Oneshots (Originals)

 

Aquests oneshots són originals i estan protegits pels drets d'autor. Està totalment prohibida la seva redistribució, si vols pots facilitar un enllaç al meu blog però en cap cas pujar-ho a altres pàgines.

Si us plau, si veieu algun dels meus shots fora d'aquestes pàgines denuncie-ho, serà un plagi:

http://www.fictionpress.com/u/663858/Natsumi_Niikura
http://natniikura.deviantart.com
http://fictopia.net/es/usuario/Natsumi_Niikura

-->Versió en català // Versión en castellano<--

 El soldat i la dama // El soldado y la dama
La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Romanç, Sobrenatural, Drama / +16

El soldat i la dama

Aquesta història és totalment original, si us plau, no la publiqueu enlloc sense el meu permís.

El soldat i la dama

La Lena, una noieta esprimatxada i baixeta, amb uns enormes ulls blau cel, cabells vermells com el foc i tres pigues a sota de l'ull dret, es va mirar angoixada al seu cap. Abandonar la seva Heidelberg natal per anar a viure a Barcelona, una ciutat desconeguda i de vegades amb una fama una mica fosca. Havia tingut por. Fins i tot havia pensat en dir-li al seu cap que no volia l'ascens, que preferia seguir essent una simple comercial amb un sou base i massa hores de feina, però finalment es va resignar.
La seva família havia mort feia quatre anys en un accident de trànsit i no tenia res ni ningú que l'arrelés a Alemanya. El seu xicot l'havia deixat per una exuberant noia del Brasil o de Cuba, ja no ho recordava; i els amics... bé, sempre en podia fer de nous. Potser conèixer un país nou i gent nova li faria bé.
Va obrir per últim cop la finestra del seu apartament des d'on hi havia una vista privilegiada del riu Neckar. Ho trobaria a faltar. Era la seva vista preferida del món sencer.
Al taxi no va badar boca, amb la mirada perduda en els carrers i les cases que passaven davant dels seus ulls. Tenia ganes de plorar i la malenconia ja la dominava; aquella sensació va augmentar quan va pujar a l'avió. I durant el vol va romandre amb la vista clavada a la pantalla, els auricular posats però sense parar atenció a res ni ningú. Va ignorar la panoràmica aèria de la ciutat de Barcelona que tothom mirava meravellat. Tampoc no va fer cas de l'aeroport, tan sols va agafar la seva maleta emmurriada.
—Senyoreta Haas? —va preguntar una veu en alemany.
La Lena va tombar-se per veure a un vellet de cabells blancs, galtes plenes i rosades, ulleres daurades i un somrís afable.
—Sí, sóc la Lena Haas —va contestar.
—Em dic Pau Soler, sóc el fundador de la Somnis d'Or. —La Lena, sorpresa, se'l va mirar bocabadada. El fundador de l'empresa en persona havia anat a rebre-la com si ella fos una personalitat o una celebrity—. Vingui amb mi, si us plau, li mostraré la seva nova llar.
Van sortir de l'Aeropot del Prat i van anar fins a un elegant cotxe negre que els va duu fins al cor de la ciutat. Van parar a la Via Laietana i en Pau va convidar-la a sortir del vehicle tot agafant-li la mà amb suavitat.
Davant dels seus ulls va aparèixer una església que destacava per la simplicitat de la seva construcció. Ell va explicar-li que aquella era la Basílica de Santa Maria del Mar, l'església que la ciutat de Barcelona va aixecar amb les seves pròpies mans i amb els seus diners per a la patrona de la mar. Va dir-li que ella viuria just al costat d'aquella meravella i del Fossar de les Moreres.
Va passar la resta del dia instal·lat-se al pis, massa entretinguda com per pensar en res. A la nit va encarregar una pizza que va menjar-se asseguda a terra envoltada d'espelmes.
«El fossar de les Moreres es va fundar al segle XII i és a on van dormir els nostres germans que van donar la seva vida per defensar la seva llibertat i lleis de Catalunya de la invasió borbònica al 1714». Li feia venir esgarrifances recordar-ho, dormiria al costat d'una espècie de fossa comuna de feia segles. Li va semblar que era ben bé com dormir al costat d'un cementiri.
«Ostres Lena, t'hauries d'haver quedat a Heidelberg. Això és massa sinistre» va pensar angoixada. Construir al costat d'una fossa comuna, quina bogeria! Hauria de buscar un altre lloc a on viure, tot i que si s'hi quedava a viure allà no hauria de preocupar-se per pagar un lloguer.
Va obrir la finestra tal com feia quan vivia a Heidelberg i va treure el cap, la flama eterna del peveter li va semblar hipnòtica dansant amb el vent rebregat-se i encongint-se com si es dolgués. La olor de les fulles de les tres moreres era màgica i els estels titil·lant sobre la basílica de Santa Maria del Mar. El silenci...
De cop i volta aquell barri, una mica claustrofòbic, i la seva fossa comuna li van semblar extrets d'un conte de fades a on tot és possible.
«Barcelona és una ciutat màgica» li havia dit en Pau «pot ser que si hi pares prou atenció vegis passejar pel carrer quelcom fantàstic». La Lena va sacsejar el cap, va tancar la finestra i es va ficar al llit.
Segons anaven passant els mesos se'n va anar enamorant de la ciutat i de la seva història, de la seva gent, la seva cultura i la seva llengua. S'havia proposat parlar el català tant bé com el marcat accent alemany seu li permetés i escriure'l a la perfecció. Les cabòries que s'havia fet en base al que li havien explicat van desaparèixer, la gent era amable i acollidora, al forn de pa la rebien amb un somriure cada matí i a la nit sempre li guardaven un panet pel sopar. Al mercat els venedors l'anomenaven "Eleneta" i li explicaven amb tota la paciència del món què eren les coses que venien, les botifarres, les seques, els rovellons i pinetells... tot un món de sabors i olors noves que va anar descobrint a poc a poc.
