ETS MEVA

Gènere: Crim, Suspens, Romanç, Angst, Univers Altern
Advertèncias: Lime, Lemon
Classificació: Hetero
Categoria: Fanfic
Sèrie: Code: Lyoko
Parella: Ulrich x Yumi
Any: 2013-20??
Estat: En proceso
Capítulos: ???

Els detectius de la MILAD Stern i Della Robbia es veuen immersos en un cas aparentment normal fins que troben un cadàver, la detectiu Ishiyama de la judicial es transferida temporalment per col·laborar. [AU] —Preqüela del shot Secreto—

N/A: Code: Lyoko és propietat de MoonScoop i France 3

Versió en castalà // Versión en castellano

Llistat de capítols:

01.- Pròleg / / Prólogo 
02.-
03.-
04.-
05.-
06.-
07.-
08.-
09.-
10.-
11.-

El meu mòbil és rosa, i què?

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

El meu mòbil és rosa, i què?

Quan va obrir el paquet ben embolicat, amb paper de regal blau lluent, i va veure el seu contingut va creure que era una broma d'algú. Així que va limitar-se a arrufar les celles i a deixar la sala de professors.
És clar que, ara, sabia que s'havia equivocat, després de parar-hi l'atenció suficient a l'aparell en sí.
Set mesos enrere, en Delmas havia tingut una de les seves idees. Celebrar un festa, exclusiva per als professors, amb un intercanvi de regals, pel que cadascú va haver d'agafar un tros de paper amb un nom escrit, d'una bossa. Era una criaturada, però podia ser divertit.
En Jim va ficar la mà amb ímpetu, amb l'única idea de treure un dels papers, el que duia el nom de la Suzanne. Quan va estar segur de que els seus dits agafaven el correcte el va extreure amb gest triomfal. El va desplegar i tot el seu triomf va esdevenir amarg abatiment.
«Chardin»
Què coi li regalaria a un paio que estava com un llum? Un abonament de temporada per al psiquiàtric? Detergent per a que eliminés l'eterna taca de tinta blava de la bata de laboratori? Una pinta per a que domés els seus cabells?
Potser podria convèncer a qui tingués el paper de la Suzanne per a que li canviés. Segur que ho aconseguiria, i tant, tot era qüestió d'anar preguntant als altres.
Va ser com una nova bufetada. Ningú no va voler dir-li qui li havia tocat i encara menys fer un intercanvi. No li va quedar altre remei que resignar-se. Tant sols hi havia una persona amb idees prou forassenyades per estar a l'alçada d'en Chardin. Della Robbia. Simplement va anar i li va preguntar. Així, sense més, en fred, com qui demana l'hora o et desitja un bon dia.
El noi no el va decebre en absolut, com suposava, i va trobar la idea perfecta, i ell, gairebé va fer salts s'alegria.
El dia de la festa, tant bon punt entraven, en Delmas, els feia entrar a les fosques en una sala adjacent i deixar el regal, per tal que així ningú descobrís la identitat del seu amic invisible. I així ho va fer ell, va fer lliscar el paquet groc cridaner amb conillets roses per terra i va tancar la porta.
Va començar a atabalar-se a mitja celebració, després del tercer got de refresc de cola sense gas i uns quant sandvitxos de gall dindi. Qui devia d'haver tret el paper amb el nom de la Suzanne? Què li regalaria? Seria tant impressionant com per a robar-li el cor? Li agradaria?
De cop i volta la idea d'aquell joc li va semblar d'allò més desagradable.
Coneixent als seus companys segur que el seu regal serien uns mitjons d'esport o diverses caixes de tiretes. Per això, quan va donar-li aquell paquet blau brillant, amb una cal·ligrafia desconeguda, no va sentir gens ni mica d'emoció, tot i que va obligar-se a somriure.
A través de la sala va creuar la mirada amb la de la Suzanne, que subjectava un blanc amb un pompós llaç vermell. La Nicole Weber, va apressar-la per que l'obrís. A dins hi havia uns DVDs de balls de saló, no era cap secret que a ella li agradava el ball. A ell li agradava ser el seu professor particular per veure com desapareixia aquella màscara de dona estirada, i per esborrar la distància entre ells, permetre's agafar-la amb més fermesa de l'estrictament necessària i sentir, per un instant, que eren una sola persona.
En Jim va entomar un cop de colze d'en Chardin i va afanyar-se a obrir el seu regal.
Un telèfon mòbil rosa fúcsia. En Gustave va riure amb tant d'ímpetu que va acabar ennuegant-se amb la seva pròpia saliva i estossegant. Li estava ben emprat, per burlar-se'n, segur que era cosa seva i per això tanta conya. Va marxar.
Va tancar-se a la seva habitació donant un cop de porta i va llençar l'aparell al llit. Uns minuts després, una dringadissa va aixecar-se des del cobrellit de ratlles blanques i blaves.
A la pantalla del mòbil rosa hi havia un nom: Valquíria; era un missatge de text. El va obrir empipat, la broma estava a punt de girar-se'ls-hi en contra tant bon punt els enxampés.
Hola. Sóc la Valquíria, vull que ens coneguem millor. Treu el cap per la finestra, si us plau.
Va obrir-la bruscament i va treure mig cos fora, va alçar el telèfon per llençar-li al graciós en qüestió, però va aturar-se a temps. Dos pisos més avall, il·luminada per la llum procedent de la seva habitació, hi havia la Suzanne dempeus. Ella va somriure i la va veure teclejar, poc després va rebre un altre sms.
No és cap broma dels altres. Jo sóc la Valquíria, i tu?
En Jim la va mirar tot pensant en que ell en això de mitologia era un negat. Va descartar noms com Rambo, Rocky, Seagal i la resta de matons de cinema que segurament, ella no suportaria, i va decidir-se per Astaire. Com en Fred Astaire.
Hola Valquíria. Sóc l'Astaire —va teclejar. Era massa curt, així que va agregar—, com el ballarí.
Mantenien la mirada fixa l'un en la de l'altra, separats per dos pisos d'altura. En Jim amb l'idea fugissera de que l'apuntaria amb el dit i es posaria a riure mentre deia una vegada i una altra que era un ximple i que havia caigut de quatre grapes, i la Suzanne esperant que ell acceptés aquell joc secret.
Va desviar la mirada per llegir el missatge d'en Jim i elaborar una resposta que va arribar al moment amb un dringar.
Gràcies Astaire. Em preocupava que me'l llencessis al cap. No parlis d'això amb ningú. Bona nit.
Ell va contestar ràpidament.
No ho faré. Per què l'àlies i aquest telèfon? Tens el meu número de mòbil.
La Suzanne, que havia començat a allunyar-se, va aturar-se amb una mirada eloqüent i va teclejar amb suavitat però rastre de dubte.
Perquè tu sempre has estat sincer amb mi, però jo no. Necessito tornar a començar sense els perjudicis que jo mateixa he creat. Aquesta és una línia directa. Només entre tu i jo, ningú més té aquests números.
En Jim ho va llegir sorprès i va descartar la idea de la broma, perquè no lligava amb la manera de ser de la Suzanne. Ella sabia que sentia, perquè ell mateix li havia dit, i li havia donat carbasses. Però que la Suzanne conegués els seus sentiments, sense correspondre'ls, no volia dir que ho hagués de fer servir en contra seu.
D'acord, Valquíria, serà el nostre secret. Bona nit.
La Suzanne va fer un gest amb la mà acomiadant-se que ell va correspondre abans de veure-la desaparèixer entre els arbres.
A partir d'aquella nit l'intercanvi de missatges, amb informació d'ambdós, va subseguir-se amb fluïdesa. Va arribar el moment en que va convertir-se en quelcom similar a una droga. Sovint en Jim es trobava a sí mateix mirant fixament el mòbil esperant un missatge d'ella, d'altres, en canvi, escrivia quasi sense adonar-se com si ho necessités per a seguir respirant.
En Jim ja sabia que la Suzanne era més gran que ell, deu anys per ser exactes, però allò tant li feia. Havia nascut a Greifswald, Alemanya, un poble costaner. Li agradava ballar i que ell fos el seu professor, que no la tractés com a una estirada, que quan no els mirava ningú li donés les seves postres com si fossin un tresor. També li sabia greu la seva manera de tractar-lo de vegades, quan s'enfadava, allò de parlar-li dels seus xicots i aquells petits detalls que sabia que li feien mal.
Ell li explicava coses de les que habitualment preferia no parlar. El dia en que ballant a l'estació de trens de París el van contractar per filmar "Paco el rei de la disco". Com havia acabat al bell mig de l'Amazones envoltat d'animals que volien cruspir-se'l per berenar. Com li agradava veure-la ajustar-se les ulleres al nas quan pensava, o la olor a te que feia cada cop que es movia. Les andròmines i invents enginyosos que preparava per fer les classes més divertides pels nois, i que el deixés participar, acompanyar-la a les excursions...
Era agradable aquella situació, com ella havia dit, era com tornar a començar, com dues persones que s'acaben de conèixer.
Havien passat dos dies des de l'últim missatge, ell li havia enviat uns quants un pèl desesperat, amb la molesta idea de que havia fet o dit quelcom que ho havia espatllat tot, podia ser un autèntic bocamoll. Començava a resignar-se a la idea de que tot havia acabat, la Suzanne l'evitava pels passadissos, a la sala de professors l'ignorava. Els nois havien començat a notar que passava alguna cosa pel mal humor i la malenconia que arrossegava, si més no encara no feien preguntes.
Quan el mòbil va dringar ell ho va ignorar, pensant que segurament la seva ansietat li havia fet imaginar, però al final, la necessitat de comprovar-ho el va vèncer. Va agafar-lo i va veure el missatge nou que havia arribat un parell de minuts abans. Va sentir ganes de ballar el tango, el txa-txa-txa i la samba.
Astaire, m'agradaria que ens veiéssim al gimnàs d'aquí a una hora.
I llavors li van venir ganes fins i tot de ballar les melodies estúpides del mòbil. Va contestar tant ràpid com els seus dits rodanxons li van permetre.
Allà hi seré, Valquíria, com un clau.
Va buidar els calaixos, literalment, a sobre del llit i va cercar quelcom similar a una indumentària decent i més formal que el seu xandall habitual. Llàstima no disposar de roba més elegant, ell era un tio normal, esportista, pràctic i despreocupat. Mai havia necessitat vestir-se de vint-i-un botons, tampoc havia rebut queixes de les seves xicotes, que coincidien amb ell en el referent al confort.
Va decidir-se per uns texans ben còmodes i una samarreta de cotó vermella sobre la qual va posar-se la caçadora d'aviador que li havien donat a les forces especials. Va somriure per un moment sabent que gairebé ningú creia les seves històries, no era estrany, ell tampoc les creuria. Havia tingut una vida tant agitada i insòlita, de vegades el sorprenia no trobar a faltar tota aquella acció.
Va fer una ràpida ullada al rellotge, el temps havia passat volant, el convenia espavilar-se o faria tard. Va calçar-se les esportives mentre corria pel passadís desitjant no creuar-se amb ningú ni rebre preguntes enutjoses. Va frenar l'impuls de saltar pel tram d'escales, només li faltava caure i obrir-se el cap, però va baixar els esglaons de tres en tres sense ensopegar.
Va córrer camp a través saltant per sobre de les platabandes de flors del costat de l'entrada de la residència i va saltar sobre la porta del gimnàs com si rere ella s'amagués l'únic lloc segur del planeta. Va examinar la canxa, no havia arribat encara.
—Hola.
En Jim va fer un bot en sentir-la, la va buscar amb l'esguard i la va trobar asseguda a un racó de la graderia, a prop de la porta. Va mirar el seu rellotge de polsera comprovant que no feia tard.
—Sí que has arribat d'hora, Suzanne.
—Ja hi era aquí quan t'he enviat el missatge —va mormolar mentre ell s'acostava a ella—. No esperava que fossis puntual.
—Suzanne…
—Vine, seu amb mi, Jim.
Va obeir, seient amb el sigil d'un fèlid. Va recolzar les mans a ambdós costat del seu cos amb gest despreocupat, se sentia còmode i ple de curiositat.
—He estat molta estona pensant en si havia de demanar-te que vinguessis o no —va pronunciar creuant les mans sobre els genolls—. He lluitat molt per apartar-me de tu, però he perdut.
—No entenc de què parles, Suzanne.
Va esbossar un somrís ple de tendresa. En Jim era increïblement innocent de vegades. Aquell era un dels motius pels que no podia allunyar-se d'ell. Va cobrir la mà d'ell amb la seva.
—Ets un bon home, Jim.
En Jim va entrellaçar els seus dits amb els d'ella melindrós. Va fregar-li el dors de la mà amb el polze dibuixant cercles sobre la seva pell i va somriure. La Suzanne va tornar-li el somrís amb calidesa.
—Vull conèixer-te molt més —va dir ella.
Ell va assentir satisfet per la seva declaració i per l'agradable apropament que s'havia produït entre tots dos. Si ella necessitava temps, ell li donaria temps.
—T'estimo, Suzanne.
Ella no va badar boca, només va inclinar-se cap endavant i li va fer un suau petó als llavis.

