B&N I.-Fill

 

Dragon Ball i els seus personatges són propietat de Toriyama Akira.

I.- Fill

Que ella fos la Bulma Brief, l'hereva de la Capsule Corp, que la seva fortuna fos la més gran de la terra... no feia que la cambra d'aquell hospital fos menys depriment.
La Bulma va sospirar al llit i va girar-se per veure el petit bressol a on dormia el seu fill acabat de néixer. Estava esgotada, però tot i així no podia aclucar l'ull; al seu costat la seva mare arranjava un immens pom de flors a un gerro taral·lejant una cançoneta d'amor. La Bulma va somriure, no l'havia deixat sola ni un moment, amb la seva presència mirava de apaivagar l'absència d'en Vegeta.
La Bulma va mirar per l'enorme finestra de l'habitació i va ofegar una exclamació però no el somrís que va dibuixar-se-li de pressa als llavis.
—Ah, mare —va dir amb veu cantaire—, perquè no tornes a casa i prens un bon bany.
—Però Bulma, reina...
—No pateixis estaré bé. A més em ve de gust quelcom amb moltes calories, xocolata, maduixes, nata...
La senyora Brief va mirar la seva filla comprensiva, necessitava recuperar les calories perdudes durant les tres hores de part i cinc dies de menjar d'hospital, tot i que no estava gaire convençuda de que fos adient deixar-la sola.
—Crec que aquí a prop hi ha una pastisseria —va dir la senyora Brief.
—No, mare. En vull un d'aquells de la pastisseria de Satan City. —La va mirar amb ulls suplicants—. Si us plau, mami.
—Però reina, això em portarà si fa no fa mig matí...
—No passarà res, si necessito qualsevol cosa cridaré a l'infermera.
La senyora Brief va sospirar amb la mà a la galta, no es veia amb cor de denegar-li un deliciós pastisset a la seva filleta. La xocolata era l'única medecina per a un cor trencat i ella estava convençuda de que el cor de la Bulma acabaria per trencar-se amb la fredor d'aquell home.
—Si us plau —va insistir.
Al final la dona va cedir, va fer-li un petó al front a la seva filla i després va fer un petó a la maneta del seu net per anar a comprar el millor pastís del món per a la seva nena. La Bulma va escoltar, aguantant la respiració, els talons de la seva mare allunyar-se pel passadís i va romandre immòbil fins que va deixar de sentir-los.
Va fer a un costat els llençols i va baixar els peus a terra, recolzant-los a poc a poc, va redreçar-se amb una ganyota de dolor ofegant un gemec. No pensava flaquejar, ella no era dèbil. Va caminar fins a la finestra penosament, va treure la balda i va fer lliscar la fulla de vidre.
—Passa, ràpid.
I ell va entrar.
La Bulma va tancar la finestra prestament per a que el petit no agafés fred, encara era massa petit i fràgil per quedar exposat a la freda brisa de tardor.
—La gent normal fa servir la porta —va comentar recolzada contra el vidre, necessitava uns segons per a poder moure's altre cop fins al llit.
En Vegeta la va mirar allà quieta, amb el front amarat en suor i amb tot el pes del cos recolzat a la finestra. Va dibuixar un somrís orgullós; s'estava fent la valenta, fingint que estava perfectament, tota dignitat com si recolzar-se contra el vidre fos el millor per fer a l'univers. Però a ell no podia enredar-lo, la sentia molt dèbil.
Va decidir donar-li un cop de mà per a que el seu orgull femení no quedés ferit. Va agafar-la a coll i la va dur fins al llit a on ella mateixa, i sense protestar, va acomodar-se tot tapant-se bé.
«Sabia que vindries» va pensar orgullosa en comprovar que havia après a entendre'l.
El saiyan portava el seu vestit de guerrer, no podia ser d'altra manera, aquella roba el feia sentir-se segur i en part superior. Una vestimenta que li oferia la possibilitat de continuar sentint-se com el fred príncep dels saiyan, poderós, despietat i sense sentiments. La Bulma va dibuixar un somrís tendre en veure'l mirar amb certa por al petit que dormia al bressol de metacrilat al costat del llit.
—Es diu Trunks. —En Vegeta no va treure la vista del nen—. Va néixer fa cinc dies, tot i que suposo que això ja ho sabies.
—Sí —va replicar ell.
—Vols agafar-lo?
En Vegeta la va mirar amb els ulls esbatanats; la Bulma va aguantar-se el riure, se'l veia atemoritzat amb la simple idea de posar-li un dit a sobre al bebè.
—Vine, seu —va dir-li donant copets al seu costat al matalàs, ell va fer-ho de manera gairebé inconscient—. No pateixis si l'agafes com ho has fet amb mi fa un moment no passarà res. Que sigui petit no el torna en trencadís.
La Bulma va agafar al petit Trunks que va remoure's somiant tot cercant el pit de sa mare per abraonar-se.
—Has de passar-li el braç per sota del cap, així —va dir fent ella mateixa la postura subjectant a en Trunks—. I amb l'altre el mantens ben afermat. Prova-ho.
El saiyan va col·locar els braços com li havia indicat la dona que va assentir satisfeta.
