Code: Lyoko i els seus personatges són propietat de MoonScoop i de France3
"Tot acte forçós es torna desagradable"
Aristòtil.
Pròleg
L'acadèmia
Kadic despertava mandrosa com el dia gris plomís. Els vidres estaven
lleugerament entelats pel contrast tèrmic provocat per la gèlida
temperatura de l'exterior i la calefacció de l'interior. Era un edifici
distingit, ubicat a la riba del riu Sena, amb una vista privilegiada del
centre parisenc.
L'Aelita va estirar-se al llit abans d'apagar el
despertador, que retrunyia a l'habitació, i va cargolar-se un altre cop
sota les mantes. Odiava els dilluns, era el dia més pesat de la
setmana, es moria de son.
A fora, al passadís, se sentien les veus
de les altres noies dirigint-se als banys per arreglar-se, si no
s'afanyava es quedaria sense esmorzar. Va posar els peus nus al fred
terra de marbre de l'habitació obtenint un calfred com a recompensa.
Trobava a faltar la seva catifa peluda de color rosa, si l'Odd no hi
hagués abocat el batut a sobre... i els de la tintoreria que s'ho
prenien amb calma per netejar-la, amb el dineral que li cobraven haurien
de posar-li la catifa vermella dels Oscar cada cop que hi anava.
El seu ordinador va dringar, havia rebut un e-mail, va arrufar les celles i va acostar-se per llegir-lo. Era d'en Jérémie.
Reuneix-te amb mi a la sala del superordinador de la fàbrica, no els ho diguis als altres. He de parlar amb tu, és molt urgent.
Jérémie.
L'Aelita
va gratar-se la punta del nas, que parlessin sols no era quelcom
inusual, però a la fàbrica? Perquè? Tenia una habitació per a ella sola,
igual que ell, i allà era impossible que ningú els escoltés, de fet era
el seu punt de reunió habitual; a la fàbrica hi havia el risc de que un
dels seus amics amb ganes de rememorar la seva aventura els enxampés. A
més si era quelcom urgent perquè no l'havia trucat...
Va encongir
les espatlles i va desar el correu a la carpeta de privat. Va agafar
les seves coses per prendre una dutxa ràpida abans d'anar a veure al seu
amic.
En William estrenyia amb força el coixí sobre la seva cara,
tenia mal de cap com si algú l'estigués fent servir com a sac de boxa.
Si no tingués un coi d'examen a primera hora es quedaria al llit
dormint, no creia que la Meyer li deixés fer-lo un altre dia.
Va
sospirar resignat a aixecar-se, va mirar el seu mòbil a sobre de la
tauleta de nit tenia un sms d'algú amb un número que no era a la seva
agenda. Va obrir-lo no fos cas que fos un error d'aquella andròmina
vella i atrotinada.
Hola, William. Sóc l'Emilie, l'Emilie Leduc
de tercer grau, la que va a classe amb l'Odd, l'Ulrich, l'Aelita i en
Jérémie. D'això, volia saber si podríem veure'ns. T'estaré esperant a la
vella fàbrica, la que es troba al riu, fins que sigui l'hora d'entrar a
classe. Tant debò que puguis venir.
Coneixia a l'Emilie de
veure-la pel campus, no era cec i ella era prou bufona. No hi havia cap
necessitat real d'anar a veure-la, però no li semblava la millor opció
deixar-la tota sola a la vella fàbrica. Dubtava que se li acudís
penetrar en aquell laberint que queia a trossos, però per si per ventura
ho feia millor anar a trobar-la, només li faltava que descobrís el
superordinador casualment i hagués d'empassar-se ell l'esbroncada.
Va
vestir-se, s'havia dutxat de matinada per estalviar-se la cola matinal.
Va passar-se els dits pels cabells rebels i desordenats, per a què
pentinar-te quan el teu cabell té tendència a posar-se com li dona la
gana sense obeir.
L'Ulrich i la Yumi estaven junts al gimnàs
clavant-se una surra de bon matí, ell s'havia apuntat a una competició
d'arts marcials i ella s'havia ofert per ajudar-lo a entrenar. Ell amb
el seu kimono blau fosc i ella amb el seu pantaló d'esport gris marengo i
la samarreta esquitxada d'estels blaus a conjunt. La Yumi l'havia
tombat unes quantes vegades i ara ell contraatacava amb ràbia mirant de
fer-la caure inútilment. No s'estava contenint, s'estava esforçant al
màxim, i sabia que per primera vegada, la Yumi, tampoc s'estava
refrenant, perquè els cops que li donava feien mal de veritat.