Fi

ANSMT 02.- França

Code: Lyoko i els seus personatges son propietat de MoonScoop y France 3.

França

Aquell matí el sol resplendia i a la casa els inquilins començaven la seva rutina, tots menys un, que portava aproximadament una hora llevat preparant l'esmorzar.
En William va abandonar la cuina i va entrar al menjador per parar taula, s'havia acostumat al esmorzars japonesos i sabia que es moriria de gana si trencava la rutina, a més dubtava que ningú es queixés per que els hagués preparat alguna cosa per menjar.
Poc a poc tots van anar baixant per trobar-se amb el banquet matutí, es varen acomodar a les cadires. El morè va servir als seus amic prestant una major atenció a la japonesa, a fi de comptes devia pensar en els propis interessos.
—Yumi vols uns hashi?
La nipona el va mirar enarcant una cella, a què venia tanta cordialitat?
—A la resa no ens ofereixes? —va intervenir l'Odd imaginant un plat deliciós.
—Són els bastonets —va aclarir ella sabent el que pensava—, no són comestibles. No, gràcies, sé menjar amb forquilla.
L'Odd va començar a fer broma amb els seus amics com feia mentre estudiaven al Kadic, la Sissi al començament se'ls mirava temorosa de intervenir, ella mai havia estat inclosa en el grup durant aquells anys i per norma general tots els seus intents per integrar-se se li havien tornar en contra, però l'Aelita i la Yumi la varen fer participar a la seva conversa aconseguint que es relaxés per fi.
Una estona desprès al jardí de L'Hermitage les noies feien plans per al dia següent, ja que estaven de vacances aprofitarien per dedicar-li temps a activitats amenes. La Yumi va entrar a la casa per buscar uns refrescs amb els que amanir la xerrada.
En entrar a la cuina es va trobar amb el jove castany que s'estava servint una mica de cafè.
—Cafè? —Va oferir-li amb un somriure al llavis.
—No, gracies, tant sols he vingut a buscar uns refrescs —va dir obrint la nevera i traient varies llaunes—-, mantenim una apassionant xerrada sobre que podem fer per aquí demà.
—Sortida de noies, eh?
—Mmm… una cosa així. —Somrigué.
Va mirar-la intensament, els seus moviments suau i fluïts acomodant les llaunes, gots i alguns dolços en una safata. Havia coses que no havien canviat.
—Ah... Yumi, aquesta nit fan un concert al centre i... —Va dubtar uns segons abans de continuar—. Et ve de gust venir? No els conec però m'han dit que són bons...
—I tant, seria genial. —Va mostrar-se entusiasmada amb l'idea.
—Podem...
El to de trucada del mòbil de la Yumi va interrompre al noi, ella va sospirar i respondre. A l'altre banda de la línia li parlaven en japonès, ho va saber per les seves respostes. Va remoure impacient el cafè fumejant i donà uns quants glops fins que ella va penjar.
—Kuso… —"merda" va murmurar.
—Què?
—Em sap greu, haurem de deixar-ho per un altre dia —s'excusà guardant el mòbil—. He d'anar a veure al meu germà.
Va agafar la safata per tornar a fora però ell va posar les mans sobre les seves i amb cura va prendre-li.
—Jo la hi portaré i els diré que has hagut de marxar.
—Gràcies, Ulrich. —Ve fer-li un petó a la galta—. Ets un sòl.
Van passar les hores, finalment l'urgentíssima trucada del seu germà Hiroki resultà no ser tant important. S'havia discutit amb la Milly per on passarien les vacances i la seva urgència consistia en endrapar dorayakis com un posés. Després d'una xerrada de germana gran i d'assegurar-se de que trucava a la seva novia per aclarir les coses, va decidir tornar a L'Hermitage, potser encara seria a temps d'anar a aquell concert.
Va entrar a la casa i després de treures la jaqueta va acomodar-se el suèter blau marí, va fer una ullada a la casa buscant al seu amic, però no havia rastre d'ell. L'Odd, que estava assegut a una de les cadires del menjador fullejant una revista, seguia tots els seus moviments amb la mirada, quan començava a creure que la seva amiga havia perdut la raó aquesta va apropar-se-li i li va parlar.
—On és l'Ulrich?
—Ell no té vacances —va dir amb to de burla.
—El dojo?
L'Odd va mirar-la sorprès per la pregunta i va assentir.
—Pots donar-me l'adreça? —Els seus ulls varen brillar de l'emoció.
—És... és clar.
Va caminar fins la tauleta on era el telèfon i va agafar el petit bloc de notes i un bolígraf. Va anotar l'adreça a poc a poc pensant detingudament en el motiu de la seva petició, si volia parlar amb ell tan sols havia d'esperar dues hores, fins i tot podria trucar-li al mòbil. Va enarcar les celles i va girar-se somrient donant-li el paper mig arrugat.
—Què t'ho passis bé.
—Gràcies, et dec una.
La Yumi va agafar novament la seva jaqueta texana, i un joc de claus, amb un clauer del que penjava un ninot porpra, que li havia donat l'Aelita i la seva bossa abans de sortir al carrer.
L'Odd va riure amb la conclusió a la que havia arribat i va sentir unes ganes boixes de explicar-los-hi a en Jérémie i a la Aelita. Va pujar a tota presa les escales i va trucar a la porta del despatx fins que li varen haver obert. En Jérémie el va mirar des del llindar amb cara molesta i ella va treure el cap per sobre de la seva espatlla plena de curiositat.
—Noticia bomba! —va exclamar fent a un costat al seu amic i entrar—. No sabeu què acaba de passar!
—Què? —preguntà ella impacient.
—Diria que els nostres colomets preferits continuen estant enamorats. La Yumi acaba de demanar-me l'adreça del treball de l'Ulrich!
—Això és una bestiesa, Odd. —En Jérémie va negar amb el cap a les paraules del seu amic—. No prova res.
—Té el seu número i ell tornarà aviat. —Va somriure a l'Odd, ella havia arribat a la mateixa conclusió—. Pensa-ho Jérémie...
—Tu també, Aelita…
—Au va Einstein. Tot encaixa!
—No, no encaixa. —Va sospirar, volia creure en la seva teoria però no podia—. Oblideu que la Yumi i en William estan junts.
L'Odd va quedar pensatiu, no havia caigut en allò, la seva amiga sempre havia declarat que el morè i ella no eren més que amics, però amb el temps allò semblava haver canviat. Tot i així estava prou segur de que la Yumi encara estava enamorada de l'Ulrich, a més sabia, més enllà de qualsevol dubte, que el seu bon amic no l'havia oblidada.
L'Aelita va mirar significativament al seu marit.
—Sé un secret —declarà.
—Quin? —van preguntar a la vegada tots dos nois.
—Sobre la Yumi i en William…
Una jove japonesa caminava somrient pels carrers del centre de la vila, procurava mantenir la calma però amb cada pas que donava tenia més ganes d'arrencar a córrer, estava realment impacient. Va tombar a la dreta per entrar a un petit carreró empedrat.
