Soledat

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Soledat

Una nit més despertava cridant, coberta de suor fred i una forta opressió al pit.

Aquell somni venia, un cop i un altre. Un somni d'un temps passat, el seu pare i la seva mare rient a L'Hermitage, ella jugant a la neu. Un somni d'una vida feliç, carregada d'innocència i de colors lluents. Potser era justament allò el que li feia tanta por, per que sabia que en despertar estaria sola, a la freda habitació d'un internat, desitjant allò sense poder obtenir-ho.

De vegades desitjava no despertar-se, quedar-se per sempre jugant a la neu, mentre els seus pares prenien xocolata en fumejants tasses. La vaca per a en Waldo, l'ós per a l'Anthea, el conill per a ella.
Xocolata calenta i brioixos casolans. Troncs cremant a la llar de foc, la melodia del piano, la seguretat dels llibres. Fotografies amb cares somrients, records amuntegats, diaris vells amb articles retallats, plantes plenes de flors multicolor. Una llar, la seva llar.

De vegades es sentia molt sola, no tenia un lloc a on tornar, ningú no l'esperava rere l'enreixat de L'Hermitage, ningú no li donaria la benvinguda, ni li faria un dolç petó o una càlida abraçada. No li preguntarien cóm li havia anat el dia o a l'escola, ni li preguntarien per a els seus amics, tampoc l'acompanyarien en una nit de tristor ni la cuidarien quan estigués malalta.

Estava sola al món.

No obstant sabia que tenia a els seus amics, ells sempre la recolzaven. Eren com la seva nova família, una gran, sorollosa, còmplice i afectuosa. Se'ls estimava molt.

L'Odd, el seu còmplice d'entremaliadures, l'incasable aventurer capaç de somriure fins i tot en la pitjor de les situacions. L'Ulrich i la seva fortalesa, amb mal geni però sempre disposat a oferir-li allò que necessités. La Yumi, la seva increïble millor amiga, capaç de carregar-se a les espatlles el que fos sense morir en l'intent, ferm com una roca i forta com l'aigua. I en Jérémie, el jove geni que l'havia tornat a la vida en posar en marxa el superordinador, disposat a passar-se l'eternitat sense dormir per alliberar-la d'en X.A.N.A.

Una família de cinema, amb baralles ximples a les que l'Ulrich i la Yumi semblaven addictes, reptes de l'Odd, classes de repàs d'en Jérémie... Però i ella? Què feia ella per a els seus amics, per a la seva família?

«Donar-los-hi problemes.»

En X.A.N.A.

El virus.

Els malsons.

La Scyphozoa.

Protegir Lyoko.

La Red.

El Kolòs.

«Sóc una carrega.»

Va tancar els ulls, el rostre del seu pare va dibuixar-se rere les seves parpelles. Les ulleres fosques i l'espessa barba, que cobria la meitat de la seva cara, probablement li donaven un aspecte inquietant, però per a ella era la cara més càlida i tranquil·litzadora del món.

Si s'hi concentrava fins i tot podia escoltar la melodia preferida del seu pare i la suau veu de la seva mare posant-li lletra, sempre una diferent, «el món canvia massa ràpid, cada dia és una cançó diferent» va recordar la resposta que sempre rebia en preguntar-li.

—"El món és per als que no tenen por, Aelita" —va dir en un xiuxiueig—. "Escriu la teva cançó i regala-li a qui t'importi, fes del món sencer el teu escenari".

Mai no havia entès aquelles paraules, encara que ara creia intuir el seu significat. Però era tard, ja no podia dir-li.

El seu pare també acostumava a dir-li alguna cosa però no la recordava. Les llàgrimes van rodolar per les seves galtes i es va fer un cabdell a sota els llençols. No tenia forces per moure's d'allà, tampoc no tenia ganes.

—Ho sento mamà, el món no serà el meu escenari —va gemegar.

Es va deixar prendre per la son. Allà la seva mare somreia prenent notes en una llibreta de tapes de cartró vermell, mentre el seu pare desenvolupava algun programa informàtic. La cadena de música reproduïa el vals Sphärenklänge de Joseph Strauss, ella sempre havia preferit Mein Lebenslauf ist Lieb und Lust. I ella dibuixava cares somrients al seu bloc de dibuix, el sol somreia, els núvols somreien fins i tot la casa somreia.

El món dels seus somnis somreia.

En aquell món de somriures voldria viure.

Viure en un somni d'un temps millor.

Fi

ANSMT 01.- El retrobament

 

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France 3.

Notes prèvies: Com no sé si algú aliè a aquesta sèrie llegirà aquesta historia vull deixar clar que la casa de l’Aelita i en Franz Hopper es diu ‘Hermitage’ originalment, per tant he decidit conservar-ho, el nom a la sèrie no té cap connotació religiosa igual que no la té en aquest fic.

ABANS NO SIGUI MASSA TARD

Per Natsumi Niikura

El retrobament

Després de que en X.A.N.A. fos vençut i apaguessin el superordinador la vida pels guerrers de Lyoko es va tornar pacífica. Ja només havien de preocupar-se dels seus estudis al Kadic. I amb el temps els seus camins varen començar a distanciar-se.

