B&N I.-Fill

 

Dragon Ball i els seus personatges són propietat de Toriyama Akira.

I.- Fill

Que ella fos la Bulma Brief, l'hereva de la Capsule Corp, que la seva fortuna fos la més gran de la terra... no feia que la cambra d'aquell hospital fos menys depriment.
La Bulma va sospirar al llit i va girar-se per veure el petit bressol a on dormia el seu fill acabat de néixer. Estava esgotada, però tot i així no podia aclucar l'ull; al seu costat la seva mare arranjava un immens pom de flors a un gerro taral·lejant una cançoneta d'amor. La Bulma va somriure, no l'havia deixat sola ni un moment, amb la seva presència mirava de apaivagar l'absència d'en Vegeta.
La Bulma va mirar per l'enorme finestra de l'habitació i va ofegar una exclamació però no el somrís que va dibuixar-se-li de pressa als llavis.
—Ah, mare —va dir amb veu cantaire—, perquè no tornes a casa i prens un bon bany.
—Però Bulma, reina...
—No pateixis estaré bé. A més em ve de gust quelcom amb moltes calories, xocolata, maduixes, nata...
La senyora Brief va mirar la seva filla comprensiva, necessitava recuperar les calories perdudes durant les tres hores de part i cinc dies de menjar d'hospital, tot i que no estava gaire convençuda de que fos adient deixar-la sola.
—Crec que aquí a prop hi ha una pastisseria —va dir la senyora Brief.
—No, mare. En vull un d'aquells de la pastisseria de Satan City. —La va mirar amb ulls suplicants—. Si us plau, mami.
—Però reina, això em portarà si fa no fa mig matí...
—No passarà res, si necessito qualsevol cosa cridaré a l'infermera.
La senyora Brief va sospirar amb la mà a la galta, no es veia amb cor de denegar-li un deliciós pastisset a la seva filleta. La xocolata era l'única medecina per a un cor trencat i ella estava convençuda de que el cor de la Bulma acabaria per trencar-se amb la fredor d'aquell home.
—Si us plau —va insistir.
Al final la dona va cedir, va fer-li un petó al front a la seva filla i després va fer un petó a la maneta del seu net per anar a comprar el millor pastís del món per a la seva nena. La Bulma va escoltar, aguantant la respiració, els talons de la seva mare allunyar-se pel passadís i va romandre immòbil fins que va deixar de sentir-los.
Va fer a un costat els llençols i va baixar els peus a terra, recolzant-los a poc a poc, va redreçar-se amb una ganyota de dolor ofegant un gemec. No pensava flaquejar, ella no era dèbil. Va caminar fins a la finestra penosament, va treure la balda i va fer lliscar la fulla de vidre.
—Passa, ràpid.
I ell va entrar.
La Bulma va tancar la finestra prestament per a que el petit no agafés fred, encara era massa petit i fràgil per quedar exposat a la freda brisa de tardor.
—La gent normal fa servir la porta —va comentar recolzada contra el vidre, necessitava uns segons per a poder moure's altre cop fins al llit.
En Vegeta la va mirar allà quieta, amb el front amarat en suor i amb tot el pes del cos recolzat a la finestra. Va dibuixar un somrís orgullós; s'estava fent la valenta, fingint que estava perfectament, tota dignitat com si recolzar-se contra el vidre fos el millor per fer a l'univers. Però a ell no podia enredar-lo, la sentia molt dèbil.
Va decidir donar-li un cop de mà per a que el seu orgull femení no quedés ferit. Va agafar-la a coll i la va dur fins al llit a on ella mateixa, i sense protestar, va acomodar-se tot tapant-se bé.
«Sabia que vindries» va pensar orgullosa en comprovar que havia après a entendre'l.
El saiyan portava el seu vestit de guerrer, no podia ser d'altra manera, aquella roba el feia sentir-se segur i en part superior. Una vestimenta que li oferia la possibilitat de continuar sentint-se com el fred príncep dels saiyan, poderós, despietat i sense sentiments. La Bulma va dibuixar un somrís tendre en veure'l mirar amb certa por al petit que dormia al bressol de metacrilat al costat del llit.
—Es diu Trunks. —En Vegeta no va treure la vista del nen—. Va néixer fa cinc dies, tot i que suposo que això ja ho sabies.
—Sí —va replicar ell.
—Vols agafar-lo?
En Vegeta la va mirar amb els ulls esbatanats; la Bulma va aguantar-se el riure, se'l veia atemoritzat amb la simple idea de posar-li un dit a sobre al bebè.
—Vine, seu —va dir-li donant copets al seu costat al matalàs, ell va fer-ho de manera gairebé inconscient—. No pateixis si l'agafes com ho has fet amb mi fa un moment no passarà res. Que sigui petit no el torna en trencadís.
La Bulma va agafar al petit Trunks que va remoure's somiant tot cercant el pit de sa mare per abraonar-se.
—Has de passar-li el braç per sota del cap, així —va dir fent ella mateixa la postura subjectant a en Trunks—. I amb l'altre el mantens ben afermat. Prova-ho.
El saiyan va col·locar els braços com li havia indicat la dona que va assentir satisfeta.