El Born amb els seus carrers estrets i sinuosos havia esdevingut la seva llar i ja no sabia viure sense aquella vista de Santa Maria del Mar i el Fossar.
La Lena va acabar de sopar i va apagar la televisió. Va jeure al sofà aclocant els ulls i va fer una profunda aspiració. Li va semblar sentir un timbal al carrer, però era quelcom impensable, així que va pensar que el so havia de provenir d'algun televisor encès o que s'ho havia imaginat.
Van passar un parell de minuts i aquell so va tornar a retrunyir a les seves oïdes. Es va aixecar un salt i va treure mig cos per la finestra, el carrer estava desert, però la seva curiositat anava en augment així que va posar-se la jaqueta texana, va agafar les claus i va baixar al carrer.
Es va aturar al vell mig del Fossar mirant a tot arreu, però no hi havia res ni ningú. De cop i volta li va semblar sentir un xiuxiueig.
—Hola? —va preguntar mig esglaiada.
—Qui és vostè? —va preguntar una veu masculina des d'algun punt del carrer—. En quin bàndol està?
—Bà-bàndol? —va quequejar ella—. Què vols dir amb bàndol?
—És una botiflera?
Ella va arrufar les celles, no sabia que significava ser una "botiflera" però suposava que no era res de bo. Va entrellucar una figura borrosa rere una de les moreres del Fossar i en una mena d'impuls suïcida, la Lena, va caminar fins allà. Va haver de parpellejar un parell de cops per a que la seva vista s'aclarís. Davant seu hi havia un home amb una mena d'uniforme militar, duia una casaca blau fosc amb la gira grana i un munt de botons daurats, les calces i les mitges vermelles es perdien sota la casaca i als peus duia unes sabates de cuir amb una sivella.
L'home es va treure el barret marró i se'l va duu al pit deixant a la vista un cabells castanys que queien sobre les seves espatlles, la seva cara de faccions amables, amb la punta del nas una mica tacada de pols igual que les seves galtes i uns ulls verds que van tallar-li la respiració a la Lena.
—El meu nom és Jaume Ferrer, sóc soldat de la Companyia dels Paraires de la Coronela de Barcelona —va presentar-se cofoi—. Disculpeu, senyoreta.
—Em dic Lena...
—No patiu, Lena, no us faré mal. Sóc un membre de la Coronela. Us mantindré fora del perill d'en Felip V.
«Felip V» va dir-se ella. Feia gairebé tres-cents anys d'allò va pensar que era una broma però la mirada seriosa d'en Jaume la va fer canviar d'idea.
—Ara he d'anar a fer la ronda.
I sense dir res més es va evaporar en mig de la foscor. La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Aquella nit no va poder dormir.
Les següents setmanes sovint es trobava a si mateixa mirant per la finestra esperant tornar a veure a aquell fantasma, finalment va decidir baixar un altre cop al Fossar amb l'esperança de que tornés. Es sentia una mica ximpleta allà asseguda al marbre glaçat esperant vés a saber què.
—Senyoreta Lena.
Va girar-se amb els ulls brillants buscant l'origen de la veu, en Jaume era al centre del Fossar dret mirant-la fixament. Es va aixecar i va anar fins a ell amb un somrís.
—Has tornat —va pronunciar amb un nus a la gola.
—He vingut cada nit, però vostè mai hi era. —En Jaume se la va mirar amb les galtes una mica enrojolades—. Creia que potser us havien mort, m'alegro de veure que esteu bé.
A la Lena va fer-la feliç sentir que ell havia anat cada nit per tal de trobar-la. Van parlar durant hores sota la flama del peveter i els estels.
A partir d'aquella nit es trobaven la noia d'Alemanya i el fantasma del segle XVIII a diari, encara que plogués, encara que fes un fred que pelava. Durant el dia somiava desperta tot esperant que es fes fosc, que el carrer fos desert i que en Jaume sortís de darrere la morera.
En Jaume va esdevenir el més semblant a un amic que havia tingut mai, algú amb qui parlar de qualsevol cosa sense haver de controlar el que dius, algú de confiança, algú que la feia sentir-se protegida, algú amb quin passar-ho bé xerrant.
La Lena llegia asseguda al costat del peveter tot esperant l'hora de que vingués, immersa en la lectura no se'n va adonar quan se li va apropar, fins que, de cop i volta, a sobre de les lletres impreses va aparèixer una preciosa rosa vermella com la sang.
—Que és per a mi?
—Sí. És ben poca cosa —va mormolar—, em sap greu, però bé... ja sap que no és fàcil trobar quelcom en bon estat en mig d'aquest setge.
Ella li va somriure, sempre es preguntava si ell sabia que era mort i si la veia tal qual era o com una noia de la seva època; li feia por preguntar i perdre allò que tenia ara.
—És la més bonica de totes, n'estic segura.
—No pas tan com tu, Lena. —Enrojolada de cap a peus se'l va mirar fixament, era com tret d'un somni—. M'agraden els teus cabells vermells.
—Gràcies —va dir.
—He de marxar, Lena. —En Jaume va acaronar-li la galta i després va posar-se dempeus.
—Tant aviat?
—Demà he de defensar la muralla.
La Lena va sentir una esgarrifança i el pes de la por oprimint-li el pit.
—No hi vagis, si us plau —va fer agafant-li per la gira de la màniga esquerra—. Si us plau, queda't amb mi...
La seva suplica tan sols va obtenir un somrís com a resposta, en Jaume va apartar-li la mà amb molta suavitat i li va fer un petó tan suau com un sospir. Les llàgrimes van córrer per les seves galtes quan ell va esvair-se, havia estudiat la Guerra de Successió i sabia prou bé que, en Jaume, era un fantasma, un dels morts enterrats al Fossar de les Moreres, un heroi anònim; algú al que la gent retia homenatge durant l'Onze de Setembre però de qui ningú en coneixia el nom.
La Lena va adonar-se que s'havia enamorat d'en Jaume i allò la va fer plorar com si el món s'hagés d'acabar.
Va baixar cada nit al Fossar però ell mai va tornar tot i que a la Lena li semblava veure'l en cada ombra del carrer.

