hola Emilie, espero que no et molesti que hagi demanat el teu telèfon a l'Odd. M'agradaria parlar amb tu a algun lloc poc transitat, coneixes la vella fàbrica del riu? T'estaré esperant allà abans de les classes. William
—No puc anar-hi —va declarar vermella tot apartant-se el mòbil de la cara com si fes pudor.
—Per què no?
—Perquè allà no hi ha res —va dir astorada.
—I què?
—Noémie, és en William...
—Ja ho sé, bleda. És en William no en Jack l'Esbudellador —va contestar la Noémie sospirant—. És un bandarra no un delinqüent. Si t'has de quedar més tranquil·la t'acompanyaré fins a la fàbrica.
—No! —Va moure les mans frenètica esbategant el mòbil—. I si et veu?
El somrís de la Noémie va ampliar-se abans de clavar-li un cop al front amb la punta dels dits.
—Espavila't o es cansarà d'esperar-te.
L'Emilie va posar-se dempeus com una molla i va estirar la samarreta fúcsia allisant una arruga invisible. Va tornar a seure com una nina de drap.
—No puc.
—No siguis bleda. —Va sospirar—. No m'obliguis a arrossegar-te fins allà.
En Jérémie feia els últims retocs al seu treball per a la classe de química, feia de mal pensar però era un treball de deu, l'Odd, l'Ulrich, l'Aelita i ell s'ho havien pencat. La Hertz quedaria bocabadada.
Va rebre un e-mail i el va llegir en veure que era de l'Aelita.
Vine a la fàbrica, he d'ensenyar-te una cosa. Crec que sé a on és el meu pare.
En Jérémie va arquejar les celles rosses, un e-mail no era el que esperaria que li enviés si tenia alguna pista sobre en Franz Hopper, hauria anat a picar amb força la seva porta amb un somrís d'orella a orella, però per l'altra banda, qui podia establir cap relació entre la fàbrica i el pare de l'Aelita? Potser era una broma del nois, potser l'Aelita havia tornat a posar en marxa el superordinador...
Va aixecar-se i va agafar la jaqueta abans de sortit amb destí la fàbrica.
L'Odd encara dormia amb en Kiwi cargolat al seu costat. Somiava amb una preciosa noia de cabells negres i llargs que l'acompanyava en un romàtic passeig per la riba del mar d'Eden, el sol roig del crepuscle tintava el món sencer d'un color diferent transformant-lo tot en vermell passió. No sabia qui era ella, però li agradava molt «Quin es el teu nom?» va preguntar la noia, «No em diguis que ja no te'n recordes de mi, Odd» va contestar ella amb veu musical «Sóc jo. La S...»
—Della Robbia! —va udolar una veu femenina poc musical i gens delicada mentre el sacsejava—. Desperta, desperta, desperta! Maleït sia, desperta!
—Eh...? —Va aconseguir articular parpellejant tot mirant d'enfocar al seu atacant—. Sissi?
—Sí, jo. La Sissi Delmas, la filla del director —va remugar la noia—. Baixa dels núvols.
—Què passa? Ja és de dia?
La Sissi va bufar i va tornar a batzegar-lo.
—És clar que és de dia idiota! Has d'ajudar-me!
—No crec que l'Ulrich estigui interessant en fer el que sigui amb tu...
—No és pas això! —va exclamar i li va estampar el mòbil al nas.
L'Odd va agafar el telèfon seient al llit i va començar a llegir-lo. "He segrestat al teu amic Hervé Pichon. No truquis a la policia, vine a la vella fàbrica abandonada."
—És massa aviat per fer bromes, Sissi.
—No és cap broma... —va mormolar amb els ulls plorosos.
—Està bé. I què vols que hi faci?
—Que pots venir amb mi? Si us plau, t'ho suplico...
—Posa't d'esquenes —va dir l'Odd tot saltant del llit.
—Per què?
—Que vols veure'm despullat, Sissi?
La cara de la filla del director va posar-se completament vermella, va fer unes passes endarrere i va girar-se mirant atentament el pòster de la paret de l'Ulrich. Sentia la roba de l'Odd en posar-se-la i treure-se-la i el batec accelerat del seu propi cor bombant sang a les seves galtes. En Kiwi havia pujat al llit de l'Ulrich i intentava, en va, que la Sissi li gratés darrere les orelles.
Al pont que connectava la ciutat amb la vella fàbrica la Yumi va contenir un sospir. Sabia que els seus amics anaven allà sovint per remembrar els vells temps, però ella no l'havia tornat a trepitjar des del dia en que el van apagar. L'angoixava força tornar allà, no perquè el vell superordinador li fes por, més aviat era, perquè, de certa manera, la feia patir que la melangia l'envaís; ella també trobava a faltar combatre a Lyoko.
—Estàs bé? —va preguntar-li l'Ulrich en veure que s'havia aturat al vell mig del pont.
—Què? Ah... sí. No passa res.
La Yumi va reprendre la marxar agafant amb força la mà de l'Ulrich, no sabia perquè, però necessitava sentir que hi era i que era ben real. Ell no va dir res i va prémer la seva mà, seguint el ritme de les passes de la Yumi. Un somrís badoc va dibuixar-se a la seva cara, era molt plaent anar de la mà de la noia dels teus somnis.
Van aturar-se a l'entrada fitant les velles cordes que empraven per baixar al vestíbul.
—Creus que aguantaran? —va interpel·lar l'Ulrich que encara tenia vertigen i la perspectiva de fotre's de morros contra terra no el seduïa gens ni mica—. Potser hauríem d'haver entrat per L'Hermitage.
—Tant sols hi ha una manera de saber-ho —va fer la Yumi agafant una de les cordes—. Probar-ho.
Ella va lliscar corda avall sense problemes i va somriure triomfant mirant al seu amic que mantenia la vista fixa a la corda i semblava estar esperant sentir-la cridar per haver-se trencat alguna cosa en caure. Sabia que no miraria avall, tenia un pànic espaterrant a les altures.
—Són estables, baixa, Ulrich. —Ell va obeir aterrant com un autèntic professional amb els peus a terra en una posició d'equilibri perfecte—. I ara què?
—La idea ha estat teva.
—Ens amaguem o esperem aquí al mig?
L'Ulrich va mirar al seu voltant. A sota del que temps enrere havia estat una escala encara hi era el vell matalàs que li havien dut a en Jim quan va haver de quedar-se a viure allà durant dues setmanes. El va assenyalar i la Yumi, tot capissant-l'ho, va anar rere ell, comprovant que deixant de banda la pols, el matalàs era net i van seure, mig amagats per les ombres, esperant a qui hagués provat de prendre'ls el pèl.
La Yumi va recolzar-se a la seva espatlla amb naturalitat, com si fos quelcom que fes a diari, i va acceptar de bon grat el braç de l'Ulrich voltant-li les espatlles tot apropant-la més. Feia un temps que la barrera entre ells s'havia desdibuixat considerablement, actuaven més com una parella que com dos bons amics, però continuaven en aquell enutjós punt mort.
L'eco de unes passes al pis de dalt els va alertar de que tenien companyia, van agotnar-se a l'empara de la foscor que regnava en aquell punt de la fàbrica i van esperar a que baixés. La primera en reaccionar va ésser la Yumi que va incorporar-se i avançà fins a la part il·luminada.
—Aelita?
—Yumi? —va mormolar l'Aelita tot mirant-la—. Ulrich? Què hi feu aquí?
—I tu? —va tornar-li la pregunta el noi.
—En Jérémie m'ha citat aquí...
—De debò? —La Yumi i l'Ulrich van intercanviar mirades sorpreses—. Nosaltres hem rebut missatges de text l'un de l'altre per veure'ns a la fàbrica.
—Però estàvem junts, volíem veure qui havia estat —va aclarir la Yumi.
—I estovar-lo si era una broma —va finalitzar l'Ulrich.
L'Aelita se'l va mirar amb esglai, segurament ho havia dit seriosament. Pel que feia a la seva relació els seus dos amics eren massa susceptibles.
Tots tres van aixecar la mirada en sentir que algú s'apropava corrent, van veure dues figures que es llençaven a les sogues i que baixaven amb diferents graus d'agilitat.
—¿Odd, Sissi? —L'Aelita passejava la seva mirada entre tots dos, sorpresa no només de que estiguessin allà sinó de que estiguessin junts—. Què hi feu aquí?
—Jo us podria preguntar el mateix —va dir l'Odd gratant-se el clatell despreocupat.
—No hi ha temps per això! —va exclamar la Sissi—. L'Hervé...!
La seva veu va quedar emmudida per l'entrada en escena d'en William que va parpellejar i se'ls va mirar com si fossin la cosa més insòlita del món. El silenci va embolcallar-los amb una suor freda recorrent els seus cossos. Era massa casualitat que fossin tots a la vegada allà. Les seves veus van sonar a l'uníson com una orquestra mal sincronitzada transformant la conversa en un batibull incomprensible fins que en William va aixecar les mans amb serietat i tots van emmudir per establir torns.
A mesura que intercanviaven els motius que els havien dut fins allà tenien més clar que algú movia els fils des de les ombres, algú jugava amb ells, però amb quin propòsit, era tot un misteri.
En Jérémie que corria pel pont va topar amb l'Emilie que semblava dubtar en si havia d'entrar o no a la fàbrica, quan va arribar al seu costat va sentir les veus dels seus amics i la de la Sissi que discutien al vestíbul de la seva antiga base d'operacions contra en X.A.N.A. i els seus malèvols plans de fer-se amb el control del món.
—Passa —va dir senzillament el noi ros esglaiant a l'Emilie—. Si us plau.
—Que m'has enviat tu el missatge? —va mormolar desencantada.
—No t'he enviat res.
La noia va seguir-lo fins a l'interior i va observar com en Jérémie baixava per la corda fins a terra, va fer el mateix amb por de que la soga es trenqués.
—Fantàstic —va rondinejar l'Ulrich—. Que falta algú més?
Com a resposta una llum blanca va alçar-se des dels nítols de la fàbrica engolint-los.

Continuarà

CODE: CAOS

Gènere: Romanç, Drama, Aventures, Angst
Advertèncias: Lime, Lemon, Violència
Classificació: Hetero
Categoria: Fanfic
Sèrie: Code: Lyoko 
Any: 2013-20??
Estat: En procés
Capítulos: ???

Els guerrers de Lyoko són engolits per un portal temporal trobant-se així al vell mig d'una ciutat desolada. Una misteriosa dona encaputxada els salva, però, ella és...?

N/A: Code: Lyoko és propietat de MoonScoop i France 3

Versió en castalà // Versión en castellano

Llistat de capítols:

01.- Pròleg / / Prólogo
02.-
03.-
04.-
05.-
06.-
07.-
08.-
09.-
10.-
11.-

Ets Meva.- Pròleg

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.
Notes previes: aquesta història no és apta per a ments sensibles, així que ets impressionable no crec que vulguis llegir-la. Contingut violent, lime i lemon.