"Dojo d'arts marcials Tsuiai"
Va comprovar l'adreça al paper arrugat que li havia donat l'Odd i va somriure, era al lloc correcte. Des que l'Aelita li va explicar en aquella carta que l'Ulrich era sensei d'un dojo d'arts marcials que se'n moria de ganes de veure aquell lloc i a la gent que hi treballava.
En un acte reflex va passar-se els dits pels cabells arreglant el seu aspecte, desprès va fer el mateix amb la seva roba i finalment va entrar.
A l'interior del recinte un grup de noies adolescents i alguna dona de mitjana edat repetien amb major o menor destresa els moviments marcats pel jove de cabells castanys. La Yumi va moure's amb cura pet l'espai lliure de tatamis fins a situar-se al costat d'un home japonès que, sense dubtes, era el propietari del local, aquest la va mirar.
—Parla japonès? —va preguntar-li l'home al que ella va assentir—. Sóc l'Itakura Kento, l'amo del dojo.
—Ishiyama Yumi
—L'amiga d'en Stern —va pronunciar en un to carregat de sorpresa—, m'han parlat molt bé de vostè, Ishiyama-san
—Només Yumi, si us plau, Itakura-san
—Tant sols si vostè m'anomena Kento. —La noia va assentir i va clavar la seva mirada en el seu amic—. Des de que en Stern treballa aquí que tenim més alumnes que mai.
La Yumi va somriure. No podia pas culpar-les, se'l veia realment atractiu amb aquella expressió de concentració, l'uniforme del dojo i aquell aura de líder, veient-lo així fins i tot ella s'apuntaria a les seves classes.
—Li ve de gust un combat amistós? —Recordava les pràctiques que li havia descrit el seu empleat—. Tinc grans referències sobre la seva tècnica de lluita.
—Per què no? —va concedir la noia.
—Per aquí.
Va indicar-li la zona de tatamis a la seva dreta, ella va descalçar-se quedant-se amb uns mitjons amb ratlletes de colors. Van posar-se l'un davant l'altre i van saludar-se.
En Kento va llençar el primer atac, una puntada de peu alta dirigida a la seva espatlla que ella va esquivar molt hàbilment arquejant el seu cos cap enrere fins a recolzar les mans a terra, aprofitant l'impuls del seu moviment colpejant el pit del seu contrincant que va veure's forçat a retrocedir. Va esbossar un somriure de satisfacció.
—Kenpo —va dir complagut.
—El meu avi em va ensenyar.
El combat va continuar donant per finalitzada la conversa.
Havien passat a ser el centre d'atenció de les alumnes i del propi Ulrich que estaven fascinats per la velocitat d'ell i la flexibilitat d'ella, mai abans havien vist lluitar a l'amo i la japonesa era tot un misteri per a elles.
D'un ràpid moviment la va obligar a retrocedir fins quasi tocar la paret amb l'esquena, estava acorralada.
—No serà tant fàcil —va murmurar l'Ulrich en veure el somrís victoriós del seu cap.
I ell tenia raó, quan l'home va moure's per donar el combat per finalitzat ella va ajupir-se i va esmunyir-se hàbilment entre les seves cames quedant a la seva esquena. Va recolzar el seu peu dret al ronyons d'ell subjectant-lo contra la paret que l'havia acorralat segons abans.
—Això a estat… —va xiuxiuejar— Increïble!
Una noia pèl-roja va aplaudir tímidament i va enrojolar-se en veure que ningú més ho feia.
—Això és tot per avui —va intervenir l'Ulrich—. Fins divendres, noies.
Les alumnes varen dispersar-se no abans de llençar mirades, algunes encuriosides i d'altres hostils, enfront la japonesa. Quan varen haver entrar als vestidors, en Kento i la Yumi s'aproparen fins on estava l'Ulrich. El mestre japonès va llençar-li una tovallola blanca amb el nom del dojo brodat amb fil negre.
—Bona feina —va cantussejar somrient.
—Gràcies. Estic sorprès —va declarar eixugant-se la suor del coll amb la tovallola—, fa dos anys que treballo aquí i aquest a estat el primer cop que et veig lluitar, Ken.
—Ja saps... —Va moure les mans teatralment—. Hi ha poc bons lluitadors que practiquin les arts marcials japoneses.
—És curiós —va intervenir ella—, el kenpo no és més que una copia del kung fu, així que... en realitat...
—Sí, sí! Mireu l'hora què és! Es tardíssim!
L'Ulrich rigué dissimuladament, sempre que fotia la pota, sortia per la tangent amb qualsevol bestiesa, i aquest cop, era amb l'hora.
—Os deixo a soles, nois —va dir l'Itakura abans de desaparèixer per la porta de la que penjava el cartell de "prohibit el pas".
—Cóm sabies que treballo aquí?
—Tinc els meus recursos —va dir amb suficiència, ell enarcà una cella robant-li un somriure—. L'Odd m'ha donat l'adreça.
—L'Odd… és clar.
Va passar un ble de cabell rebel rere l'orella i va deixar escapar un sospir del seus llavis.
—Yumi…
Somrigué. Va alçar el seu braç llençant un cop dirigit al seu coll aturant-se a mil·límetres de colpejar-lo.
—Has abaixat la guàrdia.
L'Ulrich va somriure amb suficiència, apartant la mà d'ella. Va llençar lluny la tovallola que duia sobre les espatlles, i adoptà una posició defensiva. Ella va fer el mateix ràpidament.
Van transcórrer alguns minuts en els que cap dels dos no es va moure, finalment ella inicià el primer atac. Va tractar de fer-lo caure escombrant el seu punt d'equilibri, el peu esquerre, va aconseguir evitar-ho aixecant la cama a l'últim segon. Va buscar la manera de colpejar-la a l'espatlla tornant-hi en contra el seu atac, però l'únic que va aconseguir va ser colpejar el tatami.
Els atacs es succeïen com passos d'una hipnòtica dansa. Moviments dominats per la passió, àgils i precisos.
Ell va trobar un espai per fer-la caure, havia descuidat la defensa baixa, les seves cames estaven exposades, així que sense dubtar-ho la va atacar. Va rebre un contracop que el va tombar. Ho havia oblidat, el punt fort de la Yumi eren els contraatacs. L'havia deixat estès amb un simple cop de peu a les costelles, ni tant sols havia fet força per fer-ho.
—Encara puc vèncer-te —declarà seient a sobre del seu pit—, continuo sent millor que tu.
Va alçar el seu braç dret portant-lo rere el seu clatell i amb lleuger moviment de maluc va capgirar la situació deixant-la a ella sota el pes del seu cos. En aquella situació seria tan senzill eliminar aquella distancia d'a penes dos centímetres, però no podia fer-ho, seria trair la seva confiança. La Yumi estava amb en William, no podia deixar de repetir-s'ho.
—No peses prou per immobilitzar-me.
—Qui ha dit que volgués immobilitzar-te? —Va esbossar un somrís murri.
—Quin era el pla?
Va riure mentre ell s'incorporava i l'ajudava.
—Encara hi som a temps d'anar a aquest concert?
—Em dutxo i ens n'anem.
Negres núvols de tempesta se sedassaven sobre la vila. No trigarien gaire en descarregar la seva fúria sobre el lloc.