La Yumi va tornar al seu Kyoto natal amb l’excusa de completar els seus estudis, encara que en realitat se’n va anar amb l’esperança de poder oblidar a en Ulrich o potser per fer-lo reaccionar. L’Odd va fundar un grup de música i era bastant complicat seguir-li la pista amb tantes gires això sense comptar amb la seva mania de no revisar el seu correu electrònic. L’Aelita i en Jérémie per la seva banda s’havien casat i ara polien el disseny d’un programa informàtic revolucionari basant-se en les dates aconseguides per en Franz Hopper. L’Ulrich va dedicar-se per complet a les arts marcials i ara treballava com a instructor a un prestigiós dojo. Pel que fa a en William...

Veient la situació en la que es trobava la relació entre la Yumi i l’Ulrich va decidir que era un bon moment per moure fitxa, així que es va traslladar a Kyoto on inevitablement es va topar amb ella i és clar, hagués estat idiota de no haver aprofitat l’oportunitat de fer-se el perdut al vell mig d’una ciutat desconeguda.

Els llums de la ciutat s’estenien sota l’avió procedent de Kyoto. La Yumi va estirar-se al seient i va tancar el llibre que llegia, tantes hores de vol estaven acabant amb ella. La veu d’una de les hostesses els va avisar de que aterrarien aviat i que havien de cordar-se els cinturons.

A l’aeroport en Jérémie, l’Aelita, l’Odd, la Sissi i l’Ulrich esperaven el vol en el que arribaria la seva amiga, la noia de cabells vermells estava molt inquieta, trobava a faltar la seva millor amiga i només de pensar que aviat tornaria a ser allà l’emocionava. La resta mantenia la calma menys la Sissi que no comprenia que coi hi fotia allà si la japonesa i ella mai s’havien caigut bé. L’Ulrich semblava tranquil, però la veritat era que estava molt nerviós, què passaria quan es retrobessin? Continuaria essent la seva millor amiga? Encara seria aquella noia que li havia robat el cor?

—Mireu! No és aquella la Yumi? —va exclamar de cop i volta l’Aelita.

—On? —va dir l’Odd posant la seva mà a mode de visera.

L’Aelita va assenyalar a l’esquerra i els ulls de l’Ulrich varen seguir la direcció indicada, a prop de la cinta transportadora on anaven apareixent progressivament les maletes, la jove japonesa s’acomodava rere l’orella un floc rebel de la seva ara llarga cabellera.

Havia canviat molt en aquells anys, el seu aspecte era més femení i no només pel pentinat, la seva roba també era més femenina i sensual. El cenyit jersei vermell remarcant les seves corbes i uns texans informals i una mica estripats amb unes botes sense taló formaven part de la seva nova indumentària.

La Yumi va somriure en reconèixer la cabellera vermellosa de la seva amiga i es va afanyar a reunir-se amb els seus companys, l’Aelita se li va avançar i la va abraçar amb força.

—Hola nois, m’alegro de tornar-vos a veure —va dir somrient-los.

Els va abraçar a tot, inclosa la Sissi, al menys per la seva banda les seves diferencies amb ella havien quedat en el passat.

—És una llàstima que l’Ulrich no aconseguís trobar a en William —va dir de cop en Jérémie.

—Com? —va replicar sorpresa la Yumi.

—Sí, l’Ulrich el va estar trucant durant setmanes, què dic setmanes! Mesos! —l’Odd va moure teatralment les mans donant èmfasis a les seves paraules—. I res de res.

—Però si en William...

—Escolta Yumi... portaven cap altra maleta? —En William va aturar-se en sec en veure el grup d’amics del Kadic, ara comprenia perquè havia decidit tornar tant de cop i volta. La Yumi va negar amb el cap a la seva pregunta i ell va mirar desafiant a en Ulrich—. Hola nois, quant de temps sense veure’ns.

—Vaja William m’alegro de que la Yumi et trobés. —L’Odd va palmejar la seva esquena amistosament.

—Va ser fàcil vivint sota el mateix sostre, tard o d’hora acabaríem per trobar-nos.

“Sota el mateix sostre” aquelles paraules varen causar la sorpresa de tots i alguna cosa es va remoure a l’interior de l’Ulrich. Creia tenir-ho superat però la revelació havia caigut com una bomba a sobre d’ell, sempre va tenir la sospita de que si li deixava prou espai en William s’espavilaria per ocupar el seu lloc, pel que semblava no s’havia equivocat.

L’Odd va gargamellejar incòmode, l’ambient estava massa tens.

—Va-vaja Yumi que acolorida vens.

—Oh… t’agrada?

—Disculpa —la Sissi es va interposar entre ells clarament gelosa.

L’Aelita va decidir actuar abans de que a algú li donés per cometre un assassinat, el més sensat seria no ajuntar a en William i l’Ulrich ni a la Yumi i la Sissi al mateix cotxe i l’Odd comprenent l’expressió de la que una vegada va ser la seva cosina es va encarregar de solucionar-ho tot.

El paisatge urbà va anar donant pas a la vila on havien passat mitja vida. El bosc s’estenia majestuós als afores on es trobava el seu destí.

‘Hermitage’ el cartell del reixat els donava la benvinguda, l’Aelita i en Jérémie havien fet un treball de restauració excel·lent, semblava una casa nova.

A dins van fer el repartiment d’habitacions l’Odd i la Sissi compartirien la del fons del passadís, la Yumi va enarcar una cella amb la oferta de compartir habitació amb en William, la japonesa es va negar, cosa que l’Aelita no va comprendre, la va instal·lar entre les habitacions de l’Ulrich i en William.

