Idiota!

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges son propietat de MoonScoop i France3.

Idiota!

La meva vida mai ha estat perfecta. Ni de lluny. Per això hi ha coses que enterro al lloc més profund del meu cervell. Perquè les odio i no vull pensar en elles. Però sempre hi ha algú que s'entossudeix en tocar-te els nassos i, desenterrar la porqueria.
Ella em va trucar. Amb la seva veu desconeguda plena de floritures. Si s'esperava que plorés d'alegria, estava ben equivocada.
"La meva estimada Elisabeth. Sóc la mama" m'havia repetit com unes sis vegades. Estimada?, Elisabeth?, mama? I una merda!
Encara ho recordo. Tenia cinc anys. Era el meu aniversari, diluviava i portava alguns dies amb mal de gola. El meu pare havia inflat un centenar de globus de colors, comprat serpentines i confetti, i preparat un deliciós pastís de nata i trufa. El meu favorit.
La meva mare no va aparèixer per allà. Un aniversari més, sols el pare i jo.
Va arribar de matinada amb un vestit verd ampolla, va pujar al pis de dalt sense dignar-se a mirar-nos i poc després va baixar amb tres maletes. Se'n anava. Ens abandonava. Tampoc va ser quelcom sorprenent. Gairebé mai hi era i quan si que hi era feia com si no existíssim ni el pare ni jo.
No vaig tornar a saber res d'ella, tampoc m'importava. Fins que em va trucar. Volia que me'n anés a viure amb ella. Les seves paraules van ser "vine a viure amb mi, Elisabeth. Deixa al fracassat del teu pare."
Vaig recordar perquè odiava el meu nom. Les dues ens dèiem igual. Era un record tant llunyà que havia començat a esborrar-ho del meu cap.
Em vaig jurar a mi mateixa que mai vessaria una llàgrima per ella, però vaig plorar. Vaig plorar nit i dia.
El meu aspecte era horrorós i esperava que l'idiota de l'Odd Della Robbia es dediqués a emprenyar-me, no obstant no ho va fer. Vaig agrair-li silenciosament. Però el vaig odiar quan va fer que l'Ulrich i la bruixa escanyolida s'abracessin. Se'm va fer un nus a la gola i abans d'adonar-me del que feia ja corria pel bosc. Les llàgrimes rodolaven per les meves galtes un altre cop, em feien mal i em coïen els ulls, i la forta pressió al meu pit era cada cop major.
Poca gent s'endinsava al bosc i jo em vaig sentir estalvia de mirades indiscretes. Em vaig deixar caure al peu del primer arbre que vaig veure, vaig enfonsar la cara entre els genolls i vaig plorar i vaig cridar fins que em va fer mal la gola.
Vaig oblidar-me de l'Ulrich. Vaig oblidar-me de la meva "mare". Vaig oblidar-me del món. Vaig oblidar-me de tot fins que vaig escoltar unes passes, i vaig creure que si no em movia potser no em pararia atenció.
Vaig odiar-lo per haver-me vist.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Amb allò hauria d'haver hagut prou per a que marxés, però va seure al meu costat i jo el vaig maleir. Vaig voler pegar-li i cridar-li que se'n anés, que es perdés a sota de qualsevol pedra. Però la calidesa que provenia del seu cos va fer-me fer figa. Per que tenia por. Allò feia mal. No era capaç d'assimilar els meus sentiments per la meva mare, com era d'horrorós el que m'havia demanat.
Llavors vaig ensorrar-me del tot, em vaig refugiar entre els seus braços i vaig plorar. Ell em va abraçar amb fermesa. La veu de l'Odd xiuxiuejant-me que tot aniria bé, que tindria cura de mi, va calmar-me els nervis. I poc a poc vaig començar a sentir que tot allò no havia estat res més que un malson.
Tot i així no podia refiar-me de l'Odd, podria emprar allò contra mi. Fer rifa de mi amb els seus amics.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —va contestar amb el seu to cantaire.
—Creu-me, et convé —vaig grunyir.
Un aspecte horrible. Estava convençuda de que semblava un zombie. Hagués donat el que fos per un mirall i el meu maquillatge.
—Per què estàs tan trista?
—No n'has de fer res.
—Mal d'amors?
—No n'has de fer res —vaig repetir amenaçant.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —va preguntar fent broma.
Vaig pensar que tant debò que ho hagués fet. Vaig arquejar una cella entretancant els ulls.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
No em vaig moure, l'escalfor del cos de l'Odd era reconfortant. Notava el seu cor bategant amb força a sota de la meva mà, allò va fer que el meu també accelerés. I llavors em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó i vaig sentir una barreja de sorpresa, ira, desconcert i ànsies de tornar a provar.
Vaig fer l'únic del que vaig ser capaç en aquell moment. Vaig fotre-li una galtada, em vaig posar dempeus, vaig apartar-me els cabells i em vaig espolsar la pols del cul.
—Pervertit —vaig mormolar sense atrevir-me a mirar-lo.
I em vaig anar a cuita corrents.
Vaig esforçar-me de valent per no tornar a pensar en l'Odd, per desgràcia meva, havia de veure'l cada dia. A classe. Al menjador. A la sala d'esbarjo. Al gimnàs. Tant sols em quedava trobar-me'l al bany.
Reconec que vaig utilitzar l'Hervé i a en Nicolas. Els vaig fer blocar tots els intents de l'Odd per acostar-se'm.
El comentaris mordaços van desaparèixer, i mai vaig creure possible que passes, però els trobava a faltar. En certa manera em feia sentir estimada. Ridícul, ho sé.
La meva sort va acabar-se. Ella va tornar a trucar-me i jo vaig sentir que em coïen els ulls, amb la vista ennuvolada em va costar reconèixer-lo quan se'm va acostar. Vaig ofegar un gemec a la gola. No tenia intenció de tornar a plorar.
L'Odd em va prendre el mòbil i va discutir amb ma mare, tot i que ell no sabia qui era. Em va defensar dient-li que em deixés tranquil·la, que no mereixia les meves llàgrimes. I va pitjar la tecla per tallar la trucada amb força.
—Els de telemàrqueting no saben acceptar un "no" com a resposta, oi? —va bromejar, donant-me un copet amb el colze.
Vaig voler donar-li una resposta a l'alçada però tant sols em va sortir un sorollet gutural. Tenia un nus a la gola. Vaig seure a terra, amb l'esquena recolzada contra l'edifici dels dormitoris, i l'Odd va agenollar-se davant meu, va inclinar-se i va tornar a fer-me un petó, amb la seva mà a la meva galta. Vaig enfonsar els meus dits entre els flocs dels seus cabells i vaig despentinar-lo.
Va separar-se de mi i vaig ofegar una queixa quan ho va fer.
—No ha estat pas malament, eh?
—Idiota! —vaig cridar-li amb totes les meves forces.
Els llavis de l'Odd van corbar-se en un somrís i jo vaig desitjar que tornés a besar-me. Estava sorpresa i empipada.
Sorpresa perquè m'hagués agradat i per no haver pensat en l'Ulrich, i empipada perquè per a l'Odd les noies no érem res més que un passatemps.
Podia acostumar-me a allò…
Estaria bé, suposo.