—Mira Trunks, aquest és el teu pare —va mussitar deixant el bebè als braons dels seu pare—. Es diu Vegeta, és rondinaire, estúpid, antipàtic, egoista, capritxós, cruel, despietat, arrogant... —va enumerar amb un somrís divertit les múltiples qualitat de l'home mentre aquest rondinava—; però a algun lloc a dins d'aquest idiota s'amaga una bona persona. Ja ho veuràs.
En Trunks va posar-se a plorar com si estigués en braços del mateix diable, en Vegeta va posar cara de terror i la Bulma va riure.
—Estàs massa tens! Mira't —va exclamar rient—. Plora perquè se sent insegur, nota el teu neguit, relaxa't.
—Jo sóc un guerrer no un... agafa'l dona!
La Bulma va agafar a en Trunks entre els seus braços i el petit va deixar de plorar de seguida.
—El gran príncep Vegeta vençut per un innocent bebè de cinc dies —va cantussejar—. Tranquil Trunks, rondina molt però no mossega.
»Vegeta, suposo que no has vingut tant sols per conèixer a en Trunks, no?
De fet la Bulma no estava massa segura de si en Trunks era el motiu que l'havia dut fins a aquella habitació d'hospital ni de lluny, però com deia la seva mare: l'esperança és l'última cosa que es perd.
—Volia mostrar-te una cosa —va contestar ell amb aquell somrís orgullós decorant-li la cara.
—Endavant —va xiuxiuejar.
En Vegeta va aixecar-se i va posar-se al centre de l'habitació prou lluny de la finestra i del llit. Va observar a la dona i al seu fill un instant i llavors va aclucar els ulls i tancar els punys. Va inspirar profundament.
El objectes de la cambra van començar a trontollar i la Bulma va subjectar amb més força a en Trunks per a protegir-lo del que fos que feia el Vegeta. Però llavors, un segon abans de que passés, ho va entendre.
—Me'n alegro per tu —va pronunciar amb sinceritat—. Ho has aconseguit.
L'aura i els cabells daurats, els ulls blaus i profunds i el somrís arrogant que tant el caracteritzava. Estava encara més impressionant del normal. «Bell» era l'única paraula que solcava la ment de la Bulma i l'orgull l'inflava el pit.
Amb delicadesa va deixar a en Trunks al seu bressol de metacrilat i el va abrigallar tendrament amb la manteta de punt blau que li havia comprat la seva mare.
Va tornar a mirar al saiyan l'expressió de qui havia perdut arrogància, segurament per la falta lloances, d'aclamacions o de llàgrimes d'emoció. Potser si a la Bulma li haguessin quedat forces hauria fet alguna d'aquelles coses, però no era el cas i el màxim que podia fer era mirar-se'l.
—Felicitats —va dir-li la Bulma mirant de enorgullir-lo altre cop, però no va funcionar. En Vegeta va tornar a la seva forma normal—. Estic molt orgullosa de tu.
En Vegeta va tornar al seu costat a poc a poc com si analitzés la seva reacció, cercant quelcom que li mancava. Les ganes de guerra. Allò era el que li mancava. Havia esperat algun mot per fer-li baixar els fums traient-li importància al fet d'haver-se tornat en supersaiyan.
La va mirar llarga estona als ulls, aquells ulls blaus i eixerits, sempre brillants, sempre disposats a fulminar-lo durant qualsevol de les seves intenses discusions. Els mateixos que buscava després de un altre dia d'entrenament improductiu. Els que vetllaven per ell quan es feia mal.
La va besar àvid als llavis. Gairebé havia oblidat com era besar-la. Gairebé. Perquè, fins i tot entrenant, els records de la dona apareixien per recordar-li que havia quelcom a dins d'ell que lluitava per sortir; no podia permetre-s'ho, si més no, no encara.
El fet de que la Bulma li respongués als petons amb intensitat i voluntat tornava a omplir-lo d'orgull; i tot i poder passar-se així la resta de la vida havia de marxar-se i continuar entrenant.
—Aniré a entrenar a fora —va dir-li abans de fer-li un últim petó als llavis i anar cap a la porta.
—Vegeta...
—Tornaré —va declarar dempeus al pas de la porta.
—Arriscant-me a provocar una situació violenta —va dir la Bulma i en Vegeta va tombar-se per mirar-la—. T'estimo, ves amb compte.
—No diguis ximpleries dona — va fer donant-li l'esquena altre vegada, però abans de tombar-se la Bulma havia copsat la vermellor de les seves galtes—. Tingues cura d'en Trunks.
En Vegeta va tancar la porta de l'habitació i va fulminar amb la mirada a la dona rosa asseguda al passadís al costat de la porta amb un somrís satisfet. La mare de la Bulma. Quant de temps feia que hi era? Fins a on hauria vist i sentit? El saiyan va treure la seva millor cara d'indiferència i va dedicar-se-la a la dona que a canvi va ampliar el seu somrís fins que el va veure desaparèixer al final del passadís.
A diferencia de la Bulma, a ella encara se li passaven molts detalls d'aquell home, si més no ara sabia que la seva filla i el seu net sí que l'importaven.