Descobrir que la Yumi no s'havia pres els seus combats tant seriosament com ell li havia fet una ràbia increïble.
L'Ulrich
va llençar-se cap endavant i ella va sospirar abans de colpejar-lo amb
el peu nu a la cara, el cop el va desestabilitzar i va haver de fer
diverses passes enrere, li havia fet mal al nas sense esforç, va
passar-se el dors de la mà per comprovar si sagnava o no. Res. Va
grunyir.
—Això és tot el que tens, Stern?
—Des de quan lluites tu així?
—Des que era una nena.. —Va encongir les espatlles—. Els meus avis regenten un
dojo de
kenpô.
L'Ulrich va sospirar i la Yumi va somriure.
—Això és trampa —va remugar—. No m'ho havies dit.
—Mai m'ho vas preguntar, Ulrich.
—És trampa igualment. —Va sacsejar el dit tot apuntant-la.
—Si
t'hagués interessat t'ho hauria explicat. —La Yumi va encongir les
espatlles un altre cop—. De vegades penso que tant se te'n foten
aquestes coses.
—Res del que tingui a veure amb tu se me'n fot.
—Ah, no? —va interrogar amb to juganer—. No hi mostres gaire interès.
—Yumi, jo...
Els seus mòbils varen sonar a la vegada, missatges de text. Van intercanviar mirades i van agafar els respectius telèfons.
—És un missatge teu... —van dir a l'uníson.
La Yumi va obrir el seu i va llegir-lo en veu alta:
—Sóc l'Ulrich —va dir arquejant una cella—. T'espero a la fàbrica abans de classe, vine tota sola.
ȃs alguna mena de broma?
L'Ulrich va obrir el seu i també el va llegir en veu alta:
—Hola Ulrich, m'agradaria que ens veiéssim a la fàbrica abans de classe, he de dir-te quelcom important. Yumi.
—Si és cosa de l'Odd l'escanyaré —va bufar la Yumi posant-se les mans a la cintura.
—No
crec que sigui tan espavilat per enviar missatges amb els nostre
números sense tenir els telèfons. —Va sospirar—. Això pega més amb en
Jérémie i l'Aelita.
—Doncs llavors els escanyaré a ells. Anem a la fàbrica.
L'Ulrich
va somriure-li d'acord amb la seva idea. La Yumi va fer-li un petó a la
punta del nas que estava vermella i una mica inflada pel seu cop, les
galtes d'ell van encendre's al moment.
L'Emilie mirava el seu
mòbil amb els ulls com unes taronges, mentre la Noémie al seu costat
somreia. Quan havia tornat de la dutxa havia descobert que tenia un
missatge d'en William Dunbar:
Hola Emilie, espero que no et
molesti que hagi demanat el teu telèfon a l'Odd. M'agradaria parlar amb
tu a algun lloc poc transitat, coneixes la vella fàbrica del riu?
T'estaré esperant allà abans de les classes. William
—No puc anar-hi —va declarar vermella tot apartant-se el mòbil de la cara com si fes pudor.
—Per què no?
—Perquè allà no hi ha res —va dir astorada.
—I què?
—Noémie, és en William...
—Ja
ho sé, bleda. És en William no en Jack l'Esbudellador —va contestar la
Noémie sospirant—. És un bandarra no un delinqüent. Si t'has de quedar
més tranquil·la t'acompanyaré fins a la fàbrica.
—No! —Va moure les mans frenètica esbategant el mòbil—. I si et veu?
El somrís de la Noémie va ampliar-se abans de clavar-li un cop al front amb la punta dels dits.
—Espavila't o es cansarà d'esperar-te.
L'Emilie
va posar-se dempeus com una molla i va estirar la samarreta fúcsia
allisant una arruga invisible. Va tornar a seure com una nina de drap.
—No puc.
—No siguis bleda. —Va sospirar—. No m'obliguis a arrossegar-te fins allà.
En
Jérémie feia els últims retocs al seu treball per a la classe de
química, feia de mal pensar però era un treball de deu, l'Odd, l'Ulrich,
l'Aelita i ell s'ho havien pencat. La Hertz quedaria bocabadada.
Va rebre un e-mail i el va llegir en veure que era de l'Aelita.
Vine a la fàbrica, he d'ensenyar-te una cosa. Crec que sé a on és el meu pare.