Fi

Llàgrimes

 

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France3.

Llàgrimes

En X.A.N.A. ja no hi era i jo m'avorria. La vida d'estudiant era un rotllo desprès d'haver estat un heroi. Veure a l'Ulrich i la Yumi fent esforços sobrehumans per fingir ser només amics ja no m'entretenia. I l'extrema timidesa d'en Jérémie i l'Aelita m'exasperava.
Les noies sempre em servien de distracció, encara que soni fatal dir-ho així. Mai havia tingut problemes per trencar cors. Per això cada setmana tenia una novia diferent.
Vaig deixar escapar un sospir, perquè allò ja no m'omplia. Les noies començaven a tornar-se una rutina.
Érem al menjador, esmorzant. La xocolata era deliciosa com sempre i els croissants cruixents i calents. El sol brillava amb intensitat, les vacances s'aproximaven i la Heïdi Klinger em somreia des de la taula davant la nostra. Hauria d'estar exultant d'alegria, però no ho estava. Tampoc em va animar que la Yumi i l'Aelita em donessin els seus croissants.
Les classes van ser com sempre. La senyora Hertz em va renyar per no estar atent. El senyor Fumet s'havia passat tota l'hora parlant. En Jim ens havia fet córrer fins a gairebé caure morts a la pista...
Va haver una cosa que em va tenir dispers tot el dia. La Sissi.
No es que acostumés a parar-li més atenció de la deguda. Però estava estranya. Tenia els ulls inflats i vermellosos, com si hagués estat la nit sencera plorant. Normalment li hauria llençat un comentari mordaç, alguna cosa per fer-la empipar. M'encantava fer-la empipar. Però no vaig gosar a fer-ho.
Vaig sentir una forta fiblada al pit en veure-la així.
Vaig procurar no pensar més en ella i en els seus ulls tristos, així que em vaig centrar en burxar a en Ulrich i a la Yumi, el meu segon passatemps predilecte. Va ser immensament divertit, especialment el moment en que vaig aconseguir que s'abracessin i van acabar tan vermells com una boca d'incendis.
Sí, senyor. Va ser genial.
L'Odd el magnífic guanyava un altre vegada! Llàstima que ni tant sols allò em fes content, què dimonis m'estava passant? Hauria d'estar celebrant la victòria amb un enorme gelat de xocolata.
No em venia de gust el gelat, però fer un tomb no estaria pas malament. Durant el últims mesos havia descobert un clar al bocs, a mig camí entre L'Hermitage i el Kadic, a prop del barranc. Mai no vaig veure-hi a ningú allà, per això vaig memoritzar com arribar-hi.
Vaig dirigir-me cap allà xiulant la tornada de la cançó de moda, amb les mans a les butxaques i sense parar atenció al que m'envoltava.
Vaig aturar-me en sec en escoltar uns sanglots una mica més endavant. Vaig aturar-me a pensar en qui podria ser, la meva ment no va trobar resposta. Vaig avançar amb cautela fins a arribar a l'arbre del que provenien els plors. Va ser tot un shock.
La Sissi, amb la cara enterrada entre els genolls, plorava. Vaig tenir una sensació estranya, una mena d'opressió a la boca de l'estómac, seguida d'un lleu formigueig.
Vaig rodejar l'arbre fins a quedar davant d'ella, que no va moure's ni un mil·límetre. Les paraules van escapar dels meus llavis.
—Per què plores?
—Deixa'm en pau, Odd.
Potser la Sissi Delmas no hagués fet mèrits per que em commoguessin les seves llàgrimes, però havia d'admetre que quan la vaig veure per primer cop m'havia sentit atret per ella. Una atracció que no havia desaparegut del tot. Era capritxosa, envanida, i estava boja per l'Ulrich. Mal assumpte.
Vaig seure al seu costat esperant que em colpegés i em fes fora, no obstant, la Sissi va llançar-se al meus braços i va plorar amargament durant hores.
Què podria haver minat la seva confiança d'aquella manera? Mai l'havia vist fràgil. De fet sempre havia pensat que la seva moral estava feta a proba de bombes. Estava equivocat, no hi havia cap dubte.
Envejava als meus amics, tots tenien a algú a qui estimar. En Jérémie tenia a l'Aelita. L'Ulrich tenia a la Yumi. I jo un dia estava amb la Magali, un altre amb la Jeanne, i un altre... amb qui fos. No era que no m'agradés ser el casanova del Kadic, però jo també volia una noia a qui estimar d'aquella manera.
Tractar de que la Sissi es fixés en mi seria una tasca tan estúpida i inútil, que em cansava tan sols de pensar-hi.
La vaig envoltar amb els meus braços, per que... bé per que soc humà, maleït sigui! No puc veure a una noia plorar. Sé que vaig murmurar coses amb l'intenció de calmar-la, però si em preguntessin que li vaig dir no podria contestar. No tinc ni idea de que vaig dir-li. Tant sols volia animar-la, que deixés de plorar com si no hi hagués un demà.
Encara que em va costar una barbaritat, vaig aconseguir el meu objectiu. Poc a poc la seva tristesa va minvar, els seus músculs van anar relaxant-se i la seva respiració es va tornar regular.
—Si li expliques això a algú ets home mort, Odd.
—Seré una tomba —vaig assegurar-li.
—Creu-me, això espero pel teu bé —va grunyir.
Tenia els ulls inflats i envermellits, les galtes ruboritzades, el nas i els llavis vermells. Se li havia corregut el rímel. Em va semblar que estava molt maca, més que quan s'empolainava per agradar-li a en Ulrich.
Durant uns segons vaig sentir ganes de donar-li un cop de puny a l'Ulrich.
—Per què estàs tan trista?
—No es assumpte teu.
—Problemes amorosos?
—No es assumpte teu —va repetir en to agressiu.
Sabia que era més que probable que els culpables fossin la Yumi i l'Ulrich, no obstant no em va semblar tan factible. Principalment per que les mostres d'afecte dels meus amics sempre la feien empipar. S'empipava i esbufegava.
—El teu pare t'ha requisat el mòbil? —vaig preguntar amb humor.
Em va mirar alçant una cella amb els ulls entornats.
—Aquest és un motiu ridícul.
—Ridícul o no, és un motiu.
Em vaig adonar de que encara l'estrenyia entre els meus braços, la seva mà dreta sobre el meu pit, i el seu cos descansant recolzat en el meu. En una proximitat estranya. No era la primera noia amb la que em trobava en una situació similar, no obstant, el fet de que fos la Sissi va fer que el meu cor es disparés. Ella semblava estar tan o més còmoda que jo amb aquella proximitat.
No sé per què vaig fer el que vaig fer. Però vaig besar els seus llavis. Quan vaig obrir els ulls, la Sissi, estava ruboritzada amb una expressió de sorpresa total. Durant un moment vaig pensar que potser podria enamorar-la, que potser li hauria agradat que la besés. Vaja si ho vaig pensar!
La sonora bufetada que em va donar em va despertar de cop. Quin geni!
Es va aixecar bruscament, es va apartar els cabells amb un posat i va espolsar-se els pantalons pirata amb gracia.
—Pervertit —va murmurar sense girar a mirar-me.
Va ser llavors quan ho vaig decidir.
Conqueriria a la Sissi encara que fos l'últim que fes a la vida.