Fi

Aclariments:En realitat abans del 1989 el Fossar de les Moreres no existia com avui dia, hi havia pisos construïts a sobre. Quan es va pavimentar amb les totxanes vermelles com la sang es van traslladar tots el cossos per una qüestió de salud pública.Botifler/a: durant la Guerra de Successió s'anomenaven així als partidaris d'en Felip V.

Escrit originalment al 1994, reescrit el 9 d'octubre de 2011

Soledat

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Soledat

Una nit més despertava cridant, coberta de suor fred i una forta opressió al pit.

Aquell somni venia, un cop i un altre. Un somni d'un temps passat, el seu pare i la seva mare rient a L'Hermitage, ella jugant a la neu. Un somni d'una vida feliç, carregada d'innocència i de colors lluents. Potser era justament allò el que li feia tanta por, per que sabia que en despertar estaria sola, a la freda habitació d'un internat, desitjant allò sense poder obtenir-ho.

De vegades desitjava no despertar-se, quedar-se per sempre jugant a la neu, mentre els seus pares prenien xocolata en fumejants tasses. La vaca per a en Waldo, l'ós per a l'Anthea, el conill per a ella.
Xocolata calenta i brioixos casolans. Troncs cremant a la llar de foc, la melodia del piano, la seguretat dels llibres. Fotografies amb cares somrients, records amuntegats, diaris vells amb articles retallats, plantes plenes de flors multicolor. Una llar, la seva llar.

De vegades es sentia molt sola, no tenia un lloc a on tornar, ningú no l'esperava rere l'enreixat de L'Hermitage, ningú no li donaria la benvinguda, ni li faria un dolç petó o una càlida abraçada. No li preguntarien cóm li havia anat el dia o a l'escola, ni li preguntarien per a els seus amics, tampoc l'acompanyarien en una nit de tristor ni la cuidarien quan estigués malalta.

Estava sola al món.

No obstant sabia que tenia a els seus amics, ells sempre la recolzaven. Eren com la seva nova família, una gran, sorollosa, còmplice i afectuosa. Se'ls estimava molt.

L'Odd, el seu còmplice d'entremaliadures, l'incasable aventurer capaç de somriure fins i tot en la pitjor de les situacions. L'Ulrich i la seva fortalesa, amb mal geni però sempre disposat a oferir-li allò que necessités. La Yumi, la seva increïble millor amiga, capaç de carregar-se a les espatlles el que fos sense morir en l'intent, ferm com una roca i forta com l'aigua. I en Jérémie, el jove geni que l'havia tornat a la vida en posar en marxa el superordinador, disposat a passar-se l'eternitat sense dormir per alliberar-la d'en X.A.N.A.

Una família de cinema, amb baralles ximples a les que l'Ulrich i la Yumi semblaven addictes, reptes de l'Odd, classes de repàs d'en Jérémie... Però i ella? Què feia ella per a els seus amics, per a la seva família?

«Donar-los-hi problemes.»

En X.A.N.A.

El virus.

Els malsons.

La Scyphozoa.

Protegir Lyoko.

La Red.

El Kolòs.

«Sóc una carrega.»

Va tancar els ulls, el rostre del seu pare va dibuixar-se rere les seves parpelles. Les ulleres fosques i l'espessa barba, que cobria la meitat de la seva cara, probablement li donaven un aspecte inquietant, però per a ella era la cara més càlida i tranquil·litzadora del món.

