Avui

Rurouni Kenshin és propietat d'en Nobuhiro Watsuki i la Shueisha

Avui
By Natsumi Niikura

Aquell dia el seu cor va estar a punt de aturar-se, li havien donat la pitjor notícia de totes, ja havia sofert la pèrdua de molts dels seus homes. La més dolorosa fins a aquell dia havia estat la mort dels seus quatre homes de confiança, va creure que mai no tornaria a patir tant. Ell mateix i de manera voluntària s'havia allunyat del món, evitant prendre-li afecte a ningú, només hi havia una persona que va ser capaç de mantenir-se al seu costat fins i tot després de la seva crueltat. Des de sempre, ella mai no li havia temut, sempre tenia un dolç somriure per a ell, sempre disposada a complir qualsevol desig que ell tingués, sempre cuidant-li d'aquesta manera especial que només ella tenia.
Tots els ninjas que havien marxat a Oita, Kyûsû, havien mort, no hi havia supervivents, més de cinquanta Onis havien perdut la vida, havien caigut en una emboscada, llavors va recordar que ell hauria d'haver estat allà, si no s'hagués refredat i la febre no li hagués deixat al llit... en aquest cas ell seria mort i ella sana i estalvia a casa. Ara l'havia perdut.
La seva Misao era morta.
Tots a l'Aoiya ploraven desconsolats pel tràgic final de la seva petita, tots menys ell, les llàgrimes no sortien... estava destrossat però no podia plorar, hi havia una cosa referent al seu dolor que no comprenien. Un dolor tan profund que li esquinçava l'ànima. La seva estimada acabava de morir, encara que ningú no sabés aquest detall.
Ella no mereixia allò. Ella no mereixia morir. Ella mereixia ser feliç...
El seu cos va començar a moure's, el miraven amb retret per la fredor i la indiferència que mostrava el seu rostre, el que sentia no es reflectia en l'exterior, però estava patint.
Va entrar en aquell lloc en el qual ella havia viscut durant els seus divuit anys de vida, es va envoltar de la seva roba, es va tombar en el seu futó, tot allà feia olor d'ella. Mai no s'havia adonat de la meravellosa sensació que li provocava la seva olor.
Recordava amb total claredat quan els seus sentiments per aquella noieta van canviar, va ser poc abans de la batalla contra l'Enishi. En Saito li havia encarregat espiar a uns traficants d'armes, va preferir no involucrar a cap dels Onis per això va anar amb alguns dels policies de Kyoto, però tot va sortir malament, van ser descoberts i la baralla va ser inevitable. Va arribar costosament fins a l'Aoiya, mal ferit, i una vegada allà s'havia desplomat, quan va obrir els ulls el primer que va veure va anar a la seva protegida dormint al seu costat amb unes ulleres marcades, en l'instant en què es va incorporar ella va obrir els seus bonics ulls i li va dir somrient "Com m'alegro que estigui bé, Aoshi-sama" en aquell moment va saber que la Misao era l'única dona amb qui volia passar la resta de la seva vida, despertar cada matí veient-la somriure-li.
Però mai no es va atrevir a confessar-se'ls, perquè ell era l'home que menys li convenia, el millor seria que ella trobés algú amb aquesta mateixa vitalitat que tenia, algú les mans del qual no estiguessin tacades per la sang, algú que la mantingués allunyada del món de foscor que era ell.
La seva petita Misao... com la trobava a faltar, ja res no li importava, viure o morir havia deixat de tenir importància per a ell. Sense aquell somriure que li renovava i li donava pau... les ombres del seu passat començaven a embolicar-lo novament, arrossegant-lo a la desesperació.
Va perdre el compte del temps que va estar envoltat de les coses de la seva protegida, sabia que portava dies per la seva barba i per les vegades que l'Okina i els altres li havien pujat safates amb menjar que mai no va arribar a tastar. No semblaven disposats a deixar-lo en pau, el shoji s'obria de nou.
—Aoshi, noi, a la Misao no li agradaria veure't així... —L'Okina va seure al seu costat—. Tens un aspecte horrible, sembles una ànima en pena. —Va recollir un dels gi de la seva néta—. Per què ets aquí? I per què t'envoltes de les coses de la meva nena?
—Deixa'm sol.
—Vull una explicació.
—Jo no puc viure sense ella.