Fi

Em sap greu

 
Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Em sap greu

Què era el pitjor que podia passar? Que l'Ulrich s'empipés i no tornés a parlar-li mai més a la vida o que decidís assassinar-lo. Valia la pena córrer el risc? No n'estava segur. Segurament no pagava la pena. Però tot i així ho va fer.
Va ésser un rampell egoista o quelcom que, simplement, portava massa temps desitjant fer. Potser una mica de les dues coses.
Ell s'estimava al seu amic tot i ser un idiota total de vegades, hi havia un fotimer de noies fantàstiques boges per ell, però l'Ulrich, simplement, feia com qui no s'adona i, la que realment l'interessava no tenia més sort. La Yumi Ishiyama estava absolutament penjada de l'Ulrich Stern i l'Ulrich Stern ho estava per ella, fins a nivells de ciència-ficció. Tots dos ho sabien i ell s'encarregava de recordar-los-hi dia rere dia amb l'esperança de aconseguir que avancessin.
Però estava cansat.
N'estava fart.
N'estava fins els nassos.
A les nits l'Ulrich sempre somiquejava per que, suposadament, la Yumi no li feia cas i, ell, no tenia més remei que escoltar-lo i recolzar-lo. La Yumi, en canvi, no deia res, però l'empipava igual.
Feia una setmana que l'Ulrich havia marxat urgentment a Alemanya perquè la seva tieta havia tingut un accident, fins allà tot bé, bé, bé dins dels límits del seny, no era que s'alegrés de que la tieta de l'Ulrich estigués a l'hospital... Tots els trobaven a faltar, era el seu amic, així que allò era inevitable.
En un primer moment el fet de que la Yumi anés a la seva habitació amb excuses mil no li va semblar important, però ara ja començava a pujar-li la mosca al nas.
L'Odd sabia que, estar separats, per als seus amics era com una tortura, segur que preferien que els clavessin agulles a sota les ungles. Estava convençut de que eren com dos ocellets, si un moria l'altre ho faria poc després.
No el molestava la companyia de la seva amiga, una noia maca mai lo sobraria, però no suportava veure-la allà asseguda, dia rere dia, damunt el cobrellit blau descolorit de l'Ulrich amb aquella carona de animaló desvalgut.
Quan va tornar de la dutxa la va trobar allà, asseguda al llit acaronant distreta el cap del Kiwi que s'havia fet un cabdell a la seva falda. Li havia preguntat que què hi feia allà, la Yumi li havia somrigut dèbilment com a resposta. L'Odd es va ajustar més la tovallola nuada a la seva cintura amb una ràbia irracional rossegant-lo per dins. Què passava amb l'Ulrich? Que no funcionaven els telèfons a Alemanya? Cóm era capaç de tenir-la en aquell malviure? A ell se li encongia el cor tant sols mirant-la.
Sabia que el més prudent hagués estat demanar-li que marxés, tenia l'excusa d'acabar de sortir d la dutxa, nu sota la tovallola blanca, en canvi va seure al seu costat amb els cabells gotejant-li per l'esquena xopant el cobrellit blau del seu amic i va acaronar-li el braç suaument. Els ulls de la Yumi es van ennuvolar per culpa de les llàgrimes, el negre brillant dels seus iris semblava fondre's i ell no era de pedra.
I llavors ho va fer. La va subjectar per la màniga i la va besar als llavis, la Yumi el va apartar de mecànicament amb una empenta poc convincent, la seva mirada acusadora va esvair-se amb la caiguda de les primeres llàgrimes cristal·lines.
Pagava la pena temptar la seva sort? Va determinar que sí, que pagava la pena. L'Ulrich tenia la fama però la mala llet la tenia ella, l'Ulrich era un rondinaire però la Yumi no dubtava en fotre't un cop si li tocaves prou els nassos. Era capaç de trencar-li el nas i fer-li una reconstrucció facial sense anestesia i sense trepitjar un quiròfan. La clínica d'estètica a cops de la Yumi Ishiyama.
L'Odd va estirar-se com un gat minvant la distància entre les seves cares, no va esperar per veure la reacció d'ella. Va tancar els ulls i va tornar a fer-li un petó. L'empenta no es va produir aquest cop.
La mà càlida de la Yumi va recolzar-se a la seva espatlla amb un contacte fràgil. A l'Odd va sacsejar-lo una corrent elèctrica de cap a peus estarrufant-li la pell. Sempre havia pensat que la Yumi era bonica, fins i tot s'havia preguntat que sentiria si besés els seus llavis vermells i carnosos.
Ara podia dir, amb tota seguretat, que ho sabia. Besar a la Yumi produïa electricitat suficient com per a proveir a tota França durant un any.
Les mans de l'Odd van ésser incapaces de romandre quietes i va recórrer cautament la tela del jersey negre de la Yumi, joguinejant amb les costures i les arrugues al seu abast.
Llunyanament va sentir al Kiwi gemegar i protestar al caure de la falda de la Yumi per culpa del brusc moviment que havien fet. De cop i volta a aquella habitació feia una calor de mil dimonis, s'hauria espatllat el termòstat de la caldera? No era normal, encara era hivern. A que es devia? La seva ment va submergir-se en una espiral de coses sense sentit, ja no era capaç de pensar amb claredat, talment que no podia controlar el seu propi cos que actuava per iniciativa pròpia sense informar al seu cervell del que passava, tant sols flaixos d'imatges inconnexes i incoherents.
Les mans de la Yumi van empentar-li pel pit tot apartant-lo, l'Odd la va mirar com si acabés de despertar-se. Els seus dits estaven entortolligats entre els flocs negres dels cabells de la Yumi que, amb les galtes vermelles, panteixava abastint d'oxigen els seus pulmons. Els dits de l'altra mà s'aferraven a la tanca dels sostenidors llestos per descordar-los. Va apartar-se bruscament com si estigués en flames. Va sentir-se tan culpable com si acabés de trencar el gerro favorit de la seva mare a cosa feta. El remordiment el va portar a arreglar, tremolós, el jersey d'ella.
La Yumi va etzibar-li un cop sense força a l'espatlla. No va dir res. Ell va desitjar que digués quelcom, les seves paraules s'havien perdut en algun lloc entre el seu cervell i les seves cordes vocals. Va tenir ganes de riure per la ironia. L'Odd el magnífic, l'Odd el xerraire, mut.
Ella va aixecar-se va anar fins a la porta mentre el cor de l'Odd picava contra les costelles amb violència.
—I ara què?
Al començament l'Odd no va saber qui dels dos havia fet aquella pregunta, quan la Yumi va girar-se amb els ulls oberts de bat a bat va entendre que havia estat ell.
—No ho sé. —Va ser l'eixuta resposta d'ella—. No ho sé...
—No hem de dir-li-ho a l'Ulrich, això no ha estat res, no?
L'Odd va sospirar, pel que semblava estava fent mèrits per pujar posicions al top ten de cretins de Kadic.
—Defineix "res" —va etzibar la Yumi encreuant els braços sobre el pit foradant-lo amb aquells ulls negres vius i brillants—. Perquè a mi no m'ha semblat, el que es diu, "res".
—Tu et senties sola i jo sóc irresistible —va argumentar. Si aconseguia que l'odiés potser no tornaria a acostar-se-li i aquella corrent elèctrica que el sacsejava l'espinada desapareixeria per sempre.
La Yumi va esbufegar i l'Odd va empassar saliva sorollosament, potser ara era quan l'assassinava.
—Hem de dir-li.
Després d'etzibar-li allò la porta va tancar-se amb estrèpit. Ella ja no hi era. La companyia del Kiwi no servia per eliminar aquell buit a les seves entranyes.
Va estar pensant, durant molta estona assegut al llit del seu millor amic vestit amb la tovallola blanca, en el perquè es sentia tant culpable. L'havia besat, sí, però també havia petonejat a l'Aelita un parell de mesos abans. Llavors no va sentir-se tant malament i no era que a en Jérémie l'estimés menys que a l'Ulrich.
Seria per a on havia passat? No perquè fos l'habitació que compartien, sinó perquè hagués estat al llit del seu millor amic. L'Odd va cargolar-se damunt del cobrellit blau.
«Em sap greu, amic, simplement ha passat —va pensar—. Sóc un cabró.»
Què havia de fer? Senzillament l'atreia la seva amiga d'una manera que mai s'hagués imaginat.

Fi

Oneshots (Originals)

 

Aquests oneshots són originals i estan protegits pels drets d'autor. Està totalment prohibida la seva redistribució, si vols pots facilitar un enllaç al meu blog però en cap cas pujar-ho a altres pàgines.

Si us plau, si veieu algun dels meus shots fora d'aquestes pàgines denuncie-ho, serà un plagi:

http://www.fictionpress.com/u/663858/Natsumi_Niikura
http://natniikura.deviantart.com
http://fictopia.net/es/usuario/Natsumi_Niikura

-->Versió en català // Versión en castellano<--

 El soldat i la dama // El soldado y la dama
La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Romanç, Sobrenatural, Drama / +16

El soldat i la dama

Aquesta història és totalment original, si us plau, no la publiqueu enlloc sense el meu permís.