En
Jérémie va arquejar les celles rosses, un e-mail no era el que
esperaria que li enviés si tenia alguna pista sobre en Franz Hopper,
hauria anat a picar amb força la seva porta amb un somrís d'orella a
orella, però per l'altra banda, qui podia establir cap relació entre la
fàbrica i el pare de l'Aelita? Potser era una broma del nois, potser
l'Aelita havia tornat a posar en marxa el superordinador...
Va aixecar-se i va agafar la jaqueta abans de sortit amb destí la fàbrica.
L'Odd
encara dormia amb en Kiwi cargolat al seu costat. Somiava amb una
preciosa noia de cabells negres i llargs que l'acompanyava en un romàtic
passeig per la riba del mar d'Eden, el sol roig del crepuscle tintava
el món sencer d'un color diferent transformant-lo tot en vermell passió.
No sabia qui era ella, però li agradava molt «Quin es el teu nom?» va
preguntar la noia, «No em diguis que ja no te'n recordes de mi, Odd» va
contestar ella amb veu musical «Sóc jo. La S...»
—Della Robbia!
—va udolar una veu femenina poc musical i gens delicada mentre el
sacsejava—. Desperta, desperta, desperta! Maleït sia, desperta!
—Eh...? —Va aconseguir articular parpellejant tot mirant d'enfocar al seu atacant—. Sissi?
—Sí, jo. La Sissi Delmas, la filla del director —va remugar la noia—. Baixa dels núvols.
—Què passa? Ja és de dia?
La Sissi va bufar i va tornar a batzegar-lo.
—És clar que és de dia idiota! Has d'ajudar-me!
—No crec que l'Ulrich estigui interessant en fer el que sigui amb tu...
—No és pas això! —va exclamar i li va estampar el mòbil al nas.
L'Odd va agafar el telèfon seient al llit i va començar a llegir-lo. "
He segrestat al teu amic Hervé Pichon. No truquis a la policia, vine a la vella fàbrica abandonada."
—És massa aviat per fer bromes, Sissi.
—No és cap broma... —va mormolar amb els ulls plorosos.
—Està bé. I què vols que hi faci?
—Que pots venir amb mi? Si us plau, t'ho suplico...
—Posa't d'esquenes —va dir l'Odd tot saltant del llit.
—Per què?
—Que vols veure'm despullat, Sissi?
La
cara de la filla del director va posar-se completament vermella, va fer
unes passes endarrere i va girar-se mirant atentament el pòster de la
paret de l'Ulrich. Sentia la roba de l'Odd en posar-se-la i treure-se-la
i el batec accelerat del seu propi cor bombant sang a les seves galtes.
En Kiwi havia pujat al llit de l'Ulrich i intentava, en va, que la
Sissi li gratés darrere les orelles.
Al pont que connectava la
ciutat amb la vella fàbrica la Yumi va contenir un sospir. Sabia que els
seus amics anaven allà sovint per remembrar els vells temps, però ella
no l'havia tornat a trepitjar des del dia en que el van apagar.
L'angoixava força tornar allà, no perquè el vell superordinador li fes
por, més aviat era, perquè, de certa manera, la feia patir que la
melangia l'envaís; ella també trobava a faltar combatre a Lyoko.
—Estàs bé? —va preguntar-li l'Ulrich en veure que s'havia aturat al vell mig del pont.
—Què? Ah... sí. No passa res.
La
Yumi va reprendre la marxar agafant amb força la mà de l'Ulrich, no
sabia perquè, però necessitava sentir que hi era i que era ben real. Ell
no va dir res i va prémer la seva mà, seguint el ritme de les passes de
la Yumi. Un somrís badoc va dibuixar-se a la seva cara, era molt plaent
anar de la mà de la noia dels teus somnis.
Van aturar-se a l'entrada fitant les velles cordes que empraven per baixar al vestíbul.
—Creus
que aguantaran? —va interpel·lar l'Ulrich que encara tenia vertigen i
la perspectiva de fotre's de morros contra terra no el seduïa gens ni
mica—. Potser hauríem d'haver entrat per
L'Hermitage.
—Tant sols hi ha una manera de saber-ho —va fer la Yumi agafant una de les cordes—. Probar-ho.
Ella
va lliscar corda avall sense problemes i va somriure triomfant mirant
al seu amic que mantenia la vista fixa a la corda i semblava estar
esperant sentir-la cridar per haver-se trencat alguna cosa en caure.