Ets meva

Per Natsumi Niikura

Pròleg

París, França.

Diumenge 28 de març, 00:30 hores.

—Si us plau, no.
La noia d'aspecte fràgil va tremolar davant d'aquella ombra que, a poc a poc, se li apropava. Dels seus llavis gotejava sang que tacava la seva samarreta blanca bruta.
—Tranquil·la, Julie petita meva. —Va acaronar-li la galta masegada a la dona—. La meva dolça i petita, Julie.
L'home va somriure amb crueltat i va prémer el gallet a boca de canó contra el petit cos de la Julie.
D'entre la foscor que cobria l'habitació van sentir-se dotzenes de gemecs d'angoixa.
—Que us serveixi d'exemple.
Va fer petar els dits i tres homes corpulents van entrar, van carregar l'inert cos de la Julie i el van ficar dins d'una bossa d'escombraries. Aquelles dones eren exactament allò. Escombraries. Simples eines de les que desfer-se quan ja no eren d'utilitat.
Però va haver-hi una que no va ser així. Encara la trobava a faltar. I sabia que, tard o d'hora, la trobaria i la lligaria amb un cadenat ben gruixut a la puta paret, per si se li acudia provar d'escapar-se un altre cop.
Ell no l'havia oblidat, i per descomptat, ella mai s'oblidaria d'ell. Duia la seva marca gravada a foc al pit. Era seva i qualsevol que veiés el seu segell ho sabria. No hi havia cap lloc on amargar-se.
Va sortir d'aquell forat que era l'habitació i va entrar al seu despatx. Va despenjar el telèfon i va marcar el codi un. A l'altre costat un home de veu profunda va contestar.
—Sí, cap?
—Aconsegueix-me una altra —va dir amb un somrís sorneguer—. Acaba de trencar-se una, que sigui rossa.
Va penjar sense esperar resposta. El seu subaltern compliria l'ordre, ningú no gosava a desafiar-lo.
Va riure amb plena confiança en sí mateix.

ETS MEVA

Gènere: Crim, Suspens, Romanç, Angst, Univers Altern
Advertèncias: Lime, Lemon
Classificació: Hetero
Categoria: Fanfic
Sèrie: Code: Lyoko
Parella: Ulrich x Yumi
Any: 2013-20??
Estat: En proceso
Capítulos: ???

Els detectius de la MILAD Stern i Della Robbia es veuen immersos en un cas aparentment normal fins que troben un cadàver, la detectiu Ishiyama de la judicial es transferida temporalment per col·laborar. [AU] —Preqüela del shot Secreto—

N/A: Code: Lyoko és propietat de MoonScoop i France 3

Versió en castalà // Versión en castellano

Llistat de capítols:

01.- Pròleg / / Prólogo 
02.-
03.-
04.-
05.-
06.-
07.-
08.-
09.-
10.-
11.-

El meu mòbil és rosa, i què?

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

El meu mòbil és rosa, i què?

Quan va obrir el paquet ben embolicat, amb paper de regal blau lluent, i va veure el seu contingut va creure que era una broma d'algú. Així que va limitar-se a arrufar les celles i a deixar la sala de professors.
És clar que, ara, sabia que s'havia equivocat, després de parar-hi l'atenció suficient a l'aparell en sí.
Set mesos enrere, en Delmas havia tingut una de les seves idees. Celebrar un festa, exclusiva per als professors, amb un intercanvi de regals, pel que cadascú va haver d'agafar un tros de paper amb un nom escrit, d'una bossa. Era una criaturada, però podia ser divertit.
En Jim va ficar la mà amb ímpetu, amb l'única idea de treure un dels papers, el que duia el nom de la Suzanne. Quan va estar segur de que els seus dits agafaven el correcte el va extreure amb gest triomfal. El va desplegar i tot el seu triomf va esdevenir amarg abatiment.
«Chardin»
Què coi li regalaria a un paio que estava com un llum? Un abonament de temporada per al psiquiàtric? Detergent per a que eliminés l'eterna taca de tinta blava de la bata de laboratori? Una pinta per a que domés els seus cabells?
Potser podria convèncer a qui tingués el paper de la Suzanne per a que li canviés. Segur que ho aconseguiria, i tant, tot era qüestió d'anar preguntant als altres.
Va ser com una nova bufetada. Ningú no va voler dir-li qui li havia tocat i encara menys fer un intercanvi. No li va quedar altre remei que resignar-se. Tant sols hi havia una persona amb idees prou forassenyades per estar a l'alçada d'en Chardin. Della Robbia. Simplement va anar i li va preguntar. Així, sense més, en fred, com qui demana l'hora o et desitja un bon dia.
El noi no el va decebre en absolut, com suposava, i va trobar la idea perfecta, i ell, gairebé va fer salts s'alegria.
El dia de la festa, tant bon punt entraven, en Delmas, els feia entrar a les fosques en una sala adjacent i deixar el regal, per tal que així ningú descobrís la identitat del seu amic invisible. I així ho va fer ell, va fer lliscar el paquet groc cridaner amb conillets roses per terra i va tancar la porta.
Va començar a atabalar-se a mitja celebració, després del tercer got de refresc de cola sense gas i uns quant sandvitxos de gall dindi. Qui devia d'haver tret el paper amb el nom de la Suzanne? Què li regalaria? Seria tant impressionant com per a robar-li el cor? Li agradaria?
De cop i volta la idea d'aquell joc li va semblar d'allò més desagradable.
Coneixent als seus companys segur que el seu regal serien uns mitjons d'esport o diverses caixes de tiretes. Per això, quan va donar-li aquell paquet blau brillant, amb una cal·ligrafia desconeguda, no va sentir gens ni mica d'emoció, tot i que va obligar-se a somriure.
A través de la sala va creuar la mirada amb la de la Suzanne, que subjectava un blanc amb un pompós llaç vermell. La Nicole Weber, va apressar-la per que l'obrís. A dins hi havia uns DVDs de balls de saló, no era cap secret que a ella li agradava el ball. A ell li agradava ser el seu professor particular per veure com desapareixia aquella màscara de dona estirada, i per esborrar la distància entre ells, permetre's agafar-la amb més fermesa de l'estrictament necessària i sentir, per un instant, que eren una sola persona.
En Jim va entomar un cop de colze d'en Chardin i va afanyar-se a obrir el seu regal.
Un telèfon mòbil rosa fúcsia. En Gustave va riure amb tant d'ímpetu que va acabar ennuegant-se amb la seva pròpia saliva i estossegant. Li estava ben emprat, per burlar-se'n, segur que era cosa seva i per això tanta conya. Va marxar.
Va tancar-se a la seva habitació donant un cop de porta i va llençar l'aparell al llit. Uns minuts després, una dringadissa va aixecar-se des del cobrellit de ratlles blanques i blaves.
A la pantalla del mòbil rosa hi havia un nom: Valquíria; era un missatge de text. El va obrir empipat, la broma estava a punt de girar-se'ls-hi en contra tant bon punt els enxampés.
Hola. Sóc la Valquíria, vull que ens coneguem millor. Treu el cap per la finestra, si us plau.
Va obrir-la bruscament i va treure mig cos fora, va alçar el telèfon per llençar-li al graciós en qüestió, però va aturar-se a temps. Dos pisos més avall, il·luminada per la llum procedent de la seva habitació, hi havia la Suzanne dempeus. Ella va somriure i la va veure teclejar, poc després va rebre un altre sms.
No és cap broma dels altres. Jo sóc la Valquíria, i tu?
En Jim la va mirar tot pensant en que ell en això de mitologia era un negat. Va descartar noms com Rambo, Rocky, Seagal i la resta de matons de cinema que segurament, ella no suportaria, i va decidir-se per Astaire. Com en Fred Astaire.
Hola Valquíria. Sóc l'Astaire —va teclejar. Era massa curt, així que va agregar—, com el ballarí.
Mantenien la mirada fixa l'un en la de l'altra, separats per dos pisos d'altura. En Jim amb l'idea fugissera de que l'apuntaria amb el dit i es posaria a riure mentre deia una vegada i una altra que era un ximple i que havia caigut de quatre grapes, i la Suzanne esperant que ell acceptés aquell joc secret.
Va desviar la mirada per llegir el missatge d'en Jim i elaborar una resposta que va arribar al moment amb un dringar.
Gràcies Astaire. Em preocupava que me'l llencessis al cap. No parlis d'això amb ningú. Bona nit.
Ell va contestar ràpidament.
No ho faré. Per què l'àlies i aquest telèfon? Tens el meu número de mòbil.
La Suzanne, que havia començat a allunyar-se, va aturar-se amb una mirada eloqüent i va teclejar amb suavitat però rastre de dubte.
Perquè tu sempre has estat sincer amb mi, però jo no. Necessito tornar a començar sense els perjudicis que jo mateixa he creat. Aquesta és una línia directa. Només entre tu i jo, ningú més té aquests números.
En Jim ho va llegir sorprès i va descartar la idea de la broma, perquè no lligava amb la manera de ser de la Suzanne. Ella sabia que sentia, perquè ell mateix li havia dit, i li havia donat carbasses. Però que la Suzanne conegués els seus sentiments, sense correspondre'ls, no volia dir que ho hagués de fer servir en contra seu.
D'acord, Valquíria, serà el nostre secret. Bona nit.
La Suzanne va fer un gest amb la mà acomiadant-se que ell va correspondre abans de veure-la desaparèixer entre els arbres.
A partir d'aquella nit l'intercanvi de missatges, amb informació d'ambdós, va subseguir-se amb fluïdesa. Va arribar el moment en que va convertir-se en quelcom similar a una droga. Sovint en Jim es trobava a sí mateix mirant fixament el mòbil esperant un missatge d'ella, d'altres, en canvi, escrivia quasi sense adonar-se com si ho necessités per a seguir respirant.
En Jim ja sabia que la Suzanne era més gran que ell, deu anys per ser exactes, però allò tant li feia. Havia nascut a Greifswald, Alemanya, un poble costaner. Li agradava ballar i que ell fos el seu professor, que no la tractés com a una estirada, que quan no els mirava ningú li donés les seves postres com si fossin un tresor. També li sabia greu la seva manera de tractar-lo de vegades, quan s'enfadava, allò de parlar-li dels seus xicots i aquells petits detalls que sabia que li feien mal.
Ell li explicava coses de les que habitualment preferia no parlar. El dia en que ballant a l'estació de trens de París el van contractar per filmar "Paco el rei de la disco". Com havia acabat al bell mig de l'Amazones envoltat d'animals que volien cruspir-se'l per berenar. Com li agradava veure-la ajustar-se les ulleres al nas quan pensava, o la olor a te que feia cada cop que es movia. Les andròmines i invents enginyosos que preparava per fer les classes més divertides pels nois, i que el deixés participar, acompanyar-la a les excursions...
Era agradable aquella situació, com ella havia dit, era com tornar a començar, com dues persones que s'acaben de conèixer.
Havien passat dos dies des de l'últim missatge, ell li havia enviat uns quants un pèl desesperat, amb la molesta idea de que havia fet o dit quelcom que ho havia espatllat tot, podia ser un autèntic bocamoll. Començava a resignar-se a la idea de que tot havia acabat, la Suzanne l'evitava pels passadissos, a la sala de professors l'ignorava. Els nois havien començat a notar que passava alguna cosa pel mal humor i la malenconia que arrossegava, si més no encara no feien preguntes.
Quan el mòbil va dringar ell ho va ignorar, pensant que segurament la seva ansietat li havia fet imaginar, però al final, la necessitat de comprovar-ho el va vèncer. Va agafar-lo i va veure el missatge nou que havia arribat un parell de minuts abans. Va sentir ganes de ballar el tango, el txa-txa-txa i la samba.
Astaire, m'agradaria que ens veiéssim al gimnàs d'aquí a una hora.
I llavors li van venir ganes fins i tot de ballar les melodies estúpides del mòbil. Va contestar tant ràpid com els seus dits rodanxons li van permetre.
Allà hi seré, Valquíria, com un clau.
Va buidar els calaixos, literalment, a sobre del llit i va cercar quelcom similar a una indumentària decent i més formal que el seu xandall habitual. Llàstima no disposar de roba més elegant, ell era un tio normal, esportista, pràctic i despreocupat. Mai havia necessitat vestir-se de vint-i-un botons, tampoc havia rebut queixes de les seves xicotes, que coincidien amb ell en el referent al confort.
Va decidir-se per uns texans ben còmodes i una samarreta de cotó vermella sobre la qual va posar-se la caçadora d'aviador que li havien donat a les forces especials. Va somriure per un moment sabent que gairebé ningú creia les seves històries, no era estrany, ell tampoc les creuria. Havia tingut una vida tant agitada i insòlita, de vegades el sorprenia no trobar a faltar tota aquella acció.
Va fer una ràpida ullada al rellotge, el temps havia passat volant, el convenia espavilar-se o faria tard. Va calçar-se les esportives mentre corria pel passadís desitjant no creuar-se amb ningú ni rebre preguntes enutjoses. Va frenar l'impuls de saltar pel tram d'escales, només li faltava caure i obrir-se el cap, però va baixar els esglaons de tres en tres sense ensopegar.
Va córrer camp a través saltant per sobre de les platabandes de flors del costat de l'entrada de la residència i va saltar sobre la porta del gimnàs com si rere ella s'amagués l'únic lloc segur del planeta. Va examinar la canxa, no havia arribat encara.
—Hola.
En Jim va fer un bot en sentir-la, la va buscar amb l'esguard i la va trobar asseguda a un racó de la graderia, a prop de la porta. Va mirar el seu rellotge de polsera comprovant que no feia tard.
—Sí que has arribat d'hora, Suzanne.
—Ja hi era aquí quan t'he enviat el missatge —va mormolar mentre ell s'acostava a ella—. No esperava que fossis puntual.
—Suzanne…
—Vine, seu amb mi, Jim.
Va obeir, seient amb el sigil d'un fèlid. Va recolzar les mans a ambdós costat del seu cos amb gest despreocupat, se sentia còmode i ple de curiositat.
—He estat molta estona pensant en si havia de demanar-te que vinguessis o no —va pronunciar creuant les mans sobre els genolls—. He lluitat molt per apartar-me de tu, però he perdut.
—No entenc de què parles, Suzanne.
Va esbossar un somrís ple de tendresa. En Jim era increïblement innocent de vegades. Aquell era un dels motius pels que no podia allunyar-se d'ell. Va cobrir la mà d'ell amb la seva.
—Ets un bon home, Jim.
En Jim va entrellaçar els seus dits amb els d'ella melindrós. Va fregar-li el dors de la mà amb el polze dibuixant cercles sobre la seva pell i va somriure. La Suzanne va tornar-li el somrís amb calidesa.
—Vull conèixer-te molt més —va dir ella.
Ell va assentir satisfet per la seva declaració i per l'agradable apropament que s'havia produït entre tots dos. Si ella necessitava temps, ell li donaria temps.
—T'estimo, Suzanne.
Ella no va badar boca, només va inclinar-se cap endavant i li va fer un suau petó als llavis.