Fi

Escrit originalment al 1995, reeditat el 15 de desembre de 2011 

BLAU I NEGRE

 

BLAU I NEGRE

Gènere: Aventures, Romanç, Humor
Advertències: No
Classificació: Hetero
Sèrie: Dragon Ball
Parella: Vegeta i Bulma
Any: 1990-1999~2012
Estado: En procés
Capítols: 7 originalment


Colecció d'one-shots sobre en Vegeta i la Bulma.

Dragon Ball i els seus personatges són propietat d'en Toriyama Akira.

-->Versión en català i en castellà;--

Listall de capítols:
I.- Fill // Hijo 
Que ella fos la Bulma Brief, l'hereva de la Capsule Corp, que la seva fortuna fos la més gran de la terra... no feia que la cambra d'aquell hospital fos menys depriment. (Romanç // +16)
II.- Recompensa // Recompensa
Les gotes de suor van estavellar-se contra el terra de la cambra de gravetat, en Vegeta va aterrar panteixant. Potser havia exagerat una mica massa augmentant tant de cop les G però necessitava fer-se més i més fort. (Romanç, Humor // +16)
III.- Sobre perdre i guanyar // De perder y ganar
L'observava mentre treballava, l'observava mentre menjava, l'observava mentre dormia... I per més que odiés estar sempre observant-la no era capaç de deixar de fer-ho. (Romanç, Drama // +16)
IV.-
V.-
VI.-
VII.-

Idiota!

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges son propietat de MoonScoop i France3.