—Ridícul, és clar que pots. —Va posar la seva mà sobre l'espatlla del jove—. Tu eres el nostre Okashira, pots sobreposar-te d'això.
—No em queda cap motiu per viure.
—No? On els has perdut?
—Oita me'ls ha robat tots...
Va mirar amb ràbia al més jove i va tirar amb força de la yukata.
—Si vols deixar-te morir fes-ho fora d'aquí! Tu no ets l'únic que pateix! No ofenguis la memòria de la meva petita amb la teva debilitat.
L'ancià va sortir enfadat, deixant al ninja tot sol amb la seva pròpia agonia, però això no anava a quedar així, aquest home de gel havia escollit el pitjor moment per caure al fons del pou, segurament que la seva pobra néta s'estava retorçant al més enllà veient-lo així, tant temps lluitant per fer-lo somriure i animar-lo, tractant que s'obrís al món perquè ara es deixés morir.
I és que a aquell home no hi havia qui l'entengués, no vessava una sola llàgrima, ni mostrava cap tristesa i en canvi allà estava com una ànima en pena.
La seva vista es va fixar a la figura dels joves que posaven encens sota el gran cirerer del pati aquell arbre que a la seva petita tant li agradava, es va apropar fins a ells per somriure'ls amb tendresa.
—Nois podeu ajudar-me?
—Què necessites Okina?— va preguntar en Shiro.
—Traurem a l'Aoshi de l'habitació de la Misao i l'arreglarem, no pot... —Va sospirar amargament—. No pot continuar així.
—Però Okina... l'Aoshi-san no vol sortir —va dir l'Omasu posant la seva mà sobre l'espatlla de l'ancià—, l'hauríem de deixar tranquil.
—No, Omasu, no... aquesta situació ha d'acabar, hem de preparar-nos per reobrir l'Aoiya i l'Aoshi es mourà ho vulgui o no, que se'n vagi al temple o on li vingui de gust però no el vull allà tancat.
—Nosaltres ho farem Okina —va sentenciar en Kuro.
Els dos nois van pujar a l'habitació de la kunoichi, van arrossegar l'ex-Okashira per tot el passadís per llançar-lo dins de la tina d'aigua gelada amb la yukata encara posada, i és que no estava disposat a col·laborar, malgrat la feblesa que patia després d'una setmana sense tastar mos. El van rentar com van poder mentre es cargolava i lluitava per sortir d'allà. Li van immobilitzar per afaitar-lo i finalment el van deixar lliure, allò havia estat com estar en meitat d'una guerra, debilitat o no aquell home era molt fort i sobretot, tossut com ell sol, ara ja sabien qui li havia contagiat la tossuderia a la Misao.
Van intentar fer-lo baixar a menjar però va ser impossible evitar que tractés de tornar a la seva presó, sota l'atenta mirada de l'Okina i l'Okon. L'Omasu corria desesperada a l'encontre dels seus companys.
—Veniu, veniu depresa! —Somreia feliç.
—Què passa? Per què tanta pressa? —L'Okina estava sorprès per la seva actitud jovial—. Per què estàs tan animada?
—No pregunteu i veniu! É-és meravellós!
L'Omasu va córrer de volta al restaurant, tots la van seguir a l'instant. L'Aoshi els va mirar sense molt interès però alguna cosa li va empènyer a moure's, una curiositat desconeguda per a ell.
Es van aturar a l'entrada emmudint a l'instant, era com si s'haguessin quedat petrificats i curiosament això va ser el que el va fer entrar al restaurant.
Llavors la va veure. Amb un dels seus braços embenat fins a l'espatlla i macadures per tot arreu, el seu shinobi fet un desastre, però allà era...
—Angelet meu estàs bé! —L'Okina va córrer a abraçar-la.
—Ai, ai Jiya! Em fas mal jejeje. —Va abraçar amb força el seu avi somrient-los a tots—. Sento molt haver-vos preocupat, no vaig poder enviar un missatge...
—Misao! —Els tres Onis van cridar i van abraçar a l'Okashira.
—Ouch! Ai! Què m'asfixiareu. Ei!
Estaven tan emocionats que s'havien oblidat per complet de l'Aoshi fins que van escoltar un soroll a les seves esquenes, havia caigut de genolls al terra i tenia la mirada perduda. La Misao va córrer fins a ell summament preocupada.
I per primera vegada des que era un nen les llàgrimes van relliscar pel seu rostre mentre agenollat abraçava el càlid cos de la seva protegida... no, el cos de la seva estimada. Estava viva, la seva Misao seguia allà. No importaven les mirades estranyades que li llançaven la resta d'Onis, no importava la seva reputació d'home fred, ni el seu orgull masculí, res no tenia més importància que el fet que la seva Misao seguia amb vida.