Fi

ANSMT 02.- França

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France 3.

França

Aquell matí el sol resplendia i a la casa els inquilins començaven la seva rutina, tots menys un, que portava aproximadament una hora llevat preparant l'esmorzar.
En William va abandonar la cuina i va entrar al menjador per parar taula, s'havia acostumat al esmorzars japonesos i sabia que es moriria de gana si trencava la rutina, a més dubtava que ningú es queixés per que els hagués preparat alguna cosa per menjar.
Poc a poc tots van anar baixant per trobar-se amb el banquet matutí, es varen acomodar a les cadires. El morè va servir als seus amic prestant una major atenció a la japonesa, a fi de comptes devia pensar en els propis interessos.
—Yumi vols uns hashi?
La nipona el va mirar enarcant una cella, a què venia tanta cordialitat?
—A la resa no ens ofereixes? —va intervenir l'Odd imaginant un plat deliciós.
—Són els bastonets —va aclarir ella sabent el que pensava—, no són comestibles. No, gràcies, sé menjar amb forquilla.
L'Odd va començar a fer broma amb els seus amics com feia mentre estudiaven al Kadic, la Sissi al començament se'ls mirava temorosa de intervenir, ella mai havia estat inclosa en el grup durant aquells anys i per norma general tots els seus intents per integrar-se se li havien tornar en contra, però l'Aelita i la Yumi la varen fer participar a la seva conversa aconseguint que es relaxés per fi.
Una estona desprès al jardí de L'Hermitage les noies feien plans per al dia següent, ja que estaven de vacances aprofitarien per dedicar-li temps a activitats amenes. La Yumi va entrar a la casa per buscar uns refrescs amb els que amanir la xerrada.
En entrar a la cuina es va trobar amb el jove castany que s'estava servint una mica de cafè.
—Cafè? —Va oferir-li amb un somriure al llavis.
—No, gracies, tant sols he vingut a buscar uns refrescs —va dir obrint la nevera i traient varies llaunes—-, mantenim una apassionant xerrada sobre que podem fer per aquí demà.
—Sortida de noies, eh?
—Mmm… una cosa així. —Somrigué.
Va mirar-la intensament, els seus moviments suau i fluïts acomodant les llaunes, gots i alguns dolços en una safata. Havia coses que no havien canviat.
—Ah... Yumi, aquesta nit fan un concert al centre i... —Va dubtar uns segons abans de continuar—. Et ve de gust venir? No els conec però m'han dit que són bons...
—I tant, seria genial. —Va mostrar-se entusiasmada amb l'idea.
—Podem...
El to de trucada del mòbil de la Yumi va interrompre al noi, ella va sospirar i respondre. A l'altre banda de la línia li parlaven en japonès, ho va saber per les seves respostes. Va remoure impacient el cafè fumejant i donà uns quants glops fins que ella va penjar.
—Kuso… —"merda" va murmurar.
—Què?
—Em sap greu, haurem de deixar-ho per un altre dia —s'excusà guardant el mòbil—. He d'anar a veure al meu germà.
Va agafar la safata per tornar a fora però ell va posar les mans sobre les seves i amb cura va prendre-li.
—Jo la hi portaré i els diré que has hagut de marxar.
—Gràcies, Ulrich. —Ve fer-li un petó a la galta—. Ets un sòl.
Van passar les hores, finalment l'urgentíssima trucada del seu germà Hiroki resultà no ser tant important. S'havia discutit amb la Milly per on passarien les vacances i la seva urgència consistia en endrapar dorayakis com un posés. Després d'una xerrada de germana gran i d'assegurar-se de que trucava a la seva novia per aclarir les coses, va decidir tornar a L'Hermitage, potser encara seria a temps d'anar a aquell concert.
Va entrar a la casa i després de treures la jaqueta va acomodar-se el suèter blau marí, va fer una ullada a la casa buscant al seu amic, però no havia rastre d'ell. L'Odd, que estava assegut a una de les cadires del menjador fullejant una revista, seguia tots els seus moviments amb la mirada, quan començava a creure que la seva amiga havia perdut la raó aquesta va apropar-se-li i li va parlar.
—On és l'Ulrich?
—Ell no té vacances —va dir amb to de burla.
—El dojo?
L'Odd va mirar-la sorprès per la pregunta i va assentir.
—Pots donar-me l'adreça? —Els seus ulls varen brillar de l'emoció.
—És... és clar.
Va caminar fins la tauleta on era el telèfon i va agafar el petit bloc de notes i un bolígraf. Va anotar l'adreça a poc a poc pensant detingudament en el motiu de la seva petició, si volia parlar amb ell tan sols havia d'esperar dues hores, fins i tot podria trucar-li al mòbil. Va enarcar les celles i va girar-se somrient donant-li el paper mig arrugat.
—Què t'ho passis bé.
—Gràcies, et dec una.
La Yumi va agafar novament la seva jaqueta texana, i un joc de claus, amb un clauer del que penjava un ninot porpra, que li havia donat l'Aelita i la seva bossa abans de sortir al carrer.
L'Odd va riure amb la conclusió a la que havia arribat i va sentir unes ganes boixes de explicar-los-hi a en Jérémie i a la Aelita. Va pujar a tota presa les escales i va trucar a la porta del despatx fins que li varen haver obert. En Jérémie el va mirar des del llindar amb cara molesta i ella va treure el cap per sobre de la seva espatlla plena de curiositat.
—Noticia bomba! —va exclamar fent a un costat al seu amic i entrar—. No sabeu què acaba de passar!
—Què? —preguntà ella impacient.
—Diria que els nostres colomets preferits continuen estant enamorats. La Yumi acaba de demanar-me l'adreça del treball de l'Ulrich!
—Això és una bestiesa, Odd. —En Jérémie va negar amb el cap a les paraules del seu amic—. No prova res.
—Té el seu número i ell tornarà aviat. —Va somriure a l'Odd, ella havia arribat a la mateixa conclusió—. Pensa-ho Jérémie...
—Tu també, Aelita…
—Au va Einstein. Tot encaixa!
—No, no encaixa. —Va sospirar, volia creure en la seva teoria però no podia—. Oblideu que la Yumi i en William estan junts.
L'Odd va quedar pensatiu, no havia caigut en allò, la seva amiga sempre havia declarat que el morè i ella no eren més que amics, però amb el temps allò semblava haver canviat. Tot i així estava prou segur de que la Yumi encara estava enamorada de l'Ulrich, a més sabia, més enllà de qualsevol dubte, que el seu bon amic no l'havia oblidada.
L'Aelita va mirar significativament al seu marit.
—Sé un secret —declarà.
—Quin? —van preguntar a la vegada tots dos nois.
—Sobre la Yumi i en William…
Una jove japonesa caminava somrient pels carrers del centre de la vila, procurava mantenir la calma però amb cada pas que donava tenia més ganes d'arrencar a córrer, estava realment impacient. Va tombar a la dreta per entrar a un petit carreró empedrat.
"Dojo d'arts marcials Tsuiai"
Va comprovar l'adreça al paper arrugat que li havia donat l'Odd i va somriure, era al lloc correcte. Des que l'Aelita li va explicar en aquella carta que l'Ulrich era sensei d'un dojo d'arts marcials que se'n moria de ganes de veure aquell lloc i a la gent que hi treballava.
En un acte reflex va passar-se els dits pels cabells arreglant el seu aspecte, desprès va fer el mateix amb la seva roba i finalment va entrar.
A l'interior del recinte un grup de noies adolescents i alguna dona de mitjana edat repetien amb major o menor destresa els moviments marcats pel jove de cabells castanys. La Yumi va moure's amb cura pet l'espai lliure de tatamis fins a situar-se al costat d'un home japonès que, sense dubtes, era el propietari del local, aquest la va mirar.
—Parla japonès? —va preguntar-li l'home al que ella va assentir—. Sóc l'Itakura Kento, l'amo del dojo.
—Ishiyama Yumi
—L'amiga d'en Stern —va pronunciar en un to carregat de sorpresa—, m'han parlat molt bé de vostè, Ishiyama-san
—Només Yumi, si us plau, Itakura-san
—Tant sols si vostè m'anomena Kento. —La noia va assentir i va clavar la seva mirada en el seu amic—. Des de que en Stern treballa aquí que tenim més alumnes que mai.