Idiota!

La meva vida mai ha estat perfecta. Ni de lluny. Per això hi ha coses que enterro al lloc més profund del meu cervell. Perquè les odio i no vull pensar en elles. Però sempre hi ha algú que s'entossudeix en tocar-te els nassos i, desenterrar la porqueria.
Ella em va trucar. Amb la seva veu desconeguda plena de floritures. Si s'esperava que plorés d'alegria, estava ben equivocada.
"La meva estimada Elisabeth. Sóc la mama" m'havia repetit com unes sis vegades. Estimada?, Elisabeth?, mama? I una merda!
Encara ho recordo. Tenia cinc anys. Era el meu aniversari, diluviava i portava alguns dies amb mal de gola. El meu pare havia inflat un centenar de globus de colors, comprat serpentines i confetti, i preparat un deliciós pastís de nata i trufa. El meu favorit.
La meva mare no va aparèixer per allà. Un aniversari més, sols el pare i jo.
Va arribar de matinada amb un vestit verd ampolla, va pujar al pis de dalt sense dignar-se a mirar-nos i poc després va baixar amb tres maletes. Se'n anava. Ens abandonava. Tampoc va ser quelcom sorprenent. Gairebé mai hi era i quan si que hi era feia com si no existíssim ni el pare ni jo.
No vaig tornar a saber res d'ella, tampoc m'importava. Fins que em va trucar. Volia que me'n anés a viure amb ella. Les seves paraules van ser "vine a viure amb mi, Elisabeth. Deixa al fracassat del teu pare."
Vaig recordar perquè odiava el meu nom. Les dues ens dèiem igual. Era un record tant llunyà que havia començat a esborrar-ho del meu cap.
Em vaig jurar a mi mateixa que mai vessaria una llàgrima per ella, però vaig plorar. Vaig plorar nit i dia.
El meu aspecte era horrorós i esperava que l'idiota de l'Odd Della Robbia es dediqués a emprenyar-me, no obstant no ho va fer. Vaig agrair-li silenciosament. Però el vaig odiar quan va fer que l'Ulrich i la bruixa escanyolida s'abracessin. Se'm va fer un nus a la gola i abans d'adonar-me del que feia ja corria pel bosc. Les llàgrimes rodolaven per les meves galtes un altre cop, em feien mal i em coïen els ulls, i la forta pressió al meu pit era cada cop major.
Poca gent s'endinsava al bosc i jo em vaig sentir estalvia de mirades indiscretes. Em vaig deixar caure al peu del primer arbre que vaig veure, vaig enfonsar la cara entre els genolls i vaig plorar i vaig cridar fins que em va fer mal la gola.
Vaig oblidar-me de l'Ulrich. Vaig oblidar-me de la meva "mare". Vaig oblidar-me del món. Vaig oblidar-me de tot fins que vaig escoltar unes passes, i vaig creure que si no em movia potser no em pararia atenció.
Vaig odiar-lo per haver-me vist.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Amb allò hauria d'haver hagut prou per a que marxés, però va seure al meu costat i jo el vaig maleir. Vaig voler pegar-li i cridar-li que se'n anés, que es perdés a sota de qualsevol pedra. Però la calidesa que provenia del seu cos va fer-me fer figa. Per que tenia por. Allò feia mal. No era capaç d'assimilar els meus sentiments per la meva mare, com era d'horrorós el que m'havia demanat.
Llavors vaig ensorrar-me del tot, em vaig refugiar entre els seus braços i vaig plorar. Ell em va abraçar amb fermesa. La veu de l'Odd xiuxiuejant-me que tot aniria bé, que tindria cura de mi, va calmar-me els nervis. I poc a poc vaig començar a sentir que tot allò no havia estat res més que un malson.
Tot i així no podia refiar-me de l'Odd, podria emprar allò contra mi. Fer rifa de mi amb els seus amics.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —va contestar amb el seu to cantaire.
—Creu-me, et convé —vaig grunyir.
Un aspecte horrible. Estava convençuda de que semblava un zombie. Hagués donat el que fos per un mirall i el meu maquillatge.
—Per què estàs tan trista?
—No n'has de fer res.
—Mal d'amors?
—No n'has de fer res —vaig repetir amenaçant.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —va preguntar fent broma.
Vaig pensar que tant debò que ho hagués fet. Vaig arquejar una cella entretancant els ulls.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
No em vaig moure, l'escalfor del cos de l'Odd era reconfortant. Notava el seu cor bategant amb força a sota de la meva mà, allò va fer que el meu també accelerés. I llavors em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó i vaig sentir una barreja de sorpresa, ira, desconcert i ànsies de tornar a provar.
Vaig fer l'únic del que vaig ser capaç en aquell moment. Vaig fotre-li una galtada, em vaig posar dempeus, vaig apartar-me els cabells i em vaig espolsar la pols del cul.
—Pervertit —vaig mormolar sense atrevir-me a mirar-lo.
I em vaig anar a cuita corrents.
Vaig esforçar-me de valent per no tornar a pensar en l'Odd, per desgràcia meva, havia de veure'l cada dia. A classe. Al menjador. A la sala d'esbarjo. Al gimnàs. Tant sols em quedava trobar-me'l al bany.
Reconec que vaig utilitzar l'Hervé i a en Nicolas. Els vaig fer blocar tots els intents de l'Odd per acostar-se'm.
El comentaris mordaços van desaparèixer, i mai vaig creure possible que passes, però els trobava a faltar. En certa manera em feia sentir estimada. Ridícul, ho sé.
La meva sort va acabar-se. Ella va tornar a trucar-me i jo vaig sentir que em coïen els ulls, amb la vista ennuvolada em va costar reconèixer-lo quan se'm va acostar. Vaig ofegar un gemec a la gola. No tenia intenció de tornar a plorar.
L'Odd em va prendre el mòbil i va discutir amb ma mare, tot i que ell no sabia qui era. Em va defensar dient-li que em deixés tranquil·la, que no mereixia les meves llàgrimes. I va pitjar la tecla per tallar la trucada amb força.
—Els de telemàrqueting no saben acceptar un "no" com a resposta, oi? —va bromejar, donant-me un copet amb el colze.
Vaig voler donar-li una resposta a l'alçada però tant sols em va sortir un sorollet gutural. Tenia un nus a la gola. Vaig seure a terra, amb l'esquena recolzada contra l'edifici dels dormitoris, i l'Odd va agenollar-se davant meu, va inclinar-se i va tornar a fer-me un petó, amb la seva mà a la meva galta. Vaig enfonsar els meus dits entre els flocs dels seus cabells i vaig despentinar-lo.
Va separar-se de mi i vaig ofegar una queixa quan ho va fer.
—No ha estat pas malament, eh?
—Idiota! —vaig cridar-li amb totes les meves forces.
Els llavis de l'Odd van corbar-se en un somrís i jo vaig desitjar que tornés a besar-me. Estava sorpresa i empipada.
Sorpresa perquè m'hagués agradat i per no haver pensat en l'Ulrich, i empipada perquè per a l'Odd les noies no érem res més que un passatemps.
Podia acostumar-me a allò…
Estaria bé, suposo.