Si s'hi concentrava fins i tot podia escoltar la melodia preferida del seu pare i la suau veu de la seva mare posant-li lletra, sempre una diferent, «el món canvia massa ràpid, cada dia és una cançó diferent» va recordar la resposta que sempre rebia en preguntar-li.

—"El món és per als que no tenen por, Aelita" —va dir en un xiuxiueig—. "Escriu la teva cançó i regala-li a qui t'importi, fes del món sencer el teu escenari".

Mai no havia entès aquelles paraules, encara que ara creia intuir el seu significat. Però era tard, ja no podia dir-li.

El seu pare també acostumava a dir-li alguna cosa però no la recordava. Les llàgrimes van rodolar per les seves galtes i es va fer un cabdell a sota els llençols. No tenia forces per moure's d'allà, tampoc no tenia ganes.

—Ho sento mamà, el món no serà el meu escenari —va gemegar.

Es va deixar prendre per la son. Allà la seva mare somreia prenent notes en una llibreta de tapes de cartró vermell, mentre el seu pare desenvolupava algun programa informàtic. La cadena de música reproduïa el vals Sphärenklänge de Joseph Strauss, ella sempre havia preferit Mein Lebenslauf ist Lieb und Lust. I ella dibuixava cares somrients al seu bloc de dibuix, el sol somreia, els núvols somreien fins i tot la casa somreia.

El món dels seus somnis somreia.

En aquell món de somriures voldria viure.

Viure en un somni d'un temps millor.

Fi

ANSMT 01.- El retrobament

 

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France 3.

Notes prèvies: Com no sé si algú aliè a aquesta sèrie llegirà aquesta historia vull deixar clar que la casa de l’Aelita i en Franz Hopper es diu ‘Hermitage’ originalment, per tant he decidit conservar-ho, el nom a la sèrie no té cap connotació religiosa igual que no la té en aquest fic.

ABANS NO SIGUI MASSA TARD

Per Natsumi Niikura

El retrobament

Després de que en X.A.N.A. fos vençut i apaguessin el superordinador la vida pels guerrers de Lyoko es va tornar pacífica. Ja només havien de preocupar-se dels seus estudis al Kadic. I amb el temps els seus camins varen començar a distanciar-se.

La Yumi va tornar al seu Kyoto natal amb l’excusa de completar els seus estudis, encara que en realitat se’n va anar amb l’esperança de poder oblidar a en Ulrich o potser per fer-lo reaccionar. L’Odd va fundar un grup de música i era bastant complicat seguir-li la pista amb tantes gires això sense comptar amb la seva mania de no revisar el seu correu electrònic. L’Aelita i en Jérémie per la seva banda s’havien casat i ara polien el disseny d’un programa informàtic revolucionari basant-se en les dates aconseguides per en Franz Hopper. L’Ulrich va dedicar-se per complet a les arts marcials i ara treballava com a instructor a un prestigiós dojo. Pel que fa a en William...

Veient la situació en la que es trobava la relació entre la Yumi i l’Ulrich va decidir que era un bon moment per moure fitxa, així que es va traslladar a Kyoto on inevitablement es va topar amb ella i és clar, hagués estat idiota de no haver aprofitat l’oportunitat de fer-se el perdut al vell mig d’una ciutat desconeguda.

Els llums de la ciutat s’estenien sota l’avió procedent de Kyoto. La Yumi va estirar-se al seient i va tancar el llibre que llegia, tantes hores de vol estaven acabant amb ella. La veu d’una de les hostesses els va avisar de que aterrarien aviat i que havien de cordar-se els cinturons.

A l’aeroport en Jérémie, l’Aelita, l’Odd, la Sissi i l’Ulrich esperaven el vol en el que arribaria la seva amiga, la noia de cabells vermells estava molt inquieta, trobava a faltar la seva millor amiga i només de pensar que aviat tornaria a ser allà l’emocionava. La resta mantenia la calma menys la Sissi que no comprenia que coi hi fotia allà si la japonesa i ella mai s’havien caigut bé. L’Ulrich semblava tranquil, però la veritat era que estava molt nerviós, què passaria quan es retrobessin? Continuaria essent la seva millor amiga? Encara seria aquella noia que li havia robat el cor?

—Mireu! No és aquella la Yumi? —va exclamar de cop i volta l’Aelita.

—On? —va dir l’Odd posant la seva mà a mode de visera.

L’Aelita va assenyalar a l’esquerra i els ulls de l’Ulrich varen seguir la direcció indicada, a prop de la cinta transportadora on anaven apareixent progressivament les maletes, la jove japonesa s’acomodava rere l’orella un floc rebel de la seva ara llarga cabellera.

Havia canviat molt en aquells anys, el seu aspecte era més femení i no només pel pentinat, la seva roba també era més femenina i sensual. El cenyit jersei vermell remarcant les seves corbes i uns texans informals i una mica estripats amb unes botes sense taló formaven part de la seva nova indumentària.

La Yumi va somriure en reconèixer la cabellera vermellosa de la seva amiga i es va afanyar a reunir-se amb els seus companys, l’Aelita se li va avançar i la va abraçar amb força.

—Hola nois, m’alegro de tornar-vos a veure —va dir somrient-los.

Els va abraçar a tot, inclosa la Sissi, al menys per la seva banda les seves diferencies amb ella havien quedat en el passat.