La Yumi va somriure. No podia pas culpar-les, se'l veia realment atractiu amb aquella expressió de concentració, l'uniforme del dojo i aquell aura de líder, veient-lo així fins i tot ella s'apuntaria a les seves classes.
—Li ve de gust un combat amistós? —Recordava les pràctiques que li havia descrit el seu empleat—. Tinc grans referències sobre la seva tècnica de lluita.
—Per què no? —va concedir la noia.
—Per aquí.
Va indicar-li la zona de tatamis a la seva dreta, ella va descalçar-se quedant-se amb uns mitjons amb ratlletes de colors. Van posar-se l'un davant l'altre i van saludar-se.
En Kento va llençar el primer atac, una puntada de peu alta dirigida a la seva espatlla que ella va esquivar molt hàbilment arquejant el seu cos cap enrere fins a recolzar les mans a terra, aprofitant l'impuls del seu moviment colpejant el pit del seu contrincant que va veure's forçat a retrocedir. Va esbossar un somriure de satisfacció.
—Kenpo —va dir complagut.
—El meu avi em va ensenyar.
El combat va continuar donant per finalitzada la conversa.
Havien passat a ser el centre d'atenció de les alumnes i del propi Ulrich que estaven fascinats per la velocitat d'ell i la flexibilitat d'ella, mai abans havien vist lluitar a l'amo i la japonesa era tot un misteri per a elles.
D'un ràpid moviment la va obligar a retrocedir fins quasi tocar la paret amb l'esquena, estava acorralada.
—No serà tant fàcil —va murmurar l'Ulrich en veure el somrís victoriós del seu cap.
I ell tenia raó, quan l'home va moure's per donar el combat per finalitzat ella va ajupir-se i va esmunyir-se hàbilment entre les seves cames quedant a la seva esquena. Va recolzar el seu peu dret al ronyons d'ell subjectant-lo contra la paret que l'havia acorralat segons abans.
—Això a estat… —va xiuxiuejar— Increïble!
Una noia pèl-roja va aplaudir tímidament i va enrojolar-se en veure que ningú més ho feia.
—Això és tot per avui —va intervenir l'Ulrich—. Fins divendres, noies.
Les alumnes varen dispersar-se no abans de llençar mirades, algunes encuriosides i d'altres hostils, enfront la japonesa. Quan varen haver entrar als vestidors, en Kento i la Yumi s'aproparen fins on estava l'Ulrich. El mestre japonès va llençar-li una tovallola blanca amb el nom del dojo brodat amb fil negre.
—Bona feina —va cantussejar somrient.
—Gràcies. Estic sorprès —va declarar eixugant-se la suor del coll amb la tovallola—, fa dos anys que treballo aquí i aquest a estat el primer cop que et veig lluitar, Ken.
—Ja saps... —Va moure les mans teatralment—. Hi ha poc bons lluitadors que practiquin les arts marcials japoneses.
—És curiós —va intervenir ella—, el kenpo no és més que una copia del kung fu, així que... en realitat...
—Sí, sí! Mireu l'hora què és! Es tardíssim!
L'Ulrich rigué dissimuladament, sempre que fotia la pota, sortia per la tangent amb qualsevol bestiesa, i aquest cop, era amb l'hora.
—Os deixo a soles, nois —va dir l'Itakura abans de desaparèixer per la porta de la que penjava el cartell de "prohibit el pas".
—Cóm sabies que treballo aquí?
—Tinc els meus recursos —va dir amb suficiència, ell enarcà una cella robant-li un somriure—. L'Odd m'ha donat l'adreça.
—L'Odd… és clar.
Va passar un ble de cabell rebel rere l'orella i va deixar escapar un sospir del seus llavis.
—Yumi…
Somrigué. Va alçar el seu braç llençant un cop dirigit al seu coll aturant-se a mil·límetres de colpejar-lo.
—Has abaixat la guàrdia.
L'Ulrich va somriure amb suficiència, apartant la mà d'ella. Va llençar lluny la tovallola que duia sobre les espatlles, i adoptà una posició defensiva. Ella va fer el mateix ràpidament.
Van transcórrer alguns minuts en els que cap dels dos no es va moure, finalment ella inicià el primer atac. Va tractar de fer-lo caure escombrant el seu punt d'equilibri, el peu esquerre, va aconseguir evitar-ho aixecant la cama a l'últim segon. Va buscar la manera de colpejar-la a l'espatlla tornant-hi en contra el seu atac, però l'únic que va aconseguir va ser colpejar el tatami.
Els atacs es succeïen com passos d'una hipnòtica dansa. Moviments dominats per la passió, àgils i precisos.
Ell va trobar un espai per fer-la caure, havia descuidat la defensa baixa, les seves cames estaven exposades, així que sense dubtar-ho la va atacar. Va rebre un contracop que el va tombar. Ho havia oblidat, el punt fort de la Yumi eren els contraatacs. L'havia deixat estès amb un simple cop de peu a les costelles, ni tant sols havia fet força per fer-ho.
—Encara puc vèncer-te —declarà seient a sobre del seu pit—, continuo sent millor que tu.
Va alçar el seu braç dret portant-lo rere el seu clatell i amb lleuger moviment de maluc va capgirar la situació deixant-la a ella sota el pes del seu cos. En aquella situació seria tan senzill eliminar aquella distancia d'a penes dos centímetres, però no podia fer-ho, seria trair la seva confiança. La Yumi estava amb en William, no podia deixar de repetir-s'ho.
—No peses prou per immobilitzar-me.
—Qui ha dit que volgués immobilitzar-te? —Va esbossar un somrís murri.
—Quin era el pla?
Va riure mentre ell s'incorporava i l'ajudava.
—Encara hi som a temps d'anar a aquest concert?
—Em dutxo i ens n'anem.
Negres núvols de tempesta se sedassaven sobre la vila. No trigarien gaire en descarregar la seva fúria sobre el lloc.

Continuarà

Aclariments:
Dorayaki: és un dolç japonès, consisteix en dos cercles de pa de pessic farcit de pasta de mongetes vermelles dolces, és el que menja en Doraemon.
Tsuiai: equilibri.
El sensei és la manera de referir-se a un mestre.
Al japó el cognom va sempre abans que el nom, i per norma general s'anomenen entre ells pel cognom, a excepció dels familiars o persones a les que els tinguin una gran confiança.
La terminació "-san" é un grau de formalitat, "-san" seria l'equivalent de "senyor/a", de menor a major formalitat "-chan", "-kun", "-san", "-dono" y "-sama" (actualment en desuso).

[Retalls] Colors

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Història relacionada: No.

Colors

—Blau —va determinar amb la seva veu masculina.
Al seu costat una rialleta femenina va omplir-li les oïdes.
—Per què blau? —va preguntar-li ella amb l'esguard fix al sostre blanc.
—És el color de la inspiració —va declarar amb serietat—. El color del cel. El color de la mar en calma. El color del meu cobrellit...
—Pallasso —va ventar-li ella tot rient.
Tirats tots dos de panxa enlaire al terra de la sala d'estar del pis que compartien des de feia dos anys. Amb els caps un al costat de l'altre i els peus apuntant a punts contraris i un bol ple de crispetes i dues llaunes de cola entre ells.
Compartir les tardes parlant de fotesses, sense fer res d'especial, s'havia convertit en el refugi per tots dos. El refugi d'en William per a no pensar en el X.A.N.A. i en tot el que havia perdut a causa d'ell. El refugi de la Yumi per a no sentir-se sola ara que l'Ulrich jugava a la lliga professional alemanya.
—Ara seriosament, per què blau?
—M'agrada el blau.
—Aquesta resposta és estúpida —va dir llençant-li una crispeta a la cara.
—Ei! Això és agressió, si ho tornes a fer t'hauré de denunciar.
—Ui sí, quina por.
—I tu? Quin escolliries? —va tornar-li la pregunta enfonsant la mà a les crispetes.
La Yumi va inspirar fondo i va fer aquell sorollet que feia quan pensava seriosament en alguna cosa.
—Potser marró —va contestar tot estirant-se com un gat.
—Què!? Marró? No li escau gens!
Ella va riure i va regirar-li els cabells tot girant-se per quedar estirada amb la panxa a terra.
—Feia broma tros de burro. El blau és el que més t'escau a tu, així que serà perfecte per a la teva moto nova.
En William va somriure satisfet mentre ella taral·lejava No sense of crime d'Iggy Pop & The Stooges.

RETALLS

Gènere: diversos
Advertències: No
Classificació: Hetero
Categoria: Fanfic
Sèrie: Code: Lyoko
Parella:diverses
Any: 2011-20??
Estat: En procés
Capítols: ???