Fi

Llàgrimes

 

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France3.

Llàgrimes

En X.A.N.A. ja no hi era i jo m'avorria. La vida d'estudiant era un rotllo desprès d'haver estat un heroi. Veure a l'Ulrich i la Yumi fent esforços sobrehumans per fingir ser només amics ja no m'entretenia. I l'extrema timidesa d'en Jérémie i l'Aelita m'exasperava.
Les noies sempre em servien de distracció, encara que soni fatal dir-ho així. Mai havia tingut problemes per trencar cors. Per això cada setmana tenia una novia diferent.
Vaig deixar escapar un sospir, perquè allò ja no m'omplia. Les noies començaven a tornar-se una rutina.
Érem al menjador, esmorzant. La xocolata era deliciosa com sempre i els croissants cruixents i calents. El sol brillava amb intensitat, les vacances s'aproximaven i la Heïdi Klinger em somreia des de la taula davant la nostra. Hauria d'estar exultant d'alegria, però no ho estava. Tampoc em va animar que la Yumi i l'Aelita em donessin els seus croissants.
Les classes van ser com sempre. La senyora Hertz em va renyar per no estar atent. El senyor Fumet s'havia passat tota l'hora parlant. En Jim ens havia fet córrer fins a gairebé caure morts a la pista...
Va haver una cosa que em va tenir dispers tot el dia. La Sissi.
No es que acostumés a parar-li més atenció de la deguda. Però estava estranya. Tenia els ulls inflats i vermellosos, com si hagués estat la nit sencera plorant. Normalment li hauria llençat un comentari mordaç, alguna cosa per fer-la empipar. M'encantava fer-la empipar. Però no vaig gosar a fer-ho.
Vaig sentir una forta fiblada al pit en veure-la així.
Vaig procurar no pensar més en ella i en els seus ulls tristos, així que em vaig centrar en burxar a en Ulrich i a la Yumi, el meu segon passatemps predilecte. Va ser immensament divertit, especialment el moment en que vaig aconseguir que s'abracessin i van acabar tan vermells com una boca d'incendis.
Sí, senyor. Va ser genial.
L'Odd el magnífic guanyava un altre vegada! Llàstima que ni tant sols allò em fes content, què dimonis m'estava passant? Hauria d'estar celebrant la victòria amb un enorme gelat de xocolata.
No em venia de gust el gelat, però fer un tomb no estaria pas malament. Durant el últims mesos havia descobert un clar al bocs, a mig camí entre L'Hermitage i el Kadic, a prop del barranc. Mai no vaig veure-hi a ningú allà, per això vaig memoritzar com arribar-hi.
Vaig dirigir-me cap allà xiulant la tornada de la cançó de moda, amb les mans a les butxaques i sense parar atenció al que m'envoltava.
Vaig aturar-me en sec en escoltar uns sanglots una mica més endavant. Vaig aturar-me a pensar en qui podria ser, la meva ment no va trobar resposta. Vaig avançar amb cautela fins a arribar a l'arbre del que provenien els plors. Va ser tot un shock.
La Sissi, amb la cara enterrada entre els genolls, plorava. Vaig tenir una sensació estranya, una mena d'opressió a la boca de l'estómac, seguida d'un lleu formigueig.
Vaig rodejar l'arbre fins a quedar davant d'ella, que no va moure's ni un mil·límetre. Les paraules van escapar dels meus llavis.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Potser la Sissi Delmas no hagués fet mèrits per que em commoguessin les seves llàgrimes, però havia d'admetre que quan la vaig veure per primer cop m'havia sentit atret per ella. Una atracció que no havia desaparegut del tot. Era capritxosa, envanida, i estava boja per l'Ulrich. Mal assumpte.
Vaig seure al seu costat esperant que em colpegés i em fes fora, no obstant, la Sissi va llançar-se al meus braços i va plorar amargament durant hores.
Què podria haver minat la seva confiança d'aquella manera? Mai l'havia vist fràgil. De fet sempre havia pensat que la seva moral estava feta a proba de bombes. Estava equivocat, no hi havia cap dubte.
Envejava als meus amics, tots tenien a algú a qui estimar. En Jérémie tenia a l'Aelita. L'Ulrich tenia a la Yumi. I jo un dia estava amb la Magali, un altre amb la Jeanne, i un altre... amb qui fos. No era que no m'agradés ser el casanova del Kadic, però jo també volia una noia a qui estimar d'aquella manera.
Tractar de que la Sissi es fixés en mi seria una tasca tan estúpida i inútil, que em cansava tan sols de pensar-hi.
La vaig envoltar amb els meus braços, per que... bé per que soc humà, maleït sigui! No puc veure a una noia plorar. Sé que vaig murmurar coses amb l'intenció de calmar-la, però si em preguntessin que li vaig dir no podria contestar. No tinc ni idea de que vaig dir-li. Tant sols volia animar-la, que deixés de plorar com si no hi hagués un demà.
Encara que em va costar una barbaritat, vaig aconseguir el meu objectiu. Poc a poc la seva tristesa va minvar, els seus músculs van anar relaxant-se i la seva respiració es va tornar regular.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —vaig assegurar-li.
—Creu-me, això espero pel teu bé —va grunyir.
Tenia els ulls inflats i envermellits, les galtes ruboritzades, el nas i els llavis vermells. Se li havia corregut el rímel. Em va semblar que estava molt maca, més que quan s'empolainava per agradar-li a en Ulrich.
Durant uns segons vaig sentir ganes de donar-li un cop de puny a l'Ulrich.
—Per què estàs tan trista?
—No es assumpte teu.
—Problemes amorosos?
—No es assumpte teu —va repetir en to agressiu.
Sabia que era més que probable que els culpables fossin la Yumi i l'Ulrich, no obstant no em va semblar tan factible. Principalment per que les mostres d'afecte dels meus amics sempre la feien empipar. S'empipava i esbufegava.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —vaig preguntar amb humor.
Em va mirar alçant una cella amb els ulls entornats.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
Em vaig adonar de que encara l'estrenyia entre els meus braços, la seva mà dreta sobre el meu pit, i el seu cos descansant recolzat en el meu. En una proximitat estranya. No era la primera noia amb la que em trobava en una situació similar, no obstant, el fet de que fos la Sissi va fer que el meu cor es disparés. Ella semblava estar tan o més còmoda que jo amb aquella proximitat.
No sé per què vaig fer el que vaig fer. Però vaig besar els seus llavis. Quan vaig obrir els ulls, la Sissi, estava ruboritzada amb una expressió de sorpresa total. Durant un moment vaig pensar que potser podria enamorar-la, que potser li hauria agradat que la besés. Vaja si ho vaig pensar!
La sonora bufetada que em va donar em va despertar de cop. Quin geni!
Es va aixecar bruscament, es va apartar els cabells amb un posat i va espolsar-se els pantalons pirata amb gracia.
—Pervertit —va murmurar sense girar a mirar-me.
Va ser llavors quan ho vaig decidir.
Conqueriria a la Sissi encara que fos l'últim que fes a la vida.

