ANSMT 01.- El retrobament

 

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France 3.

Notes prèvies: Com no sé si algú aliè a aquesta sèrie llegirà aquesta historia vull deixar clar que la casa de l’Aelita i en Franz Hopper es diu ‘Hermitage’ originalment, per tant he decidit conservar-ho, el nom a la sèrie no té cap connotació religiosa igual que no la té en aquest fic.

ABANS NO SIGUI MASSA TARD

Per Natsumi Niikura

El retrobament

Després de que en X.A.N.A. fos vençut i apaguessin el superordinador la vida pels guerrers de Lyoko es va tornar pacífica. Ja només havien de preocupar-se dels seus estudis al Kadic. I amb el temps els seus camins varen començar a distanciar-se.

La Yumi va tornar al seu Kyoto natal amb l’excusa de completar els seus estudis, encara que en realitat se’n va anar amb l’esperança de poder oblidar a en Ulrich o potser per fer-lo reaccionar. L’Odd va fundar un grup de música i era bastant complicat seguir-li la pista amb tantes gires això sense comptar amb la seva mania de no revisar el seu correu electrònic. L’Aelita i en Jérémie per la seva banda s’havien casat i ara polien el disseny d’un programa informàtic revolucionari basant-se en les dates aconseguides per en Franz Hopper. L’Ulrich va dedicar-se per complet a les arts marcials i ara treballava com a instructor a un prestigiós dojo. Pel que fa a en William...

Veient la situació en la que es trobava la relació entre la Yumi i l’Ulrich va decidir que era un bon moment per moure fitxa, així que es va traslladar a Kyoto on inevitablement es va topar amb ella i és clar, hagués estat idiota de no haver aprofitat l’oportunitat de fer-se el perdut al vell mig d’una ciutat desconeguda.

Els llums de la ciutat s’estenien sota l’avió procedent de Kyoto. La Yumi va estirar-se al seient i va tancar el llibre que llegia, tantes hores de vol estaven acabant amb ella. La veu d’una de les hostesses els va avisar de que aterrarien aviat i que havien de cordar-se els cinturons.

A l’aeroport en Jérémie, l’Aelita, l’Odd, la Sissi i l’Ulrich esperaven el vol en el que arribaria la seva amiga, la noia de cabells vermells estava molt inquieta, trobava a faltar la seva millor amiga i només de pensar que aviat tornaria a ser allà l’emocionava. La resta mantenia la calma menys la Sissi que no comprenia que coi hi fotia allà si la japonesa i ella mai s’havien caigut bé. L’Ulrich semblava tranquil, però la veritat era que estava molt nerviós, què passaria quan es retrobessin? Continuaria essent la seva millor amiga? Encara seria aquella noia que li havia robat el cor?

—Mireu! No és aquella la Yumi? —va exclamar de cop i volta l’Aelita.

—On? —va dir l’Odd posant la seva mà a mode de visera.

L’Aelita va assenyalar a l’esquerra i els ulls de l’Ulrich varen seguir la direcció indicada, a prop de la cinta transportadora on anaven apareixent progressivament les maletes, la jove japonesa s’acomodava rere l’orella un floc rebel de la seva ara llarga cabellera.

Havia canviat molt en aquells anys, el seu aspecte era més femení i no només pel pentinat, la seva roba també era més femenina i sensual. El cenyit jersei vermell remarcant les seves corbes i uns texans informals i una mica estripats amb unes botes sense taló formaven part de la seva nova indumentària.

La Yumi va somriure en reconèixer la cabellera vermellosa de la seva amiga i es va afanyar a reunir-se amb els seus companys, l’Aelita se li va avançar i la va abraçar amb força.

—Hola nois, m’alegro de tornar-vos a veure —va dir somrient-los.

Els va abraçar a tot, inclosa la Sissi, al menys per la seva banda les seves diferencies amb ella havien quedat en el passat.

—És una llàstima que l’Ulrich no aconseguís trobar a en William —va dir de cop en Jérémie.

—Com? —va replicar sorpresa la Yumi.

—Sí, l’Ulrich el va estar trucant durant setmanes, què dic setmanes! Mesos! —l’Odd va moure teatralment les mans donant èmfasis a les seves paraules—. I res de res.

—Però si en William...

—Escolta Yumi... portaven cap altra maleta? —En William va aturar-se en sec en veure el grup d’amics del Kadic, ara comprenia perquè havia decidit tornar tant de cop i volta. La Yumi va negar amb el cap a la seva pregunta i ell va mirar desafiant a en Ulrich—. Hola nois, quant de temps sense veure’ns.

—Vaja William m’alegro de que la Yumi et trobés. —L’Odd va palmejar la seva esquena amistosament.

—Va ser fàcil vivint sota el mateix sostre, tard o d’hora acabaríem per trobar-nos.

“Sota el mateix sostre” aquelles paraules varen causar la sorpresa de tots i alguna cosa es va remoure a l’interior de l’Ulrich. Creia tenir-ho superat però la revelació havia caigut com una bomba a sobre d’ell, sempre va tenir la sospita de que si li deixava prou espai en William s’espavilaria per ocupar el seu lloc, pel que semblava no s’havia equivocat.