Després de desempaquetar totes les coses les dos noies varen afanyar-se a posar-se al dia de tot el que els havia ocorregut en aquells dos anys en els que no s’havien vist. Veient que la japonesa començava a adormir-se a causa del jet lag van baixar a la cuina a prendre cafè. L’Aelita buscava la manera d’abordar el tema que realment volia treure, li preocupava com pogués prendre-s’ho, allò sempre treia el seu costat susceptible. Va armar-se de valor i va llançar-se a satisfer la seva curiositat.

—Ja heu parlat? —la japonesa la va mirar amb cara de no comprendre res—. L’Ulrich i tu.

Va deixar la tassa de cafè i va recolzar-se al marbre de la cuina, realment no comprenia a què es referia la seva amiga.

—Em refereixo a en William.

—No sé per que hauria de parlar amb l’Ulrich d'en William. —Va sospirar més incòmoda que molesta—. Ell no em parla de tots els seus amics.

—Dóna, no és el mateix...

—Sincerament, Aelita, no sé on vols arribar.

—No és el mateix un amic que un xicot.

La morena va riure amb totes les seves forces agafant novament la seva tassa fumejant de cafè, va mirar a l’Aelita divertida.

—És un malentès. —Va somriure—. Em vaig trobar a en Will casualment, estava perdut al vell mig de Kyoto, li vaig proposar compartir pis. —La de cabells vermells va assentir comprenent la situació—. I això és tot.

—Això és genial! Has de dir-li a l’Ulrich.

La Yumi va negar amb el cap i es va marxar deixant a soles a la seva amiga. Què els havia agafat a tots amb la seva relació amb en William? I per què coi havia de donar-li explicació a l’Ulrich? Si volia saber res que li preguntés, què potser s’havia oblidat de com es parlava? Si era així no trigaria a descobrir-ho per que estava assegut al sofà amb un diari esportiu entre les mans.

—Ei —va dir-li el castany sense alçar la vista.

—Hola, res d’interessant?

Va deixar-se caure al sofà i ell la va mirar sorprès, en escoltar les passes va creure que serien l’Odd o en Jérémie, fins i tot la Sissi o qui fos, qualsevol menys ella. El seu pols s’havia accelerat i li costava pensar amb claredat.

—Res —va ser l’únic que va poder articular.

—Ah... Ulrich jo...

—Ei Yumi! —En William va entrar a la saleta amb un mòbil a la mà—. Porta una bona estona sonant, te l’has descuidat a l’habitació.

Va mirar la pantalla del petit aparell negre amb sakures i va despenjar al mateix temps que s’allunyava dels nois parlant en un japonès perfecte.

—Segur que és en Hajiwara. —Va seure on havia estat ella malgrat la mirada assassina que li dedicava el noi—. Tio, em moro de son.

«Doncs fot el camp i deixa’m en pau» va pensar l’Ulrich.

—Està guapa, oi? —no va necessitar que contestés, era evident per com la mirava mentre s’acostava a ells un altre cop—. Ha passat res?

—Res, era la Fuuko.

—Genial. Amb el vostre permís me’n vaig a dormir.

—Que descansis, Will.

Va acomodar-se al seu costat i va agafar el cafè. El silenci s’havia instal·lat entre ells, era molt incòmode, on havia anat a parar aquella facilitat per treure tema de conversa?

—Cóm ha anat el vol? —va trencar ell el silenci.

—Etern, però força entretingut.

El silenci va tornar.

—Cóm...? — van parlar a la vegada.

Ambdós es varen mirar i començaren a riure, semblava que tot començava a tornar a la normalitat entre ells.

Continuarà

Aclariments:

Sakura: són les flors del cirerer, és un motiu molt comú al estampats i les serigrafies japoneses, els ventalls i el vestit de la Yumi a Lyoko porten pètals de sakura.

ORIGINALS

Col·lecció de Drables -PRÒXIMAMENT-
Directes al futur -PRÒXIMAMENT-
Evil Spirit -PRÒXIMAMENT-
Un dia normal

FANFICS

 

RUROUNI KENSHIN

L'amor fa mal AxM -PRÒXIMAMENT-

Llops SxT -PRÒXIMAMENT-

Recordant-te AxM -PRÒXIMAMENT-

CODE: LYOKO

Abans no sigui massa tard UxY

Vint-i-cinc moments UxY -PRÒXIMAMENT-

NO POTS PUBLICAR EL MEU TREBALL SOTA CAP CONCEPTE. SI TROBEU ALGUN DELS MEUS FANFICS FORA DE LES SEGÜENTS PÀGINES DENUNCIE-LO, SERÀ UN PLAGI:
http://www.fanfiction.net/u/1718696/Natsumi_Niikura
http://fictionniikura.blogspot.com/
http://fanfic.es/viewuser.php?uid=18478