Fi

Em sap greu

 
Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Em sap greu

Què era el pitjor que podia passar? Que l'Ulrich s'empipés i no tornés a parlar-li mai més a la vida o que decidís assassinar-lo. Valia la pena córrer el risc? No n'estava segur. Segurament no pagava la pena. Però tot i així ho va fer.
Va ésser un rampell egoista o quelcom que, simplement, portava massa temps desitjant fer. Potser una mica de les dues coses.
Ell s'estimava al seu amic tot i ser un idiota total de vegades, hi havia un fotimer de noies fantàstiques boges per ell, però l'Ulrich, simplement, feia com qui no s'adona i, la que realment l'interessava no tenia més sort. La Yumi Ishiyama estava absolutament penjada de l'Ulrich Stern i l'Ulrich Stern ho estava per ella, fins a nivells de ciència-ficció. Tots dos ho sabien i ell s'encarregava de recordar-los-hi dia rere dia amb l'esperança de aconseguir que avancessin.
Però estava cansat.
N'estava fart.
N'estava fins els nassos.
A les nits l'Ulrich sempre somiquejava per que, suposadament, la Yumi no li feia cas i, ell, no tenia més remei que escoltar-lo i recolzar-lo. La Yumi, en canvi, no deia res, però l'empipava igual.
Feia una setmana que l'Ulrich havia marxat urgentment a Alemanya perquè la seva tieta havia tingut un accident, fins allà tot bé, bé, bé dins dels límits del seny, no era que s'alegrés de que la tieta de l'Ulrich estigués a l'hospital... Tots els trobaven a faltar, era el seu amic, així que allò era inevitable.
En un primer moment el fet de que la Yumi anés a la seva habitació amb excuses mil no li va semblar important, però ara ja començava a pujar-li la mosca al nas.
L'Odd sabia que, estar separats, per als seus amics era com una tortura, segur que preferien que els clavessin agulles a sota les ungles. Estava convençut de que eren com dos ocellets, si un moria l'altre ho faria poc després.
No el molestava la companyia de la seva amiga, una noia maca mai lo sobraria, però no suportava veure-la allà asseguda, dia rere dia, damunt el cobrellit blau descolorit de l'Ulrich amb aquella carona de animaló desvalgut.
Quan va tornar de la dutxa la va trobar allà, asseguda al llit acaronant distreta el cap del Kiwi que s'havia fet un cabdell a la seva falda. Li havia preguntat que què hi feia allà, la Yumi li havia somrigut dèbilment com a resposta. L'Odd es va ajustar més la tovallola nuada a la seva cintura amb una ràbia irracional rossegant-lo per dins. Què passava amb l'Ulrich? Que no funcionaven els telèfons a Alemanya? Cóm era capaç de tenir-la en aquell malviure? A ell se li encongia el cor tant sols mirant-la.
Sabia que el més prudent hagués estat demanar-li que marxés, tenia l'excusa d'acabar de sortir d la dutxa, nu sota la tovallola blanca, en canvi va seure al seu costat amb els cabells gotejant-li per l'esquena xopant el cobrellit blau del seu amic i va acaronar-li el braç suaument. Els ulls de la Yumi es van ennuvolar per culpa de les llàgrimes, el negre brillant dels seus iris semblava fondre's i ell no era de pedra.
I llavors ho va fer. La va subjectar per la màniga i la va besar als llavis, la Yumi el va apartar de mecànicament amb una empenta poc convincent, la seva mirada acusadora va esvair-se amb la caiguda de les primeres llàgrimes cristal·lines.
Pagava la pena temptar la seva sort? Va determinar que sí, que pagava la pena. L'Ulrich tenia la fama però la mala llet la tenia ella, l'Ulrich era un rondinaire però la Yumi no dubtava en fotre't un cop si li tocaves prou els nassos. Era capaç de trencar-li el nas i fer-li una reconstrucció facial sense anestesia i sense trepitjar un quiròfan. La clínica d'estètica a cops de la Yumi Ishiyama.
L'Odd va estirar-se com un gat minvant la distància entre les seves cares, no va esperar per veure la reacció d'ella. Va tancar els ulls i va tornar a fer-li un petó. L'empenta no es va produir aquest cop.
La mà càlida de la Yumi va recolzar-se a la seva espatlla amb un contacte fràgil. A l'Odd va sacsejar-lo una corrent elèctrica de cap a peus estarrufant-li la pell. Sempre havia pensat que la Yumi era bonica, fins i tot s'havia preguntat que sentiria si besés els seus llavis vermells i carnosos.
Ara podia dir, amb tota seguretat, que ho sabia. Besar a la Yumi produïa electricitat suficient com per a proveir a tota França durant un any.
Les mans de l'Odd van ésser incapaces de romandre quietes i va recórrer cautament la tela del jersey negre de la Yumi, joguinejant amb les costures i les arrugues al seu abast.
Llunyanament va sentir al Kiwi gemegar i protestar al caure de la falda de la Yumi per culpa del brusc moviment que havien fet. De cop i volta a aquella habitació feia una calor de mil dimonis, s'hauria espatllat el termòstat de la caldera? No era normal, encara era hivern. A que es devia? La seva ment va submergir-se en una espiral de coses sense sentit, ja no era capaç de pensar amb claredat, talment que no podia controlar el seu propi cos que actuava per iniciativa pròpia sense informar al seu cervell del que passava, tant sols flaixos d'imatges inconnexes i incoherents.
Les mans de la Yumi van empentar-li pel pit tot apartant-lo, l'Odd la va mirar com si acabés de despertar-se. Els seus dits estaven entortolligats entre els flocs negres dels cabells de la Yumi que, amb les galtes vermelles, panteixava abastint d'oxigen els seus pulmons. Els dits de l'altra mà s'aferraven a la tanca dels sostenidors llestos per descordar-los. Va apartar-se bruscament com si estigués en flames. Va sentir-se tan culpable com si acabés de trencar el gerro favorit de la seva mare a cosa feta. El remordiment el va portar a arreglar, tremolós, el jersey d'ella.
La Yumi va etzibar-li un cop sense força a l'espatlla. No va dir res. Ell va desitjar que digués quelcom, les seves paraules s'havien perdut en algun lloc entre el seu cervell i les seves cordes vocals. Va tenir ganes de riure per la ironia. L'Odd el magnífic, l'Odd el xerraire, mut.
Ella va aixecar-se va anar fins a la porta mentre el cor de l'Odd picava contra les costelles amb violència.
—I ara què?
Al començament l'Odd no va saber qui dels dos havia fet aquella pregunta, quan la Yumi va girar-se amb els ulls oberts de bat a bat va entendre que havia estat ell.
—No ho sé. —Va ser l'eixuta resposta d'ella—. No ho sé...
—No hem de dir-li-ho a l'Ulrich, això no ha estat res, no?
L'Odd va sospirar, pel que semblava estava fent mèrits per pujar posicions al top ten de cretins de Kadic.
—Defineix "res" —va etzibar la Yumi encreuant els braços sobre el pit foradant-lo amb aquells ulls negres vius i brillants—. Perquè a mi no m'ha semblat, el que es diu, "res".
—Tu et senties sola i jo sóc irresistible —va argumentar. Si aconseguia que l'odiés potser no tornaria a acostar-se-li i aquella corrent elèctrica que el sacsejava l'espinada desapareixeria per sempre.
La Yumi va esbufegar i l'Odd va empassar saliva sorollosament, potser ara era quan l'assassinava.
—Hem de dir-li.
Després d'etzibar-li allò la porta va tancar-se amb estrèpit. Ella ja no hi era. La companyia del Kiwi no servia per eliminar aquell buit a les seves entranyes.
Va estar pensant, durant molta estona assegut al llit del seu millor amic vestit amb la tovallola blanca, en el perquè es sentia tant culpable. L'havia besat, sí, però també havia petonejat a l'Aelita un parell de mesos abans. Llavors no va sentir-se tant malament i no era que a en Jérémie l'estimés menys que a l'Ulrich.
Seria per a on havia passat? No perquè fos l'habitació que compartien, sinó perquè hagués estat al llit del seu millor amic. L'Odd va cargolar-se damunt del cobrellit blau.
«Em sap greu, amic, simplement ha passat —va pensar—. Sóc un cabró.»
Què havia de fer? Senzillament l'atreia la seva amiga d'una manera que mai s'hagués imaginat.

Fi

Oneshots (Originals)

 

Aquests oneshots són originals i estan protegits pels drets d'autor. Està totalment prohibida la seva redistribució, si vols pots facilitar un enllaç al meu blog però en cap cas pujar-ho a altres pàgines.

Si us plau, si veieu algun dels meus shots fora d'aquestes pàgines denuncie-ho, serà un plagi:

http://www.fictionpress.com/u/663858/Natsumi_Niikura
http://natniikura.deviantart.com
http://fictopia.net/es/usuario/Natsumi_Niikura

-->Versió en català // Versión en castellano<--

 El soldat i la dama // El soldado y la dama
La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Romanç, Sobrenatural, Drama / +16

El soldat i la dama

Aquesta història és totalment original, si us plau, no la publiqueu enlloc sense el meu permís.