—És una llàstima que l’Ulrich no aconseguís trobar a en William —va dir de cop en Jérémie.

—Com? —va replicar sorpresa la Yumi.

—Sí, l’Ulrich el va estar trucant durant setmanes, què dic setmanes! Mesos! —l’Odd va moure teatralment les mans donant èmfasis a les seves paraules—. I res de res.

—Però si en William...

—Escolta Yumi... portaven cap altra maleta? —En William va aturar-se en sec en veure el grup d’amics del Kadic, ara comprenia perquè havia decidit tornar tant de cop i volta. La Yumi va negar amb el cap a la seva pregunta i ell va mirar desafiant a en Ulrich—. Hola nois, quant de temps sense veure’ns.

—Vaja William m’alegro de que la Yumi et trobés. —L’Odd va palmejar la seva esquena amistosament.

—Va ser fàcil vivint sota el mateix sostre, tard o d’hora acabaríem per trobar-nos.

“Sota el mateix sostre” aquelles paraules varen causar la sorpresa de tots i alguna cosa es va remoure a l’interior de l’Ulrich. Creia tenir-ho superat però la revelació havia caigut com una bomba a sobre d’ell, sempre va tenir la sospita de que si li deixava prou espai en William s’espavilaria per ocupar el seu lloc, pel que semblava no s’havia equivocat.

L’Odd va gargamellejar incòmode, l’ambient estava massa tens.

—Va-vaja Yumi que acolorida vens.

—Oh… t’agrada?

—Disculpa —la Sissi es va interposar entre ells clarament gelosa.

L’Aelita va decidir actuar abans de que a algú li donés per cometre un assassinat, el més sensat seria no ajuntar a en William i l’Ulrich ni a la Yumi i la Sissi al mateix cotxe i l’Odd comprenent l’expressió de la que una vegada va ser la seva cosina es va encarregar de solucionar-ho tot.

El paisatge urbà va anar donant pas a la vila on havien passat mitja vida. El bosc s’estenia majestuós als afores on es trobava el seu destí.

‘Hermitage’ el cartell del reixat els donava la benvinguda, l’Aelita i en Jérémie havien fet un treball de restauració excel·lent, semblava una casa nova.

A dins van fer el repartiment d’habitacions l’Odd i la Sissi compartirien la del fons del passadís, la Yumi va enarcar una cella amb la oferta de compartir habitació amb en William, la japonesa es va negar, cosa que l’Aelita no va comprendre, la va instal·lar entre les habitacions de l’Ulrich i en William.

Després de desempaquetar totes les coses les dos noies varen afanyar-se a posar-se al dia de tot el que els havia ocorregut en aquells dos anys en els que no s’havien vist. Veient que la japonesa començava a adormir-se a causa del jet lag van baixar a la cuina a prendre cafè. L’Aelita buscava la manera d’abordar el tema que realment volia treure, li preocupava com pogués prendre-s’ho, allò sempre treia el seu costat susceptible. Va armar-se de valor i va llançar-se a satisfer la seva curiositat.

—Ja heu parlat? —la japonesa la va mirar amb cara de no comprendre res—. L’Ulrich i tu.

Va deixar la tassa de cafè i va recolzar-se al marbre de la cuina, realment no comprenia a què es referia la seva amiga.

—Em refereixo a en William.

—No sé per que hauria de parlar amb l’Ulrich d'en William. —Va sospirar més incòmoda que molesta—. Ell no em parla de tots els seus amics.

—Dóna, no és el mateix...

—Sincerament, Aelita, no sé on vols arribar.

—No és el mateix un amic que un xicot.

La morena va riure amb totes les seves forces agafant novament la seva tassa fumejant de cafè, va mirar a l’Aelita divertida.

—És un malentès. —Va somriure—. Em vaig trobar a en Will casualment, estava perdut al vell mig de Kyoto, li vaig proposar compartir pis. —La de cabells vermells va assentir comprenent la situació—. I això és tot.

—Això és genial! Has de dir-li a l’Ulrich.

La Yumi va negar amb el cap i es va marxar deixant a soles a la seva amiga. Què els havia agafat a tots amb la seva relació amb en William? I per què coi havia de donar-li explicació a l’Ulrich? Si volia saber res que li preguntés, què potser s’havia oblidat de com es parlava? Si era així no trigaria a descobrir-ho per que estava assegut al sofà amb un diari esportiu entre les mans.

—Ei —va dir-li el castany sense alçar la vista.

—Hola, res d’interessant?

Va deixar-se caure al sofà i ell la va mirar sorprès, en escoltar les passes va creure que serien l’Odd o en Jérémie, fins i tot la Sissi o qui fos, qualsevol menys ella. El seu pols s’havia accelerat i li costava pensar amb claredat.

—Res —va ser l’únic que va poder articular.

—Ah... Ulrich jo...

—Ei Yumi! —En William va entrar a la saleta amb un mòbil a la mà—. Porta una bona estona sonant, te l’has descuidat a l’habitació.

Va mirar la pantalla del petit aparell negre amb sakures i va despenjar al mateix temps que s’allunyava dels nois parlant en un japonès perfecte.