—Aoshi-sama què li passa?
—Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies —repetia entre llàgrimes—, gràcies per seguir viva, Misao...
—Ho sento... sento molt haver-lo preocupat.
A la fi tots van poder comprendre el que li ocorria a l'Aoshi, per primera vegada les seves emocions afloraven i la culpable era aquella noieta innocent que no veia el que ell sentia per ella. Atenent a la suplica muda del que un dia va ser el seu Okashira van sortir d'aquell lloc en el més absolut dels silencis.
—Misao, la meva petita Misao...
—Estic bé. No plori més si us plau, Aoshi-sama.
La va atreure cap a si i va besar aquells llavis que tant desitjava.
—No tornis a allunyar-te de mi mai més.
—Aoshi-s...
Va tornar a besar-la apassionadament, havia perdut la partida contra la seva raó. Els seus impulsos havien pres el control del seu cos i ja no li importava res més a sentir els càlids llavis de la seva Misao.
Es van separar per prendre aire, sense deixar de mirar-se als ulls, la mirada d'ella carregada de sorpresa i curiositat davant d'aquesta acció tan impròpia d'algú com ell, va portar les seves petites mans al rostre masculí per assecar aquelles llàgrimes.
—Misao... —va xiuxiuejar a la seva oïda— t'estimo Misao.
—A-Aoshi-sama... —Va somriure-li com només ella sabia fer—. L'estimo.
Va posar les seves grans mans sobre les de la seva estimada. I llavors va ocórrer allò que tant de temps portava esperant, més que aquell petó fins i tot més que el que l'estimés... ell li va somriure àmpliament.
—Oh Kami...
—Què? —va preguntar sense deixar de somriure.
—Crec que estic somiant...
—Per què?
—Primer el veig plorar, després em besa, em diu que m'estima i ara està somrient, no hi ha dubte ha de ser un somni. —Es va dur un dit a la barbeta—. Ja ho sé! Segurament m'he desmaiat pel camí i la meva ximple imaginació està jugant amb mi. —Va deixar-se caure als braços de l'ex-Okashira—. Coi! No vull despertar-me, m'agrada aquest somni...
La va abraçar amb força escoltant atent les seves cabòries sobre que somiava i les teories de com s'havia d'haver adormit, un excés d'imaginació és el que tenia aquella doneta, va riure mentre la separava lleugerament del seu cos.
—I ara riu!
—Ximple... no estàs somiant. —La va besar dolçament—. Tan increïbles et semblen aquestes coses?
—Per estar passant-me a mi sí...
—I què puc fer per fer-te veure que és real?
No va contestar, va preferir besar aquell home al que portava estimant tota la seva vida, almenys si era un somni pensava gaudir-ne al màxim.
Van passar hores besant-se i acariciant-se, rient i somrient, sentint l'escalfor dels seus cossos, aliens a totes les altres coses, fins que la porta va tornar a obrir-se traient-los del seu somieig.
—Fins quan penseu quedar-vos aquí! Ens estem morint de gana. —L'Okina se'ls va mirar amb llàgrimes als seus ulls—. A més... —va sanglotar— jo també vull abraçar a la meva nena!
—Ah... Jiya... —L'ancià es va llançar a sobre d'ella—. Ai, ai! Deixa'm anar vell boig.
—Aoshi, noi, si vols anar al llit amb ella abans hauràs de casar-te m'has sentit?
Ambdós joves van envermellir pel comentari de l'ancià, no s'havien parat a pensar en això de casar-se o arribar més enllà del que estaven fent.
—No cal que m'ho diguis— va contestar l'ex-Okashira.
—Noi. —Es va posar dret aturant-se a la porta de la cuina—. És agradable sentir-te riure un altre cop. M'alegro que hagis decidit ressuscitar, segur que ara t'alegres que t'hagin arrossegat.
—Ressuscitar? Què li hagin arrossegat? —va preguntar la Misao atònita.
—No li facis cas, són ximpleries seves.
—Clar, clar, coses del vell sonat... ja veuràs quan vegi la seva habitació, jovenet.
—La meva habitació?
Kami! L'habitació de la Misao... l'havia deixat feta un desastre amb tota la seva roba pel terra i el futó tot arrugat, millor pujar a arreglar-ho tot abans que passés d'estimar-lo a voler assassinar-lo, però abans d'això... l'abraçaria una estoneta més, per que avui era el primer dia de la seva nova vida.