El soldat i la dama

La Lena, una noieta esprimatxada i baixeta, amb uns enormes ulls blau cel, cabells vermells com el foc i tres pigues a sota de l'ull dret, es va mirar angoixada al seu cap. Abandonar la seva Heidelberg natal per anar a viure a Barcelona, una ciutat desconeguda i de vegades amb una fama una mica fosca. Havia tingut por. Fins i tot havia pensat en dir-li al seu cap que no volia l'ascens, que preferia seguir essent una simple comercial amb un sou base i massa hores de feina, però finalment es va resignar.
La seva família havia mort feia quatre anys en un accident de trànsit i no tenia res ni ningú que l'arrelés a Alemanya. El seu xicot l'havia deixat per una exuberant noia del Brasil o de Cuba, ja no ho recordava; i els amics... bé, sempre en podia fer de nous. Potser conèixer un país nou i gent nova li faria bé.
Va obrir per últim cop la finestra del seu apartament des d'on hi havia una vista privilegiada del riu Neckar. Ho trobaria a faltar. Era la seva vista preferida del món sencer.
Al taxi no va badar boca, amb la mirada perduda en els carrers i les cases que passaven davant dels seus ulls. Tenia ganes de plorar i la malenconia ja la dominava; aquella sensació va augmentar quan va pujar a l'avió. I durant el vol va romandre amb la vista clavada a la pantalla, els auricular posats però sense parar atenció a res ni ningú. Va ignorar la panoràmica aèria de la ciutat de Barcelona que tothom mirava meravellat. Tampoc no va fer cas de l'aeroport, tan sols va agafar la seva maleta emmurriada.
—Senyoreta Haas? —va preguntar una veu en alemany.
La Lena va tombar-se per veure a un vellet de cabells blancs, galtes plenes i rosades, ulleres daurades i un somrís afable.
—Sí, sóc la Lena Haas —va contestar.
—Em dic Pau Soler, sóc el fundador de la Somnis d'Or. —La Lena, sorpresa, se'l va mirar bocabadada. El fundador de l'empresa en persona havia anat a rebre-la com si ella fos una personalitat o una celebrity—. Vingui amb mi, si us plau, li mostraré la seva nova llar.
Van sortir de l'Aeropot del Prat i van anar fins a un elegant cotxe negre que els va duu fins al cor de la ciutat. Van parar a la Via Laietana i en Pau va convidar-la a sortir del vehicle tot agafant-li la mà amb suavitat.
Davant dels seus ulls va aparèixer una església que destacava per la simplicitat de la seva construcció. Ell va explicar-li que aquella era la Basílica de Santa Maria del Mar, l'església que la ciutat de Barcelona va aixecar amb les seves pròpies mans i amb els seus diners per a la patrona de la mar. Va dir-li que ella viuria just al costat d'aquella meravella i del Fossar de les Moreres.
Va passar la resta del dia instal·lat-se al pis, massa entretinguda com per pensar en res. A la nit va encarregar una pizza que va menjar-se asseguda a terra envoltada d'espelmes.
«El fossar de les Moreres es va fundar al segle XII i és a on van dormir els nostres germans que van donar la seva vida per defensar la seva llibertat i lleis de Catalunya de la invasió borbònica al 1714». Li feia venir esgarrifances recordar-ho, dormiria al costat d'una espècie de fossa comuna de feia segles. Li va semblar que era ben bé com dormir al costat d'un cementiri.
«Ostres Lena, t'hauries d'haver quedat a Heidelberg. Això és massa sinistre» va pensar angoixada. Construir al costat d'una fossa comuna, quina bogeria! Hauria de buscar un altre lloc a on viure, tot i que si s'hi quedava a viure allà no hauria de preocupar-se per pagar un lloguer.
Va obrir la finestra tal com feia quan vivia a Heidelberg i va treure el cap, la flama eterna del peveter li va semblar hipnòtica dansant amb el vent rebregat-se i encongint-se com si es dolgués. La olor de les fulles de les tres moreres era màgica i els estels titil·lant sobre la basílica de Santa Maria del Mar. El silenci...
De cop i volta aquell barri, una mica claustrofòbic, i la seva fossa comuna li van semblar extrets d'un conte de fades a on tot és possible.
«Barcelona és una ciutat màgica» li havia dit en Pau «pot ser que si hi pares prou atenció vegis passejar pel carrer quelcom fantàstic». La Lena va sacsejar el cap, va tancar la finestra i es va ficar al llit.
Segons anaven passant els mesos se'n va anar enamorant de la ciutat i de la seva història, de la seva gent, la seva cultura i la seva llengua. S'havia proposat parlar el català tant bé com el marcat accent alemany seu li permetés i escriure'l a la perfecció. Les cabòries que s'havia fet en base al que li havien explicat van desaparèixer, la gent era amable i acollidora, al forn de pa la rebien amb un somriure cada matí i a la nit sempre li guardaven un panet pel sopar. Al mercat els venedors l'anomenaven "Eleneta" i li explicaven amb tota la paciència del món què eren les coses que venien, les botifarres, les seques, els rovellons i pinetells... tot un món de sabors i olors noves que va anar descobrint a poc a poc.
El Born amb els seus carrers estrets i sinuosos havia esdevingut la seva llar i ja no sabia viure sense aquella vista de Santa Maria del Mar i el Fossar.
La Lena va acabar de sopar i va apagar la televisió. Va jeure al sofà aclocant els ulls i va fer una profunda aspiració. Li va semblar sentir un timbal al carrer, però era quelcom impensable, així que va pensar que el so havia de provenir d'algun televisor encès o que s'ho havia imaginat.
Van passar un parell de minuts i aquell so va tornar a retrunyir a les seves oïdes. Es va aixecar un salt i va treure mig cos per la finestra, el carrer estava desert, però la seva curiositat anava en augment així que va posar-se la jaqueta texana, va agafar les claus i va baixar al carrer.