El soldat i la dama

La Lena, una noieta esprimatxada i baixeta, amb uns enormes ulls blau cel, cabells vermells com el foc i tres pigues a sota de l'ull dret, es va mirar angoixada al seu cap. Abandonar la seva Heidelberg natal per anar a viure a Barcelona, una ciutat desconeguda i de vegades amb una fama una mica fosca. Havia tingut por. Fins i tot havia pensat en dir-li al seu cap que no volia l'ascens, que preferia seguir essent una simple comercial amb un sou base i massa hores de feina, però finalment es va resignar.
La seva família havia mort feia quatre anys en un accident de trànsit i no tenia res ni ningú que l'arrelés a Alemanya. El seu xicot l'havia deixat per una exuberant noia del Brasil o de Cuba, ja no ho recordava; i els amics... bé, sempre en podia fer de nous. Potser conèixer un país nou i gent nova li faria bé.
Va obrir per últim cop la finestra del seu apartament des d'on hi havia una vista privilegiada del riu Neckar. Ho trobaria a faltar. Era la seva vista preferida del món sencer.
Al taxi no va badar boca, amb la mirada perduda en els carrers i les cases que passaven davant dels seus ulls. Tenia ganes de plorar i la malenconia ja la dominava; aquella sensació va augmentar quan va pujar a l'avió. I durant el vol va romandre amb la vista clavada a la pantalla, els auricular posats però sense parar atenció a res ni ningú. Va ignorar la panoràmica aèria de la ciutat de Barcelona que tothom mirava meravellat. Tampoc no va fer cas de l'aeroport, tan sols va agafar la seva maleta emmurriada.
—Senyoreta Haas? —va preguntar una veu en alemany.
La Lena va tombar-se per veure a un vellet de cabells blancs, galtes plenes i rosades, ulleres daurades i un somrís afable.
—Sí, sóc la Lena Haas —va contestar.
—Em dic Pau Soler, sóc el fundador de la Somnis d'Or. —La Lena, sorpresa, se'l va mirar bocabadada. El fundador de l'empresa en persona havia anat a rebre-la com si ella fos una personalitat o una celebrity—. Vingui amb mi, si us plau, li mostraré la seva nova llar.
Van sortir de l'Aeropot del Prat i van anar fins a un elegant cotxe negre que els va duu fins al cor de la ciutat. Van parar a la Via Laietana i en Pau va convidar-la a sortir del vehicle tot agafant-li la mà amb suavitat.
Davant dels seus ulls va aparèixer una església que destacava per la simplicitat de la seva construcció. Ell va explicar-li que aquella era la Basílica de Santa Maria del Mar, l'església que la ciutat de Barcelona va aixecar amb les seves pròpies mans i amb els seus diners per a la patrona de la mar. Va dir-li que ella viuria just al costat d'aquella meravella i del Fossar de les Moreres.
Va passar la resta del dia instal·lat-se al pis, massa entretinguda com per pensar en res. A la nit va encarregar una pizza que va menjar-se asseguda a terra envoltada d'espelmes.
«El fossar de les Moreres es va fundar al segle XII i és a on van dormir els nostres germans que van donar la seva vida per defensar la seva llibertat i lleis de Catalunya de la invasió borbònica al 1714». Li feia venir esgarrifances recordar-ho, dormiria al costat d'una espècie de fossa comuna de feia segles. Li va semblar que era ben bé com dormir al costat d'un cementiri.
«Ostres Lena, t'hauries d'haver quedat a Heidelberg. Això és massa sinistre» va pensar angoixada. Construir al costat d'una fossa comuna, quina bogeria! Hauria de buscar un altre lloc a on viure, tot i que si s'hi quedava a viure allà no hauria de preocupar-se per pagar un lloguer.
Va obrir la finestra tal com feia quan vivia a Heidelberg i va treure el cap, la flama eterna del peveter li va semblar hipnòtica dansant amb el vent rebregat-se i encongint-se com si es dolgués. La olor de les fulles de les tres moreres era màgica i els estels titil·lant sobre la basílica de Santa Maria del Mar. El silenci...
De cop i volta aquell barri, una mica claustrofòbic, i la seva fossa comuna li van semblar extrets d'un conte de fades a on tot és possible.
«Barcelona és una ciutat màgica» li havia dit en Pau «pot ser que si hi pares prou atenció vegis passejar pel carrer quelcom fantàstic». La Lena va sacsejar el cap, va tancar la finestra i es va ficar al llit.
Segons anaven passant els mesos se'n va anar enamorant de la ciutat i de la seva història, de la seva gent, la seva cultura i la seva llengua. S'havia proposat parlar el català tant bé com el marcat accent alemany seu li permetés i escriure'l a la perfecció. Les cabòries que s'havia fet en base al que li havien explicat van desaparèixer, la gent era amable i acollidora, al forn de pa la rebien amb un somriure cada matí i a la nit sempre li guardaven un panet pel sopar. Al mercat els venedors l'anomenaven "Eleneta" i li explicaven amb tota la paciència del món què eren les coses que venien, les botifarres, les seques, els rovellons i pinetells... tot un món de sabors i olors noves que va anar descobrint a poc a poc.
El Born amb els seus carrers estrets i sinuosos havia esdevingut la seva llar i ja no sabia viure sense aquella vista de Santa Maria del Mar i el Fossar.
La Lena va acabar de sopar i va apagar la televisió. Va jeure al sofà aclocant els ulls i va fer una profunda aspiració. Li va semblar sentir un timbal al carrer, però era quelcom impensable, així que va pensar que el so havia de provenir d'algun televisor encès o que s'ho havia imaginat.