Continuarà

Aclariments:
Dorayaki: és un dolç japonès, consisteix en dos cercles de pa de pessic farcit de pasta de mongetes vermelles dolces, és el que menja en Doraemon.
Tsuiai: equilibri.
El sensei és la manera de referir-se a un mestre.
Al japó el cognom va sempre abans que el nom, i per norma general s'anomenen entre ells pel cognom, a excepció dels familiars o persones a les que els tinguin una gran confiança.
La terminació "-san" é un grau de formalitat, "-san" seria l'equivalent de "senyor/a", de menor a major formalitat "-chan", "-kun", "-san", "-dono" y "-sama" (actualment en desuso).

[Retalls] Colors

Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Història relacionada: No.

Colors

—Blau —va determinar amb la seva veu masculina.
Al seu costat una rialleta femenina va omplir-li les oïdes.
—Per què blau? —va preguntar-li ella amb l'esguard fix al sostre blanc.
—És el color de la inspiració —va declarar amb serietat—. El color del cel. El color de la mar en calma. El color del meu cobrellit...
—Pallasso —va ventar-li ella tot rient.
Tirats tots dos de panxa enlaire al terra de la sala d'estar del pis que compartien des de feia dos anys. Amb els caps un al costat de l'altre i els peus apuntant a punts contraris i un bol ple de crispetes i dues llaunes de cola entre ells.
Compartir les tardes parlant de fotesses, sense fer res d'especial, s'havia convertit en el refugi per tots dos. El refugi d'en William per a no pensar en el X.A.N.A. i en tot el que havia perdut a causa d'ell. El refugi de la Yumi per a no sentir-se sola ara que l'Ulrich jugava a la lliga professional alemanya.
—Ara seriosament, per què blau?
—M'agrada el blau.
—Aquesta resposta és estúpida —va dir llençant-li una crispeta a la cara.
—Ei! Això és agressió, si ho tornes a fer t'hauré de denunciar.
—Ui sí, quina por.
—I tu? Quin escolliries? —va tornar-li la pregunta enfonsant la mà a les crispetes.
La Yumi va inspirar fondo i va fer aquell sorollet que feia quan pensava seriosament en alguna cosa.
—Potser marró —va contestar tot estirant-se com un gat.
—Què!? Marró? No li escau gens!
Ella va riure i va regirar-li els cabells tot girant-se per quedar estirada amb la panxa a terra.
—Feia broma tros de burro. El blau és el que més t'escau a tu, així que serà perfecte per a la teva moto nova.
En William va somriure satisfet mentre ella taral·lejava No sense of crime d'Iggy Pop & The Stooges.

RETALLS

Gènere: diversos
Advertències: No
Classificació: Hetero
Categoria: Fanfic
Sèrie: Code: Lyoko
Parella:diverses
Any: 2011-20??
Estat: En procés
Capítols: ???