Recopilació de trossos d'històries que van quedar fora dels seus fics o oneshots o simplement idees que no van arribar enlloc.

N/A: Code: Lyoko és propietat de MoonScoop i France 3

Versió en català // Versión en castellano

Llistat de capítols:

01.- Colors / / Colores William Dunbar, Yumi Ishiyama
—Per què blau? —va preguntar-li ella amb l'esguard fix al sostre blanc. Amistat / +13
02.-
03.-
04.-
05.-
06.-
07.-
08.-
09.-
10.-

Reclusió

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Reclusió

Va obrir els ulls, adolorida i masegada, les mateixes quatre parets, les mateixes goteres incessants, la mateixa porta blindada, la mateixa bombeta groguenca que feia pampallugues. Tot igual que ahir, tot igual que el primer dia. Pels cops que li havien donat menjar suposava que portava un mes allà però n'estava segura, creia que l'alimentaven dues vegades al dia. Potser era suposar massa.
El grinyol de la vella porta blindada, aquí venia un altre cop. La mateixa dona repentinada i vestida de blanc que venia dia rere dia. Aquella dona tant familiar. Deixaria la safata damunt la taula, preguntaria com se sentia, es posaria els guants de làtex, li revisaria les seves ferides, l'injectaria calmants i marxaria.
Sempre igual.
—Com et trobes? —va preguntar mentre es posava els guants de làtex.
Ella no va contestar, per a què fer-ho. Era evident com estava. Si necessitava una resposta és que era estúpida.
La dona de blanc la va moure per a tenir accés a la ferida del seu costat. Jaient de costat va veure els seus cabells vermells estesos pel terra, eren d'aquell color o era el vermell de la sang? Ja no ho recordava com tampoc recordava la seva pròpia cara.
El dolor de la ferida va pujar per les seves costelles amb una fiblada que va tallar-li la respiració, però no va queixar-se ni plorar, en aquell suposat mes s'havia fet immune a moltes coses. Ja no tenia més llàgrimes, ni forces, ni ànims per a queixar-se. Ni ganes de viure.
La dona de blanc no va pronunciar cap més paraula, els tres primers dies hauria volgut que li parlés més, que li digués coses, que l'hagués tranquil·litzat, ara en canvi tant li feia. Les paraules de consol haurien estat tant falses que li feien venir basques.
La dona de blanc no la enganyava, ni li prometia deixar-la anar a canvi d'informació, no li mentia a la cara mentre la reduïa a un tros de carn. En el fons li agrada la seva companyia. La dona de blanc era el més humà que existia en aquell forat repugnant i opressiu.
Una suau moixaina als cabells era la manera d'acomiadar-se de la dona de blanc, potser també una manera de donar-li ànims, potser no significava res i ella s'entossudia a donar-li sentit.
La grinyolant porta va tancar-se rere aquella dona i la soledat la va tornar a engolir. L'espetec de la bombeta, l'aigua gotejant, sempre al mateix ritme. Com un disc ratllat que reprodueix una vegada i una altra el mateix defecte, un bucle trasbalsador que la feia desitjar perforar-se els timpans per a no haver de seguir sentint-ho.
Les parets de pintura escrostonada, que en temps millor devien ser blanques, eren plenes de regalims d'aigua i fongs; i el terra gris i de ciment, que li gratava la galta i el cos nu, estava ple de mosques, cuques i altres bestioles mortes, les envejava, elles ja no havien de patir més.
La porta una altra vegada amb els seu grinyol amenaçant donant entrada a aquell home cruel i sense escrúpols amb els seu somrís retorçat i el seu caminar altiu.
Com sempre feia va arrossegar la cadira fins al lloc on ella romania estirada, va seure i encendre una cigarreta. Ara vindrien les preguntes, aquelles a les que no podia respondre perquè no coneixia les respostes. Aquell home que s'enfurismava en no aconseguir arrencar-li un gemec, un lament o una súplica. De vegades es preguntava si realment volia respostes o tant sols era una excusa per a colpejar-la i forçar-la.
—Bé Anthea, t'ho tornaré a preguntar. On és el teu marit? —Va aspirar el fum de la cigarreta i va esperar, però com sempre l'Anthea no va contestar.
Va mirar-lo als ulls esperant el cop que sabia que arribaria. El fum sortint dels pulmons d'ell i una puntada a l'espatlla amb aquelles botes de puntera reforçada amb acer. Una nova pregunta seguida de silenci i un altre cop més.
Pregunta, silenci, cop. Pregunta, silenci, cop. Bleixos masculins, gotera, gotera, gotera, gotera. Més cops. Gruny, ràbia continguda.
Sempre igual, sempre el mateix, sempre en el mateix ordre.
Pausa. Passes enfurismades. Gir brusc.
Sabia el que venia a continuació. Es trauria els pantalons i la resta ja ho coneixia massa bé. Havia aprés a quedar-se quieta i a no forcejar. Quan forcejava era pitjor, perquè no només la humiliava sinó que a més li feia més mal. Per a què forcejar si era inútil. Forcejar només feia que ell es divertís més, que fos més cruel i que allargués aquella tortura durant hores.
Les mans d'ell sobre la seva gola exercint la pressió justa per a que boqueges matusserament en busca d'aire però sense asfixiar-la, allò li ennuvolava la ment i endormiscava el dolor. Va sentir la queixalada perforant-li la carn del pit i la sang relliscant per la seva pell bruta.
L'Anthea no va queixar-se i ell la va mossegar amb més força sense aconseguir traure-li una llàgrima. L'home va rebufar i la va deixar anar. Ja havia acabat. Ja no tornaria fins al dia següent en que tot tornaria a repetir-se un altre cop.
Va pujar-se els pantalons maleint-la i va clavar-li una puntada a les costelles fent-la rodolar pel terra com si d'una andròmina inútil és tractés.
La porta obrint-se les passes tornant cap a ella, una galleda d'aigua gelada per sobre. Cop de porta. Ell allunyant-se.
Goteres.
L'Anthea va dur-se una mà mutilada al pit mossegat mirant de silenciar el dolor. Quant quedava d'ella? Quant quedava de l'Anthea Hopper? No ho sabia. Potser ja no existia.

Fi

Idiota!

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges son propietat de MoonScoop i France3.

Idiota!

La meva vida mai ha estat perfecta. Ni de lluny. Per això hi ha coses que enterro al lloc més profund del meu cervell. Perquè les odio i no vull pensar en elles. Però sempre hi ha algú que s'entossudeix en tocar-te els nassos i, desenterrar la porqueria.
Ella em va trucar. Amb la seva veu desconeguda plena de floritures. Si s'esperava que plorés d'alegria, estava ben equivocada.
"La meva estimada Elisabeth. Sóc la mama" m'havia repetit com unes sis vegades. Estimada?, Elisabeth?, mama? I una merda!
Encara ho recordo. Tenia cinc anys. Era el meu aniversari, diluviava i portava alguns dies amb mal de gola. El meu pare havia inflat un centenar de globus de colors, comprat serpentines i confetti, i preparat un deliciós pastís de nata i trufa. El meu favorit.
La meva mare no va aparèixer per allà. Un aniversari més, sols el pare i jo.
Va arribar de matinada amb un vestit verd ampolla, va pujar al pis de dalt sense dignar-se a mirar-nos i poc després va baixar amb tres maletes. Se'n anava. Ens abandonava. Tampoc va ser quelcom sorprenent. Gairebé mai hi era i quan si que hi era feia com si no existíssim ni el pare ni jo.
No vaig tornar a saber res d'ella, tampoc m'importava. Fins que em va trucar. Volia que me'n anés a viure amb ella. Les seves paraules van ser "vine a viure amb mi, Elisabeth. Deixa al fracassat del teu pare."
Vaig recordar perquè odiava el meu nom. Les dues ens dèiem igual. Era un record tant llunyà que havia començat a esborrar-ho del meu cap.
Em vaig jurar a mi mateixa que mai vessaria una llàgrima per ella, però vaig plorar. Vaig plorar nit i dia.
El meu aspecte era horrorós i esperava que l'idiota de l'Odd Della Robbia es dediqués a emprenyar-me, no obstant no ho va fer. Vaig agrair-li silenciosament. Però el vaig odiar quan va fer que l'Ulrich i la bruixa escanyolida s'abracessin. Se'm va fer un nus a la gola i abans d'adonar-me del que feia ja corria pel bosc. Les llàgrimes rodolaven per les meves galtes un altre cop, em feien mal i em coïen els ulls, i la forta pressió al meu pit era cada cop major.
Poca gent s'endinsava al bosc i jo em vaig sentir estalvia de mirades indiscretes. Em vaig deixar caure al peu del primer arbre que vaig veure, vaig enfonsar la cara entre els genolls i vaig plorar i vaig cridar fins que em va fer mal la gola.
Vaig oblidar-me de l'Ulrich. Vaig oblidar-me de la meva "mare". Vaig oblidar-me del món. Vaig oblidar-me de tot fins que vaig escoltar unes passes, i vaig creure que si no em movia potser no em pararia atenció.
Vaig odiar-lo per haver-me vist.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Amb allò hauria d'haver hagut prou per a que marxés, però va seure al meu costat i jo el vaig maleir. Vaig voler pegar-li i cridar-li que se'n anés, que es perdés a sota de qualsevol pedra. Però la calidesa que provenia del seu cos va fer-me fer figa. Per que tenia por. Allò feia mal. No era capaç d'assimilar els meus sentiments per la meva mare, com era d'horrorós el que m'havia demanat.
Llavors vaig ensorrar-me del tot, em vaig refugiar entre els seus braços i vaig plorar. Ell em va abraçar amb fermesa. La veu de l'Odd xiuxiuejant-me que tot aniria bé, que tindria cura de mi, va calmar-me els nervis. I poc a poc vaig començar a sentir que tot allò no havia estat res més que un malson.
Tot i així no podia refiar-me de l'Odd, podria emprar allò contra mi. Fer rifa de mi amb els seus amics.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —va contestar amb el seu to cantaire.
—Creu-me, et convé —vaig grunyir.
Un aspecte horrible. Estava convençuda de que semblava un zombie. Hagués donat el que fos per un mirall i el meu maquillatge.
—Per què estàs tan trista?
—No n'has de fer res.
—Mal d'amors?
—No n'has de fer res —vaig repetir amenaçant.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —va preguntar fent broma.
Vaig pensar que tant debò que ho hagués fet. Vaig arquejar una cella entretancant els ulls.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
No em vaig moure, l'escalfor del cos de l'Odd era reconfortant. Notava el seu cor bategant amb força a sota de la meva mà, allò va fer que el meu també accelerés. I llavors em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó i vaig sentir una barreja de sorpresa, ira, desconcert i ànsies de tornar a provar.
Vaig fer l'únic del que vaig ser capaç en aquell moment. Vaig fotre-li una galtada, em vaig posar dempeus, vaig apartar-me els cabells i em vaig espolsar la pols del cul.
—Pervertit —vaig mormolar sense atrevir-me a mirar-lo.
I em vaig anar a cuita corrents.
Vaig esforçar-me de valent per no tornar a pensar en l'Odd, per desgràcia meva, havia de veure'l cada dia. A classe. Al menjador. A la sala d'esbarjo. Al gimnàs. Tant sols em quedava trobar-me'l al bany.
Reconec que vaig utilitzar l'Hervé i a en Nicolas. Els vaig fer blocar tots els intents de l'Odd per acostar-se'm.
El comentaris mordaços van desaparèixer, i mai vaig creure possible que passes, però els trobava a faltar. En certa manera em feia sentir estimada. Ridícul, ho sé.
La meva sort va acabar-se. Ella va tornar a trucar-me i jo vaig sentir que em coïen els ulls, amb la vista ennuvolada em va costar reconèixer-lo quan se'm va acostar. Vaig ofegar un gemec a la gola. No tenia intenció de tornar a plorar.
L'Odd em va prendre el mòbil i va discutir amb ma mare, tot i que ell no sabia qui era. Em va defensar dient-li que em deixés tranquil·la, que no mereixia les meves llàgrimes. I va pitjar la tecla per tallar la trucada amb força.
—Els de telemàrqueting no saben acceptar un "no" com a resposta, oi? —va bromejar, donant-me un copet amb el colze.
Vaig voler donar-li una resposta a l'alçada però tant sols em va sortir un sorollet gutural. Tenia un nus a la gola. Vaig seure a terra, amb l'esquena recolzada contra l'edifici dels dormitoris, i l'Odd va agenollar-se davant meu, va inclinar-se i va tornar a fer-me un petó, amb la seva mà a la meva galta. Vaig enfonsar els meus dits entre els flocs dels seus cabells i vaig despentinar-lo.
Va separar-se de mi i vaig ofegar una queixa quan ho va fer.
—No ha estat pas malament, eh?
—Idiota! —vaig cridar-li amb totes les meves forces.
Els llavis de l'Odd van corbar-se en un somrís i jo vaig desitjar que tornés a besar-me. Estava sorpresa i empipada.
Sorpresa perquè m'hagués agradat i per no haver pensat en l'Ulrich, i empipada perquè per a l'Odd les noies no érem res més que un passatemps.
Podia acostumar-me a allò…
Estaria bé, suposo.