Avui

Rurouni Kenshin és propietat d'en Nobuhiro Watsuki i la Shueisha

Avui
By Natsumi Niikura

Aquell dia el seu cor va estar a punt de aturar-se, li havien donat la pitjor notícia de totes, ja havia sofert la pèrdua de molts dels seus homes. La més dolorosa fins a aquell dia havia estat la mort dels seus quatre homes de confiança, va creure que mai no tornaria a patir tant. Ell mateix i de manera voluntària s'havia allunyat del món, evitant prendre-li afecte a ningú, només hi havia una persona que va ser capaç de mantenir-se al seu costat fins i tot després de la seva crueltat. Des de sempre, ella mai no li havia temut, sempre tenia un dolç somriure per a ell, sempre disposada a complir qualsevol desig que ell tingués, sempre cuidant-li d'aquesta manera especial que només ella tenia.
Tots els ninjas que havien marxat a Oita, Kyûsû, havien mort, no hi havia supervivents, més de cinquanta Onis havien perdut la vida, havien caigut en una emboscada, llavors va recordar que ell hauria d'haver estat allà, si no s'hagués refredat i la febre no li hagués deixat al llit... en aquest cas ell seria mort i ella sana i estalvia a casa. Ara l'havia perdut.
La seva Misao era morta.
Tots a l'Aoiya ploraven desconsolats pel tràgic final de la seva petita, tots menys ell, les llàgrimes no sortien... estava destrossat però no podia plorar, hi havia una cosa referent al seu dolor que no comprenien. Un dolor tan profund que li esquinçava l'ànima. La seva estimada acabava de morir, encara que ningú no sabés aquest detall.
Ella no mereixia allò. Ella no mereixia morir. Ella mereixia ser feliç...
El seu cos va començar a moure's, el miraven amb retret per la fredor i la indiferència que mostrava el seu rostre, el que sentia no es reflectia en l'exterior, però estava patint.
Va entrar en aquell lloc en el qual ella havia viscut durant els seus divuit anys de vida, es va envoltar de la seva roba, es va tombar en el seu futó, tot allà feia olor d'ella. Mai no s'havia adonat de la meravellosa sensació que li provocava la seva olor.
Recordava amb total claredat quan els seus sentiments per aquella noieta van canviar, va ser poc abans de la batalla contra l'Enishi. En Saito li havia encarregat espiar a uns traficants d'armes, va preferir no involucrar a cap dels Onis per això va anar amb alguns dels policies de Kyoto, però tot va sortir malament, van ser descoberts i la baralla va ser inevitable. Va arribar costosament fins a l'Aoiya, mal ferit, i una vegada allà s'havia desplomat, quan va obrir els ulls el primer que va veure va anar a la seva protegida dormint al seu costat amb unes ulleres marcades, en l'instant en què es va incorporar ella va obrir els seus bonics ulls i li va dir somrient "Com m'alegro que estigui bé, Aoshi-sama" en aquell moment va saber que la Misao era l'única dona amb qui volia passar la resta de la seva vida, despertar cada matí veient-la somriure-li.
Però mai no es va atrevir a confessar-se'ls, perquè ell era l'home que menys li convenia, el millor seria que ella trobés algú amb aquesta mateixa vitalitat que tenia, algú les mans del qual no estiguessin tacades per la sang, algú que la mantingués allunyada del món de foscor que era ell.
La seva petita Misao... com la trobava a faltar, ja res no li importava, viure o morir havia deixat de tenir importància per a ell. Sense aquell somriure que li renovava i li donava pau... les ombres del seu passat començaven a embolicar-lo novament, arrossegant-lo a la desesperació.
Va perdre el compte del temps que va estar envoltat de les coses de la seva protegida, sabia que portava dies per la seva barba i per les vegades que l'Okina i els altres li havien pujat safates amb menjar que mai no va arribar a tastar. No semblaven disposats a deixar-lo en pau, el shoji s'obria de nou.
—Aoshi, noi, a la Misao no li agradaria veure't així... —L'Okina va seure al seu costat—. Tens un aspecte horrible, sembles una ànima en pena. —Va recollir un dels gi de la seva néta—. Per què ets aquí? I per què t'envoltes de les coses de la meva nena?
—Deixa'm sol.
—Vull una explicació.
—Jo no puc viure sense ella.
—Ridícul, és clar que pots. —Va posar la seva mà sobre l'espatlla del jove—. Tu eres el nostre Okashira, pots sobreposar-te d'això.
—No em queda cap motiu per viure.
—No? On els has perdut?
—Oita me'ls ha robat tots...
Va mirar amb ràbia al més jove i va tirar amb força de la yukata.
—Si vols deixar-te morir fes-ho fora d'aquí! Tu no ets l'únic que pateix! No ofenguis la memòria de la meva petita amb la teva debilitat.
L'ancià va sortir enfadat, deixant al ninja tot sol amb la seva pròpia agonia, però això no anava a quedar així, aquest home de gel havia escollit el pitjor moment per caure al fons del pou, segurament que la seva pobra néta s'estava retorçant al més enllà veient-lo així, tant temps lluitant per fer-lo somriure i animar-lo, tractant que s'obrís al món perquè ara es deixés morir.
I és que a aquell home no hi havia qui l'entengués, no vessava una sola llàgrima, ni mostrava cap tristesa i en canvi allà estava com una ànima en pena.
La seva vista es va fixar a la figura dels joves que posaven encens sota el gran cirerer del pati aquell arbre que a la seva petita tant li agradava, es va apropar fins a ells per somriure'ls amb tendresa.
—Nois podeu ajudar-me?
—Què necessites Okina?— va preguntar en Shiro.
—Traurem a l'Aoshi de l'habitació de la Misao i l'arreglarem, no pot... —Va sospirar amargament—. No pot continuar així.
—Però Okina... l'Aoshi-san no vol sortir —va dir l'Omasu posant la seva mà sobre l'espatlla de l'ancià—, l'hauríem de deixar tranquil.
—No, Omasu, no... aquesta situació ha d'acabar, hem de preparar-nos per reobrir l'Aoiya i l'Aoshi es mourà ho vulgui o no, que se'n vagi al temple o on li vingui de gust però no el vull allà tancat.
—Nosaltres ho farem Okina —va sentenciar en Kuro.