Sabia que no miraria avall, tenia un pànic espaterrant a les altures.
—Són
estables, baixa, Ulrich. —Ell va obeir aterrant com un autèntic
professional amb els peus a terra en una posició d'equilibri perfecte—. I
ara què?
—La idea ha estat teva.
—Ens amaguem o esperem aquí al mig?
L'Ulrich
va mirar al seu voltant. A sota del que temps enrere havia estat una
escala encara hi era el vell matalàs que li havien dut a en Jim quan va
haver de quedar-se a viure allà durant dues setmanes. El va assenyalar i
la Yumi, tot capissant-l'ho, va anar rere ell, comprovant que deixant
de banda la pols, el matalàs era net i van seure, mig amagats per les
ombres, esperant a qui hagués provat de prendre'ls el pèl.
La Yumi
va recolzar-se a la seva espatlla amb naturalitat, com si fos quelcom
que fes a diari, i va acceptar de bon grat el braç de l'Ulrich
voltant-li les espatlles tot apropant-la més. Feia un temps que la
barrera entre ells s'havia desdibuixat considerablement, actuaven més
com una parella que com dos bons amics, però continuaven en aquell
enutjós punt mort.
L'eco de unes passes al pis de dalt els va
alertar de que tenien companyia, van agotnar-se a l'empara de la foscor
que regnava en aquell punt de la fàbrica i van esperar a que baixés. La
primera en reaccionar va ésser la Yumi que va incorporar-se i avançà
fins a la part il·luminada.
—Aelita?
—Yumi? —va mormolar l'Aelita tot mirant-la—. Ulrich? Què hi feu aquí?
—I tu? —va tornar-li la pregunta el noi.
—En Jérémie m'ha citat aquí...
—De
debò? —La Yumi i l'Ulrich van intercanviar mirades sorpreses—.
Nosaltres hem rebut missatges de text l'un de l'altre per veure'ns a la
fàbrica.
—Però estàvem junts, volíem veure qui havia estat —va aclarir la Yumi.
—I estovar-lo si era una broma —va finalitzar l'Ulrich.
L'Aelita
se'l va mirar amb esglai, segurament ho havia dit seriosament. Pel que
feia a la seva relació els seus dos amics eren massa susceptibles.
Tots
tres van aixecar la mirada en sentir que algú s'apropava corrent, van
veure dues figures que es llençaven a les sogues i que baixaven amb
diferents graus d'agilitat.
—¿Odd, Sissi? —L'Aelita passejava la
seva mirada entre tots dos, sorpresa no només de que estiguessin allà
sinó de que estiguessin junts—. Què hi feu aquí?
—Jo us podria preguntar el mateix —va dir l'Odd gratant-se el clatell despreocupat.
—No hi ha temps per això! —va exclamar la Sissi—. L'Hervé...!
La
seva veu va quedar emmudida per l'entrada en escena d'en William que va
parpellejar i se'ls va mirar com si fossin la cosa més insòlita del
món. El silenci va embolcallar-los amb una suor freda recorrent els seus
cossos. Era massa casualitat que fossin tots a la vegada allà. Les
seves veus van sonar a l'uníson com una orquestra mal sincronitzada
transformant la conversa en un batibull incomprensible fins que en
William va aixecar les mans amb serietat i tots van emmudir per establir
torns.
A mesura que intercanviaven els motius que els havien dut
fins allà tenien més clar que algú movia els fils des de les ombres,
algú jugava amb ells, però amb quin propòsit, era tot un misteri.
En
Jérémie que corria pel pont va topar amb l'Emilie que semblava dubtar
en si havia d'entrar o no a la fàbrica, quan va arribar al seu costat va
sentir les veus dels seus amics i la de la Sissi que discutien al
vestíbul de la seva antiga base d'operacions contra en X.A.N.A. i els
seus malèvols plans de fer-se amb el control del món.
—Passa —va dir senzillament el noi ros esglaiant a l'Emilie—. Si us plau.
—Que m'has enviat tu el missatge? —va mormolar desencantada.
—No t'he enviat res.
La
noia va seguir-lo fins a l'interior i va observar com en Jérémie
baixava per la corda fins a terra, va fer el mateix amb por de que la
soga es trenqués.
—Fantàstic —va rondinejar l'Ulrich—. Que falta algú més?
Com a resposta una llum blanca va alçar-se des dels nítols de la fàbrica engolint-los.
Continuarà
Entradas