L’Odd va gargamellejar incòmode, l’ambient estava massa tens.

—Va-vaja Yumi que acolorida vens.

—Oh… t’agrada?

—Disculpa —la Sissi es va interposar entre ells clarament gelosa.

L’Aelita va decidir actuar abans de que a algú li donés per cometre un assassinat, el més sensat seria no ajuntar a en William i l’Ulrich ni a la Yumi i la Sissi al mateix cotxe i l’Odd comprenent l’expressió de la que una vegada va ser la seva cosina es va encarregar de solucionar-ho tot.

El paisatge urbà va anar donant pas a la vila on havien passat mitja vida. El bosc s’estenia majestuós als afores on es trobava el seu destí.

‘Hermitage’ el cartell del reixat els donava la benvinguda, l’Aelita i en Jérémie havien fet un treball de restauració excel·lent, semblava una casa nova.

A dins van fer el repartiment d’habitacions l’Odd i la Sissi compartirien la del fons del passadís, la Yumi va enarcar una cella amb la oferta de compartir habitació amb en William, la japonesa es va negar, cosa que l’Aelita no va comprendre, la va instal·lar entre les habitacions de l’Ulrich i en William.

Després de desempaquetar totes les coses les dos noies varen afanyar-se a posar-se al dia de tot el que els havia ocorregut en aquells dos anys en els que no s’havien vist. Veient que la japonesa començava a adormir-se a causa del jet lag van baixar a la cuina a prendre cafè. L’Aelita buscava la manera d’abordar el tema que realment volia treure, li preocupava com pogués prendre-s’ho, allò sempre treia el seu costat susceptible. Va armar-se de valor i va llançar-se a satisfer la seva curiositat.

—Ja heu parlat? —la japonesa la va mirar amb cara de no comprendre res—. L’Ulrich i tu.

Va deixar la tassa de cafè i va recolzar-se al marbre de la cuina, realment no comprenia a què es referia la seva amiga.

—Em refereixo a en William.

—No sé per que hauria de parlar amb l’Ulrich d'en William. —Va sospirar més incòmoda que molesta—. Ell no em parla de tots els seus amics.

—Dóna, no és el mateix...

—Sincerament, Aelita, no sé on vols arribar.

—No és el mateix un amic que un xicot.

La morena va riure amb totes les seves forces agafant novament la seva tassa fumejant de cafè, va mirar a l’Aelita divertida.

—És un malentès. —Va somriure—. Em vaig trobar a en Will casualment, estava perdut al vell mig de Kyoto, li vaig proposar compartir pis. —La de cabells vermells va assentir comprenent la situació—. I això és tot.

—Això és genial! Has de dir-li a l’Ulrich.

La Yumi va negar amb el cap i es va marxar deixant a soles a la seva amiga. Què els havia agafat a tots amb la seva relació amb en William? I per què coi havia de donar-li explicació a l’Ulrich? Si volia saber res que li preguntés, què potser s’havia oblidat de com es parlava? Si era així no trigaria a descobrir-ho per que estava assegut al sofà amb un diari esportiu entre les mans.

—Ei —va dir-li el castany sense alçar la vista.

—Hola, res d’interessant?

Va deixar-se caure al sofà i ell la va mirar sorprès, en escoltar les passes va creure que serien l’Odd o en Jérémie, fins i tot la Sissi o qui fos, qualsevol menys ella. El seu pols s’havia accelerat i li costava pensar amb claredat.

—Res —va ser l’únic que va poder articular.

—Ah... Ulrich jo...

—Ei Yumi! —En William va entrar a la saleta amb un mòbil a la mà—. Porta una bona estona sonant, te l’has descuidat a l’habitació.

Va mirar la pantalla del petit aparell negre amb sakures i va despenjar al mateix temps que s’allunyava dels nois parlant en un japonès perfecte.

—Segur que és en Hajiwara. —Va seure on havia estat ella malgrat la mirada assassina que li dedicava el noi—. Tio, em moro de son.

«Doncs fot el camp i deixa’m en pau» va pensar l’Ulrich.

—Està guapa, oi? —no va necessitar que contestés, era evident per com la mirava mentre s’acostava a ells un altre cop—. Ha passat res?

—Res, era la Fuuko.

—Genial. Amb el vostre permís me’n vaig a dormir.

—Que descansis, Will.

Va acomodar-se al seu costat i va agafar el cafè. El silenci s’havia instal·lat entre ells, era molt incòmode, on havia anat a parar aquella facilitat per treure tema de conversa?

—Cóm ha anat el vol? —va trencar ell el silenci.

—Etern, però força entretingut.

El silenci va tornar.

—Cóm...? — van parlar a la vegada.

Ambdós es varen mirar i començaren a riure, semblava que tot començava a tornar a la normalitat entre ells.

Continuarà

Aclariments:

Sakura: són les flors del cirerer, és un motiu molt comú al estampats i les serigrafies japoneses, els ventalls i el vestit de la Yumi a Lyoko porten pètals de sakura.