Els dos nois van pujar a l'habitació de la kunoichi, van arrossegar l'ex-Okashira per tot el passadís per llançar-lo dins de la tina d'aigua gelada amb la yukata encara posada, i és que no estava disposat a col·laborar, malgrat la feblesa que patia després d'una setmana sense tastar mos. El van rentar com van poder mentre es cargolava i lluitava per sortir d'allà. Li van immobilitzar per afaitar-lo i finalment el van deixar lliure, allò havia estat com estar en meitat d'una guerra, debilitat o no aquell home era molt fort i sobretot, tossut com ell sol, ara ja sabien qui li havia contagiat la tossuderia a la Misao.
Van intentar fer-lo baixar a menjar però va ser impossible evitar que tractés de tornar a la seva presó, sota l'atenta mirada de l'Okina i l'Okon. L'Omasu corria desesperada a l'encontre dels seus companys.
—Veniu, veniu depresa! —Somreia feliç.
—Què passa? Per què tanta pressa? —L'Okina estava sorprès per la seva actitud jovial—. Per què estàs tan animada?
—No pregunteu i veniu! É-és meravellós!
L'Omasu va córrer de volta al restaurant, tots la van seguir a l'instant. L'Aoshi els va mirar sense molt interès però alguna cosa li va empènyer a moure's, una curiositat desconeguda per a ell.
Es van aturar a l'entrada emmudint a l'instant, era com si s'haguessin quedat petrificats i curiosament això va ser el que el va fer entrar al restaurant.
Llavors la va veure. Amb un dels seus braços embenat fins a l'espatlla i macadures per tot arreu, el seu shinobi fet un desastre, però allà era...
—Angelet meu estàs bé! —L'Okina va córrer a abraçar-la.
—Ai, ai Jiya! Em fas mal jejeje. —Va abraçar amb força el seu avi somrient-los a tots—. Sento molt haver-vos preocupat, no vaig poder enviar un missatge...
—Misao! —Els tres Onis van cridar i van abraçar a l'Okashira.
—Ouch! Ai! Què m'asfixiareu. Ei!
Estaven tan emocionats que s'havien oblidat per complet de l'Aoshi fins que van escoltar un soroll a les seves esquenes, havia caigut de genolls al terra i tenia la mirada perduda. La Misao va córrer fins a ell summament preocupada.
I per primera vegada des que era un nen les llàgrimes van relliscar pel seu rostre mentre agenollat abraçava el càlid cos de la seva protegida... no, el cos de la seva estimada. Estava viva, la seva Misao seguia allà. No importaven les mirades estranyades que li llançaven la resta d'Onis, no importava la seva reputació d'home fred, ni el seu orgull masculí, res no tenia més importància que el fet que la seva Misao seguia amb vida.
—Aoshi-sama què li passa?
—Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies —repetia entre llàgrimes—, gràcies per seguir viva, Misao...
—Ho sento... sento molt haver-lo preocupat.
A la fi tots van poder comprendre el que li ocorria a l'Aoshi, per primera vegada les seves emocions afloraven i la culpable era aquella noieta innocent que no veia el que ell sentia per ella. Atenent a la suplica muda del que un dia va ser el seu Okashira van sortir d'aquell lloc en el més absolut dels silencis.
—Misao, la meva petita Misao...
—Estic bé. No plori més si us plau, Aoshi-sama.
La va atreure cap a si i va besar aquells llavis que tant desitjava.
—No tornis a allunyar-te de mi mai més.
—Aoshi-s...
Va tornar a besar-la apassionadament, havia perdut la partida contra la seva raó. Els seus impulsos havien pres el control del seu cos i ja no li importava res més a sentir els càlids llavis de la seva Misao.
Es van separar per prendre aire, sense deixar de mirar-se als ulls, la mirada d'ella carregada de sorpresa i curiositat davant d'aquesta acció tan impròpia d'algú com ell, va portar les seves petites mans al rostre masculí per assecar aquelles llàgrimes.
—Misao... —va xiuxiuejar a la seva oïda— t'estimo Misao.
—A-Aoshi-sama... —Va somriure-li com només ella sabia fer—. L'estimo.
Va posar les seves grans mans sobre les de la seva estimada. I llavors va ocórrer allò que tant de temps portava esperant, més que aquell petó fins i tot més que el que l'estimés... ell li va somriure àmpliament.
—Oh Kami...
—Què? —va preguntar sense deixar de somriure.
—Crec que estic somiant...
—Per què?
—Primer el veig plorar, després em besa, em diu que m'estima i ara està somrient, no hi ha dubte ha de ser un somni. —Es va dur un dit a la barbeta—. Ja ho sé! Segurament m'he desmaiat pel camí i la meva ximple imaginació està jugant amb mi. —Va deixar-se caure als braços de l'ex-Okashira—. Coi! No vull despertar-me, m'agrada aquest somni...
La va abraçar amb força escoltant atent les seves cabòries sobre que somiava i les teories de com s'havia d'haver adormit, un excés d'imaginació és el que tenia aquella doneta, va riure mentre la separava lleugerament del seu cos.
—I ara riu!
—Ximple... no estàs somiant. —La va besar dolçament—. Tan increïbles et semblen aquestes coses?
—Per estar passant-me a mi sí...
—I què puc fer per fer-te veure que és real?
No va contestar, va preferir besar aquell home al que portava estimant tota la seva vida, almenys si era un somni pensava gaudir-ne al màxim.
Van passar hores besant-se i acariciant-se, rient i somrient, sentint l'escalfor dels seus cossos, aliens a totes les altres coses, fins que la porta va tornar a obrir-se traient-los del seu somieig.
—Fins quan penseu quedar-vos aquí! Ens estem morint de gana. —L'Okina se'ls va mirar amb llàgrimes als seus ulls—. A més... —va sanglotar— jo també vull abraçar a la meva nena!
—Ah... Jiya... —L'ancià es va llançar a sobre d'ella—. Ai, ai! Deixa'm anar vell boig.
—Aoshi, noi, si vols anar al llit amb ella abans hauràs de casar-te m'has sentit?
Ambdós joves van envermellir pel comentari de l'ancià, no s'havien parat a pensar en això de casar-se o arribar més enllà del que estaven fent.
—No cal que m'ho diguis— va contestar l'ex-Okashira.
—Noi. —Es va posar dret aturant-se a la porta de la cuina—. És agradable sentir-te riure un altre cop. M'alegro que hagis decidit ressuscitar, segur que ara t'alegres que t'hagin arrossegat.
—Ressuscitar? Què li hagin arrossegat? —va preguntar la Misao atònita.
—No li facis cas, són ximpleries seves.
—Clar, clar, coses del vell sonat... ja veuràs quan vegi la seva habitació, jovenet.
—La meva habitació?
Kami! L'habitació de la Misao... l'havia deixat feta un desastre amb tota la seva roba pel terra i el futó tot arrugat, millor pujar a arreglar-ho tot abans que passés d'estimar-lo a voler assassinar-lo, però abans d'això... l'abraçaria una estoneta més, per que avui era el primer dia de la seva nova vida.