Recopilació de trossos d'històries que van quedar fora dels seus fics o oneshots o simplement idees que no van arribar enlloc.

N/A: Code: Lyoko és propietat de MoonScoop i France 3

Versió en català // Versión en castellano

Llistat de capítols:

01.- Colors / / Colores William Dunbar, Yumi Ishiyama
—Per què blau? —va preguntar-li ella amb l'esguard fix al sostre blanc. Amistat / +13
02.-
03.-
04.-
05.-
06.-
07.-
08.-
09.-
10.-

Reclusió

 

Code: Lyoko i tots els seus personatges són propietat de MoonScoop i France3.

Reclusió

Va obrir els ulls, adolorida i masegada, les mateixes quatre parets, les mateixes goteres incessants, la mateixa porta blindada, la mateixa bombeta groguenca que feia pampallugues. Tot igual que ahir, tot igual que el primer dia. Pels cops que li havien donat menjar suposava que portava un mes allà però n'estava segura, creia que l'alimentaven dues vegades al dia. Potser era suposar massa.
El grinyol de la vella porta blindada, aquí venia un altre cop. La mateixa dona repentinada i vestida de blanc que venia dia rere dia. Aquella dona tant familiar. Deixaria la safata damunt la taula, preguntaria com se sentia, es posaria els guants de làtex, li revisaria les seves ferides, l'injectaria calmants i marxaria.
Sempre igual.
—Com et trobes? —va preguntar mentre es posava els guants de làtex.
Ella no va contestar, per a què fer-ho. Era evident com estava. Si necessitava una resposta és que era estúpida.
La dona de blanc la va moure per a tenir accés a la ferida del seu costat. Jaient de costat va veure els seus cabells vermells estesos pel terra, eren d'aquell color o era el vermell de la sang? Ja no ho recordava com tampoc recordava la seva pròpia cara.
El dolor de la ferida va pujar per les seves costelles amb una fiblada que va tallar-li la respiració, però no va queixar-se ni plorar, en aquell suposat mes s'havia fet immune a moltes coses. Ja no tenia més llàgrimes, ni forces, ni ànims per a queixar-se. Ni ganes de viure.
La dona de blanc no va pronunciar cap més paraula, els tres primers dies hauria volgut que li parlés més, que li digués coses, que l'hagués tranquil·litzat, ara en canvi tant li feia. Les paraules de consol haurien estat tant falses que li feien venir basques.
La dona de blanc no la enganyava, ni li prometia deixar-la anar a canvi d'informació, no li mentia a la cara mentre la reduïa a un tros de carn. En el fons li agrada la seva companyia. La dona de blanc era el més humà que existia en aquell forat repugnant i opressiu.
Una suau moixaina als cabells era la manera d'acomiadar-se de la dona de blanc, potser també una manera de donar-li ànims, potser no significava res i ella s'entossudia a donar-li sentit.
La grinyolant porta va tancar-se rere aquella dona i la soledat la va tornar a engolir. L'espetec de la bombeta, l'aigua gotejant, sempre al mateix ritme. Com un disc ratllat que reprodueix una vegada i una altra el mateix defecte, un bucle trasbalsador que la feia desitjar perforar-se els timpans per a no haver de seguir sentint-ho.
Les parets de pintura escrostonada, que en temps millor devien ser blanques, eren plenes de regalims d'aigua i fongs; i el terra gris i de ciment, que li gratava la galta i el cos nu, estava ple de mosques, cuques i altres bestioles mortes, les envejava, elles ja no havien de patir més.
La porta una altra vegada amb els seu grinyol amenaçant donant entrada a aquell home cruel i sense escrúpols amb els seu somrís retorçat i el seu caminar altiu.
Com sempre feia va arrossegar la cadira fins al lloc on ella romania estirada, va seure i encendre una cigarreta. Ara vindrien les preguntes, aquelles a les que no podia respondre perquè no coneixia les respostes. Aquell home que s'enfurismava en no aconseguir arrencar-li un gemec, un lament o una súplica. De vegades es preguntava si realment volia respostes o tant sols era una excusa per a colpejar-la i forçar-la.
—Bé Anthea, t'ho tornaré a preguntar. On és el teu marit? —Va aspirar el fum de la cigarreta i va esperar, però com sempre l'Anthea no va contestar.
Va mirar-lo als ulls esperant el cop que sabia que arribaria. El fum sortint dels pulmons d'ell i una puntada a l'espatlla amb aquelles botes de puntera reforçada amb acer. Una nova pregunta seguida de silenci i un altre cop més.
Pregunta, silenci, cop. Pregunta, silenci, cop. Bleixos masculins, gotera, gotera, gotera, gotera. Més cops. Gruny, ràbia continguda.
Sempre igual, sempre el mateix, sempre en el mateix ordre.
Pausa. Passes enfurismades. Gir brusc.
Sabia el que venia a continuació. Es trauria els pantalons i la resta ja ho coneixia massa bé. Havia aprés a quedar-se quieta i a no forcejar. Quan forcejava era pitjor, perquè no només la humiliava sinó que a més li feia més mal. Per a què forcejar si era inútil. Forcejar només feia que ell es divertís més, que fos més cruel i que allargués aquella tortura durant hores.
Les mans d'ell sobre la seva gola exercint la pressió justa per a que boqueges matusserament en busca d'aire però sense asfixiar-la, allò li ennuvolava la ment i endormiscava el dolor. Va sentir la queixalada perforant-li la carn del pit i la sang relliscant per la seva pell bruta.
L'Anthea no va queixar-se i ell la va mossegar amb més força sense aconseguir traure-li una llàgrima. L'home va rebufar i la va deixar anar. Ja havia acabat. Ja no tornaria fins al dia següent en que tot tornaria a repetir-se un altre cop.
Va pujar-se els pantalons maleint-la i va clavar-li una puntada a les costelles fent-la rodolar pel terra com si d'una andròmina inútil és tractés.
La porta obrint-se les passes tornant cap a ella, una galleda d'aigua gelada per sobre. Cop de porta. Ell allunyant-se.
Goteres.
L'Anthea va dur-se una mà mutilada al pit mossegat mirant de silenciar el dolor. Quant quedava d'ella? Quant quedava de l'Anthea Hopper? No ho sabia. Potser ja no existia.

Fi

B&N III.- sobre perdre i guanyar

 
Dragon Ball i els seus personatges són propietat d'en Toriyama Akira.