Van passar un parell de minuts i aquell so va tornar a retrunyir a les seves oïdes. Es va aixecar un salt i va treure mig cos per la finestra, el carrer estava desert, però la seva curiositat anava en augment així que va posar-se la jaqueta texana, va agafar les claus i va baixar al carrer.
Es va aturar al vell mig del Fossar mirant a tot arreu, però no hi havia res ni ningú. De cop i volta li va semblar sentir un xiuxiueig.
—Hola? —va preguntar mig esglaiada.
—Qui és vostè? —va preguntar una veu masculina des d'algun punt del carrer—. En quin bàndol està?
—Bà-bàndol? —va quequejar ella—. Què vols dir amb bàndol?
—És una botiflera?
Ella va arrufar les celles, no sabia que significava ser una "botiflera" però suposava que no era res de bo. Va entrellucar una figura borrosa rere una de les moreres del Fossar i en una mena d'impuls suïcida, la Lena, va caminar fins allà. Va haver de parpellejar un parell de cops per a que la seva vista s'aclarís. Davant seu hi havia un home amb una mena d'uniforme militar, duia una casaca blau fosc amb la gira grana i un munt de botons daurats, les calces i les mitges vermelles es perdien sota la casaca i als peus duia unes sabates de cuir amb una sivella.
L'home es va treure el barret marró i se'l va duu al pit deixant a la vista un cabells castanys que queien sobre les seves espatlles, la seva cara de faccions amables, amb la punta del nas una mica tacada de pols igual que les seves galtes i uns ulls verds que van tallar-li la respiració a la Lena.
—El meu nom és Jaume Ferrer, sóc soldat de la Companyia dels Paraires de la Coronela de Barcelona —va presentar-se cofoi—. Disculpeu, senyoreta.
—Em dic Lena...
—No patiu, Lena, no us faré mal. Sóc un membre de la Coronela. Us mantindré fora del perill d'en Felip V.
«Felip V» va dir-se ella. Feia gairebé tres-cents anys d'allò va pensar que era una broma però la mirada seriosa d'en Jaume la va fer canviar d'idea.
—Ara he d'anar a fer la ronda.
I sense dir res més es va evaporar en mig de la foscor. La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Aquella nit no va poder dormir.
Les següents setmanes sovint es trobava a si mateixa mirant per la finestra esperant tornar a veure a aquell fantasma, finalment va decidir baixar un altre cop al Fossar amb l'esperança de que tornés. Es sentia una mica ximpleta allà asseguda al marbre glaçat esperant vés a saber què.
—Senyoreta Lena.
Va girar-se amb els ulls brillants buscant l'origen de la veu, en Jaume era al centre del Fossar dret mirant-la fixament. Es va aixecar i va anar fins a ell amb un somrís.
—Has tornat —va pronunciar amb un nus a la gola.
—He vingut cada nit, però vostè mai hi era. —En Jaume se la va mirar amb les galtes una mica enrojolades—. Creia que potser us havien mort, m'alegro de veure que esteu bé.
A la Lena va fer-la feliç sentir que ell havia anat cada nit per tal de trobar-la. Van parlar durant hores sota la flama del peveter i els estels.
A partir d'aquella nit es trobaven la noia d'Alemanya i el fantasma del segle XVIII a diari, encara que plogués, encara que fes un fred que pelava. Durant el dia somiava desperta tot esperant que es fes fosc, que el carrer fos desert i que en Jaume sortís de darrere la morera.
En Jaume va esdevenir el més semblant a un amic que havia tingut mai, algú amb qui parlar de qualsevol cosa sense haver de controlar el que dius, algú de confiança, algú que la feia sentir-se protegida, algú amb quin passar-ho bé xerrant.
La Lena llegia asseguda al costat del peveter tot esperant l'hora de que vingués, immersa en la lectura no se'n va adonar quan se li va apropar, fins que, de cop i volta, a sobre de les lletres impreses va aparèixer una preciosa rosa vermella com la sang.
—Que és per a mi?
—Sí. És ben poca cosa —va mormolar—, em sap greu, però bé... ja sap que no és fàcil trobar quelcom en bon estat en mig d'aquest setge.
Ella li va somriure, sempre es preguntava si ell sabia que era mort i si la veia tal qual era o com una noia de la seva època; li feia por preguntar i perdre allò que tenia ara.
—És la més bonica de totes, n'estic segura.
—No pas tan com tu, Lena. —Enrojolada de cap a peus se'l va mirar fixament, era com tret d'un somni—. M'agraden els teus cabells vermells.
—Gràcies —va dir.
—He de marxar, Lena. —En Jaume va acaronar-li la galta i després va posar-se dempeus.
—Tant aviat?
—Demà he de defensar la muralla.
La Lena va sentir una esgarrifança i el pes de la por oprimint-li el pit.
—No hi vagis, si us plau —va fer agafant-li per la gira de la màniga esquerra—. Si us plau, queda't amb mi...
La seva suplica tan sols va obtenir un somrís com a resposta, en Jaume va apartar-li la mà amb molta suavitat i li va fer un petó tan suau com un sospir. Les llàgrimes van córrer per les seves galtes quan ell va esvair-se, havia estudiat la Guerra de Successió i sabia prou bé que, en Jaume, era un fantasma, un dels morts enterrats al Fossar de les Moreres, un heroi anònim; algú al que la gent retia homenatge durant l'Onze de Setembre però de qui ningú en coneixia el nom.
La Lena va adonar-se que s'havia enamorat d'en Jaume i allò la va fer plorar com si el món s'hagés d'acabar.
Va baixar cada nit al Fossar però ell mai va tornar tot i que a la Lena li semblava veure'l en cada ombra del carrer.