FI

A la llum de la lluna

Rurouni Kenshin i els seus personatges pertanyen a en Nobuhiro Watsuki i a Shueisha.
Advertència: conté lemon

A la llum de la lluna
By Natsumi Niikura

Els seus passos l'havien portat fins a aquell lloc que era la seva llar, d'allà havia marxat una vegada sent l'Okashira amb la promesa d'assegurar el futur del seu clan, i va tornar anys després convertit en un diable desitjant el perdó dels seus pels seus greus crims, obtenint-lo a l'instant per a la seva sorpresa. Li havien regalat una segona oportunitat per redimir-se al costat d'ells, abrigat per l'afecte de la que un dia va ser una nena entremaliada que li donava constants maldecaps.
Feia una setmana que els seus companys havien marxat a Tokyo a visitar els seus amics del Kenshingumi, ell havia decidit quedar-se El motiu?
La Misao.
Un mes enrere ella havia aconseguit el valor suficient per confessar que l'estimava i ell s'havia limitat a rebutjar-la amb molt de tacte, no volia arrossegar-la al seu infern personal, condemnar-la a patir. Ella no va plorar ni va fugir, li va somriure com feia sempre mentre recollia els estris de la cerimònia del te. La distància entre ells no es va ampliar, al contrari, passaven encara més hores junts. L'honorífic "-sama" va desaparèixer i finalment va aconseguir que el tractés de tu, una cosa que li va omplir el cor d'una càlida sensació.
Va obrir la porta de la seva llar, el silenci va ser l'únic que li va saludar, se sentia sol en aquell lloc tan gran, però ell estava acostumat a la solitud, era un ninja, un guerrer, algú com ell no necessitava més companyia que la de les seves pròpies armes.
Es va endinsar a la llar sortint al pati interior de la residència de l'Oniwabanshu i va sospirar amb dolor. Portava temps ocultant que l'estimava i desitjava, el seu entrenament feia que els altres no ho notessin, ho portava força bé perquè ella es mantenia en el seu costat però respectant el seu espai i sense exigir-li mai res.
Els seus ulls blaus es van fixar a la petita figura asseguda al porxo del pati.
Per què estava allà? Va caminar fins a ella amb calma aparent seient al seu costat. Ella es va girar cap a ell i li va somriure.
—Hola! És molt trist estar aquí sol durant tant de temps, així que he tornat abans.
—No calia, no m'importa estar sol.
—Ains... per què ets així?
—Així com?
Ella el va mirar alçant una cella. L'Aoshi havia après a deixar-se anar una mica, parlant més del que era habitual i de coses trivials més enllà de temes relacionats amb el clan o estratègies de combat.
—Així d'antipàtic. Coi! Ni hola m'has dit, ni t'has preocupat perquè hagi vingut fins aquí jo tota sola...
Va sospirar sabent que ella portava raó.
—Bona nit senyoreta Okashira ha anat bé el seu viatge en tren?
—No he vingut amb el tren. —Va riure, li resultava divertit quan l'anomenava Okashira i la tractava de vostè—. He vingut a peu, vaig córrer durant tres dies i la resta del camí l'he fet caminant...
—Això és perillós, no hauries de fer aquest tipus de coses.
—Apa! El que no em passés amb dotze anys no em passarà ara, sé cuidar de mi mateixa.
—Això no canvia que sigui perillós, Misao.
—Mira! Un estel fugaç!
Però la seva vista no es va desenganxar d'ella, no havia canviat res, continuava sent una joveneta despreocupada, plena d'energia i amb unes ganes boges de viure. Tan diferent d'ell...
Si hagués sigut prou gran l'hauria escollit com a companya per a les seves batalles per que podia confiar plenament en ella, l'única que li oferia aquella sensació de calma i li atorgava una humanitat que creia perduda.
—Et ve de gust un te, Aoshi?
La noia es va incorporar torçant-se el peu en el procés i caient sobre el ninja que la va abraçar com si li fos la vida en això. En aquell instant tots els seus esforços van quedar en no res, el seu autocontrol va caure pel seu propi pes, i va fer allò que tant temps portava desitjant...
Besar els llavis de la seva Misao.
Es va separar d'aquells deliciosos llavis per observar-la, algunes llàgrimes recorrien les seves galtes.
—Per què plores? T'has fet mal?
—No. No vull que estiguis amb mi per llàstima...
—No et tinc llàstima.
—Llavors...
—No busco només sexe.
Va besar la seva galta assecant les llàgrimes i va pronunciar aquelles tres paraules vitals per a ella.
—T'estimo Misao.
—De veritat?