—Segur que és en Hajiwara. —Va seure on havia estat ella malgrat la mirada assassina que li dedicava el noi—. Tio, em moro de son.

«Doncs fot el camp i deixa’m en pau» va pensar l’Ulrich.

—Està guapa, oi? —no va necessitar que contestés, era evident per com la mirava mentre s’acostava a ells un altre cop—. Ha passat res?

—Res, era la Fuuko.

—Genial. Amb el vostre permís me’n vaig a dormir.

—Que descansis, Will.

Va acomodar-se al seu costat i va agafar el cafè. El silenci s’havia instal·lat entre ells, era molt incòmode, on havia anat a parar aquella facilitat per treure tema de conversa?

—Cóm ha anat el vol? —va trencar ell el silenci.

—Etern, però força entretingut.

El silenci va tornar.

—Cóm...? — van parlar a la vegada.

Ambdós es varen mirar i començaren a riure, semblava que tot començava a tornar a la normalitat entre ells.

Continuarà

Aclariments:

Sakura: són les flors del cirerer, és un motiu molt comú al estampats i les serigrafies japoneses, els ventalls i el vestit de la Yumi a Lyoko porten pètals de sakura.

ORIGINALS

Col·lecció de Drables -PRÒXIMAMENT-
Directes al futur -PRÒXIMAMENT-
Evil Spirit -PRÒXIMAMENT-
Un dia normal

FANFICS

 

RUROUNI KENSHIN

L'amor fa mal AxM -PRÒXIMAMENT-

Llops SxT -PRÒXIMAMENT-

Recordant-te AxM -PRÒXIMAMENT-

CODE: LYOKO

Abans no sigui massa tard UxY

Vint-i-cinc moments UxY -PRÒXIMAMENT-

NO POTS PUBLICAR EL MEU TREBALL SOTA CAP CONCEPTE. SI TROBEU ALGUN DELS MEUS FANFICS FORA DE LES SEGÜENTS PÀGINES DENUNCIE-LO, SERÀ UN PLAGI:
http://www.fanfiction.net/u/1718696/Natsumi_Niikura
http://fictionniikura.blogspot.com/
http://fanfic.es/viewuser.php?uid=18478