Fi

Aclariments:En realitat abans del 1989 el Fossar de les Moreres no existia com avui dia, hi havia pisos construïts a sobre. Quan es va pavimentar amb les totxanes vermelles com la sang es van traslladar tots el cossos per una qüestió de salud pública.Botifler/a: durant la Guerra de Successió s'anomenaven així als partidaris d'en Felip V.

Escrit originalment al 1994, reescrit el 9 d'octubre de 2011

Soledat

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Soledat

Una nit més despertava cridant, coberta de suor fred i una forta opressió al pit.

Aquell somni venia, un cop i un altre. Un somni d'un temps passat, el seu pare i la seva mare rient a L'Hermitage, ella jugant a la neu. Un somni d'una vida feliç, carregada d'innocència i de colors lluents. Potser era justament allò el que li feia tanta por, per que sabia que en despertar estaria sola, a la freda habitació d'un internat, desitjant allò sense poder obtenir-ho.

De vegades desitjava no despertar-se, quedar-se per sempre jugant a la neu, mentre els seus pares prenien xocolata en fumejants tasses. La vaca per a en Waldo, l'ós per a l'Anthea, el conill per a ella.
Xocolata calenta i brioixos casolans. Troncs cremant a la llar de foc, la melodia del piano, la seguretat dels llibres. Fotografies amb cares somrients, records amuntegats, diaris vells amb articles retallats, plantes plenes de flors multicolor. Una llar, la seva llar.

De vegades es sentia molt sola, no tenia un lloc a on tornar, ningú no l'esperava rere l'enreixat de L'Hermitage, ningú no li donaria la benvinguda, ni li faria un dolç petó o una càlida abraçada. No li preguntarien cóm li havia anat el dia o a l'escola, ni li preguntarien per a els seus amics, tampoc l'acompanyarien en una nit de tristor ni la cuidarien quan estigués malalta.

Estava sola al món.

No obstant sabia que tenia a els seus amics, ells sempre la recolzaven. Eren com la seva nova família, una gran, sorollosa, còmplice i afectuosa. Se'ls estimava molt.

L'Odd, el seu còmplice d'entremaliadures, l'incasable aventurer capaç de somriure fins i tot en la pitjor de les situacions. L'Ulrich i la seva fortalesa, amb mal geni però sempre disposat a oferir-li allò que necessités. La Yumi, la seva increïble millor amiga, capaç de carregar-se a les espatlles el que fos sense morir en l'intent, ferm com una roca i forta com l'aigua. I en Jérémie, el jove geni que l'havia tornat a la vida en posar en marxa el superordinador, disposat a passar-se l'eternitat sense dormir per alliberar-la d'en X.A.N.A.