—De veritat. Sóc un egoista. —Va besar-li el front—. Malgrat saber que no et convinc, que et posaré en perill i et feriré... vull lligar-te en el meu costat.
—Aoshi Shinomori, no dius més que ximpleries.
La Misao el va besar dolçament.
—T'estimo, Aoshi...
Es besaven i acariciaven donant regna solta els seus desitjos ocults. Va portar les mans a la cintura femenina deslligant l'obi lentament, retirant-lo amb compte de no ferir-la amb els kunai que guardava. Va fer lliscar les seves mans sota la yukata per acariciar el fort pit de l'Aoshi, dibuixant amb els seus dits les marcades cicatrius, aquelles zones de pell més sensibles per les quals la Misao sempre havia sentit fascinació, era un miracle que aquest home seguís amb vida després de rebre tantes ferides.
Va analitzar amb deteniment cadascun dels moviments de la jove i no va poder més que somriure davant d'aquella meravella que tenia al seu costat. Va agafar les seves petites mans i les va portar al nus del seu obi perquè el desfés, amb una suavitat increïble va desfer el nus com si la peça pogués trencar-se en qualsevol moment.
—Encara estem a temps de parar.
—Shhh...
—Vols continuar?
Va assentir baixant la vista cohibida per la pregunta. Va subjectar entre les seves grans mans el rostre de la seva estimada per mirar-la als ulls, li va somriure i va tornar a besar-la. La Misao va fer lliscar les seves mans per les espatlles masculines per desfer-se de la molesta yukata de l'Aoshi aconseguint sorprendre'l, la seva petita trapella era més atrevida del que creia.
Poc a poc va retirar el gi femení observant la delicada silueta femenina, va passar a besar les seves espatlles mentre retirava les benes que cobrien el seu pit fent-la sospirar. Quant més l'acariciava més ganes tenia de sentir-la per complet, memoritzar cada racó d'aquella pell blanca i càlida.
Entre carícies i jocs va desaparèixer la totalitat de la seva roba, il·luminada per la lluna plena i les estrelles, es van mirar mentre les seves respiracions accelerades xocaven entre si. La fascinació que sentien l'un per l'altre feia que no volguessin deixar de sentir el tacte de les seves pells.
Les mans de l'Aoshi van recórrer cada centímetre de la pell de la ninja arrossegant-la a un món de noves sensacions, a poc a poc la va fer seva entre petons, carícies, somriures i paraules plenes d'amor.
El dolor que va sentir al principi va desaparèixer ràpidament donant pas a un torrent de plaer desconegut per a ella, els moviments de l'Aoshi rítmics i ben cuidats, apassionats però realitzats amb molta cura per no danyar-la, ja tindria altres ocasions per donar regna solta als seus desitjos.
La Misao va posar en pràctica tot allò que li havien ensenyat l'Omasu i l'Okon, al cap i a la fi era una kunoichi i havia de saber usar el seu propi cos com a eina per obtenir informació. Va acariciar l'esquena de l'Aoshi, usant les seves ungles per amplificar la sensació que provocava en ell, va abandonar els seus llavis per mossegar i besar el lòbul de l'orella del ninja.
Van arribar junts al clímax, es van abraçar mentre les seves respiracions es normalitzaven.
—Ets meravellosa ho sabies?
—Ho sóc?
Es va separar lleugerament d'ella.
—És clar que si, tonta.
L'Aoshi va recollir la seva yukata per tapar el cos nu de l'Okashira evitant que pogués refredar-se, per que encara que fos ple estiu eren al porxo del pati i l'aire era una mica fresc aquella nit.
—Et casaràs amb mi, Misao?
—Sí! —El va abraçar amb força somrient.
—Quan tornen els altres?— va preguntar besant-li el front.
—En tres dies, arribaran amb el tren de la tarda... per què?
—Em preguntava durant quant de temps et tindria només per a mi.
—Ximple... jo sóc només per a tu. —Va fregar els seus llavis amb suavitat—. O és que ho dubtes?
—Però quan tornin estaràs ocupada amb el restaurant, l'hostal i la paperassa de l'Oniwabanshu.
—També podries donar-me un cop de mà en comptes de passar-te el dia al temple, no?
—Crec que tens tota la raó, però... aquests tres dies ets exclusivament meva.
—Com vostè digui senyor ex-Okashira.
I gràcies a aquesta noieta la paraula solitud va desaparèixer per sempre del vocabulari de l'Aoshi Shinomori, ara només li quedava una cosa per fer... convèncer a l'Okina que no l'assassinés per robar-li a la seva néta.
La va besar amb tota la seva passió per devorar-la de nou, havia de recuperar molt temps perdut.