FI

A la llum de la lluna

Rurouni Kenshin i els seus personatges pertanyen a en Nobuhiro Watsuki i a Shueisha.
Advertència: conté lemon

A la llum de la lluna
By Natsumi Niikura

Els seus passos l'havien portat fins a aquell lloc que era la seva llar, d'allà havia marxat una vegada sent l'Okashira amb la promesa d'assegurar el futur del seu clan, i va tornar anys després convertit en un diable desitjant el perdó dels seus pels seus greus crims, obtenint-lo a l'instant per a la seva sorpresa. Li havien regalat una segona oportunitat per redimir-se al costat d'ells, abrigat per l'afecte de la que un dia va ser una nena entremaliada que li donava constants maldecaps.
Feia una setmana que els seus companys havien marxat a Tokyo a visitar els seus amics del Kenshingumi, ell havia decidit quedar-se El motiu?
La Misao.
Un mes enrere ella havia aconseguit el valor suficient per confessar que l'estimava i ell s'havia limitat a rebutjar-la amb molt de tacte, no volia arrossegar-la al seu infern personal, condemnar-la a patir. Ella no va plorar ni va fugir, li va somriure com feia sempre mentre recollia els estris de la cerimònia del te. La distància entre ells no es va ampliar, al contrari, passaven encara més hores junts. L'honorífic "-sama" va desaparèixer i finalment va aconseguir que el tractés de tu, una cosa que li va omplir el cor d'una càlida sensació.
Va obrir la porta de la seva llar, el silenci va ser l'únic que li va saludar, se sentia sol en aquell lloc tan gran, però ell estava acostumat a la solitud, era un ninja, un guerrer, algú com ell no necessitava més companyia que la de les seves pròpies armes.
Es va endinsar a la llar sortint al pati interior de la residència de l'Oniwabanshu i va sospirar amb dolor. Portava temps ocultant que l'estimava i desitjava, el seu entrenament feia que els altres no ho notessin, ho portava força bé perquè ella es mantenia en el seu costat però respectant el seu espai i sense exigir-li mai res.
Els seus ulls blaus es van fixar a la petita figura asseguda al porxo del pati.
Per què estava allà? Va caminar fins a ella amb calma aparent seient al seu costat. Ella es va girar cap a ell i li va somriure.
—Hola! És molt trist estar aquí sol durant tant de temps, així que he tornat abans.
—No calia, no m'importa estar sol.
—Ains... per què ets així?
—Així com?
Ella el va mirar alçant una cella. L'Aoshi havia après a deixar-se anar una mica, parlant més del que era habitual i de coses trivials més enllà de temes relacionats amb el clan o estratègies de combat.
—Així d'antipàtic. Coi! Ni hola m'has dit, ni t'has preocupat perquè hagi vingut fins aquí jo tota sola...
Va sospirar sabent que ella portava raó.
—Bona nit senyoreta Okashira ha anat bé el seu viatge en tren?
—No he vingut amb el tren. —Va riure, li resultava divertit quan l'anomenava Okashira i la tractava de vostè—. He vingut a peu, vaig córrer durant tres dies i la resta del camí l'he fet caminant...
—Això és perillós, no hauries de fer aquest tipus de coses.
—Apa! El que no em passés amb dotze anys no em passarà ara, sé cuidar de mi mateixa.
—Això no canvia que sigui perillós, Misao.
—Mira! Un estel fugaç!
Però la seva vista no es va desenganxar d'ella, no havia canviat res, continuava sent una joveneta despreocupada, plena d'energia i amb unes ganes boges de viure. Tan diferent d'ell...
Si hagués sigut prou gran l'hauria escollit com a companya per a les seves batalles per que podia confiar plenament en ella, l'única que li oferia aquella sensació de calma i li atorgava una humanitat que creia perduda.
—Et ve de gust un te, Aoshi?
La noia es va incorporar torçant-se el peu en el procés i caient sobre el ninja que la va abraçar com si li fos la vida en això. En aquell instant tots els seus esforços van quedar en no res, el seu autocontrol va caure pel seu propi pes, i va fer allò que tant temps portava desitjant...
Besar els llavis de la seva Misao.
Es va separar d'aquells deliciosos llavis per observar-la, algunes llàgrimes recorrien les seves galtes.
—Per què plores? T'has fet mal?
—No. No vull que estiguis amb mi per llàstima...
—No et tinc llàstima.
—Llavors...
—No busco només sexe.
Va besar la seva galta assecant les llàgrimes i va pronunciar aquelles tres paraules vitals per a ella.
—T'estimo Misao.
—De veritat?