Fi

Llàgrimes

 

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France3.

Llàgrimes

En X.A.N.A. ja no hi era i jo m'avorria. La vida d'estudiant era un rotllo desprès d'haver estat un heroi. Veure a l'Ulrich i la Yumi fent esforços sobrehumans per fingir ser només amics ja no m'entretenia. I l'extrema timidesa d'en Jérémie i l'Aelita m'exasperava.
Les noies sempre em servien de distracció, encara que soni fatal dir-ho així. Mai havia tingut problemes per trencar cors. Per això cada setmana tenia una novia diferent.
Vaig deixar escapar un sospir, perquè allò ja no m'omplia. Les noies començaven a tornar-se una rutina.
Érem al menjador, esmorzant. La xocolata era deliciosa com sempre i els croissants cruixents i calents. El sol brillava amb intensitat, les vacances s'aproximaven i la Heïdi Klinger em somreia des de la taula davant la nostra. Hauria d'estar exultant d'alegria, però no ho estava. Tampoc em va animar que la Yumi i l'Aelita em donessin els seus croissants.
Les classes van ser com sempre. La senyora Hertz em va renyar per no estar atent. El senyor Fumet s'havia passat tota l'hora parlant. En Jim ens havia fet córrer fins a gairebé caure morts a la pista...
Va haver una cosa que em va tenir dispers tot el dia. La Sissi.
No es que acostumés a parar-li més atenció de la deguda. Però estava estranya. Tenia els ulls inflats i vermellosos, com si hagués estat la nit sencera plorant. Normalment li hauria llençat un comentari mordaç, alguna cosa per fer-la empipar. M'encantava fer-la empipar. Però no vaig gosar a fer-ho.
Vaig sentir una forta fiblada al pit en veure-la així.
Vaig procurar no pensar més en ella i en els seus ulls tristos, així que em vaig centrar en burxar a en Ulrich i a la Yumi, el meu segon passatemps predilecte. Va ser immensament divertit, especialment el moment en que vaig aconseguir que s'abracessin i van acabar tan vermells com una boca d'incendis.
Sí, senyor. Va ser genial.
L'Odd el magnífic guanyava un altre vegada! Llàstima que ni tant sols allò em fes content, què dimonis m'estava passant? Hauria d'estar celebrant la victòria amb un enorme gelat de xocolata.
No em venia de gust el gelat, però fer un tomb no estaria pas malament. Durant el últims mesos havia descobert un clar al bocs, a mig camí entre L'Hermitage i el Kadic, a prop del barranc. Mai no vaig veure-hi a ningú allà, per això vaig memoritzar com arribar-hi.
Vaig dirigir-me cap allà xiulant la tornada de la cançó de moda, amb les mans a les butxaques i sense parar atenció al que m'envoltava.
Vaig aturar-me en sec en escoltar uns sanglots una mica més endavant. Vaig aturar-me a pensar en qui podria ser, la meva ment no va trobar resposta. Vaig avançar amb cautela fins a arribar a l'arbre del que provenien els plors. Va ser tot un shock.
La Sissi, amb la cara enterrada entre els genolls, plorava. Vaig tenir una sensació estranya, una mena d'opressió a la boca de l'estómac, seguida d'un lleu formigueig.
Vaig rodejar l'arbre fins a quedar davant d'ella, que no va moure's ni un mil·límetre. Les paraules van escapar dels meus llavis.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Potser la Sissi Delmas no hagués fet mèrits per que em commoguessin les seves llàgrimes, però havia d'admetre que quan la vaig veure per primer cop m'havia sentit atret per ella. Una atracció que no havia desaparegut del tot. Era capritxosa, envanida, i estava boja per l'Ulrich. Mal assumpte.
Vaig seure al seu costat esperant que em colpegés i em fes fora, no obstant, la Sissi va llançar-se al meus braços i va plorar amargament durant hores.
Què podria haver minat la seva confiança d'aquella manera? Mai l'havia vist fràgil. De fet sempre havia pensat que la seva moral estava feta a proba de bombes. Estava equivocat, no hi havia cap dubte.
Envejava als meus amics, tots tenien a algú a qui estimar. En Jérémie tenia a l'Aelita. L'Ulrich tenia a la Yumi. I jo un dia estava amb la Magali, un altre amb la Jeanne, i un altre... amb qui fos. No era que no m'agradés ser el casanova del Kadic, però jo també volia una noia a qui estimar d'aquella manera.
Tractar de que la Sissi es fixés en mi seria una tasca tan estúpida i inútil, que em cansava tan sols de pensar-hi.
La vaig envoltar amb els meus braços, per que... bé per que soc humà, maleït sigui! No puc veure a una noia plorar. Sé que vaig murmurar coses amb l'intenció de calmar-la, però si em preguntessin que li vaig dir no podria contestar. No tinc ni idea de que vaig dir-li. Tant sols volia animar-la, que deixés de plorar com si no hi hagués un demà.
Encara que em va costar una barbaritat, vaig aconseguir el meu objectiu. Poc a poc la seva tristesa va minvar, els seus músculs van anar relaxant-se i la seva respiració es va tornar regular.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —vaig assegurar-li.
—Creu-me, això espero pel teu bé —va grunyir.
Tenia els ulls inflats i envermellits, les galtes ruboritzades, el nas i els llavis vermells. Se li havia corregut el rímel. Em va semblar que estava molt maca, més que quan s'empolainava per agradar-li a en Ulrich.
Durant uns segons vaig sentir ganes de donar-li un cop de puny a l'Ulrich.
—Per què estàs tan trista?
—No es assumpte teu.
—Problemes amorosos?
—No es assumpte teu —va repetir en to agressiu.
Sabia que era més que probable que els culpables fossin la Yumi i l'Ulrich, no obstant no em va semblar tan factible. Principalment per que les mostres d'afecte dels meus amics sempre la feien empipar. S'empipava i esbufegava.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —vaig preguntar amb humor.
Em va mirar alçant una cella amb els ulls entornats.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
Em vaig adonar de que encara l'estrenyia entre els meus braços, la seva mà dreta sobre el meu pit, i el seu cos descansant recolzat en el meu. En una proximitat estranya. No era la primera noia amb la que em trobava en una situació similar, no obstant, el fet de que fos la Sissi va fer que el meu cor es disparés. Ella semblava estar tan o més còmoda que jo amb aquella proximitat.
No sé per què vaig fer el que vaig fer. Però vaig besar els seus llavis. Quan vaig obrir els ulls, la Sissi, estava ruboritzada amb una expressió de sorpresa total. Durant un moment vaig pensar que potser podria enamorar-la, que potser li hauria agradat que la besés. Vaja si ho vaig pensar!
La sonora bufetada que em va donar em va despertar de cop. Quin geni!
Es va aixecar bruscament, es va apartar els cabells amb un posat i va espolsar-se els pantalons pirata amb gracia.
—Pervertit —va murmurar sense girar a mirar-me.
Va ser llavors quan ho vaig decidir.
Conqueriria a la Sissi encara que fos l'últim que fes a la vida.