Es va aturar al vell mig del Fossar mirant a tot arreu, però no hi havia res ni ningú. De cop i volta li va semblar sentir un xiuxiueig.
—Hola? —va preguntar mig esglaiada.
—Qui és vostè? —va preguntar una veu masculina des d'algun punt del carrer—. En quin bàndol està?
—Bà-bàndol? —va quequejar ella—. Què vols dir amb bàndol?
—És una botiflera?
Ella va arrufar les celles, no sabia que significava ser una "botiflera" però suposava que no era res de bo. Va entrellucar una figura borrosa rere una de les moreres del Fossar i en una mena d'impuls suïcida, la Lena, va caminar fins allà. Va haver de parpellejar un parell de cops per a que la seva vista s'aclarís. Davant seu hi havia un home amb una mena d'uniforme militar, duia una casaca blau fosc amb la gira grana i un munt de botons daurats, les calces i les mitges vermelles es perdien sota la casaca i als peus duia unes sabates de cuir amb una sivella.
L'home es va treure el barret marró i se'l va duu al pit deixant a la vista un cabells castanys que queien sobre les seves espatlles, la seva cara de faccions amables, amb la punta del nas una mica tacada de pols igual que les seves galtes i uns ulls verds que van tallar-li la respiració a la Lena.
—El meu nom és Jaume Ferrer, sóc soldat de la Companyia dels Paraires de la Coronela de Barcelona —va presentar-se cofoi—. Disculpeu, senyoreta.
—Em dic Lena...
—No patiu, Lena, no us faré mal. Sóc un membre de la Coronela. Us mantindré fora del perill d'en Felip V.
«Felip V» va dir-se ella. Feia gairebé tres-cents anys d'allò va pensar que era una broma però la mirada seriosa d'en Jaume la va fer canviar d'idea.
—Ara he d'anar a fer la ronda.
I sense dir res més es va evaporar en mig de la foscor. La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Aquella nit no va poder dormir.
Les següents setmanes sovint es trobava a si mateixa mirant per la finestra esperant tornar a veure a aquell fantasma, finalment va decidir baixar un altre cop al Fossar amb l'esperança de que tornés. Es sentia una mica ximpleta allà asseguda al marbre glaçat esperant vés a saber què.
—Senyoreta Lena.
Va girar-se amb els ulls brillants buscant l'origen de la veu, en Jaume era al centre del Fossar dret mirant-la fixament. Es va aixecar i va anar fins a ell amb un somrís.
—Has tornat —va pronunciar amb un nus a la gola.
—He vingut cada nit, però vostè mai hi era. —En Jaume se la va mirar amb les galtes una mica enrojolades—. Creia que potser us havien mort, m'alegro de veure que esteu bé.
A la Lena va fer-la feliç sentir que ell havia anat cada nit per tal de trobar-la. Van parlar durant hores sota la flama del peveter i els estels.
A partir d'aquella nit es trobaven la noia d'Alemanya i el fantasma del segle XVIII a diari, encara que plogués, encara que fes un fred que pelava. Durant el dia somiava desperta tot esperant que es fes fosc, que el carrer fos desert i que en Jaume sortís de darrere la morera.
En Jaume va esdevenir el més semblant a un amic que havia tingut mai, algú amb qui parlar de qualsevol cosa sense haver de controlar el que dius, algú de confiança, algú que la feia sentir-se protegida, algú amb quin passar-ho bé xerrant.
La Lena llegia asseguda al costat del peveter tot esperant l'hora de que vingués, immersa en la lectura no se'n va adonar quan se li va apropar, fins que, de cop i volta, a sobre de les lletres impreses va aparèixer una preciosa rosa vermella com la sang.
—Que és per a mi?
—Sí. És ben poca cosa —va mormolar—, em sap greu, però bé... ja sap que no és fàcil trobar quelcom en bon estat en mig d'aquest setge.
Ella li va somriure, sempre es preguntava si ell sabia que era mort i si la veia tal qual era o com una noia de la seva època; li feia por preguntar i perdre allò que tenia ara.
—És la més bonica de totes, n'estic segura.
—No pas tan com tu, Lena. —Enrojolada de cap a peus se'l va mirar fixament, era com tret d'un somni—. M'agraden els teus cabells vermells.
—Gràcies —va dir.
—He de marxar, Lena. —En Jaume va acaronar-li la galta i després va posar-se dempeus.
—Tant aviat?
—Demà he de defensar la muralla.
La Lena va sentir una esgarrifança i el pes de la por oprimint-li el pit.
—No hi vagis, si us plau —va fer agafant-li per la gira de la màniga esquerra—. Si us plau, queda't amb mi...
La seva suplica tan sols va obtenir un somrís com a resposta, en Jaume va apartar-li la mà amb molta suavitat i li va fer un petó tan suau com un sospir. Les llàgrimes van córrer per les seves galtes quan ell va esvair-se, havia estudiat la Guerra de Successió i sabia prou bé que, en Jaume, era un fantasma, un dels morts enterrats al Fossar de les Moreres, un heroi anònim; algú al que la gent retia homenatge durant l'Onze de Setembre però de qui ningú en coneixia el nom.
La Lena va adonar-se que s'havia enamorat d'en Jaume i allò la va fer plorar com si el món s'hagés d'acabar.
Va baixar cada nit al Fossar però ell mai va tornar tot i que a la Lena li semblava veure'l en cada ombra del carrer.

Fi

Aclariments:En realitat abans del 1989 el Fossar de les Moreres no existia com avui dia, hi havia pisos construïts a sobre. Quan es va pavimentar amb les totxanes vermelles com la sang es van traslladar tots el cossos per una qüestió de salud pública.Botifler/a: durant la Guerra de Successió s'anomenaven així als partidaris d'en Felip V.

Escrit originalment al 1994, reescrit el 9 d'octubre de 2011