—Mira Trunks, aquest és el teu pare —va mussitar deixant el bebè als braons dels seu pare—. Es diu Vegeta, és rondinaire, estúpid, antipàtic, egoista, capritxós, cruel, despietat, arrogant... —va enumerar amb un somrís divertit les múltiples qualitat de l'home mentre aquest rondinava—; però a algun lloc a dins d'aquest idiota s'amaga una bona persona. Ja ho veuràs.
En Trunks va posar-se a plorar com si estigués en braços del mateix diable, en Vegeta va posar cara de terror i la Bulma va riure.
—Estàs massa tens! Mira't —va exclamar rient—. Plora perquè se sent insegur, nota el teu neguit, relaxa't.
—Jo sóc un guerrer no un... agafa'l dona!
La Bulma va agafar a en Trunks entre els seus braços i el petit va deixar de plorar de seguida.
—El gran príncep Vegeta vençut per un innocent bebè de cinc dies —va cantussejar—. Tranquil Trunks, rondina molt però no mossega.
»Vegeta, suposo que no has vingut tant sols per conèixer a en Trunks, no?
De fet la Bulma no estava massa segura de si en Trunks era el motiu que l'havia dut fins a aquella habitació d'hospital ni de lluny, però com deia la seva mare: l'esperança és l'última cosa que es perd.
—Volia mostrar-te una cosa —va contestar ell amb aquell somrís orgullós decorant-li la cara.
—Endavant —va xiuxiuejar.
En Vegeta va aixecar-se i va posar-se al centre de l'habitació prou lluny de la finestra i del llit. Va observar a la dona i al seu fill un instant i llavors va aclucar els ulls i tancar els punys. Va inspirar profundament.
El objectes de la cambra van començar a trontollar i la Bulma va subjectar amb més força a en Trunks per a protegir-lo del que fos que feia el Vegeta. Però llavors, un segon abans de que passés, ho va entendre.
—Me'n alegro per tu —va pronunciar amb sinceritat—. Ho has aconseguit.
L'aura i els cabells daurats, els ulls blaus i profunds i el somrís arrogant que tant el caracteritzava. Estava encara més impressionant del normal. «Bell» era l'única paraula que solcava la ment de la Bulma i l'orgull l'inflava el pit.
Amb delicadesa va deixar a en Trunks al seu bressol de metacrilat i el va abrigallar tendrament amb la manteta de punt blau que li havia comprat la seva mare.
Va tornar a mirar al saiyan l'expressió de qui havia perdut arrogància, segurament per la falta lloances, d'aclamacions o de llàgrimes d'emoció. Potser si a la Bulma li haguessin quedat forces hauria fet alguna d'aquelles coses, però no era el cas i el màxim que podia fer era mirar-se'l.
—Felicitats —va dir-li la Bulma mirant de enorgullir-lo altre cop, però no va funcionar. En Vegeta va tornar a la seva forma normal—. Estic molt orgullosa de tu.
En Vegeta va tornar al seu costat a poc a poc com si analitzés la seva reacció, cercant quelcom que li mancava. Les ganes de guerra. Allò era el que li mancava. Havia esperat algun mot per fer-li baixar els fums traient-li importància al fet d'haver-se tornat en supersaiyan.
La va mirar llarga estona als ulls, aquells ulls blaus i eixerits, sempre brillants, sempre disposats a fulminar-lo durant qualsevol de les seves intenses discusions. Els mateixos que buscava després de un altre dia d'entrenament improductiu. Els que vetllaven per ell quan es feia mal.
La va besar àvid als llavis. Gairebé havia oblidat com era besar-la. Gairebé. Perquè, fins i tot entrenant, els records de la dona apareixien per recordar-li que havia quelcom a dins d'ell que lluitava per sortir; no podia permetre-s'ho, si més no, no encara.
El fet de que la Bulma li respongués als petons amb intensitat i voluntat tornava a omplir-lo d'orgull; i tot i poder passar-se així la resta de la vida havia de marxar-se i continuar entrenant.
—Aniré a entrenar a fora —va dir-li abans de fer-li un últim petó als llavis i anar cap a la porta.
—Vegeta...
—Tornaré —va declarar dempeus al pas de la porta.
—Arriscant-me a provocar una situació violenta —va dir la Bulma i en Vegeta va tombar-se per mirar-la—. T'estimo, ves amb compte.
—No diguis ximpleries dona — va fer donant-li l'esquena altre vegada, però abans de tombar-se la Bulma havia copsat la vermellor de les seves galtes—. Tingues cura d'en Trunks.
En Vegeta va tancar la porta de l'habitació i va fulminar amb la mirada a la dona rosa asseguda al passadís al costat de la porta amb un somrís satisfet. La mare de la Bulma. Quant de temps feia que hi era? Fins a on hauria vist i sentit? El saiyan va treure la seva millor cara d'indiferència i va dedicar-se-la a la dona que a canvi va ampliar el seu somrís fins que el va veure desaparèixer al final del passadís.
A diferencia de la Bulma, a ella encara se li passaven molts detalls d'aquell home, si més no ara sabia que la seva filla i el seu net sí que l'importaven.

Fi

Escrit originalment al 1995, reeditat el 15 de desembre de 2011