III.- Sobre perdre i guanyar

La va observar asseguda rere la taula revisant papers, fent comptes, teclejant a l'ordinador, amb la seva tassa, a on sempre hi havia cafè, ara plena de suc d'aranja. Feia mesos que l'observava, així d'amagatotis.
L'observava mentre treballava, l'observava mentre menjava, l'observava mentre dormia... I per més que odiés estar sempre observant-la no era capaç de deixar de fer-ho.
La Bulma va estirar-se com un gat sense aixecar-se de la cadira ergonòmica deixant en evidència el seu ventre arrodonit. Malgrat el seu estat de gestació avançat continuava portant aquella roba ajustada i suggeridora que feia que aquella nova corba del seu cos es tornés deliciosa i seductora.
—Coi, quin mal que em fan els ronyons —va queixar-se joguinejant amb el bolígraf, inclinada cap endavant i amb els colzes recolzats damunt la taula del despatx—. Mataria per un bon massatge...
Ell mataria per fer-li, però encara fingia que la ignorava.
La seva ment va tornar a aquella primera nit en que la Bulma va dir-li que no:
Havia estat entrenant fins a caure exhaust al terra esquerdat de la cambra de gravetat mentre els fight-robot continuaven fent voltes al seu voltant assetjant-lo en silenci amb la seva llumeneta vermella com un ull analitza-lo. La Bulma els havia programat per a aturar l'entrenament si ell perdia el coneixement, no va necessitar que ningú li digués, ho va saber en despertar-se amb la gravetat desconnectada i la porta oberta.
«No vol que em mati o és molt retorçada» va pensar. Per ésser franc no sabia què pensar sobre aquella dona estranya. Li cridava l'insultava però tenia cura d'ell quan es feia mal, fins i tot l'havia vist plorar per ell. No aconseguia comprendre-la i allò li feia ballar el cap, ell sempre havia tingut bon ull per a captar la gent, però amb ella no ho aconseguia.
Va entrar en aquell edifici de forma peculiar i va saquejar la nevera escampant la meitat del seu contingut damunt la taula blanca i immaculada de la cuina. Va devorar-la, al seu ritme, sense ordre ni concert, dolços, carns, peixos, arròs... tot barrejat sense que li importés que els diferents sabors es tornessin en d'altres de desagradables. Tant sols importava omplir el forat que sentia a dins l'estómac.
Va sospirar satisfet després del banquet. Va olorar-se a sí mateix, necessitava una dutxa amb urgència, feia tuf de suor i cansament.
Va apagar el llum de la cuina tot veient a cua d'ull com els robots domèstics s'encarregaven de l'escampall que havia deixat al seu pas. Va pujar les escales amb pas cansat, potser s'havia excedit amb l'entrenament, mai s'havia sentit tant esgotat com aquell dia. El passadís era a les fosques cosa inusual, el llum de la Bulma sempre es filtrava per sota de la seva porta. Sempre es quedava fins tard treballant o esperant-lo a ell; allò era quelcom d'ella que no aconseguia escatir. Va entrar a la seva pròpia cambra, va despullar-se i va anar-se'n al bany. Allà les tovalloles blanques s'apilaven sobre el tovalloler, sempre perfectament plegades i netes, sempre fent olor de fresc. Va mirar-se al mirall de cos sencer que pel que es veia tant agradava als que vivien a aquella casa, el reflex va tornar-li la imatge d'un guerrer esgotat, ullerós, ple de blaus i amb una infinitat de cicatrius estenent-se-li per tot el cos. Va acaronar amb la punta dels dits l'única cicatriu que no havia deixat marca visible al seu cos, el raig d'energia d'en Freezer que havia posat fi a la seva vida. No hi era, no obstant la sentia, dia rere dia, com si aquell maleït llangardaix se'n fotés d'ell.
Les ferides físiques no tenien comparació amb les ferides emocionals, cada cop que rebia el seu orgull li feia més mal que el pitjor dels cops.
En Vegeta va ficar-se a la dutxa deixant que l'aigua calenta li cremés la pell i desfés els nusos que tenia als músculs cansats. Va ensabonar-se alliberant aquella olor d'herbes al que s'havia acabat fent. Va arrufar el nas, s'estava fent massa a aquella vida entre els humans, feia servir sabons, es dutxava i banyava amb aigua calenta que aconseguia només girant la clau, dormia a un llit tou i còmode, tant sols havia de demanar menjar quan tenia gana, res de caçar, res de rius d'aigua glaçada, res de nits a camp ras...
«T'estàs tornant en una vella retirada de la guerra» va retreure's. Les dones saiyan es retiraven després de tenir descendència perquè ja no eren útils per a la lluita, s'estovaven i xocaven amb allò anomenat "compassió", els agafava per salvar i defensar a altres dones i als nens. S'espatllaven, per dir-ho d'alguna manera.
Va tancar l'aixeta i va eixugar-se amb les tovalloles blanques. Mentre es fregava la pell no deixava de mirar els seu reflex en aquell gran mirall. Estava desfet, vençut, destrossat. Hi havia quelcom que no estava bé. Hi havia quelcom que no funcionava com ho hauria de fer. Mai havia fet una fila tan deplorable, ni tant sols estan moribund.
No hi havia res a fer, si més no mentre estigués tant cansat, necessitava distreure's una mica i ell coneixia la distracció perfecta. Va llençar la tovallola amb la que acabava de eixugar-se a terra i va cercar a un dels calaixos allò que els humans anomenaven "calçotets". Se'ls va posar, eren com uns pantalons curts, més llargs que els que feien servir en Raditz i en Nappa. Eren còmodes, tot i que semblava ser que no eren adients per lluir-los al carrer sense dur uns altres pantalons a sobre.
Vestit amb aquella única peça de roba va anar a l'habitació de la dona estranya a la recerca d'una mica d'escalfor i sobretot de plaer. No va prendre's la molèstia de trucar, de la mateixa manera que feia ella.
Era a sota del cobrellit feta un cabdell, però no dormia. Feia dies que estava estranya, vomitant tot el que menjava, havia perdut pes i estava irascible. Però no semblava estar malalta, li brillaven els ulls, tenia un saludable color rosa a les galtes i somreia com una bleda gairebé tot el dia.
El lleu xiuxiueig dels llençols en tombar-se cap a la paret va indicar-li que l'havia sentit entrar, que sabia que hi era. No hi havia cap necessitat d'avisar abans, simplement va ficar-se al seu llit i va atreure-la cap al seu cos. Va fer-li un petó al clatell convidant-la a tombar-se i seguir amb aquell joc seu, però la Bulma no va moure's i al final va ser ell mateix qui va girar-la per a besar els seus llavis. Les mans d'ella vam empentar-lo de la barbeta, un gest inútil ja que no tenia prou força per a limitar els seus moviments, tot i així en Vegeta va aturar-se a centímetres dels seus llavis, l'alè de la Bulma xocant contra la seva cara.
—No —va xiuxiuejar.
El seu primer no. El primer cop que una dona li deia que no. El primer cop que ella el rebutjava seriosa. Era un no rotund, no un "no hauríem de fer-ho" o "no podem" o "no vull" decorat amb aquell somrís que el convidava a convèncer-la amb jocs i moixaines. Era un no, amarg i fred. Un no dolorós.
—No, si us plau —va repetir en sentir que li acaronava les cames—. Vegeta. No.
«Per què?» va voler diri, però la pregunta només va sonar al seu cap.
—Ets massa brusc —va fer i va deixar d'empènyer-li la barbeta.
La confusió va dibuixar-se a la seva cara. Sempre havia estat igual de brusc i ella mai s'havia queixat. Per què ara? Li hauria fet mal l'últim cop? Per què?
—Em fa por que ens facis mal —va seguir amb els ulls clavats en l'expressió oberta del saiyà. Es sentia confús, necessitava una resposta i comprendre perquè parlava en plural—. Vegeta, estic embarassada.