Una família de cinema, amb baralles ximples a les que l'Ulrich i la Yumi semblaven addictes, reptes de l'Odd, classes de repàs d'en Jérémie... Però i ella? Què feia ella per a els seus amics, per a la seva família?

«Donar-los-hi problemes.»

En X.A.N.A.

El virus.

Els malsons.

La Scyphozoa.

Protegir Lyoko.

La Red.

El Kolòs.

«Sóc una carrega.»

Va tancar els ulls, el rostre del seu pare va dibuixar-se rere les seves parpelles. Les ulleres fosques i l'espessa barba, que cobria la meitat de la seva cara, probablement li donaven un aspecte inquietant, però per a ella era la cara més càlida i tranquil·litzadora del món.

Si s'hi concentrava fins i tot podia escoltar la melodia preferida del seu pare i la suau veu de la seva mare posant-li lletra, sempre una diferent, «el món canvia massa ràpid, cada dia és una cançó diferent» va recordar la resposta que sempre rebia en preguntar-li.

—"El món és per als que no tenen por, Aelita" —va dir en un xiuxiueig—. "Escriu la teva cançó i regala-li a qui t'importi, fes del món sencer el teu escenari".

Mai no havia entès aquelles paraules, encara que ara creia intuir el seu significat. Però era tard, ja no podia dir-li.

El seu pare també acostumava a dir-li alguna cosa però no la recordava. Les llàgrimes van rodolar per les seves galtes i es va fer un cabdell a sota els llençols. No tenia forces per moure's d'allà, tampoc no tenia ganes.

—Ho sento mamà, el món no serà el meu escenari —va gemegar.

Es va deixar prendre per la son. Allà la seva mare somreia prenent notes en una llibreta de tapes de cartró vermell, mentre el seu pare desenvolupava algun programa informàtic. La cadena de música reproduïa el vals Sphärenklänge de Joseph Strauss, ella sempre havia preferit Mein Lebenslauf ist Lieb und Lust. I ella dibuixava cares somrients al seu bloc de dibuix, el sol somreia, els núvols somreien fins i tot la casa somreia.

El món dels seus somnis somreia.

En aquell món de somriures voldria viure.

Viure en un somni d'un temps millor.

Fi

ANSMT 01.- El retrobament

 

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France 3.

Notes prèvies: Com no sé si algú aliè a aquesta sèrie llegirà aquesta historia vull deixar clar que la casa de l’Aelita i en Franz Hopper es diu ‘Hermitage’ originalment, per tant he decidit conservar-ho, el nom a la sèrie no té cap connotació religiosa igual que no la té en aquest fic.

ABANS NO SIGUI MASSA TARD

Per Natsumi Niikura

El retrobament

Després de que en X.A.N.A. fos vençut i apaguessin el superordinador la vida pels guerrers de Lyoko es va tornar pacífica. Ja només havien de preocupar-se dels seus estudis al Kadic. I amb el temps els seus camins varen començar a distanciar-se.

La Yumi va tornar al seu Kyoto natal amb l’excusa de completar els seus estudis, encara que en realitat se’n va anar amb l’esperança de poder oblidar a en Ulrich o potser per fer-lo reaccionar. L’Odd va fundar un grup de música i era bastant complicat seguir-li la pista amb tantes gires això sense comptar amb la seva mania de no revisar el seu correu electrònic. L’Aelita i en Jérémie per la seva banda s’havien casat i ara polien el disseny d’un programa informàtic revolucionari basant-se en les dates aconseguides per en Franz Hopper. L’Ulrich va dedicar-se per complet a les arts marcials i ara treballava com a instructor a un prestigiós dojo. Pel que fa a en William...

Veient la situació en la que es trobava la relació entre la Yumi i l’Ulrich va decidir que era un bon moment per moure fitxa, així que es va traslladar a Kyoto on inevitablement es va topar amb ella i és clar, hagués estat idiota de no haver aprofitat l’oportunitat de fer-se el perdut al vell mig d’una ciutat desconeguda.

Els llums de la ciutat s’estenien sota l’avió procedent de Kyoto. La Yumi va estirar-se al seient i va tancar el llibre que llegia, tantes hores de vol estaven acabant amb ella. La veu d’una de les hostesses els va avisar de que aterrarien aviat i que havien de cordar-se els cinturons.

A l’aeroport en Jérémie, l’Aelita, l’Odd, la Sissi i l’Ulrich esperaven el vol en el que arribaria la seva amiga, la noia de cabells vermells estava molt inquieta, trobava a faltar la seva millor amiga i només de pensar que aviat tornaria a ser allà l’emocionava. La resta mantenia la calma menys la Sissi que no comprenia que coi hi fotia allà si la japonesa i ella mai s’havien caigut bé. L’Ulrich semblava tranquil, però la veritat era que estava molt nerviós, què passaria quan es retrobessin? Continuaria essent la seva millor amiga? Encara seria aquella noia que li havia robat el cor?

—Mireu! No és aquella la Yumi? —va exclamar de cop i volta l’Aelita.

—On? —va dir l’Odd posant la seva mà a mode de visera.

L’Aelita va assenyalar a l’esquerra i els ulls de l’Ulrich varen seguir la direcció indicada, a prop de la cinta transportadora on anaven apareixent progressivament les maletes, la jove japonesa s’acomodava rere l’orella un floc rebel de la seva ara llarga cabellera.

Havia canviat molt en aquells anys, el seu aspecte era més femení i no només pel pentinat, la seva roba també era més femenina i sensual. El cenyit jersei vermell remarcant les seves corbes i uns texans informals i una mica estripats amb unes botes sense taló formaven part de la seva nova indumentària.

La Yumi va somriure en reconèixer la cabellera vermellosa de la seva amiga i es va afanyar a reunir-se amb els seus companys, l’Aelita se li va avançar i la va abraçar amb força.

—Hola nois, m’alegro de tornar-vos a veure —va dir somrient-los.

Els va abraçar a tot, inclosa la Sissi, al menys per la seva banda les seves diferencies amb ella havien quedat en el passat.