Fi

Em sap greu

 
Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Em sap greu

Què era el pitjor que podia passar? Que l'Ulrich s'empipés i no tornés a parlar-li mai més a la vida o que decidís assassinar-lo. Valia la pena córrer el risc? No n'estava segur. Segurament no pagava la pena. Però tot i així ho va fer.
Va ésser un rampell egoista o quelcom que, simplement, portava massa temps desitjant fer. Potser una mica de les dues coses.
Ell s'estimava al seu amic tot i ser un idiota total de vegades, hi havia un fotimer de noies fantàstiques boges per ell, però l'Ulrich, simplement, feia com qui no s'adona i, la que realment l'interessava no tenia més sort. La Yumi Ishiyama estava absolutament penjada de l'Ulrich Stern i l'Ulrich Stern ho estava per ella, fins a nivells de ciència-ficció. Tots dos ho sabien i ell s'encarregava de recordar-los-hi dia rere dia amb l'esperança de aconseguir que avancessin.
Però estava cansat.
N'estava fart.
N'estava fins els nassos.
A les nits l'Ulrich sempre somiquejava per que, suposadament, la Yumi no li feia cas i, ell, no tenia més remei que escoltar-lo i recolzar-lo. La Yumi, en canvi, no deia res, però l'empipava igual.
Feia una setmana que l'Ulrich havia marxat urgentment a Alemanya perquè la seva tieta havia tingut un accident, fins allà tot bé, bé, bé dins dels límits del seny, no era que s'alegrés de que la tieta de l'Ulrich estigués a l'hospital... Tots els trobaven a faltar, era el seu amic, així que allò era inevitable.
En un primer moment el fet de que la Yumi anés a la seva habitació amb excuses mil no li va semblar important, però ara ja començava a pujar-li la mosca al nas.
L'Odd sabia que, estar separats, per als seus amics era com una tortura, segur que preferien que els clavessin agulles a sota les ungles. Estava convençut de que eren com dos ocellets, si un moria l'altre ho faria poc després.
No el molestava la companyia de la seva amiga, una noia maca mai lo sobraria, però no suportava veure-la allà asseguda, dia rere dia, damunt el cobrellit blau descolorit de l'Ulrich amb aquella carona de animaló desvalgut.
Quan va tornar de la dutxa la va trobar allà, asseguda al llit acaronant distreta el cap del Kiwi que s'havia fet un cabdell a la seva falda. Li havia preguntat que què hi feia allà, la Yumi li havia somrigut dèbilment com a resposta. L'Odd es va ajustar més la tovallola nuada a la seva cintura amb una ràbia irracional rossegant-lo per dins. Què passava amb l'Ulrich? Que no funcionaven els telèfons a Alemanya? Cóm era capaç de tenir-la en aquell malviure? A ell se li encongia el cor tant sols mirant-la.
Sabia que el més prudent hagués estat demanar-li que marxés, tenia l'excusa d'acabar de sortir d la dutxa, nu sota la tovallola blanca, en canvi va seure al seu costat amb els cabells gotejant-li per l'esquena xopant el cobrellit blau del seu amic i va acaronar-li el braç suaument. Els ulls de la Yumi es van ennuvolar per culpa de les llàgrimes, el negre brillant dels seus iris semblava fondre's i ell no era de pedra.
I llavors ho va fer. La va subjectar per la màniga i la va besar als llavis, la Yumi el va apartar de mecànicament amb una empenta poc convincent, la seva mirada acusadora va esvair-se amb la caiguda de les primeres llàgrimes cristal·lines.
Pagava la pena temptar la seva sort? Va determinar que sí, que pagava la pena. L'Ulrich tenia la fama però la mala llet la tenia ella, l'Ulrich era un rondinaire però la Yumi no dubtava en fotre't un cop si li tocaves prou els nassos. Era capaç de trencar-li el nas i fer-li una reconstrucció facial sense anestesia i sense trepitjar un quiròfan. La clínica d'estètica a cops de la Yumi Ishiyama.
L'Odd va estirar-se com un gat minvant la distància entre les seves cares, no va esperar per veure la reacció d'ella. Va tancar els ulls i va tornar a fer-li un petó. L'empenta no es va produir aquest cop.
La mà càlida de la Yumi va recolzar-se a la seva espatlla amb un contacte fràgil. A l'Odd va sacsejar-lo una corrent elèctrica de cap a peus estarrufant-li la pell. Sempre havia pensat que la Yumi era bonica, fins i tot s'havia preguntat que sentiria si besés els seus llavis vermells i carnosos.
Ara podia dir, amb tota seguretat, que ho sabia. Besar a la Yumi produïa electricitat suficient com per a proveir a tota França durant un any.
Les mans de l'Odd van ésser incapaces de romandre quietes i va recórrer cautament la tela del jersey negre de la Yumi, joguinejant amb les costures i les arrugues al seu abast.
Llunyanament va sentir al Kiwi gemegar i protestar al caure de la falda de la Yumi per culpa del brusc moviment que havien fet. De cop i volta a aquella habitació feia una calor de mil dimonis, s'hauria espatllat el termòstat de la caldera? No era normal, encara era hivern. A que es devia? La seva ment va submergir-se en una espiral de coses sense sentit, ja no era capaç de pensar amb claredat, talment que no podia controlar el seu propi cos que actuava per iniciativa pròpia sense informar al seu cervell del que passava, tant sols flaixos d'imatges inconnexes i incoherents.
Les mans de la Yumi van empentar-li pel pit tot apartant-lo, l'Odd la va mirar com si acabés de despertar-se. Els seus dits estaven entortolligats entre els flocs negres dels cabells de la Yumi que, amb les galtes vermelles, panteixava abastint d'oxigen els seus pulmons. Els dits de l'altra mà s'aferraven a la tanca dels sostenidors llestos per descordar-los. Va apartar-se bruscament com si estigués en flames. Va sentir-se tan culpable com si acabés de trencar el gerro favorit de la seva mare a cosa feta. El remordiment el va portar a arreglar, tremolós, el jersey d'ella.
La Yumi va etzibar-li un cop sense força a l'espatlla. No va dir res. Ell va desitjar que digués quelcom, les seves paraules s'havien perdut en algun lloc entre el seu cervell i les seves cordes vocals. Va tenir ganes de riure per la ironia. L'Odd el magnífic, l'Odd el xerraire, mut.
Ella va aixecar-se va anar fins a la porta mentre el cor de l'Odd picava contra les costelles amb violència.
—I ara què?
Al començament l'Odd no va saber qui dels dos havia fet aquella pregunta, quan la Yumi va girar-se amb els ulls oberts de bat a bat va entendre que havia estat ell.
—No ho sé. —Va ser l'eixuta resposta d'ella—. No ho sé...
—No hem de dir-li-ho a l'Ulrich, això no ha estat res, no?
L'Odd va sospirar, pel que semblava estava fent mèrits per pujar posicions al top ten de cretins de Kadic.
—Defineix "res" —va etzibar la Yumi encreuant els braços sobre el pit foradant-lo amb aquells ulls negres vius i brillants—. Perquè a mi no m'ha semblat, el que es diu, "res".
—Tu et senties sola i jo sóc irresistible —va argumentar. Si aconseguia que l'odiés potser no tornaria a acostar-se-li i aquella corrent elèctrica que el sacsejava l'espinada desapareixeria per sempre.
La Yumi va esbufegar i l'Odd va empassar saliva sorollosament, potser ara era quan l'assassinava.
—Hem de dir-li.
Després d'etzibar-li allò la porta va tancar-se amb estrèpit. Ella ja no hi era. La companyia del Kiwi no servia per eliminar aquell buit a les seves entranyes.
Va estar pensant, durant molta estona assegut al llit del seu millor amic vestit amb la tovallola blanca, en el perquè es sentia tant culpable. L'havia besat, sí, però també havia petonejat a l'Aelita un parell de mesos abans. Llavors no va sentir-se tant malament i no era que a en Jérémie l'estimés menys que a l'Ulrich.
Seria per a on havia passat? No perquè fos l'habitació que compartien, sinó perquè hagués estat al llit del seu millor amic. L'Odd va cargolar-se damunt del cobrellit blau.
«Em sap greu, amic, simplement ha passat —va pensar—. Sóc un cabró.»
Què havia de fer? Senzillament l'atreia la seva amiga d'una manera que mai s'hagués imaginat.

Fi

Soledat

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Soledat

Una nit més despertava cridant, coberta de suor fred i una forta opressió al pit.

Aquell somni venia, un cop i un altre. Un somni d'un temps passat, el seu pare i la seva mare rient a L'Hermitage, ella jugant a la neu. Un somni d'una vida feliç, carregada d'innocència i de colors lluents. Potser era justament allò el que li feia tanta por, per que sabia que en despertar estaria sola, a la freda habitació d'un internat, desitjant allò sense poder obtenir-ho.

De vegades desitjava no despertar-se, quedar-se per sempre jugant a la neu, mentre els seus pares prenien xocolata en fumejants tasses. La vaca per a en Waldo, l'ós per a l'Anthea, el conill per a ella.
Xocolata calenta i brioixos casolans. Troncs cremant a la llar de foc, la melodia del piano, la seguretat dels llibres. Fotografies amb cares somrients, records amuntegats, diaris vells amb articles retallats, plantes plenes de flors multicolor. Una llar, la seva llar.

De vegades es sentia molt sola, no tenia un lloc a on tornar, ningú no l'esperava rere l'enreixat de L'Hermitage, ningú no li donaria la benvinguda, ni li faria un dolç petó o una càlida abraçada. No li preguntarien cóm li havia anat el dia o a l'escola, ni li preguntarien per a els seus amics, tampoc l'acompanyarien en una nit de tristor ni la cuidarien quan estigués malalta.

Estava sola al món.

No obstant sabia que tenia a els seus amics, ells sempre la recolzaven. Eren com la seva nova família, una gran, sorollosa, còmplice i afectuosa. Se'ls estimava molt.

L'Odd, el seu còmplice d'entremaliadures, l'incasable aventurer capaç de somriure fins i tot en la pitjor de les situacions. L'Ulrich i la seva fortalesa, amb mal geni però sempre disposat a oferir-li allò que necessités. La Yumi, la seva increïble millor amiga, capaç de carregar-se a les espatlles el que fos sense morir en l'intent, ferm com una roca i forta com l'aigua. I en Jérémie, el jove geni que l'havia tornat a la vida en posar en marxa el superordinador, disposat a passar-se l'eternitat sense dormir per alliberar-la d'en X.A.N.A.

Una família de cinema, amb baralles ximples a les que l'Ulrich i la Yumi semblaven addictes, reptes de l'Odd, classes de repàs d'en Jérémie... Però i ella? Què feia ella per a els seus amics, per a la seva família?

«Donar-los-hi problemes.»

En X.A.N.A.

El virus.

Els malsons.

La Scyphozoa.

Protegir Lyoko.

La Red.

El Kolòs.

«Sóc una carrega.»

Va tancar els ulls, el rostre del seu pare va dibuixar-se rere les seves parpelles. Les ulleres fosques i l'espessa barba, que cobria la meitat de la seva cara, probablement li donaven un aspecte inquietant, però per a ella era la cara més càlida i tranquil·litzadora del món.

Si s'hi concentrava fins i tot podia escoltar la melodia preferida del seu pare i la suau veu de la seva mare posant-li lletra, sempre una diferent, «el món canvia massa ràpid, cada dia és una cançó diferent» va recordar la resposta que sempre rebia en preguntar-li.

—"El món és per als que no tenen por, Aelita" —va dir en un xiuxiueig—. "Escriu la teva cançó i regala-li a qui t'importi, fes del món sencer el teu escenari".

Mai no havia entès aquelles paraules, encara que ara creia intuir el seu significat. Però era tard, ja no podia dir-li.

El seu pare també acostumava a dir-li alguna cosa però no la recordava. Les llàgrimes van rodolar per les seves galtes i es va fer un cabdell a sota els llençols. No tenia forces per moure's d'allà, tampoc no tenia ganes.