Ell va fer-se enrere de sobte com si ella acabés de convertir-se en en Freezer. Embarassada. No era possible.
Va sortir del llit. Va voler dir-li que aquell bebè no era seu, que devia de ser de l'inútil d'en Yamcha o de qualsevol altre humà ridícul, però no va dir-ho. Hauria estat una bestiesa fer-ho. La Bulma no havia pas dit, ni tant sols insinuat, que ell en fos el pare, a més l'única olor aliena que perfumava la pell de la Bulma era la seva. Sempre feia olor d'ell encara que fes dies que no compartien llit i per més que ella es dutxés o es posés perfums. La Bulma sempre feia aquella subtil olor d'ell.
Va sortir de l'habitació i va tancar la porta ofegant el so del plor de la Bulma. Tancant aquella porta havia tancat quelcom més que una habitació.
Ara, allà, davant de la porta entreoberta del despatx sentia l'energia saiyà que desprenia el bebè de la Bulma, era fill seu, ja no havia lloc per a dubtes, per més que ell volgués negar-ho arribaria el moment en que les evidències se li girarien en contra.
—Deixa de fer això —va fer la Bulma llençant-li un bolígraf que ell va agafar al vol. L'havia enxampat—. Si s'ha espatllat la cambra em sap greu, però no puc fer-hi res per arreglar-te-la. —Va posar-se dempeus i va senyalar-se el ventre—. No puc tirar-me per terra i ficar-me sota el panell de control.
—Va bé.
—Llavors què? Tens gana? —Estava a la defensiva, estava dolguda—. Necessita un coixí més tou el senyor? A algú que el venti, sa majestat?
Va mirar-la. Podria haver-li dit quelcom. Però va marxar en silenci.
—Idiota! —el crit va empaitar pel passadís i va ressonar a les seves oïdes la resta del dia.
La Bulma va deixar-se caure a la cadira i va penedir-se'n a l'instant, no podia deixar-se caure d'aquella manera ni al sofà. Va acaronar-se el ventre amb un somrís tendre.
—Em sap greu Trunks, de vegades m'oblido de que he d'ésser més delicada. Sóc una bèstia, però no més del que ho és el teu pare.
«Vegeta... —va pensar patint—. Per què em acabat d'aquesta manera?». Si bé era cert que ell mai havia estat l'home més dolç i amorós de l'univers a ella sempre l'havia tractat bé. Podria haver-li fet mal, podria haver-la forçat milers de vegades, podria haver-li trencat els ossos sense proposar-s'ho, però mai li havia fet res més enllà d'un petit blau al canell.
El dia en que va tenir la idea genial de convidar-lo a casa seva mai li havia passat pel cap la possibilitat de que aquell home aparentment sense sentiments pogués arribar a robar-li el cor. Va anar guanyant terreny als seus pensament a tota velocitat. L'havia arribat a estimar com mai abans havia estimat a ningú. Ni tant sols a en Yamcha.
Va pensar-hi moltes vegades. No hi tenia cap necessitat d'acollir-lo. No era un animal abandonat i encara menys algú que necessites amor, però ella era així, senzillament la seva part d'ONG sempre guanyava a la seva part racional.
S'havia fet a les seves constants anades i vingudes, als seus entrenaments suïcides, a la seva fam voraç. Tot allò va fer-se-li tant familiar que, les poques vegades en que ell desapareixia, ho trobava a faltar.
Les mirades emmurriades, el seu descontent constant amb tot, les pulles, les insinuacions, l'eterna referència a la seva força superior...
Quants cops li havia jurat que la mataria? Quants li havia dit que si volgués el seu cos el tindria sense demanar-li permís? Quants...?
Totes les seves amenaces eren com el vent. Les senties però per més que forcessis la vista no aconseguies veure-les. Tantes amenaces i mai la va ferir, mai va posar-li la mà a sobre sense esperar a que ella accedís. Tants "podria trencar-te els ossos" que desapareixien amb les suaus moixaines, sempre curoses i delicades com el batre d'ales una papallona...
Moltes vegades havia pensat que era per la cambra de gravetat, per la tecnologia, per a que seguís assortint-lo d'aparells i reparant els que trencava. Però no. No era res d'allò. Ell, a la seva manera, la necessitava. A la seva manera violenta l'estimava, no de manera romàntica i tendre, senzillament l'estimava. Potser perquè era l'única persona que no li tenia por i no dubtava a plantar-li cara sense embuts, perquè no esperava aconseguir res tractant-lo bé, perquè el deixava fer sense sospitar a cada pas. Potser només perquè el deixava ésser ell mateix sense jutjar-lo.
En Vegeta havia canviat molt, potser de cara als altres seguís essent el mateix, però ella ho veia amb claredat.
Any i mig enrere, després d'un dia d'aquells per a oblidar en que s'havia barallat amb en Yamcha per enèsim cop, havia tornat a casa parlant... bé, cridant-li per telèfon a en Yamcha que insistia en que havien de salvar la seva relació. Salvar la seva relació com si fos possible. L'havia enxampat amb una altra, més jove, amb massa silicona i gens ni mica de cervell. Salvar-ho.
Els llums estaven apagats, era tard, la cambra de gravetat estava desconnectada, cosa rara.
—Si us plau, reina, escolta'm —va insistir en Yamcha amb aquell molest to de veu que fingia penediment—. Podem arreglar-ho.
—No hi ha res per arreglar, Yamcha! —va cridar ella deixant de pensar en la cambra de gravetat i el seu inquilí violent i obsessiu—. No insultis la meva intel·ligència amb aquesta estupidesa! Què és el que vols arreglar? El cervell de l'esquitx amb qui cardaves?
—Però, reina...
—S'ha acabat, Yamcha! La nostra relació fa massa temps que és ben morta. No funciona. S'ha acabat —va declarar i va tallar la trucada.
Va tancar el puny amb força fent que la carcassa cruixís i va endinsar-se a la cuina immersa en la foscor. Va quedar-se immòbil, no hi havia llum però sí que se sentia soroll. I si era un lladre? I si era un assassí? I si era un espia industrial?
«Fuig, Bulma, fuig» va dir-se a si mateixa, però els seus dits van anar directes i imparables cap a l'interruptor i el van prémer. La llum del fluorescents va omplir la cuina, els mobles blancs, les rajoles de marbre blanc amb vetes i les parets amb rajoles blavoses.
—Ah, ets tu —va mussitar sense gens d'entusiasme veient a en Vegeta devorar el menjar—. Què hi feies a les fosques?
Ni la va mirar ni li va donar cap resposta, pura rutina. En Vegeta no acostumava a contestar preguntés el que li preguntés, tant sols obria la boca per menjar i per a exigir coses com si fos el rei del món o per burxar-la. La Bulma va sospirar, va deixar la jaqueta al respatller de la cadira i el mòbil damunt la taula, si el saiyà se'l cruspia durant el procés de "empassa't tot el que hi ha damunt la taula" li ho agrairia, i va obrir la nevera.
—Mai et canses de menjar, eh? —Va regirar al frigorífic entre les ampolles quelcom per beure i per a calmar els nervis. Va excloure els refrescs amb cafeïna, aquests la posarien més nerviosa. Va agafar la gerra de te gelat que la seva mare havia preparat aquell matí—. Sou només en Goku i tu o tots els saiyà mengeu així? Deu costar-vos un ull de la cara alimentar-vos, no vull ni imaginar-me cóm seria un sopar d'empresa amb set o vuit com vosaltres... els del restaurant acabarien llençant-se per la finestra.
»No t'agrada parlar, no? O és per mi? —Va mirar-lo allà menjant sense aturador i sense donar signes d'estar parant-li atenció. La Bulma va dibuixar un somrís—. Sé que parlo massa, però...
El to de trucada del seu mòbil va tornar a sonar, la Bulma va posar els ulls en blanc, era en Yamcha altre cop.