—És una llàstima que l’Ulrich no aconseguís trobar a en William —va dir de cop en Jérémie.

—Com? —va replicar sorpresa la Yumi.

—Sí, l’Ulrich el va estar trucant durant setmanes, què dic setmanes! Mesos! —l’Odd va moure teatralment les mans donant èmfasis a les seves paraules—. I res de res.

—Però si en William...

—Escolta Yumi... portaven cap altra maleta? —En William va aturar-se en sec en veure el grup d’amics del Kadic, ara comprenia perquè havia decidit tornar tant de cop i volta. La Yumi va negar amb el cap a la seva pregunta i ell va mirar desafiant a en Ulrich—. Hola nois, quant de temps sense veure’ns.

—Vaja William m’alegro de que la Yumi et trobés. —L’Odd va palmejar la seva esquena amistosament.

—Va ser fàcil vivint sota el mateix sostre, tard o d’hora acabaríem per trobar-nos.

“Sota el mateix sostre” aquelles paraules varen causar la sorpresa de tots i alguna cosa es va remoure a l’interior de l’Ulrich. Creia tenir-ho superat però la revelació havia caigut com una bomba a sobre d’ell, sempre va tenir la sospita de que si li deixava prou espai en William s’espavilaria per ocupar el seu lloc, pel que semblava no s’havia equivocat.

L’Odd va gargamellejar incòmode, l’ambient estava massa tens.

—Va-vaja Yumi que acolorida vens.

—Oh… t’agrada?

—Disculpa —la Sissi es va interposar entre ells clarament gelosa.

L’Aelita va decidir actuar abans de que a algú li donés per cometre un assassinat, el més sensat seria no ajuntar a en William i l’Ulrich ni a la Yumi i la Sissi al mateix cotxe i l’Odd comprenent l’expressió de la que una vegada va ser la seva cosina es va encarregar de solucionar-ho tot.

El paisatge urbà va anar donant pas a la vila on havien passat mitja vida. El bosc s’estenia majestuós als afores on es trobava el seu destí.

‘Hermitage’ el cartell del reixat els donava la benvinguda, l’Aelita i en Jérémie havien fet un treball de restauració excel·lent, semblava una casa nova.

A dins van fer el repartiment d’habitacions l’Odd i la Sissi compartirien la del fons del passadís, la Yumi va enarcar una cella amb la oferta de compartir habitació amb en William, la japonesa es va negar, cosa que l’Aelita no va comprendre, la va instal·lar entre les habitacions de l’Ulrich i en William.

Després de desempaquetar totes les coses les dos noies varen afanyar-se a posar-se al dia de tot el que els havia ocorregut en aquells dos anys en els que no s’havien vist. Veient que la japonesa començava a adormir-se a causa del jet lag van baixar a la cuina a prendre cafè. L’Aelita buscava la manera d’abordar el tema que realment volia treure, li preocupava com pogués prendre-s’ho, allò sempre treia el seu costat susceptible. Va armar-se de valor i va llançar-se a satisfer la seva curiositat.

—Ja heu parlat? —la japonesa la va mirar amb cara de no comprendre res—. L’Ulrich i tu.

Va deixar la tassa de cafè i va recolzar-se al marbre de la cuina, realment no comprenia a què es referia la seva amiga.

—Em refereixo a en William.

—No sé per que hauria de parlar amb l’Ulrich d'en William. —Va sospirar més incòmoda que molesta—. Ell no em parla de tots els seus amics.

—Dóna, no és el mateix...

—Sincerament, Aelita, no sé on vols arribar.

—No és el mateix un amic que un xicot.

La morena va riure amb totes les seves forces agafant novament la seva tassa fumejant de cafè, va mirar a l’Aelita divertida.

—És un malentès. —Va somriure—. Em vaig trobar a en Will casualment, estava perdut al vell mig de Kyoto, li vaig proposar compartir pis. —La de cabells vermells va assentir comprenent la situació—. I això és tot.

—Això és genial! Has de dir-li a l’Ulrich.

La Yumi va negar amb el cap i es va marxar deixant a soles a la seva amiga. Què els havia agafat a tots amb la seva relació amb en William? I per què coi havia de donar-li explicació a l’Ulrich? Si volia saber res que li preguntés, què potser s’havia oblidat de com es parlava? Si era així no trigaria a descobrir-ho per que estava assegut al sofà amb un diari esportiu entre les mans.

—Ei —va dir-li el castany sense alçar la vista.

—Hola, res d’interessant?

Va deixar-se caure al sofà i ell la va mirar sorprès, en escoltar les passes va creure que serien l’Odd o en Jérémie, fins i tot la Sissi o qui fos, qualsevol menys ella. El seu pols s’havia accelerat i li costava pensar amb claredat.

—Res —va ser l’únic que va poder articular.

—Ah... Ulrich jo...

—Ei Yumi! —En William va entrar a la saleta amb un mòbil a la mà—. Porta una bona estona sonant, te l’has descuidat a l’habitació.

Va mirar la pantalla del petit aparell negre amb sakures i va despenjar al mateix temps que s’allunyava dels nois parlant en un japonès perfecte.

—Segur que és en Hajiwara. —Va seure on havia estat ella malgrat la mirada assassina que li dedicava el noi—. Tio, em moro de son.

«Doncs fot el camp i deixa’m en pau» va pensar l’Ulrich.

—Està guapa, oi? —no va necessitar que contestés, era evident per com la mirava mentre s’acostava a ells un altre cop—. Ha passat res?

—Res, era la Fuuko.

—Genial. Amb el vostre permís me’n vaig a dormir.

—Que descansis, Will.

Va acomodar-se al seu costat i va agafar el cafè. El silenci s’havia instal·lat entre ells, era molt incòmode, on havia anat a parar aquella facilitat per treure tema de conversa?

—Cóm ha anat el vol? —va trencar ell el silenci.

—Etern, però força entretingut.

El silenci va tornar.

—Cóm...? — van parlar a la vegada.

Ambdós es varen mirar i començaren a riure, semblava que tot començava a tornar a la normalitat entre ells.

Continuarà

Aclariments:

Sakura: són les flors del cirerer, és un motiu molt comú al estampats i les serigrafies japoneses, els ventalls i el vestit de la Yumi a Lyoko porten pètals de sakura.