Avui

Rurouni Kenshin és propietat d'en Nobuhiro Watsuki i la Shueisha

Avui
By Natsumi Niikura

Aquell dia el seu cor va estar a punt de aturar-se, li havien donat la pitjor notícia de totes, ja havia sofert la pèrdua de molts dels seus homes. La més dolorosa fins a aquell dia havia estat la mort dels seus quatre homes de confiança, va creure que mai no tornaria a patir tant. Ell mateix i de manera voluntària s'havia allunyat del món, evitant prendre-li afecte a ningú, només hi havia una persona que va ser capaç de mantenir-se al seu costat fins i tot després de la seva crueltat. Des de sempre, ella mai no li havia temut, sempre tenia un dolç somriure per a ell, sempre disposada a complir qualsevol desig que ell tingués, sempre cuidant-li d'aquesta manera especial que només ella tenia.
Tots els ninjas que havien marxat a Oita, Kyûsû, havien mort, no hi havia supervivents, més de cinquanta Onis havien perdut la vida, havien caigut en una emboscada, llavors va recordar que ell hauria d'haver estat allà, si no s'hagués refredat i la febre no li hagués deixat al llit... en aquest cas ell seria mort i ella sana i estalvia a casa. Ara l'havia perdut.
La seva Misao era morta.
Tots a l'Aoiya ploraven desconsolats pel tràgic final de la seva petita, tots menys ell, les llàgrimes no sortien... estava destrossat però no podia plorar, hi havia una cosa referent al seu dolor que no comprenien. Un dolor tan profund que li esquinçava l'ànima. La seva estimada acabava de morir, encara que ningú no sabés aquest detall.
Ella no mereixia allò. Ella no mereixia morir. Ella mereixia ser feliç...
El seu cos va començar a moure's, el miraven amb retret per la fredor i la indiferència que mostrava el seu rostre, el que sentia no es reflectia en l'exterior, però estava patint.
Va entrar en aquell lloc en el qual ella havia viscut durant els seus divuit anys de vida, es va envoltar de la seva roba, es va tombar en el seu futó, tot allà feia olor d'ella. Mai no s'havia adonat de la meravellosa sensació que li provocava la seva olor.
Recordava amb total claredat quan els seus sentiments per aquella noieta van canviar, va ser poc abans de la batalla contra l'Enishi. En Saito li havia encarregat espiar a uns traficants d'armes, va preferir no involucrar a cap dels Onis per això va anar amb alguns dels policies de Kyoto, però tot va sortir malament, van ser descoberts i la baralla va ser inevitable. Va arribar costosament fins a l'Aoiya, mal ferit, i una vegada allà s'havia desplomat, quan va obrir els ulls el primer que va veure va anar a la seva protegida dormint al seu costat amb unes ulleres marcades, en l'instant en què es va incorporar ella va obrir els seus bonics ulls i li va dir somrient "Com m'alegro que estigui bé, Aoshi-sama" en aquell moment va saber que la Misao era l'única dona amb qui volia passar la resta de la seva vida, despertar cada matí veient-la somriure-li.
Però mai no es va atrevir a confessar-se'ls, perquè ell era l'home que menys li convenia, el millor seria que ella trobés algú amb aquesta mateixa vitalitat que tenia, algú les mans del qual no estiguessin tacades per la sang, algú que la mantingués allunyada del món de foscor que era ell.
La seva petita Misao... com la trobava a faltar, ja res no li importava, viure o morir havia deixat de tenir importància per a ell. Sense aquell somriure que li renovava i li donava pau... les ombres del seu passat començaven a embolicar-lo novament, arrossegant-lo a la desesperació.
Va perdre el compte del temps que va estar envoltat de les coses de la seva protegida, sabia que portava dies per la seva barba i per les vegades que l'Okina i els altres li havien pujat safates amb menjar que mai no va arribar a tastar. No semblaven disposats a deixar-lo en pau, el shoji s'obria de nou.
—Aoshi, noi, a la Misao no li agradaria veure't així... —L'Okina va seure al seu costat—. Tens un aspecte horrible, sembles una ànima en pena. —Va recollir un dels gi de la seva néta—. Per què ets aquí? I per què t'envoltes de les coses de la meva nena?
—Deixa'm sol.
—Vull una explicació.
—Jo no puc viure sense ella.
—Ridícul, és clar que pots. —Va posar la seva mà sobre l'espatlla del jove—. Tu eres el nostre Okashira, pots sobreposar-te d'això.
—No em queda cap motiu per viure.
—No? On els has perdut?
—Oita me'ls ha robat tots...
Va mirar amb ràbia al més jove i va tirar amb força de la yukata.
—Si vols deixar-te morir fes-ho fora d'aquí! Tu no ets l'únic que pateix! No ofenguis la memòria de la meva petita amb la teva debilitat.
L'ancià va sortir enfadat, deixant al ninja tot sol amb la seva pròpia agonia, però això no anava a quedar així, aquest home de gel havia escollit el pitjor moment per caure al fons del pou, segurament que la seva pobra néta s'estava retorçant al més enllà veient-lo així, tant temps lluitant per fer-lo somriure i animar-lo, tractant que s'obrís al món perquè ara es deixés morir.
I és que a aquell home no hi havia qui l'entengués, no vessava una sola llàgrima, ni mostrava cap tristesa i en canvi allà estava com una ànima en pena.
La seva vista es va fixar a la figura dels joves que posaven encens sota el gran cirerer del pati aquell arbre que a la seva petita tant li agradava, es va apropar fins a ells per somriure'ls amb tendresa.
—Nois podeu ajudar-me?
—Què necessites Okina?— va preguntar en Shiro.
—Traurem a l'Aoshi de l'habitació de la Misao i l'arreglarem, no pot... —Va sospirar amargament—. No pot continuar així.
—Però Okina... l'Aoshi-san no vol sortir —va dir l'Omasu posant la seva mà sobre l'espatlla de l'ancià—, l'hauríem de deixar tranquil.
—No, Omasu, no... aquesta situació ha d'acabar, hem de preparar-nos per reobrir l'Aoiya i l'Aoshi es mourà ho vulgui o no, que se'n vagi al temple o on li vingui de gust però no el vull allà tancat.
—Nosaltres ho farem Okina —va sentenciar en Kuro.