—Què? —va grunyir en despenjar, a l'altre costat de la línia ell li pregava per una segona oportunitat altre cop, per enèsima vegada la mateixa cançoneta de les últimes dues hores—. No tinc el telèfon encès per tu, per si la teva memòria falla sóc l'actual directora de la Capsule Corporation, així que he d'estar disponible les vint-i-quatre hores al dia per si hi ha alguna emergència.
Llavors en Vegeta se la va mirar d'esquena a ell, el va veure reflectit al vidre de l'armari dels gots. Quants cops li havia dit en Vegeta que en Yamcha li era infidel, que feia olor d'altres dones? Quants cops el va ignorar? Quants el va acusat de mentir? Massa.
—No ets tant important com per això! Em sents? Imbècil presumptuós! —va cridar amb tota la seva ràbia—. Si tornes a trucar-me avisaré a la policia o et ruixaré amb salsa barbacoa per a que en Vegeta et rosteixi!
I va penjar una altra vegada serrant les dents. Podia anar-se'n a l'infern mateix i deixar-la en pau. No volia parlar amb ell, és que no ho entenia? No estava d'humor per enfrontar-se amb ell, en fred ja es veuria, però en aquell moment només volia assassinar-lo.
—No menges més pou sense fons? —va grunyir la Bulma i sospirar, ell no en tenia pas la culpa—. Em sap greu —va mussitar seient a la cadira—, em treu de polleguera.
—Tant se me'n fot —va replicar mirant-la al ulls fixament com si provés de llegir-li el pensament. Va agafar un dels molts pastissets i va acostar-se'l fent-lo lliscar per la taula—. Menja.
—Què?
—Menja.
—No tinc gana.
—Menja. És una ordre.
La Bulma va dedicar-li un suau somrís ple de sarcasme.
—No tens autoritat per a donar-me ordres, príncep. —Ell va arronsar-se d'espatlles—. I no tinc gana.
En Vegeta va fixar la seva atenció en un punt indefinit de la taula. Nou paraules, segurament era el primer cop que deia més de quatre paraules sense deixar anar un munt d'insults, tot i que de l'ordre no s'havia lliurat.
El seu telèfon va tornar a sonar, altre cop en Yamcha, altre cop voldria demanar-li una segona oportunitat. Ja en tenia ben bé prou, el deixaria sonar fins que es cansés. Ignorar-lo sonava bé. Va tamborinejar amb les ungles sobre la superfície lacada de color blanc de la taula. La posava de mala lluna sentir-l'ho sense parar. Va tancar els ulls, com si amb aquell gest fos a desaparèixer el maleït so.
El so va parar. S'havia donat per vençut molt ràpid. La Bulma va obrir els ulls i va veure a en Vegeta dempeus al seu costat amb el telèfon a l'oïda i les celles arrufades. Es sentia el xiuxiueig de la veu d'en Yamcha.
—Ets patètic. —La veu d'en Vegeta va ressonar al silenci de la cuina—. Això t'ha funcionat algun cop? Ets més patètic que en Nappa, patata.
»Ha penjat —va fer tornat-li el telèfon a la Bulma.
—Això ha sigut molt groller.
El saiyà tant sols va arronsar les espatlles amb aquell posat sorneguer que la treia de polleguera. La Bulma va aixecar-se d'un bot a punt per enfrontar-lo i retreure-li la seva actitud. Amb les mans als malucs, una mica inclinada cap a ell i amb les celles arrufades.
Per què s'empipava amb ell? Només havia dit en veu alta que era patètic, que no ho pensava també ella? No era allò el que havia estat evitant cridar-li durant les últimes dues hores?
«Oh, merda». Era idiota. Va ennuvolar-se-li la vista i va eliminar la distancia que s'obria entre el seu cos i el del Vegeta. Estava abraçant a aquell saiyà psicòpata, obsessiu i malcarat.
—I ara què? —va fer en Vegeta amb un to de veu ple d'incomoditat.
—És que... acabo d'adonar-me'n d'una cosa —va gemegar.
Va deixar passar l'oportunitat d'allunyar-la, de fingir que tant li feia, havia dubtat massa estona. La Bulma va sentir que a en Vegeta l'importava una mica i també que ell s'havia adonat de que l'havia descobert.
La Bulma no va dir res, tan sols va plorar. Descobrir que feia temps que els seus sentiments envers en Yamcha havien desaparegut i que si continuava amb ell era per costum feia més mal que haver-lo enxampat al llit amb una altra dona.
Aquell instant a la cuina va canviar la seva manera de veure al seu hoste. Va deixar de semblar-li molest i insuportable i va aprendre a llegir als seus moviments i grunys. Ja no la treia de polleguera tant fàcilment, no queia a les seves trampes verbals i fruïa de les seves visites nocturnes...
Però les visites nocturnes havien desaparegut després de que el rebutgés i li digués que estava embarassada. I ara en Trunks i ella estaven tot sols.
Va estirar-se altre cop. Ja havia treballat prou.
Va recollir les seves coses i va anar cap a casa seva disposada a prendre un bon bany amb molta escuma i espelmes pertot. Relaxar-se li faria bé, no només a ella, a en Trunks també li faria bé.
El xofer la va deixar al davant de l'edifici i la Bulma va baixar del cotxe amb elegància. En Vegeta era allà palplantat amb l'esquena recolzada a la paret, just al costat de la porta.
Va seguir-la amb la mirada mentre ella creuava el pas de la porta tot ignorant-lo deliberadament. La va deixar entrar i va esperar pacient fins a tenir-la en una situació en la que no pogués fugir d'ell, com si fos una presa. La Bulma no li tenia por però era una experta en fugir quant hi havia quelcom que no l'interessava, si l'acorralava impossibilitant-li la fugida hauria de batallar amb les seves respostes mordaces.
Va pujar les escales fent el mateix camí que havia fet ella. L'avantatge de que els pares rars de la seva amfitriona els haguessin allotjat plegats a l'altre banda de la finca era que no s'havia de preocupar per cap mena d'interrupció.
Va enganxar l'orella a la porta de l'habitació de la Bulma i va sentir el xipolleig de l'aigua, també li venia olor de sabó.
«Està prenent un bany» va dir-se. Era perfecte, així no podria fugir d'ell.
Va obrir la porta de cop i, abans de que la Bulma pogués reaccionar al só de la porta, en Vegeta ja era davant d'ella mirant-la fixament.
—Què fots? —va preguntar amb el pols accelerat, li havia clavat un ensurt de mort—. No t'han ensenyat a trucar abans d'entrar?
—I a tu? —va replicar amb un somrís tort. Ella mai trucava a la porta abans d'entrar.
—Què vols? —va qüestionar aturant el gest de tapar-se, era una estupidesa, l'havia vist nua un munt de cops—. Els robots domèstics estan programats, el sopar estarà a punt de seguida. No pots tenir tanta gana com per no poder esperar deu minuts, no?
—Calla i escolta'm.
La Bulma va tancar els ulls exasperada, sempre donant-li ordres, semblava ser que no podria relaxar-se.
En Vegeta va prémer els punys, ho havia assajat i havia elaborat respostes a l'alçada de les que ella acostumava a donar-li. Només havia de deixar-ho anar, deixar de banda el seu orgull un minut i ja.
—No penso tenir cura de cap dels dos. —Va esperar la reacció, però ella va continuar impertorbable a la banyera—. Si penses quedar-te amb mi i que aquest mocós estigui a prop meu apreneu a tenir cura de vosaltres mateixos. Sóc un saiyà no un humà.
—Ha! El dia en que necessiti que tu tinguis cura de mi serà el dia en el que el món s'acabi, goril·la de l'espai.
—Dona presumptuosa.
—Home egocèntric.
L'últim que va fer en Vegeta abans de treure's la roba i ficar-se a la banyera va ser somriure-li d'aquella manera tan seva i clavar-li un suau copet a l'espatlla, que en la llengua Vegeta volia dir "em sap greu"

Fi

Escrit originalment al 1997, reeditat el 27 de gener de 2011