—Ho sento mamà, el món no serà el meu escenari —va gemegar.

Es va deixar prendre per la son. Allà la seva mare somreia prenent notes en una llibreta de tapes de cartró vermell, mentre el seu pare desenvolupava algun programa informàtic. La cadena de música reproduïa el vals Sphärenklänge de Joseph Strauss, ella sempre havia preferit Mein Lebenslauf ist Lieb und Lust. I ella dibuixava cares somrients al seu bloc de dibuix, el sol somreia, els núvols somreien fins i tot la casa somreia.

El món dels seus somnis somreia.

En aquell món de somriures voldria viure.

Viure en un somni d'un temps millor.

Fi

ANSMT 01.- El retrobament

 

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France 3.

Notes prèvies: Com no sé si algú aliè a aquesta sèrie llegirà aquesta historia vull deixar clar que la casa de l’Aelita i en Franz Hopper es diu ‘Hermitage’ originalment, per tant he decidit conservar-ho, el nom a la sèrie no té cap connotació religiosa igual que no la té en aquest fic.

ABANS NO SIGUI MASSA TARD

Per Natsumi Niikura

El retrobament

Després de que en X.A.N.A. fos vençut i apaguessin el superordinador la vida pels guerrers de Lyoko es va tornar pacífica. Ja només havien de preocupar-se dels seus estudis al Kadic. I amb el temps els seus camins varen començar a distanciar-se.

La Yumi va tornar al seu Kyoto natal amb l’excusa de completar els seus estudis, encara que en realitat se’n va anar amb l’esperança de poder oblidar a en Ulrich o potser per fer-lo reaccionar. L’Odd va fundar un grup de música i era bastant complicat seguir-li la pista amb tantes gires això sense comptar amb la seva mania de no revisar el seu correu electrònic. L’Aelita i en Jérémie per la seva banda s’havien casat i ara polien el disseny d’un programa informàtic revolucionari basant-se en les dates aconseguides per en Franz Hopper. L’Ulrich va dedicar-se per complet a les arts marcials i ara treballava com a instructor a un prestigiós dojo. Pel que fa a en William...

Veient la situació en la que es trobava la relació entre la Yumi i l’Ulrich va decidir que era un bon moment per moure fitxa, així que es va traslladar a Kyoto on inevitablement es va topar amb ella i és clar, hagués estat idiota de no haver aprofitat l’oportunitat de fer-se el perdut al vell mig d’una ciutat desconeguda.

Els llums de la ciutat s’estenien sota l’avió procedent de Kyoto. La Yumi va estirar-se al seient i va tancar el llibre que llegia, tantes hores de vol estaven acabant amb ella. La veu d’una de les hostesses els va avisar de que aterrarien aviat i que havien de cordar-se els cinturons.

A l’aeroport en Jérémie, l’Aelita, l’Odd, la Sissi i l’Ulrich esperaven el vol en el que arribaria la seva amiga, la noia de cabells vermells estava molt inquieta, trobava a faltar la seva millor amiga i només de pensar que aviat tornaria a ser allà l’emocionava. La resta mantenia la calma menys la Sissi que no comprenia que coi hi fotia allà si la japonesa i ella mai s’havien caigut bé. L’Ulrich semblava tranquil, però la veritat era que estava molt nerviós, què passaria quan es retrobessin? Continuaria essent la seva millor amiga? Encara seria aquella noia que li havia robat el cor?

—Mireu! No és aquella la Yumi? —va exclamar de cop i volta l’Aelita.

—On? —va dir l’Odd posant la seva mà a mode de visera.

L’Aelita va assenyalar a l’esquerra i els ulls de l’Ulrich varen seguir la direcció indicada, a prop de la cinta transportadora on anaven apareixent progressivament les maletes, la jove japonesa s’acomodava rere l’orella un floc rebel de la seva ara llarga cabellera.

Havia canviat molt en aquells anys, el seu aspecte era més femení i no només pel pentinat, la seva roba també era més femenina i sensual. El cenyit jersei vermell remarcant les seves corbes i uns texans informals i una mica estripats amb unes botes sense taló formaven part de la seva nova indumentària.

La Yumi va somriure en reconèixer la cabellera vermellosa de la seva amiga i es va afanyar a reunir-se amb els seus companys, l’Aelita se li va avançar i la va abraçar amb força.

—Hola nois, m’alegro de tornar-vos a veure —va dir somrient-los.

Els va abraçar a tot, inclosa la Sissi, al menys per la seva banda les seves diferencies amb ella havien quedat en el passat.

—És una llàstima que l’Ulrich no aconseguís trobar a en William —va dir de cop en Jérémie.

—Com? —va replicar sorpresa la Yumi.

—Sí, l’Ulrich el va estar trucant durant setmanes, què dic setmanes! Mesos! —l’Odd va moure teatralment les mans donant èmfasis a les seves paraules—. I res de res.

—Però si en William...

—Escolta Yumi... portaven cap altra maleta? —En William va aturar-se en sec en veure el grup d’amics del Kadic, ara comprenia perquè havia decidit tornar tant de cop i volta. La Yumi va negar amb el cap a la seva pregunta i ell va mirar desafiant a en Ulrich—. Hola nois, quant de temps sense veure’ns.

—Vaja William m’alegro de que la Yumi et trobés. —L’Odd va palmejar la seva esquena amistosament.

—Va ser fàcil vivint sota el mateix sostre, tard o d’hora acabaríem per trobar-nos.

“Sota el mateix sostre” aquelles paraules varen causar la sorpresa de tots i alguna cosa es va remoure a l’interior de l’Ulrich. Creia tenir-ho superat però la revelació havia caigut com una bomba a sobre d’ell, sempre va tenir la sospita de que si li deixava prou espai en William s’espavilaria per ocupar el seu lloc, pel que semblava no s’havia equivocat.

L’Odd va gargamellejar incòmode, l’ambient estava massa tens.

—Va-vaja Yumi que acolorida vens.

—Oh… t’agrada?

—Disculpa —la Sissi es va interposar entre ells clarament gelosa.

L’Aelita va decidir actuar abans de que a algú li donés per cometre un assassinat, el més sensat seria no ajuntar a en William i l’Ulrich ni a la Yumi i la Sissi al mateix cotxe i l’Odd comprenent l’expressió de la que una vegada va ser la seva cosina es va encarregar de solucionar-ho tot.

El paisatge urbà va anar donant pas a la vila on havien passat mitja vida. El bosc s’estenia majestuós als afores on es trobava el seu destí.

‘Hermitage’ el cartell del reixat els donava la benvinguda, l’Aelita i en Jérémie havien fet un treball de restauració excel·lent, semblava una casa nova.

A dins van fer el repartiment d’habitacions l’Odd i la Sissi compartirien la del fons del passadís, la Yumi va enarcar una cella amb la oferta de compartir habitació amb en William, la japonesa es va negar, cosa que l’Aelita no va comprendre, la va instal·lar entre les habitacions de l’Ulrich i en William.

Després de desempaquetar totes les coses les dos noies varen afanyar-se a posar-se al dia de tot el que els havia ocorregut en aquells dos anys en els que no s’havien vist. Veient que la japonesa començava a adormir-se a causa del jet lag van baixar a la cuina a prendre cafè. L’Aelita buscava la manera d’abordar el tema que realment volia treure, li preocupava com pogués prendre-s’ho, allò sempre treia el seu costat susceptible. Va armar-se de valor i va llançar-se a satisfer la seva curiositat.

—Ja heu parlat? —la japonesa la va mirar amb cara de no comprendre res—. L’Ulrich i tu.

Va deixar la tassa de cafè i va recolzar-se al marbre de la cuina, realment no comprenia a què es referia la seva amiga.

—Em refereixo a en William.

—No sé per que hauria de parlar amb l’Ulrich d'en William. —Va sospirar més incòmoda que molesta—. Ell no em parla de tots els seus amics.

—Dóna, no és el mateix...

—Sincerament, Aelita, no sé on vols arribar.

—No és el mateix un amic que un xicot.

La morena va riure amb totes les seves forces agafant novament la seva tassa fumejant de cafè, va mirar a l’Aelita divertida.

—És un malentès. —Va somriure—. Em vaig trobar a en Will casualment, estava perdut al vell mig de Kyoto, li vaig proposar compartir pis. —La de cabells vermells va assentir comprenent la situació—. I això és tot.

—Això és genial! Has de dir-li a l’Ulrich.

La Yumi va negar amb el cap i es va marxar deixant a soles a la seva amiga. Què els havia agafat a tots amb la seva relació amb en William? I per què coi havia de donar-li explicació a l’Ulrich? Si volia saber res que li preguntés, què potser s’havia oblidat de com es parlava? Si era així no trigaria a descobrir-ho per que estava assegut al sofà amb un diari esportiu entre les mans.

—Ei —va dir-li el castany sense alçar la vista.

—Hola, res d’interessant?

Va deixar-se caure al sofà i ell la va mirar sorprès, en escoltar les passes va creure que serien l’Odd o en Jérémie, fins i tot la Sissi o qui fos, qualsevol menys ella. El seu pols s’havia accelerat i li costava pensar amb claredat.

—Res —va ser l’únic que va poder articular.

—Ah... Ulrich jo...

—Ei Yumi! —En William va entrar a la saleta amb un mòbil a la mà—. Porta una bona estona sonant, te l’has descuidat a l’habitació.

Va mirar la pantalla del petit aparell negre amb sakures i va despenjar al mateix temps que s’allunyava dels nois parlant en un japonès perfecte.

—Segur que és en Hajiwara. —Va seure on havia estat ella malgrat la mirada assassina que li dedicava el noi—. Tio, em moro de son.

«Doncs fot el camp i deixa’m en pau» va pensar l’Ulrich.

—Està guapa, oi? —no va necessitar que contestés, era evident per com la mirava mentre s’acostava a ells un altre cop—. Ha passat res?

—Res, era la Fuuko.

—Genial. Amb el vostre permís me’n vaig a dormir.

—Que descansis, Will.

Va acomodar-se al seu costat i va agafar el cafè. El silenci s’havia instal·lat entre ells, era molt incòmode, on havia anat a parar aquella facilitat per treure tema de conversa?

—Cóm ha anat el vol? —va trencar ell el silenci.

—Etern, però força entretingut.

El silenci va tornar.

—Cóm...? — van parlar a la vegada.

Ambdós es varen mirar i començaren a riure, semblava que tot començava a tornar a la normalitat entre ells.

Continuarà

Aclariments:

Sakura: són les flors del cirerer, és un motiu molt comú al estampats i les serigrafies japoneses, els ventalls i el vestit de la Yumi a Lyoko porten pètals de sakura.