Els dos nois van pujar a l'habitació de la kunoichi, van arrossegar l'ex-Okashira per tot el passadís per llançar-lo dins de la tina d'aigua gelada amb la yukata encara posada, i és que no estava disposat a col·laborar, malgrat la feblesa que patia després d'una setmana sense tastar mos. El van rentar com van poder mentre es cargolava i lluitava per sortir d'allà. Li van immobilitzar per afaitar-lo i finalment el van deixar lliure, allò havia estat com estar en meitat d'una guerra, debilitat o no aquell home era molt fort i sobretot, tossut com ell sol, ara ja sabien qui li havia contagiat la tossuderia a la Misao.
Van intentar fer-lo baixar a menjar però va ser impossible evitar que tractés de tornar a la seva presó, sota l'atenta mirada de l'Okina i l'Okon. L'Omasu corria desesperada a l'encontre dels seus companys.
—Veniu, veniu depresa! —Somreia feliç.
—Què passa? Per què tanta pressa? —L'Okina estava sorprès per la seva actitud jovial—. Per què estàs tan animada?
—No pregunteu i veniu! É-és meravellós!
L'Omasu va córrer de volta al restaurant, tots la van seguir a l'instant. L'Aoshi els va mirar sense molt interès però alguna cosa li va empènyer a moure's, una curiositat desconeguda per a ell.
Es van aturar a l'entrada emmudint a l'instant, era com si s'haguessin quedat petrificats i curiosament això va ser el que el va fer entrar al restaurant.
Llavors la va veure. Amb un dels seus braços embenat fins a l'espatlla i macadures per tot arreu, el seu shinobi fet un desastre, però allà era...
—Angelet meu estàs bé! —L'Okina va córrer a abraçar-la.
—Ai, ai Jiya! Em fas mal jejeje. —Va abraçar amb força el seu avi somrient-los a tots—. Sento molt haver-vos preocupat, no vaig poder enviar un missatge...
—Misao! —Els tres Onis van cridar i van abraçar a l'Okashira.
—Ouch! Ai! Què m'asfixiareu. Ei!
Estaven tan emocionats que s'havien oblidat per complet de l'Aoshi fins que van escoltar un soroll a les seves esquenes, havia caigut de genolls al terra i tenia la mirada perduda. La Misao va córrer fins a ell summament preocupada.
I per primera vegada des que era un nen les llàgrimes van relliscar pel seu rostre mentre agenollat abraçava el càlid cos de la seva protegida... no, el cos de la seva estimada. Estava viva, la seva Misao seguia allà. No importaven les mirades estranyades que li llançaven la resta d'Onis, no importava la seva reputació d'home fred, ni el seu orgull masculí, res no tenia més importància que el fet que la seva Misao seguia amb vida.
—Aoshi-sama què li passa?
—Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies —repetia entre llàgrimes—, gràcies per seguir viva, Misao...
—Ho sento... sento molt haver-lo preocupat.
A la fi tots van poder comprendre el que li ocorria a l'Aoshi, per primera vegada les seves emocions afloraven i la culpable era aquella noieta innocent que no veia el que ell sentia per ella. Atenent a la suplica muda del que un dia va ser el seu Okashira van sortir d'aquell lloc en el més absolut dels silencis.
—Misao, la meva petita Misao...
—Estic bé. No plori més si us plau, Aoshi-sama.
La va atreure cap a si i va besar aquells llavis que tant desitjava.
—No tornis a allunyar-te de mi mai més.
—Aoshi-s...
Va tornar a besar-la apassionadament, havia perdut la partida contra la seva raó. Els seus impulsos havien pres el control del seu cos i ja no li importava res més a sentir els càlids llavis de la seva Misao.
Es van separar per prendre aire, sense deixar de mirar-se als ulls, la mirada d'ella carregada de sorpresa i curiositat davant d'aquesta acció tan impròpia d'algú com ell, va portar les seves petites mans al rostre masculí per assecar aquelles llàgrimes.
—Misao... —va xiuxiuejar a la seva oïda— t'estimo Misao.
—A-Aoshi-sama... —Va somriure-li com només ella sabia fer—. L'estimo.
Va posar les seves grans mans sobre les de la seva estimada. I llavors va ocórrer allò que tant de temps portava esperant, més que aquell petó fins i tot més que el que l'estimés... ell li va somriure àmpliament.
—Oh Kami...
—Què? —va preguntar sense deixar de somriure.
—Crec que estic somiant...
—Per què?
—Primer el veig plorar, després em besa, em diu que m'estima i ara està somrient, no hi ha dubte ha de ser un somni. —Es va dur un dit a la barbeta—. Ja ho sé! Segurament m'he desmaiat pel camí i la meva ximple imaginació està jugant amb mi. —Va deixar-se caure als braços de l'ex-Okashira—. Coi! No vull despertar-me, m'agrada aquest somni...
La va abraçar amb força escoltant atent les seves cabòries sobre que somiava i les teories de com s'havia d'haver adormit, un excés d'imaginació és el que tenia aquella doneta, va riure mentre la separava lleugerament del seu cos.
—I ara riu!
—Ximple... no estàs somiant. —La va besar dolçament—. Tan increïbles et semblen aquestes coses?
—Per estar passant-me a mi sí...
—I què puc fer per fer-te veure que és real?
No va contestar, va preferir besar aquell home al que portava estimant tota la seva vida, almenys si era un somni pensava gaudir-ne al màxim.
Van passar hores besant-se i acariciant-se, rient i somrient, sentint l'escalfor dels seus cossos, aliens a totes les altres coses, fins que la porta va tornar a obrir-se traient-los del seu somieig.
—Fins quan penseu quedar-vos aquí! Ens estem morint de gana. —L'Okina se'ls va mirar amb llàgrimes als seus ulls—. A més... —va sanglotar— jo també vull abraçar a la meva nena!
—Ah... Jiya... —L'ancià es va llançar a sobre d'ella—. Ai, ai! Deixa'm anar vell boig.
—Aoshi, noi, si vols anar al llit amb ella abans hauràs de casar-te m'has sentit?
Ambdós joves van envermellir pel comentari de l'ancià, no s'havien parat a pensar en això de casar-se o arribar més enllà del que estaven fent.
—No cal que m'ho diguis— va contestar l'ex-Okashira.
—Noi. —Es va posar dret aturant-se a la porta de la cuina—. És agradable sentir-te riure un altre cop. M'alegro que hagis decidit ressuscitar, segur que ara t'alegres que t'hagin arrossegat.
—Ressuscitar? Què li hagin arrossegat? —va preguntar la Misao atònita.
—No li facis cas, són ximpleries seves.
—Clar, clar, coses del vell sonat... ja veuràs quan vegi la seva habitació, jovenet.
—La meva habitació?
Kami! L'habitació de la Misao... l'havia deixat feta un desastre amb tota la seva roba pel terra i el futó tot arrugat, millor pujar a arreglar-ho tot abans que passés d'estimar-lo a voler assassinar-lo, però abans d'això... l'abraçaria una estoneta més, per que avui era el primer dia de la seva nova vida.

FI