—De veritat. Sóc un egoista. —Va besar-li el front—. Malgrat saber que no et convinc, que et posaré en perill i et feriré... vull lligar-te en el meu costat.
—Aoshi Shinomori, no dius més que ximpleries.
La Misao el va besar dolçament.
—T'estimo, Aoshi...
Es besaven i acariciaven donant regna solta els seus desitjos ocults. Va portar les mans a la cintura femenina deslligant l'obi lentament, retirant-lo amb compte de no ferir-la amb els kunai que guardava. Va fer lliscar les seves mans sota la yukata per acariciar el fort pit de l'Aoshi, dibuixant amb els seus dits les marcades cicatrius, aquelles zones de pell més sensibles per les quals la Misao sempre havia sentit fascinació, era un miracle que aquest home seguís amb vida després de rebre tantes ferides.
Va analitzar amb deteniment cadascun dels moviments de la jove i no va poder més que somriure davant d'aquella meravella que tenia al seu costat. Va agafar les seves petites mans i les va portar al nus del seu obi perquè el desfés, amb una suavitat increïble va desfer el nus com si la peça pogués trencar-se en qualsevol moment.
—Encara estem a temps de parar.
—Shhh...
—Vols continuar?
Va assentir baixant la vista cohibida per la pregunta. Va subjectar entre les seves grans mans el rostre de la seva estimada per mirar-la als ulls, li va somriure i va tornar a besar-la. La Misao va fer lliscar les seves mans per les espatlles masculines per desfer-se de la molesta yukata de l'Aoshi aconseguint sorprendre'l, la seva petita trapella era més atrevida del que creia.
Poc a poc va retirar el gi femení observant la delicada silueta femenina, va passar a besar les seves espatlles mentre retirava les benes que cobrien el seu pit fent-la sospirar. Quant més l'acariciava més ganes tenia de sentir-la per complet, memoritzar cada racó d'aquella pell blanca i càlida.
Entre carícies i jocs va desaparèixer la totalitat de la seva roba, il·luminada per la lluna plena i les estrelles, es van mirar mentre les seves respiracions accelerades xocaven entre si. La fascinació que sentien l'un per l'altre feia que no volguessin deixar de sentir el tacte de les seves pells.
Les mans de l'Aoshi van recórrer cada centímetre de la pell de la ninja arrossegant-la a un món de noves sensacions, a poc a poc la va fer seva entre petons, carícies, somriures i paraules plenes d'amor.
El dolor que va sentir al principi va desaparèixer ràpidament donant pas a un torrent de plaer desconegut per a ella, els moviments de l'Aoshi rítmics i ben cuidats, apassionats però realitzats amb molta cura per no danyar-la, ja tindria altres ocasions per donar regna solta als seus desitjos.
La Misao va posar en pràctica tot allò que li havien ensenyat l'Omasu i l'Okon, al cap i a la fi era una kunoichi i havia de saber usar el seu propi cos com a eina per obtenir informació. Va acariciar l'esquena de l'Aoshi, usant les seves ungles per amplificar la sensació que provocava en ell, va abandonar els seus llavis per mossegar i besar el lòbul de l'orella del ninja.
Van arribar junts al clímax, es van abraçar mentre les seves respiracions es normalitzaven.
—Ets meravellosa ho sabies?
—Ho sóc?
Es va separar lleugerament d'ella.
—És clar que si, tonta.
L'Aoshi va recollir la seva yukata per tapar el cos nu de l'Okashira evitant que pogués refredar-se, per que encara que fos ple estiu eren al porxo del pati i l'aire era una mica fresc aquella nit.
—Et casaràs amb mi, Misao?
—Sí! —El va abraçar amb força somrient.
—Quan tornen els altres?— va preguntar besant-li el front.
—En tres dies, arribaran amb el tren de la tarda... per què?
—Em preguntava durant quant de temps et tindria només per a mi.
—Ximple... jo sóc només per a tu. —Va fregar els seus llavis amb suavitat—. O és que ho dubtes?
—Però quan tornin estaràs ocupada amb el restaurant, l'hostal i la paperassa de l'Oniwabanshu.
—També podries donar-me un cop de mà en comptes de passar-te el dia al temple, no?
—Crec que tens tota la raó, però... aquests tres dies ets exclusivament meva.
—Com vostè digui senyor ex-Okashira.
I gràcies a aquesta noieta la paraula solitud va desaparèixer per sempre del vocabulari de l'Aoshi Shinomori, ara només li quedava una cosa per fer... convèncer a l'Okina que no l'assassinés per robar-li a la seva néta.
La va besar amb tota la seva passió per devorar-la de nou, havia de recuperar molt temps perdut.

FI