FI

Oneshots

Code: Lyoko pertany a MoonScoop i France3

Versió en català // Versión en castellano

Al·lèrgia // Alergia JxA -PRÒXIMAMENT-
En Jérémie prepara una festa d'aniversari per a l'Aelita, encara que li toca bregar amb una maleïda al·lèrgia. Romanç / +13 
El meu mòbil és rosa, i què? // Mi móvil es rosa ¿y qué? JxS -PRÒXIMAMENT-
Bescanviant regals en una festa en Jim rep un mòbil rosa, empipat vol desfer-se'n d'ell fins que rep un missatge de la Valquíria. Romanç / +16
Em sap greu // Lo siento OxY
Ho sento, amic, simplement ha passat. Romanç / +16
Idiota! // ¡Idiota! OxS 
Les llàgrimes de la Sissi tenien un motiu, i les accions de l'Odd la fan plantejar-se una nova opció. Segona part de “Llàgrimes”. Romanç, Drama / +13
Impuls // Impulso WxA -PRÒXIMAMENT-
Sortint de la fàbrica a mig diluvi i després d'hores esperant una trucada d'en Jérémie, es va trobar amb aquell home al pont. Romanç / +16
Llàgrimes // Lágrimas OxS
A l'Odd l'assetja la rutina, sense en X.A.N.A. s'avorreix. El bosc, una curiositat i una decisió. Romanç, Drama / +13
Melodia // Melodía OxS -PRÒXIMAMENT-
Que l'Odd passi el dia de San Valentí sol és quelcom tant impensable, torbarà acompanyant? Feliç San Valentí! Romanç / +13
Reclusió // Encierro Anthea

Va obrir els ulls, adolorida i masegada, les mateixes quatre parets, les mateixes goteres incessants, la mateixa porta blindada, la mateixa bombeta groguenca que feia pampallugues. Angst / +16

Soledat // Soledad Aelita
Aquell somni tornava una vegada i una altra. Un somni d'una vida feliç. Drama, Família / +5
Somrís // Sonrisa WxE -PRÒXIMAMENT-
En William se sent deprimit, però en la pluja troba una cosa que li torna el somrís. Romanç / +13
T'estimo // Te quiero JxA -PRÒXIMAMENT-
En Jérémie està absort en la creació del seu robot nou i l'Aelita el troba a faltar, però té un pla. Romanç / +13
Tiretes per al cor // Tiritas para el corazón W x E -PRÒXIMAMENT-
Encara que sap que ja no cal, ella continua acudint a la seva cita no escrita, encara que només sigui per estar al seu costat. Continuació de “Un petó de vidre”. Romanç / +16
Un petó de vidre // Un beso de cristal WxE -PRÒXIMAMENT-
En William es veu convertit en un heroi en salva a l'Emilie d'acabar plena de talls, però resulta ferit. Romanç / +16

Mortal Instruments i els seus personatges són propietat de la Cassandra Clare.

Versió en català //Versión en castellano

Consol // Consuelo MxA -PRÒXIMAMENT-
En Magnus havia buscat a l'Alec per mitja Alacante sense èxit, en unes altres circumstancies no ho hagués fet, no amb els seus pares rondant per allà, però en aquella tessitura necessitava trobar-lo. *SPOILERS* Ciutat de Vidre. Tragèdia, Romanç / +16
Envellir // Envejecer MxA -PRÒXIMAMENT-
L'Alec mai hauria imaginat que aquell pensament el desvetllés tantes nits com tampoc no hauria espetat aquell consell d'en Magnus. Romanç, Drama / +16
Immortal // Inmortal Isabelle, Alec y Magnus -PRÒXIMAMENT-
—Si poguessis demanar un desig quin seria? —li va preguntar la Isabelle a l'Alec. Romanç, Família / +16

Rurouni Kenshin pertany a en Nobuhiro Watsuki i a Shueisha.

Versió en català //Versión en castellano

A la llum de la lluna // A la luz de la luna AxM
Ningú pot ocultar eternament els seus sentiments. El dia en que cauen les barreres. Romanç / Lemon / +16
Avui // Hoy AxM
Perque avui és un dia especial després de viure en la foscor... Angoixa, Drama, Romanç / +16
Missatge en una ampolla // Mensaje en una botella AxM -PRÒXIMAMENT-
Si el destí t'entrega un missatge, llegeix-lo. Romanç / +16
Tradicions // Tradiciones AxM -PRÒXIMAMENT-
Quan el senyor vestit de vermell amb barba blanca no a casa teva llavors toca improvisar. Romanç /+13